SENTÈNCIA En nom del Poble Andorrà.- A la vila d'Andorra la Vella, el 23 de desembre del 2015. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- En data 12 de setembre de 2006 la representació processal de Manzanares va formular demanda en reclamació de quantitat i indemnització de danys i perjudicis contra la societat Calderón, sol·licitant que es condemnés a la defenent a abonar a la seva mandant la suma de 1.080.000 euros per compensar -la de la ruptura contractual, més les costes causades, inclosos els honoraris de l'advocat i del procurador. II.- La representació processal de la societat demandada abans de contestar la demanda va plantejar una excepció d'incompetència de jurisdicció. Contestada per la part agent aquest incident, es va resoldre per Aute de la Batllia de 17.4.07. En 10 de juliol següent la defenent va contestar la demanda argumentant diverses excepcions i oposant-se quan al fons la desestimació íntegra de la demanda amb imposició de totes les costes a la part agent. III.- Les parts van presentar opportunament els seus escrits de rèplica i dúplica, i posteriorment de conclusions, reiterant els seus arguments i oposant-se als de l'adversa. IV.- L'Hble. Tribunal de Batlles va dictar Sentència en data 3 de juny de 2014 desestimant en primer lloc les excepcions peremptòries i a continuació la demanda interposada per la societat Manzanares i condemnant a aquesta a satisfer les costes de la instància, inclosos els honoraris de l'advocat i la procuradora així com dels dictàmens pericials realitzats. V.- Contra l'esmentada resolució formula recurs d'apel·lació la representació processal de la societat AGENT i, en virtut dels arguments que exposa en les seves conclusions, demana la seva revocació total i que s'estimi íntegrament la seva demanda amb imposició de les costes a la part defenent. VI.- Per Aute de 10-2-2015 es va anul·lar les actuacions per haver-se omès la celebració de la vista oral. Interposat recurs d'empara davant el Tribunal Constitucional, aquest va decidir per Aute de 14-7-2015 no admetre a tràmit el recurs. VII.- Finalment, la vista oral va tenir lloc en el dia 17-11-2015, restant les actuacions llestes per a sentència. Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Carles Cruz Moratones. FONAMENTS DE DRET QÜESTIÓ PRÈVIA.- Cal començar per resoldre una qüestió en forma d'excepció peremptòria que va plantejar en la instància la part demandada i que no ha estat abordada en la sentència d'instància. Aquesta qüestió reiterada en el seu escrit de conclusions consisteix en al·legar la prescripció del dret a reclamar una indemnització de danys i perjudicis derivats de la ruptura unilateral del contracte. Afirma la part apel·lada que va enviar una carta de data 12 d'agost de 2003 per a resoldre el contracte i que la demanda de reclamació de quantitat es va presentar el 12 de setembre de 2006, és a dir tres anys i un mes més tard. Argumenta que atenent a que la prescripció mercantil és de 3 anys, la demanda ja estava fora de termini i estaria prescrita. No es pot acceptar aquesta argumentació perquè parteix d'un plantejament erroni. La fixació del dies a quo per computar aquest termini no pot ser la data de la carta en qüestió ni tan sols la de la seva recepció (l'endemà) sinó que en tot cas seria la d'efectes que generarien el suposat perjudici: el dia 1 d'octubre de 2003. Fins aquesta data, no es va generar cap hipotètic perjudici i, fins i tot, podia el fabricant haver-se fet enrere de la seva decisió de ruptura sense conseqüències. Però és que a més cal tenir en compte que la prescripció pot ser interrompuda tant per la reclamació judicial (Codi 7, 39,7-1) com pel reconeixement de deute del deutor (Codi 7,39,7-5) i el moment en què cal considerar feta la reclamació judicial és la de la petició de citació a judici civil que la part agent va fer en el dia 4.12.03 (foli 1). I aquest criteri és el que va seguir aquest Tribunal en la sentència de 17.7.03 quan deia el següent: "...Aquest Tribunal ja ha tingut ocasió, en reiterades ocasions, de pronunciar-se sobre la prescripció. I constitueix doctrina d'aquesta Sala que el seu fonament es pot trobar en criteris subjectius (presumpció d'abandonament del dret pel seu titular) o en raons de talant objectiu (la seguretat del tràfec jurídic), però, en tot cas, ha de restar clar que la prescripció, com a institució que genera en el demandat la possibilitat de frustrar la reclamació de l'agent amb el naixement d'una excepció de caire peremptori, no rau, com ja va advertir la sentència d'aquesta Sala de 23 d'abril de 1999, en principis de justícia estricta, sinó que descansa en raons de seguretat jurídica front a la inacció del titular del dret. Per tant, cal examinar l'actuació de la part agent per determinar si per part seva es va consentir el que per la doctrina s'ha vingut anomenant, de forma gràfica, el silenci de la relació jurídica o, per el contrari, es van portar a terme actuacions tendents a l'exercici de les seves pretensions. Des de l'òptica anterior, La confirmació de la resolució d'instància i el rebuig a acollir l'excepció de prescripció es justifica en els arguments següents. En el dret civil vigent a les Valls d'Andorra, la prescripció es pot interrompre (SSTSJA de 25-5-1994 i 10-7-1997) bé per la reclamació judicial (Codi 7,39,7,1) o bé pel reconeixement portat a terme pel deutor (Codi 7,39,7,5"), essent inidònia la reclamació extrajudicial, per la qual cosa s'ha de refusar l'argument, esgrimit per l'apel·lant, que podia haver reclamat contra la defenent a través de mecanismes com el fax, el requeriment notarial, el burofax, etc. En canvi, si s'analitzen les actuacions es pot concloure que la part va actuar en consonància a mantenir vigent la seva pretensió, com ho prova el fet que esdevingut l'accident en data 20-10-2000 i al tractar-se de l'exercici d'una acció de responsabilitat aquil·liana o extracontractual, dotada, per tant, d'un termini de prescripció d'un any (cfr. la SSTSJA 29-4-1999 i 30-11-2000), abans de escolar-se el termini, va presentar escrit a la Batllia, de data 16-10- 2000, on demanava que es cités als demandats per tal escoltar la demanda que s'interposava en contra seva " En conclusió, l'excepció de prescripció extintiva que la part defenent va al·legar no té cap fonament. PRIMER. - Ha quedat acreditat a les actuacions que el dia 26 de juny de 1967 els representants de les societats Manzanares i Castilla (antecessora de Calderón, aquí demandada) van signar un contracte de distribució mercantil en virtut del qual s'acordava que la primera de les societats es constituïa en la distribuïdora en el Principat del producte X. En aquest contracte de durada indefinida no es fixava cap règim d'exclusivitat a favor de la distribuïdora. Després de tots aquests anys de relació mercantil, la fabricant va comunicar per carta de 12 d'agost de 2003 que resolia el dit contracte amb efectes de 1 d'octubre de 2003 atès que no s'havien assolit els objectius de venda i també que es proposava comprar a la distribuïdora els estocs. A conseqüència d'aquesta resolució unilateral, precedida de la denúncia del contracte, la distribuïdora va interposar una citació a judici a la part contrària i posteriorment va plantejar la demanda en el procediment ordinari en la qual va reclamar la corresponent indemnització de danys i perjudicis. La sentència del Tribunal de Batlles va desestimar la demanda i contra tal decisió s'alça la part agent. SEGON.- La part apel·lant fonamenta el seu recurs escrit bàsicament en tres motius. El primer sobre l'exclusivitat del contracte i sobre la seva vigència; el segon motiu sobre la raó donada per la demandada sobre la causa de la resolució contractual i les conseqüències de no haver quedat acreditada; el tercer en el de la forma en la que s'ha produït la resolució contractual que dóna lloc al seu dret a rebre una indemnització. Posteriorment, en l'acte de la vista oral va afegir un quart motiu relatiu a les costes. Pel que fa al primer motiu hem de dir que la part apel·lant cau en la contradicció en demanar, en la seva demanda, una indemnització per haver trencat de manera unilateral allò que es va pactar en el contracte original de 26.6.67 que aporta a les actuacions, però a la vegada reclama que no sigui d'aplicació aquell contracte perquè la defenent considera que la vinculació contractual es troba en altres contractes verbals. Cal dir però que, efectivament, es van vincular les parts litigants en la data indicada i que aquell contracte és el que ha regit les relacions comercials entre les dues societats durant més de 36 anys, sense que sigui un impediment que poguessin establir-se "previsions de venda" anyals (segons la distribuïdora) o "d'objectius de venda" (segons la fabricant del whisky). Resulta lògic i coherent en l'ordre de les relacions mercantils que amb tots els canvis socials i econòmics que hi ha hagut en el món comercial en tots aquests anys, les parts anessin perfilant aspectes puntuals sobre les vendes. Però això no treu que el contracte original hagi de considerar-se mancat de validesa i eficàcia entre les parts, doncs sembla que els pactes verbals posteriors es referien només a qüestions puntuals sobre les vendes. I el fet que en el propi contracte (foli 224 i seg.) en l'apartat 9 es digui que "no es podrà canviar ni modificar altrament que per escrit signat per ambdues parts contractants", això no ha de ser impediment perquè de manera verbal i de mutu acord puguin les mateixes parts establir pactes puntuals, tota vegada que en els documents privats -com aquest- no hi ha un requisit ad solemnitatem ineludible per les úniques obligades, com són les parts. Això vol dir que el contracte vàlid i eficaç entre les litigants era el de 26.6.67 sense perjudici de pactes complementaris puntuals que haguessin pogut establir, això sí amb la dificultat probatòria corresponent. Un altre aspecte que la part apel·lant destaca de manera especial és el de l'exclusivitat del contracte. Així la recurrent -de manera interessada- fa equivaler la condició d'únic distribuïdor al Principat del whisky X. amb la condició d'exclusiu. Però resulten categories diferents una i l'altra. Així mentre que la primera es dóna per la voluntat del fabricant que -per les raons que siguin- decideix no atorgar cap altre distribuïdor en un mateix territori; la condició d'exclusivitat depèn del pacte entre les dues parts contractants. I això és així perquè l'exclusivitat comporta dues importants i destacades obligacions: a) la del fabricant que no pot atorgar cap altre condició de distribució en el territori objecte de l'exclusivitat i 2) la del distribuïdor que, llevat autorització expressa, no pot comercialitzar productes de la competència del que li ha estat concedit. I en el contracte que lligava a les parts en el present litigi, no hi ha cap referència a l'exclusivitat ni en un sentit ni en un altre, ni en la pràctica consta acreditat que la part agent només vengués whisky X. Aleshores, no es pot parlar de la dita característica comercial en aquest cas. En conseqüència el motiu no pot prosperar. TERCER.- El segon motiu el centra la part apel·lant en el fet que la causa al·legada per la defenent per resoldre el contracte era la de que no s'havien acomplert els pactes de venda anyals o objectius de vendes. I la recurrent nega l'existència d'aquests pactes, sinó que únicament es feien unes "previsions de venda" que no tenien el caràcter d'objectius. I -segons la recurrent- en no haver acreditat la part contrària aquests pactes, cal considerar la resolució unilateral com feta amb mala fe i deslleialtat contractual. I considera la part recurrent que el fet que el contracte hagués previst que: "8. Qualsevol de les parts podrà terminar aquest acord a qualsevol moment amb o sense justificació mitjançant una notificació escrita de la seva voluntat de terminar enviada a l'altra part amb un preavís d'almenys trenta (30) dies abans de la data de terminació..." això no significa que si la part contrària ha optat per una causa justificadora que no ha demostrat, es pugui considerar que no calia cap causa de justificació per part del Tribunal a quo, tota vegada que aquest argument el va introduir la part defenent en el seu escrit de dúplica. Però no podem compartir aquesta argumentació per vàries raons. La primera que el contracte preveu una finalització unilateral del contracte sense causa (ad nutum) com s'ha vist en la transcripció. Aleshores, el Tribunal que ha d'examinar tota la prova i la més important i bàsica en aquest litigi com és el contracte presentat per la part demandant, ha de valorar els pactes allà consignats i si en ell es preveu que no calgui cap mena de causa justificadora, pot concloure perfectament que l'exigència de la mateixa és innecessària com a resultat de la valoració de la prova documental. Per tant, si bé és cert que la part demandada no ha acreditat l'existència d'uns objectius de venda pactats ni del seu incompliment (resulta evident que, de la documentació aportada per la mateixa demandant, les vendes en el període 1997 a 2002 han baixat de manera notable, però no que la causa li fos imputable a ella) el propi contracte l'eximia de la necessitat de justificar una causa de "terminació" com hem pogut llegir abans. Aleshores, si de la voluntat de les parts es constata que les dues estaven eximides d'explicacions, resulta palès de la valoració de la prova documental que, aquell fet, no li pot ser exigit. En segon lloc, si la demandada ha volgut donar una explicació -que no li era necessària- això no la pot perjudicar en el moment de considerar si ha incomplert amb alguna obligació contractual. Fins i tot podem dir que haver donat una explicació raonable l'allunya de la mala fe. En conclusió el motiu ha de ser desestimat perquè ni havia un contracte d'exclusivitat ni tampoc li calia a la part demandada donar una justificació de la seva voluntat de terminació del contracte. QUART.- Quant al tercer motiu hem de dir que la recurrent insisteix en que la terminació del contracte s'ha fet de manera brusca i deslleial i que això origina per se el dret a ser indemnitzat. Ho fonamenta en dues sentències d'aquest Tribunal 22.4.04 i 13.4.00 que a continuació analitzarem. En ambdós casos i també en la de 20.1.05 es comprova que es tractaven de contractes en exclusivitat. Ja hem dit que no és el cas present. Però ara insistirem en marcar les diferències a la vista dels esmentats pronunciaments jurisprudencials. Els contractes en exclusivitat solen venir acompanyats de dues característiques pròpies. La primera és la de que solen anar acompanyats d'un termini de vigència. Això explica que el concessionari hagi de fer unes inversions importants, sobretot si es tracta d'un concessionari de vehicles que no pot vendre altres marques i que el seu únic producte és el de la concessió i el seu únic benefici prové de la concessió. És el cas de la sentència de 20.1.05 (que cita la de 13.4.00). Òbviament en un cas així resulta just que la terminació no sigui brusca perquè el concessionari es queda absolutament desemparat i ha de reconvertir el seu negoci. Per això si no se li atorga un termini ampli els perjudicis són inevitables. Però no és aquest el cas present. En aquest a més de que no hi ha exclusivitat -com ja hem dit- tampoc hi ha durada determinada sinó indefinida ni tampoc consta que hi hagi un únic producte a distribuir per part de Manzanares. El fet de la durada és important perquè permet fer unes previsions en el concessionari o distribuïdor sobre les inversions i el benefici que en pot obtenir. D'aquí que si aquestes previsions són interrompudes abans de que s'esgoti el contracte, se li causin uns perjudicis. Però quan la durada es indefinida ja no existeixen aquelles previsions i, aleshores, es quan juga un paper important el preavís pactat. En paraules de la STJA 20.1.05: "... En efecte, en l'ordenament jurídic andorrà, en consonància amb el refús a la vinculació perpètua de les parts contractants ja des del dret romà, s'admet que en els contractes de tracte successiu i de durada indefinida, puguin ésser extingits a través de la voluntat unilateral. Aquesta facultat de resolució, coneguda amb el nom de denúncia, s'estableix per adequar-se a un dels principis que travessa el dret contractual i la dinàmica patrimonial, com és la inviabilitat de les vinculacions de les parts de forma indefinida o perpètua. I, atesa aquesta característica, pròpia del dret contractual andorrà, ja posada de manifest per la sentència del Tribunal Superior de la Mitra de 13 d'abril de 1993, que en un supòsit similar al que ara ens ocupa (un contracte de distribució en exclusiva) estableix de la ruptura de la relació contractual era possible i que la indemnització apareixia quan el trencament del vincle contractual es produïa per la brutalitat de la ruptura de les relacions comercials. I a la mateixa conclusió arriba la sentència del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra de 25 de maig de 1994, en relació a un contracte d'arrendament indefinit, va assenyalar també que, segons el dret romà, el contracte indefinit esdevé denunciable per qualsevol de les parts, sense necessitat d'adduir causa que ho justifiqui (ad nutum). Per últim, la STSJA de 13-4-2000 analitza una hipòtesi de trencament de les relacions comercials on s'aprecia, a diferència del cas que ara ens ocupa, la culpa de qui resol i, en aquest sentit, es qualifica la ruptura com a indeguda." Aplicada aquesta doctrina jurisprudencial al cas present comprovem que ens trobem davant d'un contracte de distribució no exclusiva de caràcter indefinit i en el qual per tal raó es va pactar un preavís per qualsevulla part de 30 dies. I la part que es va voler desvincular del contracte fent ús de la clàusula 8 va atorgar a la part contrària un preavís de 45 dies, és a dir, del 13 d'agost (dia de la notificació) a l'1 d'octubre. Per tant, va acomplir plenament amb el preavís pactat de 30 dies mínims i, a més, va deixar passar la temporada estival. No entenem que això hagi estat una conducta que es pugui qualificar de contrària a la bona fe o a la lleialtat contractual. Ha anat més lluny del que contractualment estava obligada. Tampoc es podria parlar d'un enriquiment injust perquè sempre deriva d'una manca de causa de l'empobriment d'una part i aquí la causa seria el contracte que varen pactar (la clàusula 8ena). En conclusió, doncs, ni estàvem davant d'un contracte d'exclusivitat ni tampoc de durada determinada. Ans al contrari: de no exclusivitat i de durada indefinida, circumstàncies que justifiquen en les relacions comercials que qualsevulla part es pugui desvincular unilateralment donant el corresponent preavís. I en aquests casos, si no ho ha fet de mala fe ni de manera deslleial no es genera el corresponent dret a indemnització. En canvi, la part demandant parteix de la base que no li calia demostrar cap mena de perjudici per ser beneficiaria d'una indemnització però, en canvi, ha oblidat que la mala fe no es presumeix i que cal demostrar-li per qui la proclama ("bona fides semper praesumitur, nisi mala adesse probetur"). No ens consta que la distribuïdora del whisky en qüestió hagués fet alguna inversió important en els darrers anys en la confiança de la continuïtat donada pel fabricant; ni tampoc que hagi de reorientar el seu negoci perquè el whisky era l'únic producte que distribuïa (com era el cas vist en la STJA de 20.1.05). Si hagués concorregut alguna d'aquestes circumstàncies o d'altres també consistents, es podria haver considerat just que el preavís inclús hagués hagut de ser més llarg, però no ha estat així. Finalment afegirem que la demandant fa èmfasi en la durada de 36 anys de la relació comercial amb el fabricant per justificar que el perjudici ha estat més gran que en altres casos. I resulta just a l'inrevés: quan més curta és la durada de la relació comercial més perjudici pot rebre el que veu resolt el contracte per la part contrària. Quan més llarga ha estat la durada d'aquest, més beneficis s'han pogut obtenir i més temps per amortitzar les inversions fetes (si és que se n'han hagut de fer). Resulta evident que si ha durat la relació tants anys no ha estat per la generositat d'una part envers l'altra sinó per conveniència de les dues. Aquest motiu també ha de ser desestimat. CINQUÈ.- Finalment, en l'acte de la vista oral, la part recurrent va introduir un nou motiu relatiu a la imposició de les costes. El seu argument és que si no va ser fins la dúplica que la part defenent va argumentar que pel propi contracte també podia resoldre sense necessitat de cap mena de justificació, resultaria justificat que la part agent hagués interposat el plet. Però resulta evident que aquest motiu afegit de manera verbal en l'acte de la vista no pot ser tingut en consideració per ser extemporani per infracció del termini de preclusió de l'articulació del recurs. Així doncs aquest motiu no pot ser atès per raons formals. SISÈ.- En coherència amb tot el que hem dit, resulta palès que la sentència del Tribunal de Batlles ha de ser confirmada pels seus encertats raonaments i que el recurs d'apel·lació interposat per Manzanares ha de ser desestimat, la qual cosa origina la imposició a la part recurrent de les costes processals d'aquesta alçada (Codi 7,51,5). Decisio Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, DECIDEIX DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la societat Manzanares contra la Sentència dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles en data 3 de juny de 2014, que CONFIRMEM íntegrament, imposant les costes d'aquesta alçada a la part recurrent. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.- Subir Diccionario RAE