Le 27 avril 1999, sa représentation forma un incident d'exécution sur le fondement de l'article 110 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal. Elle demandait l'annulation des mesures d'exécution forcée adoptées par la Sección Administrativa de la Batllia en vue du recouvrement de ces amendes. Elle soutenait que les sanctions étaient prescrites. Le Comú d'Andorra la Vella s'opposa à l'incident par écrit du 10 mai 1999, en contestant la prescription et en demandant la confirmation des mesures.

La juridiction saisie est le Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa. Elle statue par aute, c'est-à-dire par ordonnance incidente, la décision étant qualifiée de « ferme et exécutoire ».

Question de droit

La décision pose deux questions. La première porte sur le régime de la prescription des sanctions pécuniaires infligées par une administration communale : quel délai s'applique, quel texte régit la computation et quel est l'effet d'une interruption. La seconde concerne la validité de la notification d'un acte administratif faite à un membre de la famille de l'intéressé présent à son domicile.

Sur le premier point, le Tribunal rappelle que le montant des sanctions pécuniaires constitue un droit économique des finances publiques, au sens de l'article 5 de la Llei general de les finances públiques du 19 décembre 1996. Le droit d'en exiger le paiement se prescrit, en principe, par trois ans (art. 7). Ces dispositions s'appliquent également aux sanctions prononcées par les administrations communales, en vertu des dispositions additionnelle deuxième et transitoire première de la loi.

Se pose ensuite une difficulté de droit transitoire. La loi de 1996 ne s'applique pas, en principe, aux actes ou procédures en cours à son entrée en vigueur, sauf les normes relatives à la prescription et aux sanctions plus favorables aux administrés (disposition transitoire deuxième). Le Tribunal relève que cette exception joue en l'espèce. Sous l'empire de la loi du 2 décembre 1983, applicable à titre supplétif aux collectivités locales, l'interruption de la prescription faisait perdre au débiteur le temps déjà écoulé (art. 7.3). La loi nouvelle ne lui fait plus perdre ce temps (art. 7.2). Le délai doit donc être calculé selon la loi actuellement en vigueur.

Sur le second point, la partie agissante invoquait l'article 47 du Codi de l'Administració du 29 mars 1989, qui impose de notifier les actes « obligatòriament » aux personnes affectées dans leurs droits ou intérêts « o a llur representant ». La question était donc de savoir si une notification remise à un proche, sans mandat formel, satisfait à cette exigence.

Solution et dispositif

Le Tribunal disting

AUTE 99-13 DE 20 D'OCTUBRE DE 1999

INCIDENT D'EXECUCIÓ. Multes. PRESCRIPCIÓ. Normes més favorables als administrats. Interrupció de la prescripció. Còmput. NOTIFICACIONS. A familiar de l'interessat.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- En data 27 d'abril de 1999, la representació de la Sra. Palau va formular incident d'execució a l'empara de l'article 110 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal, en que demanava l'anul·lació de les mesures d'execució forçosa adoptades per la Secció Administrativa de la Batllia, per al cobrament de l'import corresponent a diverses multes que li havien estat imposades pel Comú d'Andorra la Vella com a conseqüència de la comissió d'unes infraccions de circulació.

2.- El Comú d'Andorra la Vella va oposar-se a l'incident mitjançant escrit presentat el 10 de maig de 1999, en que negava que s'hagués produït la prescripció de les sancions econòmiques que eren objecte d'execució forçosa i, en conseqüència, demanava que es declarés la procedència de les mesures adoptades per la Batllia.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- Com a punt de partida per a la resolució de les qüestions que es plantegen en aquest incident, convé recordar que l'import de les sancions pecuniàries que imposa l'Administració als particulars constitueix un dret econòmic de les finances públiques, segons l'article 5 de la Llei de 19 de desembre de 1996, de manera que, en termes generals, prescriu als tres anys el dret d'exigir el seu pagament, d'acord amb l'article 7 de la pròpia llei. Aquests preceptes resulten igualment aplicables a les sancions imposades per les Administracions comunals, en els termes de les disposicions addicional 2ª i transitòria 1ª de la llei.

Encara que l'esmentada Llei general de les finances públiques no és d'aplicació als actes o procediments que es trobessin en curs de realització el dia de la seva entrada en vigor, llevat de les normes relatives a prescripció i sancions més favorables als administrats (disposició transitòria 2ª), aquest és precisament el cas, ja que ara, en cas d'interrupció de la prescripció, el deutor no perd el temps transcorregut abans de la interrupció (article 7.2), a diferència del que succeïa sota el règim de l'anterior llei de 2 de desembre de 1983 (article 7.3), aplicable supletòriament als ens locals. En conseqüència, s'ha de computar el transcurs del termini de prescripció d'acord amb la llei actualment vigent.

Segon.- D'altra banda, cal distingir entre la prescripció de la facultat d'imposar sancions pecuniàries i la del dret a exigir el pagament de la sanció o deute ja imposat, en els termes de l'article 7 de la Llei general de les finances públiques. La primera es computa des del dia en que es comet la infracció, mentre que el termini de la segona comença a comptar des de la data en que la resolució sancionadora es notifica a l'interessat.

Tercer.- En el cas que constitueix l'objecte d'aquest incident, les diverses resolucions sancionadores van ser notificades el 16 de juliol de 1996 al germà de la interessada, mentre que aquesta va ser requerida de pagament i va abonar el deute el 15 d'abril de 1999, abans del transcurs del termini de tres anys previst a l'article 7 de la Llei general de les finances públiques.

La part agent discuteix la validesa de la notificació abans esmentada en base a l'article 47 del Codi de l'Administració, que disposa que "la notificació s'ha de fer obligatòriament a les persones que resultin afectades en llurs drets o interessos per l'acte, o a llur representant". Tanmateix, cal tenir en compte que l'article 108 del mateix Codi només exigeix formalitzar la representació quan s'hagi de formular reclamacions, desistir d'instàncies i renunciar a drets en nom d'altri, mentre que per als actes o gestions de pur tràmit es presumirà la representació.

L'aplicació d'aquesta regla al supòsit que ara s'examina permet concloure que es plenament vàlida la notificació practicada a un familiar de l'interessat que es trobi en el seu domicili i que es faci càrrec de la notificació per tal de fer-la arribar al seu destinatari, com un supòsit de representació tàcita.

En conseqüència, s'ha de concloure que la sanció no havia prescrit en el moment de formular-se el requeriment de pagament a la interessada, per la qual cosa s'han de desestimar íntegrament les pretensions que articula l'actora en el marc d'aquest incident d'execució.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, acorda:

• Desestimar la demanda incidental formulada per la Sra. Palau i, en conseqüència, confirmar les mesures d'execució adoptades per la Batllia per al cobrament de les sancions imposades a la interessada que són objecte d'aquest procediment.

Aquest Aute és ferm i executiu.

En conseqüència, així ho acorden, manen i signen el Tribunal, en dono fe. El Tribunal, La Secretària,

Subir

Diccionario RAE