ANTECEDENTS DE FET I.- RESULTANT: Per ordenança penal de data 07/03/2025 es decidí: "Primer. Deixar sense efecte la detenció governativa practicada en la persona de Moliner. Segon. Condemnar a Moliner, com autor responsable d'un delicte menor d'introducció de droga tòxica destinada al seu propi consum, previst i penat a l'article 284.1 del Codi penal, concorrent la circumstancia modificativa de la responsabilitat penal de ser menor de 21 anys a la data dels fets, a la pena de quinze (15) dies d'arrest domiciliari condicional, amb un termini de suspensió de la condemna de dos (2) anys, i a una pena de multa per import de dos-cents cinquanta euros (250EUR). Tercer. Condemnar a Moliner, com autor responsable d'una contravenció penal d'introducció de producte estupefaent derivat del cànnabis destinat al propi consum, previst i penat a l'article 499 del Codi penal, concorrent la circumstància modificativa de la responsabilitat penal de ser menor de 21 anys, a la pena de set (7) dies d'arrest domiciliari condicional, amb un termini de suspensió de la condemna de set (7) dies, i a una pena de multa per import de cent vint-i-cinc euros (125EUR). Quart. Condemnar a Moliner al pagament de les despeses processals causades. Cinquè. Ordenar el comís i posterior destrucció del contingut de les bosses precintades XXXX, XXXX, XXXX i XXXX. Sisè. Notificar la present resolució a les parts i comunicar la present ordenança penal al registre d'antecedents penals, als efectes de la seva pertinent inscripció, així com al Consell Superior de Justícia als efectes de publicació." Dita resolució va esdevenir ferma el dia en què es va dictar en no formular les parts oposició a la mateixa. II.- RESULTANT: En execució de dita resolució, per Aute del mateix dia, es decidí: "Primer. Ordenar l'embargament immediat del dispositiu telefònic titularitat de Moliner, marca XXXX. Segon. Advertir al condemnat que sobre dits béns es procedirà per via d'execució forçosa, de conformitat amb el que disposa l'article 237 del Codi de procediment penal i la Llei 44/2014 del 18 de desembre, de l'embargament, a excepció que dins del termini de quinze (15) dies a comptar de l'endomà de la notificació de l'ordenança penal, el condemnat aboni la totalitat de la quantitat imposada, tot sense perjudici de la possibilitat per part del condemnat, de sol·licitar al Tribunal competent fer pagaments fraccionats, d'acord amb el que preveu l'article 236 del Codi de procediment Penal, o proposar mesures d'assigurament de la responsabilitat pecuniària alternatives a les adoptades." III.- RESULTANT: Per escrit de data 31/03/2025, el lletrat Sr. Villegas, advocat del Sr. Moliner interposà recurs d'apel·lació contra aquest darrer aute, en base als següents motius: - en el marc d'una Ordenança Penal no es pot interessar l'adopció d'una mesura cautelar doncs les disposicions del Codi de procediment penal (article 163 i següents) no ho preveuen. -l'article 236 del Codi de procediment penal estableix un termini de 15 dies per fer el pagament de la multa i/o de les despeses judicials i pel sol fet de ser el seu defensat turista al Principat, no se'l pot tractar de manera diferent, privant-lo d'aquesta facultat i pressuposant que no pagarà en el termini previst legalment, tractant-se d'una mera sospita, insuficient per justificar un embargament. - no es pot deixar a una persona sense el seu telèfon mòbil, privant-lo de fer les comunicacions que considere escaients i d'accedir a les dades que s'hi contenen vulnerant així els seus drets fonamentals a la llibertat, a la intimitat i a la vida privada, i no essent la mesura adoptada en autes proporcional, vulnera també el seu dret a obtenir una decisió fonamentada en Dret. - l'embargament travat contravé els articles 5.1, 6.1 i 10 la Llei de l'embargament ja que no contempla el requisit de mínima onerositat, embarga un bé inembargable doncs és necessari per la subsistència digna del seu defensat, i no fa la preceptiva descripció del bé embargat. -no es pot retenir físicament el mòbil quan no se'n ha decidit el segrest, essent l'embargament i el segrest dos conceptes jurídics diferents. I per raó de l'exposat, demana la revocació de l'aute recorregut i el lliurament del telèfon mòbil al seu defensat. IV.- RESULTANT: Mitjançant escrit de data 22/04/2025, el Ministeri Fiscal s'oposa al recurs interposat en considerar que: - és perfectament viable l'embargament preventiu en el marc d'un procediment d'ordenança penal, havent-se de fer una lectura conjunta i lògica dels articles 236 i 237 del Codi de procediment penal, tenint el Batlle l'obligació, en virtut de l'article 10 de la Constitució, d'assegurar l'execució de la resolució adoptada; - el transcurs de 15 dies, establert a l'article 236 del Codi de procediment penal, sense pagar la multa o les despeses, no és un pressupòsit habilitant i requisit sine qua non per adoptar una mesura cautelar d'assegurament sinó que ho és per procedir per la via executiva. Si aquest fos requisit sine qua non, l'embargament en garantia de la multa no podria ésser adoptat ni en instrucció ni en fase intermèdia, la qual cosa seria contradictòria amb la pràctica consolidada de la batllia i el Tribunal de Corts i absurda, com ha pogut recalcar aquesta Sala Penal. - l'embargament preventiu dels béns de la persona detinguda, que es limiten sovint a béns personals com telèfons mòbils o diners en efectiu, no vulnera els seus drets fonamentals d'accés a la informació i comunicació, atès que en cap cas el que es pretén és accedir al dispositiu mòbil sinó únicament el seu embargament i segrest, quedant aquest precintat i preservat de qualsevol accés per part de tercers. Afegeix que no és una mesura definitiva i si el recurrent efectua el pagament que té pendent o bé efectua una proposta de pagament seriosa, de conformitat amb els seus mitjans econòmics degudament acreditats, pot recuperar els béns embargats. -l'article 6.a) de la Llei 44/2014, del 18 de desembre, de l'embargament no fa referència als dispositius mòbils sinó a aquells béns essencialment personals com són el mobiliari i el parament del domicili, la roba de la persona, excepte quan es tracti de béns que tinguin valor important, no podent-se considerar el telèfon mòbil com a bé inembargable a efectes de l'article citat; - pel que respecta a la idoneïtat, necessitat i proporcionalitat de la mesura d'embargament adoptada indica que concursien el fumus boni iuris (havia estat dictada ordenança penal, havent estat els fets són reconeguts pel recurent i havent-hi prova evident) i el periculum in mora (el recurrent és turista al Principat on no té béns més enllà dels que portava a sobre en el moment de la seva detenció), no disposant el Principat de cap instrument jurídic per executar una pena de multa a l'estranger; el valor del bé embargat no és desproporcionat respecte a la quantitat a satisfer. - l'aute recorregut fa referència a l'embargament com a sinònim de segrest, doncs respecte a béns que no figuren en registres ni tenen, per la seva natura, títol de propietat, com és el telèfon mòbil, allò que escau és l'embargament i segrest, i no únicament l'embargament. I en base a les anteriors consideracions, el Ministeri Fiscal considera que la resolució recorreguda és conforme a Dret, pel que demana que es desestimi la pretensió del recurrent i es confirmi íntegrament l'aute objecte de recurs. Fonaments de dret FONAMENTS DE DRET I.-CONSIDERANT: Pel que fa a la possibilitat d'adoptar mesures d'embargament en el marc d'un procediment d'ordenança penal. L'article 165 del Codi de procediment penal disposa que, en defecte d'oposició, l'ordenança esdevé ferma i executòria. En el present cas, l'ordenança penal dictada en data 07/03/2025 mitjançant la qual es condemnava al Sr. Moliner, com autor responsable d'un delicte menor d'introducció de droga tòxica destinada al seu propi consum, a la pena de quinze dies d'arrest domiciliari condicional, amb un termini de suspensió de la condemna de dos anys, i a una pena de multa per import de dos-cents cinquanta euros, i com autor responsable d'una contravenció penal d'introducció de producte estupefaent derivat del cànnabis destinat al propi consum, a la pena de set dies d'arrest domiciliari condicional, amb un termini de suspensió de la condemna de set dies, i a una pena de multa per import de cent vint-i-cinc euros, així com al pagament de les despeses processals causades, esdevingué ferma el mateix dia del seu pronunciament, en defecte d'oposició de cap de les parts, pel que procedia la seva execució. L'execució de les penes privatives de llibertat va quedar suspesa, en haver-se acordat la seva imposició amb caràcter condicional i pel que fa les penes de multa i les responsabilitat pecuniàries derivades de la imposició de les despeses processals, la seva execució s'havia de realitzar de conformitat amb el què disposen els articles 236 i 237 del Codi de procediment penal, aplicables tant a les sentències com a les ordenances penals. Aquests articles no poden ser interpretats de manera aïllada, sinó que se'n ha de fer una lectura conjunta, lògica i sistemàtica. Així, si bé és cert que l'article 236 del Codi de procediment penal disposa que "El pagament de la multa o les despeses judicials ha de fer-se en el termini de 15 dies a partir de l'endemà de la notificació de la sentència o de l'ordenança penal (...)" l'article 237 del mateix text legal estableix nogensmenys, que "En cas d'impagament de la multa o de les despeses judicials, el tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l'ordenança penal procedeix per la via executiva" doncs, de conformitat amb l'article 10 de la Constitució i 9 de la Llei qualificada de la Justícia, els batlles i tribunals no només han de jutjar, sinó també executar i fer complir allò jutjat. I en aquest context, és en el quin s'han de garantir les condicions que permetran una execució efectiva de les resolucions judicials dictades, siguin sentències, siguin ordenances penals. A tal efecte, cas d'existir el risc que la persona condemnada no faci front a les seves responsabilitats, és perfectament viable jurídicament que el batlle o tribunal, de conformitat amb el què disposen els articles 100, 112, 113 i 176 del Codi de procediment penal, adopti mesures d'assegurament de caràcter real, com són l'embargament executiu dels seus béns, i això no només per garantir l'execució de les resolucions judicials, tal i com ha tingut ocasió de manifestar reiteradament aquesta Sala en una línia jurisprudencial constant (TSJP autes 84-2019 i 48-2020 entre altres), avalada d'altra part pel Tribunal Constitucional (2019-44-RE, 2020-25, 26 i 27-RE entre altres). Es tracta efectivament de garantir l'execució de les resolucions judicials - siguin sentències, siguin ordenances penals - independentment del termini de 15 dies que l'article 236 del Codi de procediment penal preveu pel pagament de la multa, i abans de procedir per la via de l'execució forçosa (article 237 del mateix text legal). Així, si els condemnats abonen les quantitats imposades en el termini de 15 dies establert a l'article 236 de constant referència, els béns sobre els quals s'ha travat la mesura, li seran retornats; en cas contrari, es procedirà per via d'execució forçosa sobre els mateixos, de conformitat també amb el que disposa l'article 68 del Codi penal, satisfent-se les responsabilitats imposades segons l'ordre de prelació establert en l'article 100 del mateix text legal. Una interpretació conjunta, lògica, sistemàtica i teleològica de l'ordenament jurídic permet per tant concloure que existeix la possibilitat d'adoptar mesures d'embargament, tant previ pronunciament de l'ordenança penal o de la sentència (embargament preventiu), com una volta dictada i esdevinguda ferma la mateixa (embargament executiu), ja que no tindria cap sentit que el nostre ordenament permetés adoptar mesures cautelars de caràcter real per assegurar l'eficàcia de la resolució que es pugui dictar en el seu dia (sigui sentència, sigui ordenança penal) i que un cop aquesta hagués esdevingut ferma, no permetés l'adopció de mesures d'assegurament mitjançant la trava d'embargaments executius, (d'altra part expressament regulats en la Llei 44/2014, del 18 de desembre, de l'embargament, que en el seu article 1.2 estableix que s'aplica als embargaments que practiquin els òrgans jurisdiccionals), pel simple fet que l'article 236 del Codi de procediment penal preveu un termini de 15 dies per a l'abonament de la multa o de les despeses judicials. Altrament, val a dir que l'adopció de mesures cautelars o d'assegurament de caràcter real, s'aplica d'igual manera en persones residents i no residents, doncs aquesta condició no és la que determina l'adopció de la mesura, sinó que ho és el perill de que, en l'absència de l'adopció de la mateixa, es frustri l'execució de la sentència o ordenança penal dictada, el que és òbviament més probable en persones no residents, sense arrelament ni patrimoni al país sobre el que poder executar la responsabilitat pecuniària imposada, sense que això suposi una diferència de tracte o discriminació de cap tipus, doncs el pressupòsit de base és essencialment diferent i el que justifica l'adopció de mesures diferents. En aquest sentit és important remarcar ensems que el Principat no disposa d'instruments per executar penes de multa a l'estranger. Per raó de l'exposat, el primer i segon motiu de recurs han de ser desestimats. II.- CONSIDERANT: Pel que fa a l'afectació que hauria produït la mesura d'assegurament adoptada, sobre els drets fonamentals del recurrent. En el seu escrit de recurs, la defensa del condemnat Moliner pretén que l'embargament del telèfon mòbil del seu defensat, ha vulnerat el seu dret a la llibertat, a la intimitat i a la vida privada, tractant-se d'una mesura totalment desproporcionada i no fonamentada. El dret a la llibertat es troba reconegut a l'article 9 de la Constitució, que disposa que totes les persones hi tenen dret i només en poden ser privades per les causes i d'acord amb els procediments establerts a la Constitució i les lleis. En seguiment de l'ordenança penal de data 07/03/2025 i havent-se suspès l'execució de les penes d'arrest imposades, el Sr. Moliner fou immediatament posat en llibertat, sense que la privació del seu telèfon mòbil hagi tingut per tant cap afectació sobre el dret a la llibertat protegit constitucionalment, el que justificaria per si sol, la desestimació d'aquest motiu de recurs. No obstant, responent a les al·legacions del recurrent, direm que tot i la privació del seu telèfon mòbil, el Sr. Moliner podia comunicar-se lliurement amb tercers mitjançant altres dispositius o fins i tot telèfons públics (manifestà que havia vingut a Andorra amb un amic, el qual encara s'hi havia de trobar i en el vehicle d'aquell, afegint que cas que el seu amic hagués marxat, parlaria amb algun familiar). Altrament, segons consta en la diligència de notificació de l'aute recorregut, es va permetre al Sr. Moliner accedir al seu telèfon mòbil a fi que en pogués extreure les dades que va considerar necessàries, fent-se li a més, remesa de la seva tarja SIM. Altrament, se li va permetre realitzar un enviament dels diners que tenia en la seva tarja virtual, a través de bizum, al telèfon del seu amic abans esmentat, a fi de poder disposar de recursos mentre era al Principat, pel que cap menyscapte als seus drets es pot en aquest sentit constatar. Pel que fa a l'afectació al seu dret a la intimitat i a la vida privada, es troba reconegut a l'article 14 de la Constitució que estableix que es garanteix el dret a la intimitat, a l'honor i a la pròpia imatge i que tothom té dret a ésser protegit per les lleis contra les intromissions il·legítimes en la seva vida privada i familiar. En el present cas, si bé és cert que s'incautà el telèfon mòbil del recurrent, el qual pot contenir dades que afectin a la seva intimitat, aquest quedà precintat en la seva presència dins la bossa 00257739 sense que l'autoritat judicial hagi accedit al seu contingut, pel que cap afectació s'ha produït al dret fonamental invocat. -sobre la proporcionalitat de la mesura adoptada, es tracta de la incautació d'un telèfon mòbil usat marca XXXX, per garantir un import total de 417,40 EUR en concepte de multes i despeses processals causades, motiu pel qual la mesura adoptada no apareix com a desproporcionada, no constant a més que el condemnat hagi ofert, com era el seu dret, altres béns per garantir la finalitat recercada. L'aute impugnat, que es troba degudament motivat doncs explica el raonament emprat per tal que es puguin entendre els motius de la decisió adoptada, no ha causat per tant, cap de les vulneracions invocades, pel que els motius de recurs en aquest sentit invocats, han de ser totalment desestimats. III.- CONSIDERANT: Pel que fa a la Llei 44/2014 del 18 de desembre, de l'embargament. La part recurrent considera que amb l'adopció de la mesura acordada, s'han vulnerat els articles 5.1, 6.1 i 10 la Llei de l'embargament. L'article 5.1 disposa que, per a la determinació dels béns a embargar s'ha de tenir en compte la proporcionalitat entre el valor dels béns i drets i l'import que és objecte de l'embargament, la més gran facilitat de realització, i també la mínima onerositat per a la persona embargada. El recurrent entén que deixar a una persona sense mòbil en un país estranger amb les conseqüències i limitacions que això comporta, no és complir amb el requisit de mínima onerositat exigit per l'article. No obstant, l'embargament del mòbil del condemnat no implica cap càrrega, obligació o despesa de la que el condemnat s'hagi de fer càrrec, no havent-se de confondre el concepte d'onerositat amb el d'incomoditat derivat de la privació del mòbil, pel que en cap cas s'ha actuat de manera contrària a l'article indicat. En quant a l'article 6.1 invocat pel recurrent (en realitat article 6.a) disposa que no poden ser objecte d'embargament el mobiliari i el parament del domicili, i la roba de la persona embargada, excepte quan es tracti d'obres d'art, d'articles de luxe o de col·lecció o, en general, de béns que no es puguin considerar necessaris per a la subsistència digna de la persona embargada i dels familiars que en depenguin econòmicament. Es tracta per tant d'impossibilitar l'embargament de béns de primera necessitat, per tal de garantir la subsistència digna d'una persona, no trobant-se el telèfon mòbil comprès en aquesta categoria de béns, ja que, tot i l'ús generalitzat que se'n fa actualment, no és un bé indispensable per a la subsistència digna de la persona. A més, no és cert, com indica el recurrent, que es deixà al seu defensat en una situació de desemparament (diu que essent turista a Andorra, se'l privà del mòbil que contenia la seva targeta de crèdit digital, únic mitjà de pagament del que disposava per afrontar les seves despeses al país, deixant-lo en una situació totalment compromesa i delicada) doncs, tal i com ja s'ha indicat, se li va permetre extreure les dades que va considerar oportunes i transferir a través de bizum, la quantitat que va creure convenient (va declarar que disposava d'uns 200EUR), al seu amic, a fi de poder abonar les seves despeses al Principat. En relació amb la manca de descripció del bé embargat, que l'article 10 preveu que s'ha de realitzar, no té cap efecte sobre la validesa de la mesura adoptada, essent només una garantia en cas de contestació sobre l'estat del bé embargat, que en el present cas, el mateix recurrent admet que ja presentava desperfectes quan va ser introduït per la Secretària Judicial, en la seva presència, en la bossa on quedà precintat. A més, no consta que la persona condemnada, degudament assistida del seu lletrat, demanés fer constar cap menció especial al respecte de l'estat del bé embargat i segrestat, com òbviament podia fer, pel que aquest motiu de recurs ha de ser desestimat. IV.- CONSIDERANT: Finalment, i pel que fa a la diferència entre embargament i segrest, l'article 10.2 de la Llei de l'embargament disposa que "El batlle o el tribunal competent, pot deixar els béns mobles embargats en possessió de la persona que els tingui en el seu poder, que a partir d'aquest moment en respon com a dipositària, o bé prendre'n possessió per guardar-los en dipòsits o magatzems, propis o aliens", i és precisament aquesta segona opció la que va escollir el batlle, prenent possessió del mòbil embargat, decisió totalment lògica i raonable ja que en cas contrari, no estaria disposició d'assegurar de cap manera, el compliment de la mesura adoptada, per tot el que aquest últim motiu de recurs no pot tampoc prosperar. V.- CONSIDERANT: La desestimació del recurs, comporta la imposició de les costes dels recurs a la part recurrent, de conformitat amb el que disposa l'article 174 i 175.3 del Codi de procediment penal i 354.2 del Codi de procediment civil, aplicable de manera supletòria. Vistes la Constitució, El Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, El Codi de procediment civil, la Llei de l'embargament, la jurisprudència d'aplicació, i altres fonts del Dret del Principat d'Andorra, La Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, en nom del poble andorrà, Decisio DECIDEIX: 1.-DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la representació lletrada del Sr. Moliner contra l'aute de data 07/03/2025. 2.- IMPOSAR a la part recurrent les costes del recurs. Aquest Aute és ferm i executiu. Així, per aquesta nostra resolució, definitivament jutjant, ho manem i signem. Subir Diccionario RAE