En nom del Poble Andorrà.- Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades. En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent la magistrada Sra. Alexandra CORNELLA SOLÀ, la qual expressa el parer del Tribunal. Antecedents de fet ANTECEDENTS DE FET 1.- En el procediment 7000219/2020, la representació processal del Sr. Soriano presentava un escrit de manifestacions en el qual, entre altres extrems, per altressí indicava: " Com VHS és perfectíssimament coneixedora, aquest lletrat ha presentat una denuncia en data 14 de juny del 2023, contra VHS per unes faltes molts greus previstes en els articles83c) i 83d) i novament en data de 12 d'octubre del 2023 es va tornar a denunciar per altres faltes molt greus previstes en els articles 83b) i 83d) davant el Consell Superior de la Justícia per la seva actuació jurisdiccional en altres causes motiu pel qual aquesta part entén que a partir d'aquella data opera en aquesta causa una relació d'enemistat contra l'advocat sotasignant d'aquest escrit motiu pel qual aquesta part considera que operen en el present cas les causes de recusació previstes en l'article 73f) i h) de la Llei Qualificada de la Justícia. Per tant, a l'empara de l'article 73 de la Disposició final tercera de modificació de la llei qualificada de la Justícia aquesta part formula RECUSACIÓ conra VHS a l'empara de l'article 73f) i h) de la Disposició Final Tercera. Modificació de la Llei Qualificada de la Justícia de la llei 22/2021 del 17 de setembre, de text consolidat del Codi de Procediment Civil en el marc de el present procediment per tal de preservar de qualsevol manca de parcialitat per part de VHS en la present causa." 2.- La Batlle coneixedora de l'assumpte de referència s'oposava a la petició de recusació articulada i el President de la Batllia per aute de 7-11-2025 decidia: "Primer.- Desestimar la petició de recusació promoguda pel Sr. Soriano, mitjançant escrit de data 3 de juliol del 2025 contra l'Hble. Batlle Sra. Laura RODRÍGUEZ GONZÁLEZ, en la causa 7000219/2020. Segon.- Designar com a Batlle substitut de la present causa a l'Hble. Sr. David MOYNAT ROSSELL, mentre duri la tramitació i fins a la resolució final de la recusació plantejada contra l'Hble. Sra. laura RODRÍGUEZ GONZÁLEZ." 3.- La representació processal del Sr. Soriano ha formulat recurs d'apel·lació contra aquesta decisió, demanant es dicti Resolució revocant-la i que en el seu lloc s'aculli la pretensió de recusació que es va plantejar, sense expressa condemna en costes. 4.- El 27-11-2025, la part recurrent promovia la recusació dels Magistrats que havíem resultat designats per a resoldre el recurs d'apel·lació presentat. Una volta evacuat el preceptiu informe sobre aquesta pretensió, per aute de 16-1-2026 dictada per la Presidenta en funcions de la Sala, es desestimava la recusació formulada, imposant a la part que promovia la recusació el pagament de les costes ocasionades. 5.- El dia 5-12-2025, la representació processal de la societat ORG_0 i del Sr. Criado contestava el recurs d'apel·lació articulat oposant-se a les pretensions de la part recurrent demanant la seva desestimació amb imposició de les costes a la part apel·lant en mèrits de la regla del venciment objectiu. 6.- El 23-02-2026 s'emplaçà a les parts a fi que es pronunciessin sobre l'eventual extemporaneïtat de la petició de recusació de la Batlle efectuada en data 3-07-2025. I per escrits de 02-03-2026 les parts s'hi varen manifestar la respecte. Fonaments de dret FONAMENTS DE DRET Primer.- L'objecte de la present resolució passa per determinar si l'aute de 07-11-2025 dictat pel President de la Batllia quan refusa la recusació de la Batlle Sra. Laura RODRÍGUEZ GONZÁLEZ a instància del Sr. Soriano és ajustat a dret. La part recurrent s'alça contra aquesta argumentant, en primer terme, que no es podia sostenir com es feia en la resolució impugnada, que res s'havia acreditat en relació a les denúncies formulades en dates 14 de juny i 12 d'octubre de 2023 quan ambdues foren presentades davant el Consell Superior de la Justícia, òrgan constitucional de govern i administració de l'organització judicial, integrat "dins la pròpia administració de justícia" que té les seves oficines al mateix edifici que els Tribunals. En aquesta situació entén que no es podia adduir cap desconeixement de les queixes indicades, perquè la documentació acreditativa es trobava en poder de la mateixa Administració. En aquesta situació, entén que la ignorància invocada per la Batlle es veia desvirtuat per la realitat objectiva dels fets. Afegeix que igualment no compartia la conclusió segons la qual, els fets exposats no s'encabirien en les causes de recusació previstes als apartats f) i h) de l'article 73 de la Llei Qualificada de la Justícia. Sosté que la denúncia prèviament formulada integra el supòsit contemplat a l'apartat f), per haver estat la jutjadora denunciada per l'advocat actuant, i que les actuacions jurisdiccionals objecte de denúncia posen de manifest, al seu parer, una ignorància inexcusable de la normativa aplicable i dels procediments, així com la manca d'abstenció en aquelles causes en què intervé el mateix lletrat, circumstàncies que, segons afirma, justificarien la incoació del corresponent expedient disciplinari per faltes molt greus tipificades als articles 83 b) i d) de la Llei Qualificada de la Justícia. Manté que, contràriament al criteri sostingut per l'Aute impugnat, concorren dades objectives suficients per qüestionar la imparcialitat de la jutjadora, i que la inadmissió o el silenci respecte de les denúncies disciplinàries no n'eliminava la seva realitat ni neutralitzava l'aparença de parcialitat que en derivava. Denuncia, en aquest sentit, una concepció excessivament restrictiva de la institució de la recusació que, segons afirma, podria derivar en una situació d'impunitat incompatible amb els principis estructurals de l'Estat de dret. D'altra banda, fonamenta la concurrència de la causa d'enemistat manifesta prevista a l'article 73 h), tot afirmant que la relació entre el lletrat i la Batlle ha superat l'àmbit estrictament professional arran de les denúncies interposades, i que aquesta situació s'ha exterioritzat públicament mitjançant informacions difoses en mitjans de comunicació en què s'esmenta expressament la jutjadora. Considera que aquesta projecció externa evidencia una situació d'animadversió objectiva susceptible de comprometre, si més no en aparença, la imparcialitat exigible en el procés, en un context que qualifica de deteriorament de la confiança pública en determinats àmbits de la magistratura, concloent que, per preservar la dignitat de la funció jurisdiccional i evitar qualsevol ombra de parcialitat, s'imposa l'estimació de la recusació. Invoca, així mateix, la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans i del Tribunal Constitucional espanyol, d'acord amb la qual el dret a un tribunal imparcial comprèn tant la dimensió subjectiva com l'objectiva, essent suficient l'existència d'una sospita o aparença raonable de manca d'imparcialitat per justificar l'apartament del jutjador. Entén que la interposició de diversos procediments sancionadors contra la Batlle genera, com a mínim, un dubte legítim sobre la seva imparcialitat, la qual cosa exigeix, en garantia del dret fonamental a la jurisdicció, l'estimació de la recusació. Finalment, sosté que una eventual condemna en costes en cas de desestimació del recurs podria ésser percebuda com una represàlia pel fet d'haver exercit el dret de recusació. Argumenta que aquesta institució no integra el "thema decidendi" del litigi principal, sinó que constitueix una garantia processal orientada a assegurar la imparcialitat judicial, motiu pel qual no hauria de comportar imposició de costes, especialment quan la pretensió es trobaria degudament fonamentada. Segon.- Extemporaneïtat de la recusació Amb caràcter previ a qualsevol pronunciament sobre el fons de les causes de recusació invocades, s'imposa examinar-ne la regularitat des de la perspectiva temporal que resulta de l'article 74.4 de la Llei Qualificada de la Justícia, atès que ens trobem davant un pressupòsit processal que condiciona la pròpia admissibilitat de l'incident des del seu mateix origen. La naturalesa imperativa d'aquest requisit determina que pugui ésser apreciat fins i tot d'ofici en aquesta alçada, amb plena observança del principi de contradicció, prèvia audiència de les parts -com així s'ha efectuat mitjançant Providència de 23-02-2026·-, atès que no es tracta d'una qüestió dispositiva, sinó d'un límit estructural a l'exercici del dret de recusació. En efecte, el precepte esmentat estableix amb claredat que la recusació "s'ha de plantejar tan aviat com es tingui coneixement de la causa en què es fonamenta", i afegeix, seguidament que en cas contrari "no s'admet a tràmit". La literalitat de la norma no admet interpretacions laxes: la manca d'immediatesa en la formulació de l'incident es tradueix inexorablement en la seva inadmissió "a limine", configurant-se així com una regla estructural del procediment, establerta amb voluntat de preservar el bon ordre processal, la seguretat jurídica i la lleialtat en l'exercici dels drets processals. La immediatesa exigida pel legislador respon a una finalitat inequívoca: garantir una correlació temporal directa entre el coneixement de la causa de recusació i la seva formulació, impedint que un tal mecanisme pugui ser articulat discrecionalment mesos o anys després del coneixement dels fets que la fonamenten. Permetre aquesta dilació equivaldria a desnaturalitzar la institució i a convertir-la en un instrument tàctic o fins i tot dilatori, desvinculat de la seva funció genuïna que no és altre que la de garantir la imparcialitat de l'òrgan jurisdiccional. Traslladant aquestes consideracions al cas que ens ocupa, resulta inqüestionable que la recusació introduïda es fonamentava, segons el propi relat de la part recurrent, en dos blocs d'esdeveniments perfectament delimitats en el temps. D'una banda, les denúncies formulades pel lletrat Sr. Campos contra la Batlle Sra. Rodríguez en dates 14 de juny i 12 d'octubre de 2023 davant el Consell Superior de la Justícia, que pretén incardinar en la causa prevista a l'article 73.f) de la Llei Qualificada de la Justícia. De l'altra, la suposada enemistat manifesta que, si bé en la instància fou invocada de manera genèrica, en aquesta alçada situa el seu origen en una publicació periodística de data 24 de setembre de 2023, apareguda en un mitjà digital que recull manifestacions del mateix lletrat promotor de la recusació, circumstància que evidencia que n'era necessàriament coneixedor des del moment mateix de la seva difusió. Així doncs, els fets en què s'estructura el fonament de la recusació eren coneguts pel recurrent, en el pitjor dels casos, des del mes d'octubre de 2023. No obstant això, la recusació no fou articulada fins a l'escrit de 3 de juliol de 2025, és a dir, gairebé dos anys després. Aquest lapse temporal, resulta jurídicament determinant: un interval proper als dos anys és manifestament incompatible amb qualsevol concepte raonable d'immediatesa, i no pot trobar encaix en l'exigència prevista en la Llei. En conseqüència, la petició incidental formulada no superava el judici preliminar d'admissibilitat que imposa l'article 74.4 de la Llei Qualificada de la Justícia, essent aquesta consideració, de naturalesa estrictament processal, per si sola suficient per fonamentar en aquesta alçada la desestimació del recurs, sense necessitat d'entrar en l'examen material de les causes invocades. No obstant això, i amb la finalitat d'oferir una resposta completa a les al·legacions articulades, s'analitzaran seguidament els motius de fons del recurs, els quals, com es veurà, condueixen igualment a la seva desestimació. Tercer.- Sobre la recusació fonamentada en la causa prevista en l'apartat f) de l'art. 73. ("ser o haver estat denunciat, acusat o demandat per qualsevol de les parts del procés de què es tracti, els seus advocats o els seus procuradors, llevat que la denúncia, l'acusació o la demanda no hagi estat admesa o hagi estat rebutjada per manca manifesta de fonamentació".) La resolució recorreguda desestima la recusació articulada a l'empara de l'article 73.f) de la Llei Qualificada de la Justícia en constatar que la part promotora no havia acreditat l'efectiva presentació de les denúncies o queixes disciplinàries que afirmava haver interposat contra la Batlle recusada. La part recurrent combat aquesta conclusió sostenint que les sol·licituds d'obertura d'expedients sancionadors no s'haurien adreçat a una institució aliena a l'Administració de Justícia, sinó a la "pròpia Administració de Justícia", on integra també el Consell Superior de la Justícia. No obstant, aquest plantejament parteix d'una premissa del tot incorrecta. En efecte, la Constitució delimita amb precisió el poder judicial, titular exclusiu de la potestat jurisdiccional, del seu òrgan de govern. L'article 85 estableix que la potestat jurisdiccional correspon a jutges independents i inamovibles, i l'article 87 enumera taxativament els òrgans que l'exerceixen. És únicament en aquests òrgans (Batlles, Tribunal de Batlles, Tribunal de Corts i Tribunal Superior de Justícia) on resideix la funció jurisdiccional. Per contra, l'article 89 configura el Consell Superior de la Justícia com l'òrgan de representació, govern i administració de la Justícia. Tot i la rellevància institucional de les seves funcions, el Consell no forma part de l'estructura jurisdiccional ni exerceix potestat jurisdiccional. La seva competència és organitzativa i disciplinària, i la seva existència té per finalitat, garantir la independència del poder judicial, no integrar-se en el seu exercici ni interferir-hi. En aquest context, equiparar el Consell Superior de la Justícia amb la "pròpia Administració de Justícia" en el sentit suggerit pel recurrent, és a dir, presumint que qualsevol actuació davant seu equival a un fet integrat en l'esfera jurisdiccional d'un jutge o magistrat, desdibuixa una frontera que la Constitució estableix amb voluntat inequívoca. Govern judicial i exercici de la jurisdicció són àmbits diferenciats i autònoms, i aquesta separació constitueix un dels pilars fonamentals de l'Estat de Dret: la independència judicial que, el mateix Consell està cridat a preservar (art. 89.1 de la Constitució). En aquesta situació i compte tingut que la imparcialitat i la independència dels òrgans jurisdiccionals es presumeixen, correspon, a qui promou la recusació acreditar la concurrència de la causa invocada, sense que aquesta exigència pugui diluir-se en una apel·lació genèrica a una suposada i inexistent, com hem vist, unitat institucional que el recurrent pretén fonamentar en el què anomena "Administració de Justícia". La naturalesa excepcional de la recusació i la seva incidència directa en la composició de l'òrgan jurisdiccional exigeixen un estàndard probatori rigorós. No és suficient afirmar la presentació d'una denúncia o queixa disciplinària; cal acreditar-ne l'efectiva presentació i, si es pretén integrar el supòsit de l'article 73.f), també la seva admissió o, si més no, la incoació d'un expedient disciplinari. Només així pot valorar-se si concorre la situació objectiva que la norma preveu com a causa de recusació. Admetre el contrari -és a dir, considerar suficient la mera afirmació d'haver presentat una queixa davant el Consell Superior de la Justícia- obriria la porta a una utilització instrumental de la institució. Qualsevol part podria provocar, l'alteració del jutge natural del procés sense cap control ni acreditació mínima. Aquesta interpretació no només desnaturalitzaria la recusació, sinó que afectaria directament el dret al jutge predeterminat per la llei, integrat en l'article 10.1 de la Constitució. Per tot l'exposat, la resolució recorreguda encerta en exigir l'acreditació efectiva dels pressupòsits de la causa invocada i en desestimar la recusació davant la manca de prova suficient. Quart.- Sobre la recusació fonamentada en la causa prevista en l'apartat h) de l'art. 73 ("tenir una amistat íntima o una enemistat manifesta amb qualsevol de les parts del procés de què es tracti, els seus advocats o els seus procuradors".) És jurisprudència constant i reiterada d'aquest Tribunal que l'apreciació de la causa de recusació fonamentada en l'amistat íntima o enemistat manifesta exigeix la concurrència acumulativa d'uns requisits estrictes. En primer lloc, atès que es tracta d'una circumstància que pertany a l'àmbit dels sentiments, l'amistat o l'enemistat han d'haver-se exterioritzat mitjançant fets concrets i objectivables que permetin tenir-les per acreditades. No n'hi ha prou amb la seva mera afirmació o percepció subjectiva; cal aportar elements externs que possibilitin a l'òrgan competent verificar la concurrència efectiva de la causa invocada. En segon lloc, l'enemistat ha de ser manifesta, tal com exigeix expressament la llei. Això implica que hagi de presentar-se de manera ostensible, clara i d'una intensitat tal que pugui projectar-se, si més no potencialment, sobre la resolució del procés. No qualsevol discrepància o tensió pot integrar aquest supòsit. En tercer lloc, l'enemistat ha de tenir el seu origen en una relació anterior i externa al procés. El contingut de les resolucions judicials, encara que resultin desfavorables per a una de les parts, no pot constituir per si mateix causa de recusació, atès que les decisions jurisdiccionals han de ser combatudes pels recursos legalment previstos, i no mitjançant la recusació de qui les ha dictat. Finalment, la relació d'amistat o enemistat ha de ser personal i directa. D'una banda, ha de referir-se a la persona concreta del batlle o magistrat, i no a l'òrgan jurisdiccional en abstracte, que per la seva pròpia naturalesa no pot mantenir relacions d'aquesta índole. D'altra banda, ha de derivar d'una relació directa entre el jutge i la part o el seu lletrat, sense que pugui inferir-se de consideracions genèriques, valoracions subjectives o actuacions de tercers alienes a una vinculació personal acreditada. Des d'aquesta perspectiva, la mera invocació a unes queixes o denúncies davant del Consell Superior de la Justícia, especialment quan no han estat acreditades, no pot considerar-se que justifiquin enemistat de la Batlle envers el lletrat del recurrent ni deixa pressuposar, una qualsevol voluntat per part seva d'actuar a l'encontre del lletrat ni qüestionar la seva imparcialitat subjectiva en absència de fets objectius que acreditin una relació personal d'hostilitat qualificada ni es poden considerar de naturalesa a desvirtuar la presumpció d'imparcialitat subjectiva que assisteix la Batlle recusada. El contrari tal i com ja es posava de relleu en l'aute de 13-5-2025 rotlle TSJC-93/2024, afectaria novament al dret al jutge predeterminat per la Llei a més de conduir a una ràpida paralització del sistema i infringir greument el principi de bona administració de la Justícia que deriva de l'article 10.1 de la Constitució. En aquest sentit s'ha pronunciat el Tribunal Constitucional (causa 2025-3-RE entre altres), que recolzant-se en la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (sentències del 19 de maig del 2005 -cas Steck Risch i altres c/ Liechtenstein; del 15 d'octubre del 2009 -cas Micallef c/ Malta- i del 16 de febrer del 2016 -cas A. K. c/ Liechtenstein-), ha afirmat que "en els Estats qualificats de "petits", una interpretació excessivament estricta de la independència i de la imparcialitat dels jutges i magistrats podria dificultar de manera indeguda la correcta administració de la Justícia. En un últim extrem podria arribar-se a una situació en la qual la part intervingués en la selecció del tribunal -com si d'un tribunal de jurat es tractés- i, per tant, es vulnerés el principi fonamental segons el qual el tribunal i els seus integrants només poden ser predeterminats per la llei. Com va dir aquest Tribunal en la sentència del 14 de juliol del 2015 (causa 2015-10-RE) i s'ha reproduït en alguna posterior: "d'aquest concepte (la imparcialitat dels tribunals) deriva la confiança dels ciutadans en la justícia del seu país". I en la ja citada sentència del 15 d'abril del 2024 (causa 2024-16-RE) es va afegir: "Però també és cert que posar-la (la imparcialitat del tribunals) en dubte sense causa justificada produeix un efecte de signe contrari igualment nociu per a la confiança en la justícia i en els òrgans en els quals es concreta el poder judicial, que podrien considerar-se subjectes a un escrutini que a la llarga i en extrem podria dur a la constitució d'òrgans ad hoc i que, per tant, resulta inacceptable". Cinquè.- Sobre les costes La part recurrent sol·licita que, en el cas que el recurs no prosperi (com efectivament ha succeït), no es faci cap pronunciament en matèria de costes, en entendre que una eventual imposició tindria un caràcter de retorsió per part del Tribunal. Aquest plantejament no pot ésser compartit. El règim de costes en el nostre ordenament es regeix pel principi del venciment objectiu, d'acord amb el qual la part les pretensions de la qual han estat íntegrament desestimades ha d'assumir les costes causades, llevat que concorrin circumstàncies excepcionals que justifiquin una modulació d'aquest criteri. Es tracta d'un principi de naturalesa objectiva, desvinculat de qualsevol consideració subjectiva o valorativa sobre la conducta processal de les parts, i orientat a restablir l'equilibri processal alterat per la interposició d'una pretensió que no ha prosperat. La imposició de costes no constitueix, en cap cas, una sanció ni una mesura de retorsió, sinó la conseqüència jurídica ordinària derivada de la desestimació de les pretensions deduïdes. Vincular-la a una hipotètica voluntat punitiva del Tribunal suposa desconèixer la naturalesa reglada del règim de costes i atribuir a la decisió judicial una intencionalitat que no li és pròpia. En el present supòsit, el recurs d'apel·lació ha estat desestimat en la seva integritat, tant per raons d'ordre processal com de fons. No concorre cap circumstància singular que permeti fer una excepció al criteri general del venciment, ni es pot apreciar l'existència de dubtes de dret d'especial rellevància que justifiquin una distribució diferent de les costes. En conseqüència, procedeix aplicar el criteri general i imposar les costes del present recurs a la part recurrent, com a part vençuda en aquesta alçada. En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil, Decisio DECIDEIX PRIMER.- Desestimar el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal del Sr. Soriano contra l'aute del president de la Batllia de 7 de novembre del 2025 que es confirma íntegrament. SEGON.- Imposar a la part recurrent el pagament de els costes ocasionades en aquesta alçada. Aquest aute és ferm i executiu. Així, per aquest nostre aute, definitivament jutjant, ho manem i signem. Subir Diccionario RAE