ANTECEDENTS DE FET I.-RESULTANT: Que el M. Il·ltre. tribunal de Corts dictà sentència de data 26 de gener d’enguany, amb la següent part dispositiva: “Fallem: que hem de condemnar i condemnem Aguilar com a responsable penal en concepte de autor del delicte major de lesions doloses causades amb notòria brutalitat, sense que concorrin circumstàncies modificatives de la responsabilitat penal, a la pena de VUIT MESOS DE PRESÓ CONDICIONAL, així com al pagament de les despeses processals causades. En concepte de responsabilitat civil, es condemna a Aguilar a pagar a Martin la suma total de 4.768,41 €”. II.-RESULTANT: Que el precedent Fallo es recolza en els següents fets que la sentència declara provats en el seu primer resultant: “que el 23 de juliol del 2.003 a la matinada, en el ORG_0 situat a l’avinguda Dr. Mitjavila a Andorra la Vella, Ricart, gerent de l’establiment, per una raó indeterminada, va donar un cop fort de puny a l’ull d’un client, Martin, causant-li únicament una contusió malar, fet pel qual la prescripció penal a estat constatada per aute de data 28 de setembre del 2.007. Martin, fou posteriorment agredit pel cunyat de Ricart, el processat Aguilar, nascut el dia 22 de setembre del 1.973, de nacionalitat portuguesa i sense antecedents penals, que li donà amb una botella de vidre un cop al cap i a la mà dreta. A conseqüència d’aquesta agressió, el perjudicat patí una ferida inciso-contuso ciliar esquerra que necessità dos punts de sutura i una fissura a nivell de l’articulació metacarpo-falàngica del dit polze de la mà dreta que requerí immobilització mitjançant guant de guix, el temps de consolidació lesional essent de 40 dies. En l’informe final de data 26 de novembre del 2.003, el doctor Talavera ha qualificat el pretium doloris de moderat (3/7)”. III.-RESULTANT: que la Defensa de l’acusat Sr. Aguilar ha formulat recurs d’apel·lació contra l’esmentada sentència, recurs que fonamenta en que el Tribunal de Corts hauria vulnerat el dret a la presumpció d’innocència de l’article 10 de la Constitució al considerar que son fets provats els al·legats per la part contraria, quan hi ha incertesa de dades i, alhora, manca de prova de la culpabilitat de l’acusat Sr. Aguilar. Esmenta que el Sr. M. en data 23 de juliol de 2003 va formular denúncia per agressió contra el gerent del bar de la Residència A. d'Andorra la Vella, el Sr. Ricart, i el seu cunyat, l’acusat Sr. Aguilar, denuncia en la que el denunciant afirmava que els fets haurien succeït el dia abans, és a dir, el 22 de juliol quan ni en aquesta data ni en la següent del 23 de juliol ningú no va veure cap baralla al bar en qüestió. Tant l’acusat com el Sr. Ricart sempre han negat la agressió i la seva participació en cap tipus de baralla i, altrament, al parer de la part apel·lant el denunciant ha incurregut en contradiccions ja que en la denúncia acusava al Sr. Aguilar de haver-li donat "un fort cop al cap" però uns mesos després, declarava que li havia donat "un cop de botella en la rengló esquerra del cap, així com un altre cop de botella a nivell del polze dret". La part apel·lant conclou que ni resulta clar quin dia ni quina fou la presumpta agressió i que no ha de tenir valor com a prova únicament les manifestacions de la víctima Sr. M. ja que, també al parer de la part apel·lant, no existeix cap altra prova ni indici doncs les lesions que foren apreciades en el Sr. M. no coincideixen amb l’agressió que diu haver patit, ja que a l’informe d’urgències hi consta que va patir una ferida inciso- contusa a l'ull, una contusió a la zona malar i una contusió a la falange i cap d’aquestes ferides coincideixen amb un cop al cap, sinó més aviat a la cara. Per tot això la part apel·lant considera que, també en aplicació del principi "in dubio pro reo", procediria l’absolució de l’acusat. Acaba el seu escrit de recurs demanant a aquest M.I. Tribunal que dicti sentència estimant el recurs d’apel·lació i revoqui la sentència recorreguda declarant l’absolució de l’acusat Sr. Aguilar. IV.-RESULTANT: que en el present recurs han comparegut el Ministeri Fiscal i la representació processal de l'Acusació Particular constituïda pel Sr. Martin, havent-se oposat al recurs el Ministeri Fiscal dient que pel que fa a la data dels fets, el Tribunal de Corts en la seva sentència ja s’ha pronunciat abastament i amb criteri, i que en la sentència s’exposen el conjunt d’indicis plenament provats dels fets delictius imputats a l’acusat Sr. Aguilar, acabant el Ministeri Fiscal el seu escrit d’oposició al recurs sol·licitant la confirmació de la sentència recorreguda en tots els seus extrems per considerar-la plenament ajustada a Dret. Per la seva banda, la representació processal de l'Acusació Particular també mostrà la seva oposició al recurs pels motius de que l’errada sobre la data de l’agressió no és absolutament intranscendent i, com assenyala el Tribunal de Corts en la seva sentència, tot i que la data de la denúncia no s’ajusta al dia exacte, aquesta errada queda absolutament sobrenada per l’informe del Servei d’Urgències que estableix amb claredat el moment dels fets. D’altra banda, considera que per les declaracions del perjudicat Sr. M. i pels informes d’urgències i forense que tan l’acusat Sr. Aguilar com el seu cunyat varen agredir al Sr. M. ja que les lesions constatades com les declaracions del metge forense en la vista oral son compatibles amb la versió del Sr. M.. Per tot això, acaba el seu escrit d’oposició al recurs demanant que aquests M.I. Tribunal dicti nova resolució ratificant la sentència de data 26 de gener d’enguany en tots els seu extrems. FONAMENTS DE DRET I.-CONSIDERANT: que la part apel·lant al·lega com motius del recurs que el Tribunal de Corts hauria vulnerat l’article 10 de la Constitució, que reconeix com dret fonamental de tota persona el de la presumpció d’innocència, perquè hauria condemnat a l’acusat Sr. Aguilar sense prova de càrrec ja que, amés a més de la incertesa sobre les dades dels fets, les declaracions del perjudicat Sr. M. son contradictòries i no tenen l’aval de cap altra prova ni indici, afegint que també resulta d’aplicació el principi in dubio pro reo. És Jurisprudència constant que el principi de la presumpció d'innocència significa que ningú no pot ser condemnat sense prova de càrrec vàlidament obtinguda i produïda amb totes les garanties que exigeix el dret a la defensa, garantit en el mateix article 10.2 de la Constitució, i que la sola manifestació de la víctima val com a prova de càrrec per desvirtuar el dret fonamental a la presumpció d’innocència sempre i quan no hi hagi raons objectives que li restin credibilitat, doncs la vigència en el procediment penal andorrà del principi de lliure valoració de la prova, segons el que disposa l’article 160 del Codi de Procediment Penal, exclou l’apotegma testis unus, testis nullus, apotegma que no té cap eficàcia en el procediment penal. En tot cas, el testimoni de la víctima haurà de sotmetre’s a contradicció de les parts i haurà de ser ponderat pel Tribunal tenint en compte l’absència en la víctima de qualsevol mòbil de ressentiment o enemistat vers l’acusat que pugui comprometre la seva credibilitat, l’existència de dades objectives perifèriques que el reforcin i la persistència i fermesa de la víctima en la seva declaració incriminatòria, reiterada en el temps i sense ambigüitats ni contradiccions, sempre tenint en compte que és el Tribunal d’instància el que, gràcies a la immediació que permet el judici oral, pot valorar de manera més acurada el grau de credibilitat de la víctima segons la fermesa mostrada en l’acte del judici. Cal dir, en primer lloc, que cal deixar de banda la qüestió de l’error en la dada dels fets dons resulta clar que el fet ocorregueren a primera hora del dia 23 de juliol, com resol de manera encertada la sentència apel·lada en el seu primer Considerant, doncs hem de prendre en consideració les dades plenament acreditades i objectives de que el perjudicat acudí al Servei d’Urgències de l’Hospital de Nostra Senyora de Meritxell a les 02:20 hores del dia 23 de juliol (folis 4 i 9), que l’informe d’assistència en dit Servei d’Urgències porta les 2:33 hores (foli 4) i que el perjudicat formulà la denúncia al Servei de Policia a les 12:00 hores del dia 23 de juliol (foli 3). I, contràriament a allò que manifesta la part apel·lant en el seu escrit del recurs, les manifestacions del perjudicat Sr. M. sí poden integrar prova de càrrec vàlida i suficient per a desvirtuar la presumpció d’innocència doncs no hi ha cap motiu per dubtar de la credibilitat del seu testimoni, atesos el resultat dels informes mèdics d’assistència a l’Hospital de Nostra Senyora de Meritxell i forense sobre el tipus de lesions que presentava, que són plenament compatibles amb la versió que en donà el Sr. M.. Del examen dels fets provats de la sentència apel·lada resulta que foren dues les agressions patides pel Sr. M., una primera atribuïble a l’acusat Sr. Ricart que consistí en un cop a l’ull, a resultes de la qual el Sr. M. va sofrir una contusió malar, i una segona agressió que s’atribueix a l’acusat Sr. Aguilar consistent en un cop al cap i a la mà dreta amb una botella de vidre, que li ocasionà les lesions que es declaren provades a la sentència apel·lada consistents en una ferida inciso- contuso ciliar esquerra que necessità dos punts de sutura i una fissura a nivell de l’articulació metacarpo- falàngica del dit polze de la mà dreta que requerí immobilització amb un guant de guix amb un temps de consolidació de 40 dies. La que aquí importa es la segona agressió, ja que respecte de l’agressió primera, atribuïble al Sr. Ricart, es va apreciar la prescripció per aute de data 28 de setembre del 2007, aute que va adquirir fermesa. El perjudicat Sr. M. en la primera declaració al Servei de Policia manifestà que el cunyat del titular del bar, referint-se a l’acusat Sr. Aguilar, li va donar un fot cop al cap (foli 3), i en la declara a la Batllia que amb una botella li va trencar el cap (foli 28) i en l’acte del judici oral que li donà un cop amb una botella, un cop molt fort al cap (foli 125), i les lesions apreciades a la zona ciliar esquerra son plenament compatibles amb aquesta forma d’agressió explicada pel perjudicat de manera reiterada i coherent. Atesa la prova de càrrec practicada no sols no resulta apreciable una vulneració del dret a la presumpció d’innocència sinó que tampoc és d’aplicació el principi de dret penal de in dubio pro reo, doncs aquest principi descansa sobre l’existència d’un dubte raonable, i el dubte raonable és absolutament incompatible amb el ple convenciment del Tribunal, ple convenciment que el Tribunal de Corts va assolir arran de la prova practicada en l’acte del judici oral. Per tot això procedeix la desestimació del recurs i la íntegra confirmació de la sentència apel·lada. II.-CONSIDERANT: que com sigui que el recurs d’apel·lació ha estat rebutjat en la seva totalitat, procedeix imposar a la part apel·lant les despeses del recurs. Decisio Vistes la Constitució, El Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, la jurisprudència d’aplicació, i altres fonts del Dret del Principat d’Andorra, La Sala Penal del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, D E C I D I M 1.- Desestimar el recurs d’apel·lació interposat per la representació processal de l’acusat Sr. Aguilar contra la sentència dictada pel Tribunal de Corts en data 26 de gener del 2008 en la causa 161-2/05. 2.- Confirmar íntegrament la sentència dictada pel Tribunal de Corts. 3.- Condemnar a la part recurrent al pagament de les despeses processals causades pel recurs. 4.- Retornar la Causa al M. Il·ltre. Tribunal de Corts, amb certificació de la present Sentència, per al seu compliment i execució. Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem. Subir Diccionario RAE