SENTÈNCIA En nom del Poble Andorrà.- A la vila d'Andorra la Vella, el 27 de febrer del 2018 Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- Per Aute d'aquesta Sala del 25-02-2013 es va confirmar l'Aute d'instància desestimant la demanda d'embargament preventiu formulat per la societat Espada, contra la societat Soriano, per tal de garantir el pagament de la quantitat de 178.481,91.-euros. II.- Per escrit de data 25-09-2012, la representació processal de la societat Espada, va presentar davant de la Batllia, demanda a tramitar pel procediment ordinari, contra la societat Soriano, en reclamació de la quantitat total de 178.481,91.-euros en concepte de factures de treballs efectuats a diverses obres, més els interessos legals a partir de la contesta a la demanda, així com les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat, de procurador i de pèrits. III.- Per escrit del 30-10-2012, la representació processal de la societat Soriano, es va oposar a la demanda sol·licitant que es vulgui dictar sentència amb els següents pronunciaments: pel que fa a la suma reclamada de contrari i relativa a les factures de l'obra anomenada Y i datades dels anys 2008 i 2009 -per import de 29.131,75.-euros-, es procedeixi a estimar l'excepció per prescripció de l'acció formulada per aquesta part i de forma subsidiària a estimar l'excepció de prejudicialitat civil, imposant les costes processals causades en qualsevol cas a la part agent. pel que fa a la suma restant aquesta haurà de ser fixada en execució de sentència, a la vista del resultat de la prova que en el moment processal oportú serà proposada, però en cap cas pot ésser fixada en la suma reclamada de contrari per import de 178.481,91.-euros. no fer condemna en costes. Les parts van replicar i duplicar, totes dues mantenint les seves pretensions, i oposant-se la demandant a les excepcions formulades. Després d'haver practicat les proves, van degudament formular els seus escrits de conclusions, essent precisat que la part agent va rebaixar en 163.481,91.- euros la seva petició de condemna. IV.- Per Sentència de data 09-01-2017, l'Hble. Tribunal de Batlles, Secció Civil, va decidir : "Que estimant la demanda formulada per la representació processal de la societat Espada. contra la societat Soriano, hem de condemnar i condemnem a aquesta darrera a pagar a la part agent la suma de 163.481,91.- euros, incrementada amb els interessos legals devengats des de la data de contesta a la demanda, a saber el dia 30 d'octubre del 2012, fent imposició de les costes judicials ocasionades a la part defenent, inclosos els honoraris d'advocat i de procuradora." V.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal de la societat Soriano, demanant : "es vulgui procedir a revocar la referida sentència de 9 de gener de enguany; i dictar nova resolució per la qual es procedeixi a estimar el present recurs de apel·lació i procedir també a dictar nova resolució en el sentit interessat tot al llarg del cos del present escrit així com en el sentit interessat per aquesta part en el nostres escrits de contesta a la demanda, duplica i conclusions de primera instància, el quals una vegada més es donen aquí per reproduïts en la seva totalitat i en tot el seu contingut. Tot imposant les costes de primera i segona instancia a la part adversa; i en el negat cas que no s'efectués dita imposició de costes, es vulgui procedir a no fer pronunciament en matèria de costes per totes i cadascuna de les raons esgrimides en el cos del present escrit."(SIC). La representació processal de la societat Espada demana la seva total confirmació, amb imposició de les costes a la part apel·lant. Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière. FONAMENTS DE DRET I.- Ha quedat establert que les dues societats avui en litigi van mantenir relacions comercials durant anys i que la societat Espada va realitzar una sèrie de treballs d'electricitat pel compte de la societat Soriano. És així que es va establir un document intitulat "relació de factures retornades per B" i relatiu a 11 obres diferents per uns treballs realitzats en les mateixes per un total de 273.481,97.-euros (C.C., Xalet M, Edifici F, Obra Dúplex F, Xalet R, Laboratori Edifici F, Reforma pis Sr. B., Xalets L, Edifici D, Xalet T i Y del Pas de la Casa) i que es va reclamar en el marc del present plet la satisfacció d'un total de 178.481,91.-euros corresponent al ròssec de les certificacions i factures emeses entre el mes de desembre del 2008 i el mes de març del 2012 en relació a aquestes obres. El tribunal d'instància va desestimar les excepcions aixecades per la defenent i va estimar la demanda tal com fixada en l'escrit de conclusions de l'agent. La part defenent s'alça en contra d'aquesta decisió formulant una sèrie de cinc greuges. II.- El primer aspecte del recurs de la part defenent és que torna a oposar-se a que les proves contingudes en l'escrit de proves complementàries presentat per l'adversa fora del període probatori es tinguin en compte ja que la sentència no diu res al respecte i que així es vulneraria el seu dret a un procés degut. Per escrit del 12-02-2013, la representació processal d'Espada va proposar els seus mitjans de prova (I.- fins a XIII.-) i el mateix dia es va celebrar el judici de proves. Per escrit del 15-02-2013, la mateixa representació va presentar un escrit de proposició de mitjans de proves complementàries proposant dues testificals més en la persona dels Srs. B. i R. (prova XII.-) així com una ampliació de la prova XI.-REQUERIMENT per tal que la mateixa es practiqui no només en relació a l'Associació de Contractistes d'Andorra sinó també en relació a l'Agrupació de Contractistes d'Andorra. La prova XI.-REQUERIMENT es va practicar segons la formulació prevista a l'escrit complementari puix que el requeriment es va fer tant a l'Associació de Contractistes d'Andorra com a l'Agrupació de Contractistes d'Andorra, essent precisat que només aquesta darrera va contestar i que per providència del 01-09-2014 es va tenir per a practicada la referida prova. També es van practicar els interrogatoris dels Srs. B. i R. Per tant és de constatar que sí que el referit escrit es va tenir en compte i que la sentència no es pronuncia sobre la protesta feta per la part defenent al respecte. No obstant això, no ha existit cap indefensió ni cap vulneració del dret a un procés degut pel fet d'haver practicat les referides proves proposades en l'escrit del dia 12 i ampliades en el del dia 15. De fet, és només en el seu escrit de conclusions que es va manifestar al respecte. Però durant el procediment, la part defenent no es va oposar a la pràctica de les dues testificals en qüestió i ha pogut fer valer les seves observacions sobre el resultat de la prova de requeriment sense que en cap moment el fet d'afegir un destinatari al requeriment, que no canvia ni la natura ni l'abast de la prova, li provoqui qualsevol limitació o afectació dels seus drets. Aquest primer greuge s'ha de desestimar. III.- El segon aspecte del recurs és en relació a l'excepció de prescripció ja que no està d'acord amb la consideració del tribunal que els pagaments a compte han interromput la prescripció, que els pagaments a compte en qüestió no han estat pas en relació a l'obra Y, que la part adversa reclamava la suma de 29.131,75.-euros corresponent a diverses factures relatives a l'obra Y sense enumerar-les, que la reclamació de dites factures es trobava totalment prescrita, per haver transcorregut més de tres anys d'ençà la seva emissió fins la seva reclamació, inclús si compten el termini transcorregut entre la data de dites factures fins el document aportat de contrari i intitulat per l'adversa com reconeixement de deute i que els acomptes efectuats no podien en cap cas correspondre a l'obra Y, puix existia un litigi judicial contra el promotor d'Y per no pagar les obres realitzades. Cal precisar per començar que l'excepció de prescripció és parcial ja que només es va formular en relació a la reclamació per l'obra Y del Pas de la Casa i que no es discuteix més en aquesta alçada que és d'aplicació la prescripció de tres anys. Com és conegut, la prescripció només és pot interrompre per la reclamació judicial o pel reconeixement portat a terme pel deutor. En el nostre cas, es donen dues circumstàncies d'importància. En primer lloc, apareix que en un document de data 26-03-2012, la societat Soriano representada pel seu administrador únic, Sr. Pulido, va manifestar : que deu a Espada les factures que es relacionen en document ajuntat i quin import total ascendeix a 224.219,24.-euros relatives a treballs efectuats per Espada en la obra anomenada Y així com a les obres anomenades P., S.E., P.R., J.B., C.D.C., T., J.G.P. que mai s'ha negat a pagar les esmentades factures però no pot fer-ho. que quan rebi per part dels propietaris d'Y les sumes reclamades en conceptes de treballs efectuats tant per part de Soriano com per part dels industrials inclosos en les seves certificacions (entre els quals es troba ENTITY_4) o bé les sumes que finalment dictamini el corresponent tribunal, les mateixes seran entregades per la quantia que dictamini la sentència als industrials, entre els quals Espada. que quan rebi per part del propietari de l'obra S.E. les sumes degudes les mateixes seran satisfetes a Espada. que deu en concepte de retencions l'import de 29.438,09.-euros, sumes que seran degudament satisfetes a Espada en el moment en què la propietat de cada una de les obres detallades en dita llista satisfaci a Soriano les referides retencions. finalment que ha pagat a Espada les sumes de 12.000.-euros, 30.000.- euros, 35.000.-euros i 13.000.-euros, respectivament, en concepte de pagament d'acomptes per a la liquidació de les sumes degudes i detallades en el cos del present escrit així com en el cos del document que s'adjunta al present. Malgrat que la part defenent i ara recurrent ha pretès que la demanda no permetia diferenciar les factures d'aquesta obra, no és així ja que l'estudi dels documents aportats amb l'escrit de demanda (folis 428 a 500 i 975 a 1045) permet constatar que les certificacions 10, 11 i 12 en relació a l'obra Y del Pas de la Casa es van emetre en dates 31-12-2008, 31-01-2009 i 28-02- 2009 per un total respectiu de 4.123,38 + 14.454,19 + 839,73 i la factura de retenció del 31-08-2009 per 9.714,45,-euros, sia un total de 29.131,75.-euros que correspon al reclamat i al detall exposat en el llistat adjunt al document del 26-03-2012. La societat Soriano esmenta el document del 26-03-2012, com un "reconeixement de signatura" però nega que es tractés d'un reconeixement de deute. Però, dit document, sí que constitueix un reconeixement de deute al tractar-se d'un document establert per Soriano sobre un paper amb el seu encapçalament, adreçat al creditor, en el qual reconeix formalment deure 224.219,24.-euros a Espada, per les factures relatives als treballs efectuats per aquesta darrera en diverses obres i entre aquestes "la obra anomenada Y" i haver pagat a Espada acomptes per a la liquidació de les sumes degudes i detallades en el cos del referit escrit en el qual ressurt l'obra Y. Diu la societat Soriano que es va establir dit document a petició d'Espada per que aquesta pugui obtenir un concurs bancari però aquest fet, negat per la contrapart, no queda provat i encara que fos així no faria desaparèixer el reconeixement de deute que conté. Per tant sí que en data 26-03-2012, només sis mesos abans de la demanda judicial, Soriano va reconèixer un deute total que integra el deute en relació a l'obra Y i que els acomptes vénen en pagament d'aquest total, i per tant de l'obra Y. Aquesta qüestió dels acomptes és la segona circumstància a considerar. En efecte, apareix que es van realitzar pel pagament de les sumes llistades en el document del 26-03-2012, una sèrie de pagaments a un moment on les certificacions del 2008-2009 no podien haver prescrit (12.000.-euros en data 15-11-2011, 30.000.-euros en data 13-12-2011, 35.000.-euros en data 21-12-2011 i 13.000.-euros en data 03-02-2012). La part recurrent sosté que els pagaments a compte en qüestió no han estat pas en relació a l'obra Y, però l'argument no pot prosperar d'una part perquè no estableix a quina obra s'haurien d'imputar i d'altra part perquè apareix que les parts van agrupar els deutes pendents per tal que la part deutora les vagi satisfent a mesura de la continuació de llurs relacions comercials. Així les coses, en cap moment, el creditor ha deixat la seva voluntat de cobrar els imports deguts en relació a l'obra Y, i al contrari apareix que l'acció en reclamació dels imports deguts per aquesta obra no ha pogut prescriure ja que, de totes maneres, el reconeixement de deute del 26-03-2012 seria suficient per permetre llur reclamació durant l'any 2012 donat que un reconeixement de deute constitueix un negoci jurídic que acredita l'obligació per ell mateix. En efecte, poc importa que en el moment d'establir el referit document, el termini de 3 anys després de les factures o certificacions s'hauria escolat ja que el debitor sempre pot renunciar a una prescripció guanyada o bé per un document de reconeixement de deute o bé per un pagament que fa néixer un nou termini (veure en aquest sentit TSJC 350/13 del 30-06-2014 i 09/04 del 30-06-2004). Per acabar, el fet que la societat Soriano no podia pagar a Espada, segons afirma, perquè el propietari de l'obra Y no la pagava a ella és indiferent ja que les relacions contractuals entre Soriano i la referida propietat no concerneixen Espada que apareix haver contractat només amb Soriano. IV.- El tercer aspecte del recurs versa sobre l'import final a pagar. Argumenta que és totalment incert i inadmissible reprotxar-li la manca de prova ja que els acomptes efectuats han estat demostrats per aquesta part puix que Espada sempre ha mantingut silenci, ni els ha nombrat, que el tribunal s'equivoca al moment de comptabilitzar els acomptes ja que no ha tingut en compte la documentació aportada per aquesta part i que prova que va pagar un total de 110.000.-euros i la sentència ha obviat 5.000.-euros del 04-04- 2012 (document 12), que ella deia la suma fixada en 224.219,24.-euros però s'havien de deduir les retencions detallades en el mateix escrit ratificat per l'adversa en mèrits de la prova VI reconeixement de signatura, els acomptes efectuats i pagats així com les retencions i sumes de l'obra Y (per prescripció), que però el tribunal a quo no ho ha fet, sense cap mena de fonamentació i sense saber en quines proves s'ha basat. Llevat la qüestió de la prescripció que només concerneix les factures i certificacions Y, l'argument d'oposició de la defenent era que havia anat fent pagaments a compte i que si bé reconeixia deure diners a la part agent no era per l'import reclamat i el mateix s'hauria de fixar en seu d'execució. Dit això, si bé indica que no està d'acord amb el càlcul final i menciona quins imports s'haurien de descomptar, no diu quin import precís reconeix deure. Pel que fa a l'import degut, el fet que existís el reconeixement de deute no ha de portar a confusió. En efecte, en relació a les obres llistades, no hi ha coincidència total entre en el reconeixement de deute i la relació de factures impagades. Ara bé, és sobre aquesta darrera que es fonamenta la demanda. Dit d'una altra manera el punt de partida del càlcul no és l'import de 224.219,24 + 29.438,09 = 253.657,33.-euros sinó el de 273.481,97.-euros que correspon al total de l'import facturat en relació a les 11 obres enumerades en la relació de factures retornades. La part recurrent no admet l'afirmació del tribunal que no va subministrar prova suficient però constatem que, en front a l'esforç probatori significatiu de la contrapart, i malgrat haver anunciat en el seu escrit que la suma a pagar per ella s'havia de determinar "a la vista del resultat de la prova que en el moment processal oportú serà proposada", no va proposar cap prova concloent de natura a establir les seves al·legacions. Es aquí que hem de recordar els principis de prova que, una vegada acreditats els fets constitutius del dret reclamat, correspon a la part defenent la prova dels fets obstatius, impeditius o extintius i que per tant en matèria de pagament, un cop establert la realitat del crèdit per la part que es pretén creditora, en consonància amb la locució "solutionem asseveranti probationis onus incumbit", qui té la carrega de la prova que s'ha efectuat un pagament és el deutor (Digest 22,3-25-2 i Codi 8,43,25). En el nostre cas, la part defenent i ara recurrent s'ha queixat del fet que la documentació aportada era insuficient però l'estudi acurat de la mateixa permet constatar que l'import en qüestió és just i coherent amb les factures i certificacions i és confirmat pel reconeixement de deute (en tot cas pel que fa a les obres comunes als dos documents) així com per la confessió en judici de l'administrador de la societat defenent. Sobre el fons, en cap moment aquest darrer va oposar que els imports facturats no serien conformes als treballs encomanats i realitzats. En la seva confessió en judici, l'administrador únic de la defenent va evocar un problema de mediació per part d'Espada. Però aquesta afirmació no es recolza sobre cap prova. Al contrari, les testificals practicades en persona dels propietaris permeten considerar que no va existir cap problema amb els treballs realitzats per Espada i que podrien justificar retencions o qualsevol motiu d'oposició al pagament. De fet, en la mateixa confessió el Sr. Pulido va indicar que és per raons de falta de tresoreria que no s'havia pagat el que quedava. Així les coses, el crèdit total de 273.481,97.-euros queda justificat i no queda acreditat cap motiu de retenció. Pel que fa als pagaments a compte, a més dels 90.000.-euros mencionats en el document del 26-03-2012, s'han de comptabilitzar els 15.000.-euros pagats posteriorment a la demanda. Així apareix un saldo de 168.481.-euros. Pel que fa a l'acompte de 5.000.-euros que no s'hauria comptabilitzat (foli 1150) es veu que la demanda inicial era de 178.481,91 sobre 273.481,97 el que significa implícitament que la demandant reconeixia haver rebut 273.481,97 - 178.481,91 = 95000.-euros d'acompte, és dir 5.000 de més que els esmentats en el reconeixement de deute. Si afegim els 15.000 pagats posteriorment arribem també al saldo de 163.481,97.-euros, objecte de la demanda final i de la condemna. Per tant no apareix que els 5.000.-euros no s'haurien comptat ja que com diu la part apel·lant el total dels acomptes a deduir era de 110.000.-euros i és el que es va fer, però de l'import de 273.481,97.-euros. Així les coses, malgrat el fet que la sentència no es refereix a aquest acompte de 5.000.-euros, sí que el mateix queda comptabilitzat. V.- L'altre aspecte del recurs de la societat demandada concerneix la seva condemna al pagament dels interessos legals a comptar del dia 30-10- 2012, data de contesta a la demanda, ja que l'any 2013 sia posteriorment a la contesta a la demanda va efectuar un pagament a compte que no ha estat tingut en compte. Aquest greuge tampoc es pot estimar. En efecte, apareix que en data 04-02-2013, durant el procediment i posteriorment al seu escrit de contesta, va realitzar un pagament complementari de 15.000.-euros i sota el concepte "FRAS PENDENTS ACOMPTE B". Però això no canvia que el punt de partida del còmput dels interessos legals ha de ser la contesta a la demanda ja que el fonament d'aquest criteri és que l'obligació de pagar interessos neix de la situació de morositat la qual en "moltes ocasions sorgeix de la contesta a la demanda d'acord amb el principi lite contestata usurari currunt que es recull en el Digest 22,1,35 com al Codi 6,47,2 ja que si no s'ha interpel·lat al deutor anteriorment, a partir d'aquell moment no sols s'ha d'entendre que se li ha fet el preceptiu requeriment, sinó que l'obligat s'ha negat a complir."(STSM del 07-11-1975). En el cas on el deute no és líquid al moment de presentar la demanda s'ha d'esperar la fermesa de la sentència (in illiquidis non fit mora). Però no és el supòsit del present cas on el deute era cert, líquid i exigible al moment de presentar la demanda i on l'import finalment degut s'ha vist disminuït només per l'efecte d'un pagament per part del demandat i posterior a la contesta. Al respecte, cal recordar que en virtut del Digest 22,1,41, no es suspèn l'obligació de pagar interessos si el deutor només consigna una part, situació equiparable al present cas de pagament molt parcial de l'import reclamat en el decurs de la instància. VI.- Finalment la part apel·lant indica que no està d'acord amb la imposició de costes perquè la demanda no ha estat estimada totalment sinó parcialment i perquè ha restat provat en autes que les suposades temptatives que sostenia la part agent per cobrar el que es devia no es varen donar, i que sense requeriment previ formal de pagar no se la podia condemnar en costes. Com ressurt de l'exposat anteriorment, el que va passar en el present cas és que la part agent va demanar la condemna de la defenent a pagar-li l'import de 178.481,91.-euros, però que en conseqüència del pagament de 15.000.-euros realitzat posteriorment va rebaixar la seva pretensió a 163.481,91.-euros, import al pagament del qual el tribunal va condemnar la societat demandada. És ben evidentment aquest darrer import que s'ha de tenir en compte per determinar quin era l'import de la demanda ja que la part agent no podia saber que la contrapart realitzaria aquest pagament i el mateix no pot perjudicar-li. De totes maneres, es veu que se la condemna a pagar 100% del reclamat en l'escrit de conclusions el que representa 91% de l'import reclamat en l'escrit de demanda. Sigui quin sigui l'import considerat, la imposició de les costes a la defenent era justificada puix l'estimació de les seves pretensions és segon el cas total o substancial i de cap manera parcial. Pel que fa a la qüestió dels requeriments previs, cal recordar que com ja recordat per aquesta Sala, la condemna en costes és "un dret que estableix la resolució judicial a favor de la part litigant que ha obtingut un resultat favorable..." (vg. TSJC 22-06-de 2000 nº 1392). En aquesta òptica, el que resisteix a una demanda fefaent i fonamentada en dret ha de suportar el pagament de les costes processals per tal, finalment, d'assegurar un reconeixement complet i efectiu del dret del vencedor. Així, en el dret civil andorrà, la imposició de costes no es regeix pel criteri subjectiu de la temeritat sinó per l'objectiu del venciment. No és precisa la temeritat per a la imposició de costes, és suficient el venciment perquè sigui preceptiva la imposició, tret que circumstàncies especials permetin al Tribunal fer ús de les facultats d'excepció que li confereix la novel·la 82 Capítol 10. Tanmateix, la mala fe i la temeritat poden actuar com argument de reforç de la condemna en costes. Aquesta imputació de les costes no es fa de manera mecànica, sinó que el fet de considerar si s'ha estimat substancialment o no una demanda és una decisió que pren l'òrgan jurisdiccional en funció de les circumstàncies del cas. Entre altres criteris, també s'ha de valorar la conducta prèvia de les parts i en particular la del defenent. Al respecte, el criteri cabdal i subjacent és de determinar si l'agent es va trobar obligat a litigar en raó de l'actitud del defenent. També s'ha de valorar si l'oposició del defenent era justificada o si al contrari la seva actitud es pot titllar de passiva, obstructiva, o fins i tot de temerària o de mala fe. Així les coses, si el requeriment previ formal és un element rellevant no és una condició necessària per a determinar la condemna en costes del demandat que es va oposar a la demanda judicial de pagament i així vam poder jutjar que "la manca de reclamació prèvia no impediria una condemna en costes processals si la demanda ha estat estimada íntegra o substancial" (TSJC 163/14). Si bé la solució és diferent en cas d'aplanament, ja que en tal supòsit sí que s'exigeix un requeriment extrajudicial previ per a imposar les costes (veure entre altres TSJC385/13), no ens trobem en aquest supòsit. En el present cas, si bé és cert que la demandant no ha pogut provar l'existència d'un requeriment previ formal de pagar, ressurt de les actuacions que sí que va demanar al seu debitor que satisfés les factures i acreditacions pendents de pagament, com l'existència del document del 26-03-2012 ho demostra, puix és clar que és per respondre a una demanda de pagament de la societat Espada que la societat Soriano va establir dit document, tot i comprometent-se a pagar, cosa que no va fer i que encara no ha fet del tot deixant impagat més del 90% de la quantitat reclamada. Per tant, és obvi que va ser necessari per al creditor recórrer a la justícia per obtenir el reconeixement i satisfacció dels seus drets. Per consegüent, mantenim la condemna en costes de la societat Soriano. Per tot l'exposat, cal confirmar íntegrament la resolució apel·lada. VII.- La desestimació del recurs justifica imposar a la part apel·lant vençuda les costes d'aquesta alçada. Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, Decisio DECIDEIX Desestimar el recurs interposat per la representació processal de la societat Soriano contra la Sentència de l'Hble. Tribunal de Batlles de data 09- 01-2017 que confirmem íntegrament. Imposar a la societat Soriano les costes judicials de segona instància inclosos els honoraris de procurador i d'advocat. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni a l'Hble. Presidenta de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.- Subir Diccionario RAE