En nom del Poble Andorrà.- Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades. En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal. Antecedents de fet ANTECEDENTS DE FET 1.- En data 17-9-2025, la representació processal dels Srs. Ayuso, Salcedo i Alcalá i de les societats ORG_0 i ORG_1 tots ells en fallida, formulava proposta de conveni de continuïtat i reestructuració demanant que se sotmetés a aprovació dels creditors i s'homologués judicialment. 2.- Per aute de 30-9-2025 es decidia no admetre a tràmit la proposta de conveni feta pels deutors. 3.- La representació processal dels deutors ha formulat recurs d'apel·lació contra aquesta decisió demanant la seva revocació i que en el seu lloc es dicti resolució donant lloc a les pretensions articulades, d'acord amb els següents motius de recurs. En primer lloc, sosté que l'aute impugnat vulnera el dret fonamental a la tutela judicial efectiva i al procés degut, en impedir l'accés a un examen de fons de la proposta de conveni de continuïtat i reestructuració. La inadmissió "a limine" de la proposta, sense trasllat a les parts interessades ni permetent contradicció, priva tant els fallits com els creditors d'obtenir una resolució fonamentada sobre la seva viabilitat real, i respon a un formalisme desproporcionat contrari a l'article 10 de la Constitució. S'al·lega igualment una manca de motivació de la resolució recorreguda: l'Aute es limitaria a afirmacions genèriques sobre la fermesa de la fallida i la suposada inviabilitat del conveni, sense analitzar la documentació aportada ni valorar els informes tècnics, les garanties ofertes o les mesures cautelars sol·licitades. Aquesta motivació aparent impedeix comprendre les raons reals de la decisió i vulnera el dret a obtenir una resolució fonamentada en dret. El recurs denuncia també una aplicació errònia i excessivament rígida del principi de cosa jutjada. Es defensa que la proposta de conveni no qüestiona la fermesa de la declaració de fallida, sinó que pretén donar-li compliment mitjançant un mecanisme alternatiu més eficient de satisfacció dels creditors, basat en fets i circumstàncies sobrevingudes. En aquesta eventualitat, defensa que interpretar la cosa jutjada com una barrera absoluta que impediria qualsevol solució funcional orientada a la recuperació del passiu resultava desproporcionat. També, s'invoca la vulneració del principi de proporcionalitat i del dret de propietat, atès que la inadmissió del conveni aboca necessàriament a una liquidació per subhasta amb una pèrdua patrimonial significativa. La Batllia no havia ponderat si existien alternatives menys lesives, com l'admissió condicionada del conveni o l'adopció de garanties provisionals, que permetessin protegir el valor dels actius i satisfer els crèdits. El recurs posa de manifest una clara vulneració del dret a la prova i del principi d'igualtat d'armes. La decisió s'ha adoptat sense permetre la pràctica de cap diligència probatòria, ni tan sols pericial, ni l'aportació d'informes complementaris o garanties financeres que poguessin acreditar la viabilitat del conveni, generant una situació d'indefensió material. Finalment, es denuncia la infracció del principi dispositiu i del principi de contradicció, ja que la proposta de conveni no va ser traslladada a l'Autoritat Financera Andorrana, al saig ni als creditors personats. La resolució s'ha dictat "inaudita altera parte", sense donar audiència a les parts amb interès legítim, frustrant la participació dels creditors i buidant de contingut les garanties essencials del procediment concursal. 4.- La representació de l'AFA s'oposa al recurs d'apel·lació articulat, demanant la seva desestimació amb imposició de les costes ocasionades a la part recurrent. Refereix per això que la proposta de conveni obeïa a una nova temptativa dilatòria de la part que el promovia com ja havia succeït anteriorment quan havia pretextat aportar un aval de 75 milions d'euros, que va fracassar per manca absoluta d'acreditació de garanties, solvència i origen lícit dels fons, omissions que els fallits mai no han esmenat. D'altra part, defensa que la possibilitat de presentar un concordat va precloure amb la declaració ferma de fallida, després que els fallits disposessin de prou temps per formular una proposta viable abans del concurs, optant, en canvi, per una actitud dilatòria i obstruccionista en perjudici dels creditors. S'afirma que no s'ha vulnerat cap dret fonamental, ja que els fallits han tingut ple accés a la jurisdicció durant tot el procediment, i que no poden pretendre reobrir ara vies jurídiques inexistents o incompatibles amb l'estat avançat del procés concursal. S'argumenta que, fins i tot entrant en el fons, la proposta és materialment inviable, especialment perquè pretén una continuïtat de l'activitat asseguradora incompatible amb la normativa sectorial, agreujada per la pèrdua de reputació i l'existència de causes penals obertes. Finalment, es nega la vulneració del principi de contradicció, atès que la proposta va ser traslladada a les parts i només els fallits han recorregut l'Aute, el qual conté un examen suficient per concloure raonablement la inviabilitat del conveni. Fonaments de dret FONAMENTS DE DRET Primer.- La Batllia inadmetia a limine la proposta de conveni presentada, en considerar que havia de ser qualificada jurídicament com un concordat, únic instrument previst pel Decret de 4 d'octubre de 1969 en matèria de cessació de pagaments i fallides per articular mesures de satisfacció del passiu. Va raonar que aquest mecanisme només és admissible en el marc d'un arranjament judicial, quan existeix una possibilitat real de redreçament del deutor, circumstància que no concorre en el cas examinat, atès que la situació de fallida havia estat declarada i confirmada mitjançant resolucions judicials fermes. Va afegir que la declaració de fallida comporta, l'obertura de la fase de liquidació del patrimoni del deutor, sense que sigui possible introduir posteriorment instruments orientats a la continuïtat o reestructuració de l'activitat. En aquest sentit, el principi de cosa jutjada, impedeix adoptar decisions que contradiguin o buidin de contingut resolucions fermes reiteradament confirmades pels òrgans judicials superiors. Sense perjudici d'aquesta consideració, la Batllia va examinar igualment el contingut de la proposta i en va concloure la seva inviabilitat material perquè el pla es fonamenta exclusivament en un eventual desenvolupament urbanístic de determinades parcel·les, procés llarg i de naturalesa complexa, sotmès a múltiples condicionants tècnics, legislatius i econòmics, amb un cost rellevant i una durada incerta, sense garanties objectives que permetin valorar-ne la viabilitat real ni assegurar la satisfacció efectiva dels crèdits. Finalment, va considerar que la proposta comporta l'assumpció de riscos propis de l'activitat privada d'inversió sobre un actiu limitat i ja insuficient per cobrir el passiu, en contradicció amb el mandat legal propi de la fallida, orientat a la preservació i liquidació dels béns en interès de la massa de creditors. Igualment, la pretensió de restablir l'activitat asseguradora excedeix l'àmbit de decisió del tribunal concursal, atesa l'exigència de complir una normativa sectorial estricta, sense que es defineixin les garanties de solvència ni els requisits legals corresponents. Segon.- Sobre la viabilitat de presentar un conveni de reestructuració del deute en el procediment de fallida. El fet que el Decret de 4 d'octubre de 1969, circumscrivís la figura del concordat exclusivament a la modalitat de l'arranjament judicial responia a una opció sistemàtica plenament coherent amb la concepció clàssica del dret concursal vigent en aquell moment històric. D'acord amb aquesta concepció, el concordat s'entenia com un instrument propi d'un escenari en què el deutor conservava, almenys en abstracte, la capacitat de redreçar la seva activitat econòmica i de complir les seves obligacions mitjançant un acord ordenat amb els creditors, mentre que el procediment de fallida quedava reservat a aquells supòsits en què aquesta expectativa de continuïtat havia desaparegut i en què la funció del procés es limitava essencialment a la liquidació del patrimoni del deutor en interès de la massa de creditors i en què la capacitat jurídica del deutor es veia desplaçada, a una posició passiva, quedant subordinada a l'actuació dels òrgans de la liquidació. Ara bé, seixanta anys després, aquesta concepció del dret concursal s'ha de considerar superada, tant per l'evolució de la societat com de la doctrina que ha anat emanant dels Tribunals per adequar-la a la Constitució. Així tot i que la fallida continuï tenint com a eix principal la liquidació del patrimoni del deutor, el pronunciament que l'adopta no priva més el fallit de la seva capacitat d'actuar en el si del concurs, conservant la seva capacitat d'actuar en defensa dels seus drets i interessos legítims en el mateix. És des d'aquesta perspectiva que per exemple hem admès que l'acte d'aprovació definitiva de l'estat de crèdits no es pot realitzar sense que s'hagi assegurat el dret d'audiència del deutor prèviament (TSJC 203/2025). En aquest context, la interpretació del Decret de 1969 no pot quedar ancorada en la concepció originària d'un dret concursal rígid i formalista. Així, encara que el Decret no reguli expressament una fórmula de satisfacció del passiu en fase de fallida diferent de la liquidació, aquest silenci normatiu no pot interpretar-se automàticament com un impediment absolut de qualsevol proposta del deutor, sinó que ha de ser interpretat funcionalment en el context actual. El contrari suposaria atribuir al Decret un caràcter tancat que el desconnectaria dels principis constitucionals que informen l'exercici de la jurisdicció. En aquest sentit, el fet que els recurrents es trobin en situació de fallida no els pot privar, de la possibilitat de formular propostes orientades a la satisfacció del passiu, sempre que aquestes no impliquin una revisió encoberta de la declaració ferma de la seva situació concursal ni una alteració de l'ordre concursal vigent. Una cosa és que el deutor no pugui continuar amb l'activitat que ha comportat la seva fallida, una altra, ben diferent, és negar-li qualsevol capacitat d'iniciativa, especialment quan aquesta pot anar en benefici dels creditors, que en definitiva són cadascun, els titulars singulars de l'interès jurídic protegit en el procediment de fallida. Tercer.- Inadmissibilitat de la proposta de conveni en el present supòsit: confirmació Malgrat les consideracions precedents, que impedeixen una lectura estrictament formalista del règim concursal i condueixen a reconèixer que, fins i tot en fase de fallida, el deutor pot conservar un cert marge d'iniciativa orientat a la satisfacció del passiu, cal afirmar també que aquesta possibilitat no és ni il·limitada ni automàtica. El fet d'admetre aquesta facultat al deutor en fallida no pot comportar, en cap cas, l'existència d'un dret incondicionat a sotmetre qualsevol proposta a la consideració de la massa de creditors, ni obliga l'òrgan jurisdiccional a tramitar indiscriminadament tota fórmula que es presenti sota la denominació formal de "conveni" o d'instrument alternatiu de depuració del passiu. El procediment concursal resta sotmès, com qualsevol altre àmbit de l'activitat jurisdiccional, als principis generals de l'ordenament jurídic, entre els quals ocupa un lloc central la proscripció de l'abús de dret i del frau de llei, expressament recollida a l'article 9.2 de la Llei Qualificada de la Justícia. Aquests principis actuen com a límit material a l'exercici de les facultats processals i despleguen una funció especialment rellevant en l'àmbit concursal, on la complexitat dels interessos en joc exigeix un control rigorós de les iniciatives del deutor que poden incidir en el desenvolupament i la durada del procediment. No pot admetre's, doncs, que el deutor, emparant-se formalment en la possibilitat de formular propostes orientades a la satisfacció del passiu, introdueixi en el procés instruments que, per la seva manca de fonamentació, pel seu caràcter merament especulatiu o pel seu efecte objectivament dilatori, acabin desvirtuant la finalitat pròpia del concurs. La proposta que no respon a criteris mínims de serietat, que no ofereix garanties objectives sòlides o que se sustenta en meres conjuntures, pressupòsits incerts o projeccions que no es poden verificar pot constituir, en la pràctica, un exercici abusiu del dret d'acció o una maniobra orientada a retardar la liquidació, amb el consegüent perjudici per a la massa de creditors. És en aquest context que el Batlle, com a òrgan encarregat de la direcció, ordenació i disciplina del concurs, assumeix una funció essencial de verificació i de control del rigor de les propostes que se li adrecen. En cap cas la seva activitat s'ha de limitar a la mera recepció i trasllat de les propostes presentades, sinó que ha de vetllar activament perquè el procediment no esdevingui un espai de disfuncions processals, assegurant que només accedeixin a la fase contradictòria aquelles iniciatives que superin un llindar mínim de fonamentació material i viabilitat real. Aquest control inicial no constitueix una restricció del dret d'accés a la jurisdicció, sinó una exigència inherent al bon funcionament del procés i a la tutela efectiva dels interessos de la massa de creditors. Traslladades aquestes consideracions generals al supòsit examinat, convé destacar que el nucli de la proposta de conveni formulada pels deutors es fonamenta essencialment en la transformació urbanística i posterior alienació d'un conjunt rellevant d'actius immobiliaris, principalment terrenys situats a les zones d'Aldosa, Mereig, XXXX i el Tarter. A partir d'informes de naturalesa tècnica (pericials de valoració realitzades per un arquitecte, perit de part), es projecta la revalorització d'aquests béns mitjançant plans parcials o actuacions equivalents, amb la finalitat declarada de generar una liquiditat que permetria atendre el passiu reconegut, que s'afirma que quedaria àmpliament cobert pel valor estimat dels actius resultants. La proposta incorpora, així mateix, referències genèriques a mecanismes complementaris de monetització dels actius (finançament hipotecari, la participació d'inversors o altres fórmules assimilables) i preveu l'assumpció pels fallits dels costos de desenvolupament urbanístic, amb la canalització dels eventuals ingressos a través de comptes supervisats i sota el control judicial i d'una comissió de seguiment integrada per diversos actors del procediment concursal. Pel que fa als creditors, el conveni articula dues opcions alternatives: d'una banda, la continuïtat com a clients de l'entitat asseguradora, amb manteniment de les pòlisses i una millora percentual de les prestacions; de l'altra, el cobrament del crèdit mitjançant fons líquids disponibles i ingressos futurs derivats de la venda dels actius immobiliaris. Finalment, la proposta contempla la continuïtat de l'activitat asseguradora, condicionada al compliment estricte de la normativa sectorial i a l'aportació de fons propis líquids suficients per satisfer les exigències de solvència de l'autoritat supervisora, amb un calendari d'execució de diversos anys i amb clàusules de control i eventual reobertura de la liquidació en cas d'incompliment greu. Ara bé, l'anàlisi detallada del contingut del conveni posa de manifest que la seva estructura es construeix de manera gairebé exclusiva sobre una valoració emesa per un perit arquitecte relativa als terrenys propietat dels fallits, sense que aquesta valoració vagi acompanyada dels elements objectius i complementaris imprescindibles per acreditar la seva real viabilitat. La valoració aportada es limita a projectar un valor potencial dels béns un cop desenvolupats urbanísticament, partint d'hipòtesis teòriques sobre edificabilitat, aprofitament i rendibilitat futura, però sense acreditar que aquestes hipòtesis siguin efectivament assolibles en el context normatiu, urbanístic i econòmic existent. D'altra part, la proposta no incorpora cap resolució administrativa ferma, cap instrument de planejament aprovat, ni cap compromís concret d'inversió o de finançament que permeti considerar que el desenvolupament projectat transcendeix l'àmbit de la mera expectativa. Aquesta absència d'elements acreditatius és especialment rellevant en l'àmbit concursal, on no és suficient una estimació tècnica abstracta del valor d'un actiu, sinó que cal acreditar la seva realitzabilitat efectiva, en termes de temps, cost, risc, retorn econòmic, etc. Endemés, la proposta prescindeix de qualsevol anàlisi econòmica integral que permeti valorar els costos inherents al desenvolupament urbanístic (urbanització, infraestructures, honoraris tècnics, càrregues fiscals, costos financers i terminis d'execució) i tampoc incorpora estudis de mercat, projeccions de demanda ni escenaris de risc, fonamentant-se exclusivament en una valoració apriorística realitzada pel perit que no es troba mínimament desenvolupada. L'absència d'aquestes dades impedeix tant al tribunal com als creditors efectuar una mínima ponderació entre el valor actual dels actius en liquidació i el valor futur hipotètic que es pretén assolir, convertint la proposta en una operació essencialment especulativa, orientada primordialment a satisfer l'interès dels deutors. Aquesta manca de rigor es veu agreujada pel fet que la proposta no motiva ni acredita de manera mínimament concreta com s'obtindrà el finançament necessari per dur a terme les actuacions projectades. Les referències genèriques a eventuals mecanismes de monetització no identifiquen cap entitat financera, cap compromís ferm ni cap instrument jurídic que permeti considerar els recursos com a realment disponibles, circumstància especialment rellevant si es té en compte que el desenvolupament urbanístic projectat comporta una inversió inicial elevada i sostinguda en el temps, incompatible amb una estructura de finançament merament hipotètica. D'altra part, no podem passar per alt que la viabilitat del conveni es condiciona a la continuació de l'activitat asseguradora que desenvolupaven els fallits, realitat aquesta que resulta altament improbable en el context concurrent tant per l'afectació reputacional que han experimentat en un sector on aquesta resulta decisiva, com pels impediments legals existents derivats de la seva situació en fallida i de les autoritzacions administratives que requereix per a poder-ho fer. Tampoc pot obviar-se que la comissió de seguiment prevista com a mecanisme de control de l'execució del conveni no ofereix garanties suficients de tutela efectiva dels interessos de la massa. La participació dels creditors hi és minoritària, mentre que els fallits conserven un paper central en la presa de decisions estratègiques, sigui directament o a través dels professionals que proposen, fet que desvirtua la funció de supervisió que hauria de caracteritzar aquest òrgan i introdueix un risc evident de conflicte d'interessos. El control proposat és, així, més formal que real, i no assegura una gestió independent ni orientada prioritàriament a la satisfacció dels crèdits. Finalment, la proposta no estableix criteris objectius ni calendaris vinculants, ni articula mecanismes automàtics de correcció davant desviacions, retards o incompliments parcials. L'execució del conveni queda condicionada a una successió d'esdeveniments futurs altament incerts (aprovacions urbanístiques, evolució del mercat immobiliari, disponibilitat de finançament, interès d'inversors) sense que s'hi incorporin clàusules de salvaguarda que protegeixin la massa de creditors davant un eventual fracàs del projecte o davant una prolongació indefinida del procediment, ni s'ofereixin garanties sòlides en cas d'incompliment. En conjunt, i en coincidència amb l'òrgan a quo, es tracta d'una proposta fonamentada en valoracions teòriques, hipòtesis de finançament no acreditades, mecanismes de control insuficients i escenaris futurs altament incerts, que no superen el llindar mínim de rigor exigible per a la seva admissió a tràmit. La seva exclusió a limine es justifica, així, no per un excés de formalisme, sinó per la necessitat de preservar l'efectivitat del procediment concursal i evitar que la massa de creditors quedi exposada a riscos especulatius i a dilacions injustificades. En conseqüència, compartim el criteri de la resolució d'instància havent, per tant, de desestimar el recurs d'apel·lació que s'articulava. Quart.- La desestimació del recurs comportarà que les costes que en derivin s'imposin a la part recurrent (art. 354.2 CPC) En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil, Decisio DECIDEIX DESESTIMAR el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal dels Srs. Ayuso, Salcedo i Alcalá i de les societats ORG_0 i ORG_1 tots ells en fallida contra l'aute de 30 de setembre del 2025 quina part dispositiva es confirma íntegrament. Imposem a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada. Aquest aute és ferm i executiu. Així, per aquest nostre aute, definitivament jutjant, ho manem i signem. Subir Diccionario RAE