SENTÈNCIA APEL·LADA. CONSIDERANT: que el primer argument del recurs interposat fa referència a una pretesa vulneració del principi acusatori i del dret de defensa del processat, doncs es diu que va recaure sentència condemnatòria per un tipus penal que no havia estat objecte d'acusació, i que per tant, la part no s'havia pogut defensar. I això s'argumenta en base a que Acusació Particular i Ministeri Fiscal haurien acusat per la comissió d'un delicte menor de l'article 427 del Codi Penal relatiu a l'impagament de pensions alimentoses, i que la condemna hauria recaigut per un delicte menor d'obstaculització del compliment de resolucions judicials de l'article 427. Que el cert és que com bé posa de manifest el Ministeri Fiscal en el seu escrit d'impugnació del recurs, en la sentència recaiguda es constata la presència d'un error material evident, doncs efectivament es transcriu el verb de l'enunciat del precepte per definir el tipus que s'aplica -"obstaculitzar"- (verb que no és el que s'utilitza en el paràgraf segon), i que precisament dit error es produeix en transcriure el tipus pel que es produeix l'acusació pel Ministeri Fiscal (foli 146, segon resultant), i en els propis Considerants, en concret en el segon (foli 148), però no en l'encapçalament de la resolució, on es fa referència textualment a un "delicte menor d'incompliment de resolució judicial relativa a les pensions d'aliments", tipus pel que efectivament es segueix la causa, s'acusa pels dos acusadors, i del qual es defensa la part acusada. Que és evident que tota la causa i l'acusació formulada per ambdues parts acusadores ho va ser per el subtipus del paràgraf segon de l'article 427 del Codi Penal. Que l'error de transcripció en que s'incorre a la sentència es centra en la utilització de la paraula "obstaculització" en lloc d'"incomplimet", al definir l'acció punible, però l'error és evident quan es constata que el que es descriu a la sentència (tant en l'apartat de fets provats, com a l'hora de subsumir-los en un tipus penal) no és el tipus recollit en el paràgraf primer del precepte (la obstaculització de l'execució d'una resolució judicial amb força o vies de fet) sinó el mer incompliment d'una resolució judicial que en aquest cas imposa el pagament d'una pensió alimentària. És a dir, i com expressa el Ministeri Fiscal, simplement s'ha barrejat per error la descripció del tipus amb el títol del citat tipus, que parla únicament i de manera genèrica d' "obstaculització" i no de incompliment o impagament. Que dit error material és obvi que no ha provocat cap mena de vulneració del principi acusatori, doncs tant la querella, la imputació, els escrits d'acusació, i el propi acte del judici oral van versar sobre l'acusació pel tipus recollit al paràgraf segon de l'article 427 del Codi Penal, no pel del paràgraf primer, ni tampoc sobre un híbrid inexistent entre ambdós paràgrafs. És a dir, la defensa s'ha defensat en tot moment del que ha estat acusat el seu client, i la sentència valora la prova i imposa la pena pel delicte objecte d'acusació i no un altre, simplement hi ha una equivocació en la transcripció del verb nuclear recollit en el tipus concret, donat que transcriu el verb que es conté en el títol del precepte i no en el paràgraf aplicat. Aquest fet en cap cas produeix ni vulneració del principi acusatori, ni del dret de defensa, constituint, ja s'ha dit, un mer error material o de transcripció, que el Tribunal corregirà a la part dispositiva d'aquesta sentència, tal com demana el Ministeri Fiscal. CONSIDERANT: que pel que fa al segon argument del recurs, referent a que en cap cas concorrerien els elements del tipus pel qual va recaure condemna (i quant al tipus de l'article 427, paràgraf segon, del Codi Penal), l'al·legació tampoc pot prosperar, donat que de la prova practicada a l'acte del judici oral, testifical i documental, es va desprendre amb claredat la existència d'un incompliment parcial, dolós i conscient, per part del processat de la obligació de pagar la pensió alimentosa del seu fill durant uns dos anys, i l'incompliment total del pagament durant més de quatre anys de les despeses extraordinàries a quina satisfacció també es va obligar en conveni aprovat judicialment, i que en cap cas va satisfer en aquest període (la meitat que li pertocava). Que el propi processat no nega en cap moment els fets, reconeix els impagaments parcials en tot el període objecte d'acusació, i reconeix l'impagament total de la seva meitat relativa a les despeses extraordinàries. La seva defensa pretén que no li hauria estat requerit el pagament de manera prèvia a la interposició de la querella i que en cap cas tenia possibilitats econòmiques de fer front a dites obligacions, per la qual cosa no concorreria el dol. Que pel que fa a la necessitat de requeriment previ en la via civil, en el present cas es tracta d'un incompliment parcial però sistemàtic durant més de quatre anys en els quals el processat va decidir unilateralment rebaixar en un terç la quantia de la pensió alimentosa que ell mateix havia acceptat mesos abans. A la via civil, precisament la part va instar un incident de modificació de mesures, incloent-hi la econòmica, modificació concreta que li va ser denegada. És a dir, la part en cap cas pot negar que coneixia quina era la seva obligació i que la estava incomplint, fins al punt que va remetre una carta a la seva ex parella en la que li comunicava l'unilateral canvi en l'import de la pensió, i després va acudir a la via civil per materialitzar-lo degudament, la qual cosa no va aconseguir, amb la oposició de l'advocat de la mare del nen, per cert (foli 92 i 93). És a dir, al processat li ha constat en tot moment la seva obligació, ha manifestat i acceptat verbalment i per escrit l'incompliment, ha intentat que el mateix tingués suport judicial, se li ha negat, i li constà la oposició a aquesta modificació manifestada per part de la mare del nen. És evident, doncs, que el dol d'incomplir ha existit, i la negació de la incapacitat econòmica al·legada ha estat constatada i perfectament raonada pels Tribunals civils (folis 92 i ss), arguments que el Tribunal no pot sinó subscriure en la seva integritat. Que el dol d'incomplir la obligació del pagament de les despeses extraordinàries, essent igualment una obligació imposada judicialment i signada de mutu acord en el conveni pel processat, és palmari quan la part no és que hagi discutit en algun moment puntual alguna despesa d'aquesta mena, és que no ha pagat en cap cas en el període que es posa de manifest en la sentència recorreguda ni una sola quantitat en concepte de despesa extraordinària, la meitat que li pertocava. CONSIDERANT: que pel que fa a l'argument subsidiari del recurs, el que fa referència a la disconformitat amb la quantitat establerta en concepte de responsabilitat civil, donat que es diu que no s'estaria d'acord amb la inclusió de les que es reclamen com a despeses extraordinàries, ja que la defensa considera que es tractaria de despeses ordinàries el quin pagament estaria comprés en la pensió mensual establerta, el cert és que no és aquesta la jurisdicció adient per discutir el que s'ha de considerar despesa ordinària i despesa extraordinària en aquests casos, però el que no és acceptable és que el qui no s'ha preocupat per satisfer ni un sol import en aquest concepte durant més de quatre anys, constant-li la obligació i havent-la acceptat inclús de manera voluntària, pretengui ara evitar el seu pagament adduint que no es tracta de despeses d'aquesta mena. El cert és que al foli 13 de la causa obra la part del conveni regulador homologat judicialment en el que es fa una relació exemplificativa d'alguns del conceptes que constituirien despesa extraordinària, i els que són reclamats per la part s'hi inclouen de manera clara. Per la qual cosa la resolució ha de ser confirmada també en aquest aspecte, sens perjudici de que en el futur les discussions sobre les concretes partides que poden constituir despesa d'aquets tipus s'hagin de resoldre per la via civil. CONSIDERANT: que d'acord amb el que disposen els articles 174 i 175 del Codi de Procediment Penal, i per aplicació del principi del venciment objectiu, les despeses processals causades en aquesta segona instància s'imposen al recurrent que ha vist desestimades les seves pretensions respectives, inclosos els honoraris d'advocat. VIST les disposicions legals aplicables al present cas, el Molt Il·lustre Tribunal de Corts, F A L L E M : que, desestimant el recurs d'apel·lació interposat per la representació lletrada del Sr. Pina , contra la sentència de data quinze de desembre del dos mil vuit, dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles en la causa núm. DM-101-2/07, CONFIRMEM ÍNTEGRAMENT dita sentència, imposant al recurrent que ha vist desestimades les seves pretensions respectives, les despeses processals d'aquesta segona instància, inclosos els honoraris d'advocat. Corregint-se l'error material produït en la sentència recorreguda en enunciar el tipus penal objecte d'acusació i de condemna, de manera que allà on es diu "delicte menor d'obstaculitzar..." o "delicte menor d'obstaculització...", ha de dir "delicte menor d'incompliment...". Així per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem. Subir Diccionario RAE