SENTÈNCIA En nom del Poble Andorrà.- A la vila d'Andorra la Vella, 24 de maig de 2007. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- El Sr. Herrera va presentar davant de l'Hble. BATLLIA, demanda a tramitar pel procediment ordinari, contra el Sr. Villegas i contra el Sr. Palau, en reclamació de la quantitat, determinada a títol provisional, de 128.988,64 EUR, en concepte d'un 33% del import dels beneficis, d'un 33% del valor de les reserves bancàries, d'un 33% del valor de la mercaderia, d'un 33% del valor de l'immobilitzat i d'un 33% d'aquelles quantitats pendents de cobrament a clients de la botiga, tot plegat en mèrits del contracte de societat d'1 de novembre de 1994. II.- Les parts defenents es varen oposar a les pretensions de l'agent, contestant que la naturalesa del contracte lligant les parts es laboral i no de societat, amb la particularitat que a mes a mes del seu salari fix mensual, el Sr. Herrera tenia dret a una participació en el resultat d'explotació del negoci durant els exercicis econòmics en que fos director de l'establiment; que les reclamacions en concepte del 33% del valor de l'immobilitzat, de les reserves dels comptes bancaris de la societat civil, del valor de la mercaderia, són peticions totalment inadients. III.- Per sentència de data 16 d'octubre del 2006, l'Hble. Tribunal Unipersonal de batlles secció civil, estimant de forma substancial la demanda de l'agent, va condemnar els Srs Villegas i Palau a satisfer al Sr. Herrera, la quantitat de 79.137,45 EUR, mes els interessos legals a comptar de la data de fermesa de la resolució, i a pagar la totalitat de les costes processals. IV.- Contra aquesta resolució ambdues parts han interposat recurs d'apel·lació, però el Sr. Herrera es va desistir del seu recurs. Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin. FONAMENTS DE DRET I.- Per contracte privat de data 1 de novembre de 1994, els Srs Villegas i Palau, titulars propietaris del comerç E.E. varen cedir la direcció del dit negoci al Sr. Herrera, mitjançant un salari mensual de 200.000 ptes i una distribució dels resultats d'explotació de la manera següent: si es produeix pèrdues es satisfaran: a raó del 33% de les pèrdues a càrrec del Sr. Herrera, a raó del 67% de les pèrdues a càrrec dels Srs Villegas i ENTITY_6; si es produeixen beneficis es satisfaran: els 3 primers milions de ptes de cada temporada, a favor dels Srs Villegas i Palau en concepte d'aportació de l'immobilitzat del negoci, fins que els Srs Villegas i Palau hagin recuperat la xifra de 15.000.000 ptes, la resta dels beneficis de la temporada es repatriar: 33% a favor del Sr. Herrera i 67% a favor dels Srs Villegas i Palau. A mes a mes les parts varen convenir que una vegada els Srs Villegas i Palau hagin recuperat la xifra de 15.000.000 ptes en concepte de recuperació de l'immobilitzat aportat, el Sr. Herrera passarà a tenir de ple dret el 33% de propietat de l'explotació del comerç. II.- La qüestió cabdal que s'ha de resoldre es la de la naturalesa del contracte vinculant les parts, ja que els Srs Villegas i Palau pretenen que es tracta d'un contracte laboral i al contrari, el Sr. Herrera sosté que es tracta d'un contracte de societat. No es pot considerar que el contracte de referència sigui un contracte de treball pels motius que segueixen. Per que un contracte sigui un contracte de treball, ha de complir 3 requisits legals que son: un treball efectiu per part del empleat, un lligam de subordinació entre treballador i empresari i una remuneració pagada per l'empresari a l'empleat. Independentment del criteri de subordinació que no es clar en el contracte del 1 de novembre de 1994, consta en el mateix una clàusula totalment contraria a una relació laboral, que es la que posa a càrrec del treballador una part de les pèrdues del negoci. Si en el marc d'una relació laboral es pot pactar que a mes del salari, el treballador també percebrà una part dels beneficis, en canvi, la substància d'aquesta relació prohibeix que l'empresari posi a càrrec d'un treballador una part de les pèrdues de l'empresa. L'empresari no pot demanar mes al treballador que la seva feina o el seu servei en contrapart del seu salari. Un treballador només es responsable de la seva prestació, no dels resultats de l'empresa que pertoquen a l'empresari. Si aquest darrer considera que el treballador per una feina o un servei incorrecte perjudica als beneficis de l'empresa, pot acomiadar-lo, però mai fer-li suportar contractualment una pèrdua d'aquests beneficis. Per tant la clàusula pactada en el conveni del 1 de novembre de 1994, segons la qual si es produeixen pèrdues es satisfaran a càrrec del Sr. Herrera a raó del 33% de les pèrdues, constitueix un element suficient i peremptori per denegar al referit contracte d'autes, la qualificació de contracte laboral. III.- Dit això, tampoc es pot considerar que el conveni lligant les parts, constitueix un contracte de societat. Perquè es pugui parlar de societat es necessari : l'existència d'una pluralitat de persones, l'acord contractual, l'objecte o la finalitat que es persegueix, la posada en comú dels mitjans necessaris per a la realització de l'objecte social, la finalitat econòmica de guany i el seu repartiment. El dia on es va formar el contracte d'autes, el negoci ja tenia com titulars i proprietaris el Srs Villegas i Palau i en cap moment en el referit conveni es parla de la constitució d'una societat amb 3 socis. La posada en comú dels mitjans necessaris per a la realització de l'objecte social constitueix la raó fonamental del contracte de societat, sense la qual el mateix no existeix. Aquesta posada en comú dels mitjans es concretitza per les aportacions per part de cada soci, que son les obligacions principals que neixen del contracte, i que poden ser d'una activitat o de bens o drets. L'aportació d'activitat fa generalment referència a la prestació de treball personal, anomenada indústria. En cas d'autes, no es pot considerar que el Sr. Herrera sigui un soci industrial, atès que si el mateix s'obliga a prestar el seu treball personal en les activitats pròpies del negoci, no es tracta d'una aportació al patrimoni posat en comú per la societat, ja que en contrapart d'aquesta activitat personal, el Sr. Herrera percep un salari mensual. Per tant en no efectuar cap aportació al patrimoni comú, que no sigui remunerada únicament per la participació dels beneficis, el Sr. Herrera no es pot prevaldre de la qualitat de soci. A mes a mes, no consta en el contracte d'autes, cap fixació de quotes socials, sinó el mòdul de repartiment de les pèrdues i guanys que no es necessàriament igual amb les parts societatis. Tampoc no es pot considerar que la clàusula del contracte estipulant que: Una vegada els Srs Villegas i Palau hagin recuperat la xifra de 15.000.000 ptes en concepte de recuperació de l'immobilitzat aportat, el Sr. Herrera passarà a tenir de ple dret el 33% de propietat de l'explotació del comerç, estableix l'existència d'una societat, ja que dita clàusula no parla de la propietat del patrimoni comú de la societat, sinó només de l'explotació del negoci, ço que vol dir, que una vegada recuperada la quantitat de 15.000.000 ptes pels Srs Villegas i Palau, el Sr. Herrera tindrà sempre dret als 33% dels resultats de l'explotació. Aquesta recuperació de l'immobilitzat aportat pels Srs Villegas i Palau, tampoc no es suficient per acreditar l'existència d'un contracte de societat, ja que no es el Sr. Herrera que fa una aportació en contrapartida de l'immobilitzat, sinó que son els beneficis del negoci que permeten el rescabalament d'aquesta aportació, encara que l'operació s'hagi traduït per una disminució dels guanys del Sr. Herrera, ja que una renuncia provisional a guanys futurs no pot equiparar-se a una aportació concreta al patrimoni comú d'una societat. IV.- No essent cap contracte de treball ni cap contracte de societat, s'ha de considerar que el referit contracte de data 1 de novembre de 1994,fa part dels contractes atípics que son els que no troben una regulació particular en la normativa, en ser fruit de l'exercici de l'autonomia privada de les parts tan pel que fa al tipus contractual com al seu regim. Es tracta doncs, com tots els contractes atípics, d'un conveni d'estructura mixta, que barreja regulacions de diferents contractes i combina elements i requisits que provenen de diversos contractes, com el contracte laboral o de societat. La regulació dels contractes atípics s'ha de cercar en la voluntat de les parts i les regles genèriques de les obligacions. En el present cas el contracte litigiós te per objecte la contractació per part dels titulars i proprietaris d'un negoci, d'un director del comerç, mitjançant un salari mensual i una participació tant als beneficis com a les pèrdues del dit negoci. S'equipara a una mena de contracte de gerència pel qual un propietari d'un negoci encarrega un tercers de la gestió del dit negoci, mitjançant una contraprestació que pot ser una participació als beneficis. V.- Al final de la temporada d'hivern 2002 2003, el Sr. Herrera va decidir unilateralment rescindir el contracte que el vinculava als Srs Villegas i Palau, el que fou acceptat per aquests darrers. La problemàtica plantejada es doncs la de liquidar la relació contractual entre les parts. Per això s'ha de referir-se a la voluntat de les parts i a el que fou pactat. No tractant-se d'un contracte de societat, el contracte d'autes no pot generar cap repartició, a favor del Sr. Herrera, de la mercaderia del negoci o del immobilitzat, atès que no conté cap clàusula en aquest sentit. Del contingut del contracte se'n desprèn que el Sr. Herrera només te dret a percebre el seu salari mensual i la seva participació dels 33% dels resultats d'explotació. VI.- En el seu escrit de demanda el Sr. Herrera reclama en concepte de beneficis la quantitat de 53.381,41 EUR, suma acceptada per l'adversa que va consignar l'import de 53.815,25 EUR, reconeixent així el seu deute a aquesta alçada. S'ha doncs de condemnar els Srs Villegas i Palau a satisfer a l'agent la quantitat esmentada, atès que en matèria de salari, el Sr. Herrera no demana res. Pel que fa a les reserves bancàries, no es pot considerar que es tracta de beneficis stricto sensu, encara que hagin estat originades pels resultats del negoci, atès que constitueixen un fons d'amortització i de tresoreria, imprescindible al funcionament del negoci. VII.- Atès la complexitat de les relacions entre les parts, es equitatiu de no fer especial condemna en costes d'ambdues instàncies. Decisio Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, DECIDEIX Estimar el recurs d'apel·lació dels Srs Villegas i ENTITY_6; Reformar la sentència del Hble. Tribunal de Batlles de data 16 d'octubre del 2006, en el sentit de condemnar els Srs Villegas i Palau a satisfer al Sr. Herrera, la quantitat de 53.815,25 EUR, amb els interessos legals meritats a comptar de la notificació de la present resolució; sense fer especial imposició de costes d'ambdues instàncies. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Subir Diccionario RAE