ANTECEDENTS DE FET I.- RESULTANT: Per Ordenança Penal dictada per la Batlle de guàrdia de data 8 de març de 2025, es decidí, condemnar a Criado com autor responsable d'un delicte menor de introducció, possessió i consum de droga tòxica cocaïna destinada al propi consum previst i penat a l'article 284.1 del Codi penal, i d'altre delicte menor de consum de droga tòxica cocaïna en local públic previst i penat a l'article 284.2 del Codi penal, en grau de temptativa, a la pena única de dos (2) mesos de presó condicional, substituïts per dos (2) mesos d'arrest domiciliari condicional, amb un termini de suspensió de dos (2) anys i una pena de multa per import de mil euros (1.000EUR). Tercer. Condemnar a Criado al pagament de les despeses processals causades. Quart. Acordar el comís i destrucció de la droga incautada i del reactiu IDENTA que es troben dins les bosses precintades: PP094840 i PP094839. Dita resolució va esdevenir ferma i executòria en no haver formulat les parts oposició a la mateixa. II.- RESULTANT: Per aute de data 8 de març de 2025 la Batlle instructora decidí : "Primer. Estimar parcialment la petició d'embargament del Ministeri Fiscal efectuada en data d'avui i ordenar l'embargament immediat del dispositiu telefònic titularitat de Criado, marca Nokia. Segon.- Advertir al condemnat que sobre dits béns es procedirà per via d'execució forçosa, de conformitat amb el que disposa l'article 237 del Codi de procediment penal i la Llei 44/2014 del 18 de desembre, de l'embargament, a excepció que dins del termini de quinze (15) dies a comptar de l'endemà de la notificació de l'ordenança penal , el condemnat aboni la totalitat de la quantitat imposada, tot sense perjudici de la possibilitat per part del condemnat, de sol·licitar al Tribunal competent fer pagaments fraccionats, d'acord amb el que preveu l'article 236 del Codi de procediment Penal, o proposar mesures d'assegurament de la responsabilitat pecuniària alternatives a les adoptades." III.-RESULTANT: Contra aquest aute, la defensa de Criado formula recurs, exposant bàsicament que: -En el marc d'una ordenança penal no es pot interessar l'adopció d'una mesura cautelar, que l'article 165 del Codi de procediment penal disposa que el procediment de l'ordenança penal ha de contenir un breu resum dels fets, la seva qualificació jurídica i la pena imposada, per tant ni el Ministeri fiscal podia interessar l'adopció de mesures cautelars com l'embargament preventiu del mòbil, ni l'òrgan judicial podia adoptar aital mesura. -l'article 236 del Codi de procediment penal estableix un termini de 15 dies per fer el pagament de la multa i/o de les despeses judicials i pel sol fet de ser el seu defensat turista al Principat, no se'l pot tractar de manera diferent, privant-lo d'aquesta facultat i pressuposant que no pagarà en el termini previst legalment, tractant-se d'una mera sospita, insuficient per justificar un embargament. -Entén el lletrat que tampoc es pot deixar sense el telèfon mòbil a una persona detinguda, no se li pot privar de fer i rebre comunicacions, que dita pràctica vulnera els drets fonamentals a la llibertat, la intimitat i vida privada, a una persona que no es troba al seu país, i reitera que no se la pot deixar en aquesta situació de desemparament. -Considera la mesura d'embargament desproporcionada, no es troba d'acord amb l'apreciació que es fa del periculum in mora, que segons Llei de l'embargament es preveu que són inembargables els béns que són necessaris per a la subsistència digna d'una persona, i entén que no es pot deixar a una persona turista al principat, incomunicada, contravenint-se els articles 5.1, 6.1 i 10 de la Llei d'embargament. -Per últim, manifesta que no es pot retenir físicament el mòbil doncs no s'havia decidit el segrest (retenció física) del mateix. L'aute dictat, en cap moment acorda aquest segrest, només l'embargament, i considera que dits conceptes no són assimilables. Afirma el lletrat que s'han de protegir els drets fonamentals de les persones, que aquesta pràctica d'embargament preventiu a fi de pagar l'eventual pena, no es pot fer. Per tot l'exposat, demana que es revoqui l'aute objecte de recurs i es lliuri al Sr. Criado el seu telèfon mòbil. IV.-RESULTANT: El Ministeri Fiscal, s'oposa al recurs formulat de contrari i considera que: És viable jurídicament que es travi un embargament sobre béns en garantia d'una multa, de tal manera que si la persona condemnada paga voluntàriament, l'embargament s'aixeca, si no ho fa, es procedeix per via executiva i l'embargament s'executa. Davant de la pràctica impossibilitat de localitzar béns respecte de les persones no residents al País, i a fi d'executar el pagament de multes, resulta necessari aplicar mesures cautelars com l'embargament. Afirma el fiscal que la voluntat del legislador és que es compleixin les resolucions judicials. Per tant, l'adopció de mesures cautelars de caràcter real, com és l'embargament, pot ser sol·licitada en el marc d'un procediment d'ordenança penal. Respecte a l'accés a les dades personals i a l'eventual vulneració de drets fonamentals, entén el Ministeri Fiscal que l'adopció de la mesura cautelar no vulnera cap dret fonamental de la persona, atès que en cap cas el que es pretén és tenir accés o accedir al dispositiu mòbil, sinó únicament el seu segrest i embargament, quedant dit dispositiu precintat. Pel que fa a les preteses limitacions de la Llei 44/2014 de l'embargament, considera el Ministeri Fiscal que l'article 6 d'aquesta llei, no fa referència als dispositius mòbils, no són considerats com essencials per a la persona titular i que malgrat són d'utilització diària i freqüent, no poden ser considerats com a béns inembargables als efectes d'aquesta llei. Sobre la idoneïtat, necessitat i proporcionalitat de la mesura, afirma el Ministeri fiscal que la mesura cautelar interessada ho ha estat quan el Batlle ja ha decidit que condemnarà a la persona a la qual li proposa l'ordenança penal. Que en el context de persona turista al Principat, al qual se li condemna en el marc d'una ordenança penal i que no se li coneix més patrimoni que el que porta a sobre, és habitual que l'execució de la pena imposada, resulti d'impossible compliment i per tant, l'objectiu de la mesura d'embargament del telèfon és assegurar el pagament de la multa i la resta de responsabilitats que es derivin del delicte, davant el risc que el condemnat no faci front a les mateixes voluntàriament. Troba el ministeri públic que la mesura cautelar és proporcionada atès que el valor dels béns embargats (telèfon mòbil) no és desproporcionat a la pena de multa imposada (1.000 euros). Interessa el Ministeri Fiscal que es desestimi la pretensió de l'avui apel·lant Criado. Fonaments de dret FONAMENTS DE DRET I.-CONSIDERANT: El primer motiu d'impugnació contra la decisió de la Batlle d'embargar el telèfon mòbil del recurrent es fonamenta en la impossibilitat de demanar pel Ministeri Fiscal i acordar per la Batlle aquesta mesura cautelar en el procediment d'ordenança penal perquè no està expressament previst en la seva regulació. Malgrat no estar expressament prevista la possibilitat d'adoptar mesures d'embargament en el marc d'un procediment d'ordenança penal, una vegada esdevé ferma i executòria l'execució de la pena de multa imposada i de les responsabilitats pecuniàries derivades de la imposició de les despeses processals s'ha de realitzar de conformitat amb el què disposen els articles 236 i 237 del Codi de procediment penal, aplicables tant a les sentències com a les ordenances penals. Aquests articles no poden ser interpretats de manera aïllada, sinó que se'n ha de fer una lectura conjunta, lògica i sistemàtica. Així , com diem en l'aute dictat en el Rotlle TSJP-27/2025, "si bé és cert que l'article 236 del Codi de procediment penal disposa que "El pagament de la multa o les despeses judicials ha de fer-se en el termini de 15 dies a partir de l'endemà de la notificació de la sentència o de l'ordenança penal (...)" l'article 237 del mateix text legal estableix nogensmenys, que "En cas d'impagament de la multa o de les despeses judicials, el tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l'ordenança penal procedeix per la via executiva" doncs, de conformitat amb l'article 10 de la Constitució i 9 de la Llei qualificada de la Justícia, els batlles i tribunals no només han de jutjar, sinó també executar i fer complir allò jutjat. I en aquest context, és en el quin s'han de garantir les condicions que permetran una execució efectiva de les resolucions judicials dictades, siguin sentències, siguin ordenances penals". En conseqüència, exposem en la citada resolució que "cas d'existir el risc que la persona condemnada no faci front a les seves responsabilitats, és jurídicament viable que el batlle o tribunal, de conformitat amb el què disposen els articles 100, 112, 113 i 176 del Codi de procediment penal, adopti mesures d'assegurament de caràcter real, com són l'embargament executiu dels seus béns, i això no només per garantir la responsabilitat civil, sinó també la responsabilitat penal i en concret, el pagament de multes, tal i com ha tingut ocasió de manifestar reiteradament aquesta Sala en una línia jurisprudencial constant (TSJP autes 84-2019 i 48-2020 entre altres), avalada d'altra part pel Tribunal Constitucional (2019-44-RE, 2020-25, 26 i 27-RE entre altres)." I concloem que "Una interpretació conjunta, lògica, sistemàtica i teleològica de l'ordenament jurídic permet per tant concloure que existeix la possibilitat d'adoptar mesures d'embargament, tant previ pronunciament de l'ordenança penal o de la sentència (embargament preventiu), com una volta dictada i esdevinguda ferma la mateixa (embargament executiu), ja que no tindria cap sentit que el nostre ordenament permetés adoptar mesures cautelars de caràcter real per assegurar l'eficàcia de la resolució que es pugui dictar en el seu dia (sigui sentència, sigui ordenança penal) i que un cop aquesta hagués esdevingut ferma, no permetés l'adopció de mesures d'assegurament mitjançant la trava d'embargaments executius, (d'altra part expressament regulats en la Llei 44/2014, del 18 de desembre, de l'embargament, que en el seu article 1.2 estableix que s'aplica als embargaments que practiquin els òrgans jurisdiccionals), pel simple fet que l'article 236 del Codi de procediment penal preveu un termini de 15 dies per a l'abonament de la multa o de les despeses judicials. En cas contrari, el compliment de la pena imposada quedaria a l'arbitri del condemnat i sovint, buida de contingut, el que òbviament és contrari a la voluntat del legislador i a la finalitat del procés penal". II. CONSIDERANT: La possibilitat d'adoptar mesures d'assegurament de les responsabilitats pecuniàries acordades en una sentència o en una ordenança penal és independent del termini de 15 dies que l'article 236 del Codi de procediment penal preveu pel pagament de la multa abans de procedir per la via de l'execució forçosa (article 237 del mateix text legal), perquè si s'abonen en aquest termini les quantitats degudes els béns embargats han de ser retornats i, en cas contrari, es procedirà per via d'execució forçosa sobre els mateixos, de conformitat també amb el que disposa l'article 68 del Codi penal, satisfent-se les responsabilitats imposades segons l'ordre de prelació establert en l'article 100 del mateix text legal. D'altra banda, l'adopció de mesures cautelars o d'assegurament de caràcter real, s'aplica d'igual manera en persones residents i no residents, i no és aquesta condició la que determina l'adopció de la mesura, sinó que ho és el perill de que, en l'absència de l'adopció de la mateixa, es frustri l'execució de la sentència o ordenança penal dictada, el que, com diem a l'aute dictat al Rotlle TSJP 27/2025 "és òbviament més probable en persones no residents, sense arrelament ni patrimoni al país sobre el que poder procedir a l'execució forçosa, que en nacionals o residents amb arrelament suficient, treball o béns sobre els que poder executar la responsabilitat pecuniària imposada, sense que això suposi una diferència de tracte o discriminació de cap tipus, doncs el pressupòsit de base és essencialment diferent i és el que justifica l'adopció de mesures diferents. En aquest sentit és important remarcar ensems que el Principat no disposa d'instruments per executar penes de multa a l'estranger." En conseqüència s'han de desestimar les al·legacions de la part recurrent sobre aquests punts. III.- CONSIDERANT: La defensa del condemnat Criado entén que l'embargament del telèfon mòbil del seu defensat, ha vulnerat el seu dret a la llibertat, a la intimitat i a la vida privada, tractant-se d'una mesura totalment desproporcionada i no fonamentada. L'afectació del dret a la llibertat s'hauria produït en no permetre a Criado fer i rebre les comunicacions que consideri oportunes per la privació del seu telèfon mòbil no s'ha produït perquè podia comunicar-se lliurement amb tercers mitjançant altres dispositius o fins i tot telèfons públics i a tal efecte se li va permetre accedir al contingut del seu telèfon mòbil a fi que en pogués extreure les dades que va considerar necessàries i se li va fer entrega de la seva tarja SIM, segons consta en la diligència estesa pel Secretari Judicial i firmada de conformitat pel Sr. Criado. A més no es va acordar l'embargament dels diners en efectiu que portava -70,18 EUR- per garantir uns mínims de subsistència i poder tornar a França, pel que cap menyscapte als seus drets es pot en aquest sentit constatar. Pel que fa a l'afectació al seu dret a la intimitat i a la vida privada, es troba reconegut a l'article 14 de la Constitució que estableix que es garanteix el dret a la intimitat, a l'honor i a la pròpia imatge i que tothom té dret a ésser protegit per les lleis contra les intromissions il·legítimes en la seva vida privada i familiar. En el present cas, si bé és cert que es va intervenir el telèfon mòbil del recurrent, el qual pot contenir dades que afectin a la seva intimitat, aquest quedà precintat en la seva presència dins la bossa precintada núm. XXXX després d'entregar-li la targeta SIM, sense que l'autoritat judicial hagi accedit al seu contingut, pel que cap afectació s'ha produït al dret fonamental invocat. En relació a la proporcionalitat de la mesura adoptada, es tracta de l'embargament i intervenció d'un telèfon mòbil usat marca ORG_1 per garantir un import total de 1.042,40 EUR en concepte de multes i despeses processals causades, motiu pel quin la mesura adoptada no apareix com a desproporcionada, no constant a més que el condemnat hagi ofert, com era el seu dret, altres béns per garantir la finalitat recercada ni que disposi de béns o altres mitjans econòmics al Principat amb els que poder respondre del pagament de les responsabilitats pecuniàries en cas de no satisfer-les voluntàriament. D'altra banda, l'aute impugnat, que es troba degudament motivat doncs explica el raonament emprat per tal que es puguin entendre els motius de la decisió adoptada, no ha causat per tant, cap de les vulneracions invocades, pel que els motius de recurs en aquest sentit invocats, han de ser totalment desestimats. IV.- CONSIDERANT: Pel que fa a la Llei 44/2014 del 18 de desembre, de l'embargament, la part recurrent considera que amb l'adopció de la mesura acordada, s'han vulnerat els articles 5.1, 6.1 i 10 d'aquesta llei. L'article 5.1 disposa que: " per determinar dels béns a embargar s'ha de tenir en compte la proporcionalitat entre el valor dels béns i drets i l'import que és objecte de l'embargament, la més gran facilitat de realització, i també la mínima onerositat per a la persona embargada." El recurrent entén que deixar a una persona sense mòbil en un país estranger amb les conseqüències i limitacions que això comporta, no és complir amb el requisit de mínima onerositat exigit per l'article. No obstant, com diem a l'aute dictat en el Rotlle TSJP-27/2025 "l'embargament del mòbil del condemnat no implica cap càrrega, obligació o despesa de la que el condemnat s'hagi de fer càrrec, no havent-se de confondre el concepte d'onerositat amb el d'incomoditat derivat de la privació del mòbil, pel que en cap cas s'ha actuat de manera contrària a l'article indicat." En quant a l'article 6.1 invocat pel recurrent (en realitat article 6.a), disposa que no poden ser objecte d'embargament "el mobiliari i el parament del domicili, i la roba de la persona embargada, excepte quan es tracti d'obres d'art, d'articles de luxe o de col·lecció o, en general, de béns que no es puguin considerar necessaris per a la subsistència digna de la persona embargada i dels familiars que en depenguin econòmicament." Es tracta per tant d'impossibilitar l'embargament de béns de primera necessitat, per tal de garantir la subsistència digna d'una persona, no trobant-se el telèfon mòbil comprès en aquesta categoria de béns, ja que, tot i l'ús generalitzat que se'n fa actualment, no és un bé imprescindible per a la subsistència digna de la persona. A més, tal i com ja s'ha indicat, se li va permetre extreure les dades que va considerar oportunes i disposar dels diners en efectiu que portava sense que s'al·legués ni en el moment de la intervenció del telèfon ni en el recurs que disposés de targetes de crèdits instal·lades al mòbil. En relació a la manca de descripció del bé embargat, que l'article 10 preveu que s'ha d'efectuar, no té cap efecte sobre la validesa de la mesura adoptada, essent només una garantia en cas de discrepàncies sobre l'estat del bé embargat. En el present cas el telèfon va ser introduït en una bossa precintada en la seva presència i no consta que la persona condemnada, degudament assistida del seu lletrat, demanés fer constar cap menció especial al respecte de l'estat del bé embargat i segrestat, com òbviament podia fer, pel que aquest motiu de recurs ha de ser desestimat. V.- CONSIDERANT: Finalment, i pel que fa a la diferència entre embargament i segrest, l'article 10.2 de la Llei de l'embargament disposa que "El batlle o el tribunal competent, pot deixar els béns mobles embargats en possessió de la persona que els tingui en el seu poder, que a partir d'aquest moment en respon com a dipositària, o bé prendre'n possessió per guardar-los en dipòsits o magatzems, propis o aliens", i, com diem a l'aute dictat en el Rotlle 27/2025 " és precisament aquesta segona opció la que va escollir el batlle, prenent possessió del mòbil embargat, decisió totalment lògica i raonable ja que en cas contrari, no estaria en disposició d'assegurar de cap manera, el compliment de la mesura acordada, per tot el que aquest darrer motiu de recurs no pot tampoc prosperar." VI.- CONSIDERANT: La desestimació del recurs, comporta la imposició de les costes dels recurs a la part recurrent, de conformitat amb el que disposa l'article 174 i 175.3 del Codi de procediment penal i 354.2 del Codi de procediment civil, aplicable de manera supletòria. Vistes la Constitució, El Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, El Codi de procediment civil, la Llei de l'embargament, la jurisprudència d'aplicació, i altres fonts del Dret del Principat d'Andorra La Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, en nom del poble andorrà, Decisio DECIDEIX: 1.-DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la representació lletrada de Criado contra l'aute de data 8 de març de 2025. 2.- IMPOSAR a la part recurrent les costes del recurs. Aquest Aute és ferm i executiu. Així, per aquesta nostra resolució, definitivament jutjant, ho manem i signem. Subir Diccionario RAE