En nom del Poble Andorrà.- A la vila d'Andorra la Vella, el 25 de juliol del 2017. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- El Sr. Narváez va presentar un escrit, de data 12-04-2017, segons el qual articulava demanda pel procediment urgent i preferent (art. 41.1 CA) per vulneració al seu dret fonamental a la intimitat, per tal que es constatés, es declarés, es fes cessar i es reparés aquesta. La representació de la mercantil P., SA, va oposar-se a la demanda, per escrit de data de registre 21-04-2017, així com la representació processal de la mercantil R., ORG_0. per escrit de la mateixa data, en els que demanaven, en primer terme, la inadequació de procediment i, subsidiàriament, quant al fons, la desestimació de la demanda, amb imposició de les costes processals a la part agent. El Sr. Salamanca va presentar escrit, de data 20-04-2017, en el que interessava l'arxiu de les actuacions. El Ministeri Fiscal va emetre informe, de data també 21-04-2017, en el que interessava la desestimació de la demanda, tota vegada que el procediment urgent i preferent ex art. 41 CA és configura com a última raó quan no existeixi un procediment ordinari i idoni per a la tutela dels drets constitucionals vulnerats i, en aquest cas, la Llei 30/2014, de 27 de novembre, qualificada de protecció civil als drets a la intimitat, a l'honori a la pròpia imatge en configura un d'específic. II.- Per Aute, de 3-05-2017, l'Hble. Batlle va resoldre: " "DECIDEIX : Primer.- Desestimar íntegrament la demanda formulada pel procediment urgent i preferent de vulneració dels drets fonamentals, previst a l'article 41.1 de la Constitució, pel Sr. Narváez per escrit de data 12 d'abril del 2017. Segon.- Notificar el present Aute a les representacions processals de les parts, i al Mgfc. Ministeri Fiscal, donant-los coneixement dels recursos legalment previstos. La present resolució pot ser objecte de recurs segons especifica l'article 16 de la llei transitòria de procediments judicials, per davant del davant del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, del qual el seu President serà el competent per a designar la sala del tribunal que haurà de conèixer de la present causa en funció de la matèria." III.- La representació processal del Sr. Narváez va interposar recurs contra l'Aute d'instància i, en data de registre 11-05-2017, va presentar llur escrit de conclusions, en virtut del qual i pels motius continguts en aquest demana la revocació de la resolució d'instància. Pel contrari, les parts recorregudes van presentar escrits de contesta a les conclusions, de data 2-06-2017, en els que demanaven, en primer terme, l'apreciació d'ofici de l'excepció d'inadequació de procediment i, quant al fons, la desestimació de la demanda interposada, amb imposició de les costes processals d'ambdues instàncies. En data 01-06-2017, el Sr. Salamanca va contestar a les conclusions i va demanar la desestimació del recurs i el rescabalament de les costes processals. El Ministeri Fiscal va emetre informe, de data 1-06-2017, en el que interessava, en consonància amb la seva posició que no s'haurien exhaurit les vies processals ordinàries, la desestimació del recurs. Ha actuat com a magistrat ponent la M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy. FONAMENTS DE DRET I.- Els motius o greuges en els que fonamenta la part agent el seu recurs són, en essència, els que segueixen. En primer terme, considera que la present demanda es justifica per la revelació de la data i lloc de naixença, noms dels pares, número de passaport i adreça del domicili privat i familiar. L'Aute entén que ha de prevaldre la llibertat d'informació sobre el dret a la intimitat i que aquestes dades privades han de ser publicades i conegudes, atès que es tracta d'una persona de notorietat pública amb projecció social i econòmica al país. Al respecte, exposa que el Sr. Narváez no és un polític, artista ni personatge públic, però pel fet de ser un empresari del país no es converteix en un personatge de notorietat pública i no es comprèn què vol dir la resolució quan parla de projecció social. Alhora, afirma que la intervenció de B. és un fet aliè a la seva vida privada i no justifica la publicació de l'adreça del domicili privat. Encara que s'admetés que és un personatge amb notorietat, aquesta no ha estat cercada i la divulgació de les dades no tenen a veure amb les notícies i són inútils, innecessàries i frívoles per a l'opinió pública. Pel que fa a la prevalença de la llibertat d'informació sobre el dret a la intimitat, el TEDH valora si la divulgació de fets de la vida privada contribueix a un debat d'interès general i aquest és el factor de ponderació. II.- El primer extrem que ha de ser examinat per aquest Tribunal és el relatiu a l'al·legació d'inadequació de procediment, tota vegada que atès que les normes de procediment són d'ordre públic, sí la llera processal seguida no ha estat l'adequada, correspondrà a aquest Tribunal exposar-ho. Solament, si aquesta Sala entén que la senda processal emprada ha estat la correcta, esdevindrà necessari pronunciar-se sobre el fons per a decidir si s'ha produït la vulneració del dret a la intimitat del recurrent o, pel contrari, en el cas que ens ocupa, ha de prevaldre el dret a la llibertat d'informació dels mitjans de comunicació. La doctrina d'aquest Tribunal Superior, recollida a la STSJC de 18-09-2008, i que esmenten les parts defenents, configura el procediment de l'article 41.1 CA i desenvolupat als articles 15 a 18 de la LTPJ com a subsidiari dels procediments ordinaris i que té com a objecte la declaració i eventual reparació de la vulneració dels drets fonamentals recollits en els capítols III i IV del Títol II CA, salvat el dret a la jurisdicció. I s'afegia que la via del procediment urgent i preferent solament esdevé apta o idònia quan la vulneració no revesteix indicis de delicte, ja que en aquest cas el que procedeix és la incoació del procés penal. En sentit similar, aquest Tribunal, ja havia exposat en la seva sentència de 10-12-2004, que el procés de tutela constitucional, configurat com a urgent i preferent, s'ha de considerar com a excepcional per a ser emprat com a "última ratio" quan pel restabliment dels drets constitucionals vulnerats no existeix un procediment ordinari i idoni per aquella finalitat. El Ministeri Fiscal esmenta la pròpia doctrina al·legada per la part agent, segons la qual el procediment de l'article 41.1 CA es considera excepcional i solament pot ser emprat quan no existeixi un procediment ordinari i idoni per aquella finalitat, i assenyala que la Llei 30/2014, de 27 de novembre, qualificada de protecció civil als drets a la intimitat, a l'honor i a la pròpia imatge, contempla un procediment per canalitzar les pretensions de l'agent, de manera que la via excepcional de l'article 41.1 CA no havia de ser emprada. La resolució d'instància cita la STC de 2-04-2012, que es va pronunciar sobre l'exigència d'esgotament de les vies processals ordinàries prèvies. En el cas que ara ens ocupa, s'ha de partir de la data que, com s'exposa en la sentència del Tribunal Constitucional ja referida, segons les prescripcions de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, ha exigit amb especial cura l'esgotament de les vies processals prèvies abans de poder acudir a la jurisdicció constitucional. En aquest sentit, el debat que ara s'ha de resoldre, previ a l'estudi del fons de l'afer, és si en una demanda interposada per una pretesa vulneració del dret a la intimitat (contingut a l'article 14 CA), quan existeix un procediment ordinari previst a la Llei qualificada de protecció civil als drets a la intimitat, a l'honor i a la pròpia imatge (Llei 30/2014, de 27 de novembre), cal -com indica el Ministeri Fiscal- recórrer, en primer lloc a aquest procediment, en la seva qualitat d'ordinari o normal, i no emprar la via del procediment urgent i preferent, tota vegada que aquest s'ha de conceptuar com a excepcional o subsidiari. Abans de l'estudi d'aquest extrem, convé, des d'ara, refusar la inadequació del procediment que formulen les parts defenents i que fonamenten en que el Sr. Narváez no insta la protecció del seu dret a la intimitat, sinó un eventual delicte de revelació de secrets, com resultaria de les mesures que interessa en la seva demanda. En aquest punt, s'ha de confirmar el criteri de la jutjadora d'instància, segons el qual la part agent i recurrent justifica la seva demanda en la divulgació per dos mitjans de comunicació de dades que entén que són privades i no del coneixement del públic, de forma que entén vulnerat el seu dret a la intimitat. I a la pètita de la demanda (foli 4) sol·licita que s'insti el procediment preferent i urgent per vulneració del seu dret fonamental a la intimitat i que es constati, declari, faci cessar i repari la seva violació. Per tant, aquesta pretesa inadequació del procediment s'ha de desestimar. Molt més complex és la resposta que s'hagi de donar a la qüestió que interessa el Ministeri Fiscal. No es tracta ara d'examinar quin és el canal processal adient quant s'ha produït la vulneració d'un dels dret continguts en el dret a la jurisdicció o dels altres drets fonamentals, atès que aquesta qüestió ja ha estat resolta en diferents ocasions per la jurisprudència del Tribunal Constitucional. En efecte, la STC de 2-04-2012 ensenya que "És clar que quan es denuncia únicament la conculcació d'un dret constitucional substantiu, la via de la nul·litat d'actuacions no és idònia i així ho ha declarat el Tribunal Constitucional (causa 2017-15-RE). També és clar, i així també ha estat declarat, que no és procedent la via del recurs urgent i preferent quan s'al·lega només una vulneració d'un dels dret de l'article 10 (causes 2003-12-RE i 2010-5-RE). Tanmateix, quan es denuncia al mateix temps la vulneració d'un dret de l'article 10 i un altre dret constitucional substantiu, el Tribunal sempre ha admès la possibilitat d'utilitzar qualsevol de les dues vies per tal de considerar esgotada la via judicial prèvia". Tampoc es tracta de determinar ara si el procediment de l'article 41.1 CA possibilita l'exercici d'una via que dóna lloc a reexaminar el resultat de les resolucions judicials. I no ho és perquè en el present cas no s'ha produït cap resolució judicial que vulneri el dret a la intimitat de la part agent, sinó que la vulneració s'atribueix a dos mitjans de comunicació que han divulgat dades personals contingudes en una diligència de declaració en un procés penal. Per altra part, el Tribunal Constitucional, en les seves sentències de 10-10-2016 i 16-01-2017 ha tingut ocasió de diferenciar entre la via de l'incident de nul·litat d'actuacions (art. 18 bis LTPJ), que resol el posterior recurs d'empara amb el cànon de constitucionalitat, del procediment de l'article 41.1 CA, el qual constitueix una via diferent (sense que l'incident de nul·litat sigui la única via possible), externa a les actuacions judicials seguides, amb l'aplicació d'un cànon de constitucionalitat divers al de l'article 10 CA. Així, es conclou que el procediment preferent i urgent pot ser utilitzat en defensa de drets fonamentals i, que encara que "presenta característiques especials que farien aconsellable precisions pel que fa als seus efectes sobre anteriors decisions fermes dels tribunals. Però això no ha de dur a la seva eliminació pràctica. Per la seva urgència i rapidesa, pel seu caràcter preferent i pel fet de produir una decisió actualitzada adoptada per un alt tribunal ordinari, com el Tribunal Superior de Justícia o adoptada per aquet Tribunal Constitucional, ha de produir efectes immediats d'execució" (STC 10-10-2016) I a la recent STC de 16-01-2017, s'exposava en la mateixa línia argumentativa que "aquesta via del procediment urgent i preferent és singular. Ja no és una via interna, superposada o fixada a les actuacions prèvies judicials ordinàries, sinó que resulta, en cert sentit, externa a elles, ja que té per objectiu que el Tribunal Constitucional es formi un criteri propi sobre si s'ha respectat, en el moment en què dicta la seva decisió, el dret constitucional a la llibertat d'aquell que sol·licita l'empara". Establertes les anteriors consideracions, es tracta de determinar si es pot atendre a un caire subsidiari o excepcional del procediment urgent i preferent de l'article 41.1 CA quan existeix un procediment establert per la Llei 30/2014, de 27 de novembre per a la protecció civil, entre altres, del dret a la intimitat. Aquest argument justificaria, segons el Ministeri Fiscal, la inviabilitat de tramitar el procediment urgent i preferent, atesa l'existència d'un procediment ordinari per a la protecció i defensa del dret fonamental que es diu vulnerat i contingut a l'article 14 CA. A criteri d'aquesta Sala, s'ha de partir que la Llei 30/2014, de 27 de novembre no configura el procediment per a la protecció dels drets a la intimitat, honor i pròpia imatge com un procediment urgent i preferent, sinó que es remet a la tramitació del procediment abreujat (cfr. Art. 21), de forma que la seva tramitació processal no reuneix els caràcters de preferència i d'urgència. Si a aquesta consideració, afegim que a l'Exposició de motius de la Llei es llegeix, a la lletra, que "Sense perjudici de la protecció penal d'aquests drets, i d'aquella que atorga igualment l'article 41.1 de la Constitució, aquesta Llei dóna protecció civil al dret a la intimitat, a l'honor i a la pròpia imatge", s'ha de concloure que existeixen dues vies processals per a la protecció de l'eventual vulneració del dret fonamental a la intimitat com és, per una banda, el procediment urgent i preferent, dotat d'una agilitat i rapidesa en l'obtenció d'una decisió, i , per l'altra, un procediment ordinari, a tramitar pel procediment abreujat, i en el que es poden interessar mesures cautelars, regulat en els articles 21 a 23 de la Llei 30/2014. I aquests dos procediments s'articulen, en el cas de la eventual vulneració dels drets a l'honor, intimitat i pròpia imatge, com a optatius, atesa la pròpia declaració de la Llei 30/2014, de manera que s'ha de refusar la consideració del procediment com a excepcional i subsidiari, i entendre que en aquest supòsit la part agent tenia al seu abast l'opció per la utilització del procediment abreujat previst a la llei 30/2014 o el procediment més àgil i urgent de l'article 41.,1 CA. I l'opció per aquest es revela plausible, sense que pugui titllar-se aquesta decisió processal d'inadequada o inidònia. Consegüentment, també es desestima aquesta al·legació i correspon endinsar-se en l'estudi de l'eventual vulneració del dret a la intimitat, concretada -segons el recurrent en aquesta alçada- a la revelació de la data i lloc de naixença, noms dels pares, número de passaport i adreça del domicili privat i familiar. III.- La Constitució reconeix, en el seu article 14, el dret a la intimitat, a l'honor i a la pròpia imatge i estableix que tothom té dret a ésser protegit per les lleis contra les intromissions il·legítimes en la seva vida privada i familiar". La Llei 30/2014, del 27 de novembre, qualificada de protecció civil als drets a la intimitat, a l'honor i a la pròpia imatge solament justifica l'accés la intimitat d'una persona quan ens trobem en alguns dels següents supòsits: consentiment; autorització per una llei, l'existència d'un interès públic o privat que no es manifesti abusiu o arbitrari i que justifiqui la limitació al dret i actuacions autoritzades per una llei i sotmeses a control judicial quan siguin necessàries i proporcionals al fi perseguit (art. 4). La sentència del Tribunal Constitucional, de data 10-10-2016, ensenya que el dret a la intimitat té una irradiació més àmplia que la de la vida íntima i que la privacitat de cada persona no sempre té el mateix àmbit i les mateixes dimensions: "Les mesures de protecció del dret a la intimitat han tingut una expansió molt notable en la mesura que el món de la informació i de la imatge s'han desenvolupat, fet que ha generat també una preocupació jurídica sobre la custòdia i l'emmagatzematge electrònic de les dades personals. El criteri general és que en principi totes les dades personals pertanyen al subjecte, excepte si aquest ha autoritzat la seva difusió o la seva cessió... Els mitjans de comunicació i, en especial, l'emmagatzematge de dades que l'electrònica permet han generat la necessitat de reforçar la frontera que prohibeix la divulgació de les dades personals no públiques sense consentiment de l'interessat o sense causa justificada. En tot cas, la informació protegida pel dret a la intimitat existeix amb independència de la importància del seu contingut i es basa en el dret a la privacitat". I a la mateixa resolució sustenta que la intimitat és entesa com la privacitat de la pròpia vida i resulta modulable segons la voluntat de la persona i, més enllà dels elements íntims, comprèn les dades personals. En aquest sentit, conclou que "el dret a la intimitat personal i familiar garanteix el manteniment d'un poder de control de cada persona sobre la informació que existeix sobre ell i la seva família". No hi ha dubte que les dades difoses pels mitjans de comunicació constitueixen dades personals i són aquelles que en aquesta alçada la part recurrent indica com a objecte de difusió sense el seu consentiment: la data i lloc de naixença, noms dels pares, número de passaport i adreça del domicili privat i familiar. Resta també clar que existeix un conflicte entre dos drets fonamentals: el dret a la llibertat d'informació i el dret a la intimitat. Mentre que pel que fa al dret a l'honor, el dret a la informació mai pot prevaldre, quant al dret a la intimitat, esdevé necessari efectuar una ponderació entre els diferents drets, per a resoldre en cada cas concret quin han de ser el sacrificat. La pròpia Llei qualificada 30/2014 estableix en la seva Exposició de motius que cal procedir cas per cas ("Per això, només un sistema que estableixi una regulació oberta de les possibles intromissions il·legítimes és el que pot donar una autèntica solució a la protecció civil d'aquests drets, si bé cal acotar el concepte. Així, seran els òrgans judicials els que hauran de determinar en cada cas si es dóna una intromissió il·legítima, a la vista dels principis i disposicions que s'estableixen en aquesta Llei"). Per a portar a terme, aquesta activitat de ponderació entre el dret a la llibertat d'informació i la intimitat, l'article 7 de la Llei 30/2014 ofereix als tribunals els següents criteris o paràmetres: "1. L'òrgan judicial ha de ponderar motivadament els interessos en conflicte i les circumstàncies de cada cas per valorar si, amb ocasió de l'exercici de la llibertat d'informació, s'ha produït una intromissió legítima o no en els drets a la intimitat, a l'honor i a la pròpia imatge. La ponderació s'ha de realitzar atenent a si concorren tots els següents requisits: La veracitat de la informació. Als efectes de valorar la veracitat de la informació, es tindrà en compte la diligència desplegada per l'autor o responsable en la investigació dels fets publicats i la publicació de la informació, sense perjudici d'allò que preveu l'article 8 en relació amb el secret professional. L'interès públic de la informació. La proporcionalitat de la intromissió en els drets a la intimitat, a l'honor i a la pròpia imatge". Des d'aquesta òptica si bé es pot concloure que la informació difosa esdevé veritable i que existeix un interès públic en la informació, tota vegada que es tracta d'una derivada del cas B., com és el cas L., i que presti declaració com a imputat el Sr. Narváez, notable empresari del tabac a Andorra i soci de B., justifica que, contrastada la veracitat de la notícia, s'informi al públic dels fets que es consideren rellevants en aquesta causa penal. En aquest darrer sentit, la sentència del TEDH de la gran Sala, de 7-02-2012, exposa que "102. Por otra parte, el Tribunal ha destacado en numerosas ocasiones el papel esencial que desempeña la prensa en una sociedad democrática. Si bien la prensa no debe traspasar ciertos límites, especialmente en relación con la protección de los derechos y las libertades de los demás, sí le corresponde comunicar, dentro del respeto de sus deberes y sus responsabilidades, informaciones e ideas sobre todas las cuestiones de interés general. A su función consistente en difundir informaciones e ideas sobre tales cuestiones se añade el derecho, para el público, de recibirlas. De no ser así la prensa no podría desempeñar su papel indispensable de «perro guardián» (Sentencias Bladet Tromso y Stensaas contra Noruega [GS] núm. 21980/1993, aps. 59 y 62, TEDH 1999-III y Pedersen y Baadsgaard contra Dinamarca [GS], núm. 49017/1999, ap. 71, TEDH 2004-XI). Además, no corresponde al Tribunal, ni a los órganos jurisdiccionales internos, sustituir a la prensa en la elección del tipo de reportaje a adoptar en ASUNTO VON HANNOVER (n° 2) c. ALEMANIA 33 un caso concreto (Sentencias Jersild contra Dinamarca, 23 septiembre 1994, ap. 31, serie A núm. 298, y Stoll contra Suiza [GS], núm. 69698/2001, ap. 146, TEDH 2007-V ". I la sentència del TEDH de 29-03-2016, Bédat c. Suissa, afirma, quant als processos penals i el dret a la informació: "63. La Cour rappelle avoir déjà jugé que le public a un intérêt légitime à être informé et à s'informer sur les procédures en matière pénale et que les propos relatifs au fonctionnement du pouvoir judiciaire concernent un sujet d'intérêt général.". No obstant, el fet d'informar de la declaració d'una persona, de rellevància empresarial i coneguda al Principat, que afecta a un debat general i que mereix ésser conegut pel públic en una societat democràtica -com és el cas que ens ocupa- no significa que no hagi d'existir un control editorial de les dades personals que es publiquen i que, es podien haver suprimit, sense restar cap transcendència i importància a la notícia de la declaració com a investigat en el procés penal del Sr. Narváez. Arribats a aquest punt, calia portar a terme un judici de ponderació entre si esdevenia necessari per a informar al públic de la declaració com a inculpat d'un rellevant empresari andorrà i soci de B., difondre dades personals que no afegien res a la notícia que es publicava. És a dir, la revelació de dades com el número de passaport o el domicili privat i familiar del Sr. Narváez no esdevenien ni necessàries ni idònies ni proporcionals a la informació que s'efectuava. En canvi, la publicació del nom dels pares, la professió o la data de naixement de l'inculpat, atesa la seva rellevància pública, no es poden considerar que constitueixen un àmbit de la privacitat protegible, tota vegada que a l'entorn en el que es produeix la notícia no es pot entendre com un reducte de l'àmbit privat desconegut, sinó al contrari. En canvi, les dades referents al número de passaport o el domicili privat i familiar, per molta que sigui la transcendència o notorietat de la persona que declara com a inculpat són dades que, si no ha admès amb les seves anteriors actuacions un consentiment per tal que siguin conegudes -i no s'ha acreditat que sigui el cas-, han de restar dins de l'esfera de la privacitat i protegides. Per tant, la innecessarietat i inidoneïtat de publicar aquestes dades a les notícies relatives al Sr. Narváez respecte del cas L., constitueixen una intromissió il·legítima en el seu dret a la intimitat. IV.- Les conseqüències d'aquesta declaració comporten la revocació parcial de l'Aute dictat a la instància i la declaració que, respecte de la publicació pels defenents del número de passaport i del domicili privat de la part agent s'ha produït una vulneració del dret a la intimitat, s'ha d'ordenar el seu cessament, pel cas que no s'hagi produït, i quant a la reparació s'ha d'exposar el següent. La Llei 30/2014 determina que produïda la intromissió il·legítima es presumeix la producció d'un perjudici i es faciliten una sèrie de criteris per tal que el tribunal pugui determinar la indemnització procedent. Però en el cas que ens ocupa, i sense perjudici que es pugui sol·licitar la indemnització per la via del procediment que preveu la Llei 30/2014, de 27 de novembre (arts. 21 i ss), de la lectura de la demanda s'extreu que es sol·licita la constatació, declaració i cessament de la violació; extrems ja acollits per aquesta resolució, mentre que en relació a la reparació, i en concret a la indemnització, no s'efectua cap petició ni s'aporten els extrems que la justifiquin, de manera que no procedeix pronunciar-se al respecte en el marc del present procediment urgent i preferent. I en aquesta òptica van també les pretensions de la pròpia recurrent, qui, en el seu escrit de recurs, només demana la constatació i declaració de la violació del dret invocat. VI.- L'estimació parcial del recurs interposat contra l'Aute d'instància i l'acolliment parcial de la demanda motiven que no s'efectuï imposició de les costes processals de cap de les dues instàncies. Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas.- La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, Decisio DECIDEIX ESTIMAR EN PART el recurs interposat per la representació processal del Sr. Narváez contra l'Aute dictat per l'Hble. Batlle, en data 3-05-2017, que revoquem i declarem que procedeix estimar en part la demanda pel procediment urgent i preferent per vulneració del dret a la intimitat contra P., SA, i R., ORG_0, i declarem que s'ha vulnerat el dret a la intimitat del Sr. Narváez respecte de la difusió del seu número de passaport i del domicili privat, constatem la vulneració i ordenem el cessament d'aquesta intromissió il·legítima. No procedeix efectuar imposició de les costes processals de cap de les instàncies. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.- Subir Diccionario RAE