SENTÈNCIA 000038/2024 Andorra la Vella, el 20 de març del 2024. En nom del Poble Andorrà.- Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades. En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Vincent Anière, el qual expressa el parer del Tribunal. ANTECEDENTS DE FET 1.- En data 15-10-1994, el Sr. Arnau i la companyia d'assegurances Anaya (ENTITY_4RPF) van formalitzar la pòlissa d'assegurances número 40-52255, per cobrir la responsabilitat civil professional del primer en l'exercici de la seva activitat com a arquitecte superior. Dita pòlissa es va anar renovant anualment fins el dia 15 d'octubre del 2005. En el decurs dels anys 2001-2002, la societat Calderón Gutierrez, va encomanar a la societat Vélez SL, la construcció d'un mur de maçoneria destinat a contenir el terreny del vial d'accés a l'hotel de la seva propietat situat a El Tarter, parròquia de Canillo i, fou el despatx del Sr. Arnau qui va ser encarregat de l'elaboració del projecte i de la direcció facultativa. Al desembre del 2002, el Sr. Arnau va crear amb el seus dos fills la societat Tamarit SL. En data 05-09-2005 la societat Calderón Gutierrez va interposar una demanda contra les societats Vélez SL i Tamarit SL, en reclamació de quantitat i a tramitar pel procediment ordinari, pels defectes constructius observats en la construcció del mur de maçoneria (autes 0084-1/200). En data 09-09-2005, el Sr. Arnau va comunicar a la companyia que havia "rebut la demanda, de la qual s'adjunta el primer full, per uns fets que van succeir en la primavera del 2002". Per correu del 14-09-2005, el Sr. Arnau va complementar dit correu enviant a la companyia l'escrit de demanda sencer. Aquesta darrera li va sol·licitar l'entrega d'una còpia de l'escriptura de constitució de la societat Tamarit SL. Per correu del 15-05- 2006, es va contestar que era el despatx d'advocats Segura que es feia càrrec de la defensa del Sr. Arnau i per tant, que qualsevol qüestió relacionada amb l'assumpte de referència s'havia de comunicar a dit despatx. En el mateix correu l'advocada va demanar a la companyia el motiu de la petició d'entrega d'una còpia de l'escriptura de constitució de la societat Tamarit SL. Per Aute del 01-03-2006, confirmat per Aute d'aquesta Sala del 26-10- 2006, es va acordar la crida en garantia del Sr. Arnau interessada per la societat Vélez SL en el marc dels autes 0084-1/200. Per Sentència de data 02-09-2013, confirmada per Sentència d'aquesta Sala de data 10-09-2015, l'Hble. Tribunal de Batlles, Secció Civil, va decidir: "Que estimant íntegrament la demanda interposada per Calderón Gutierrez contra les societats Vélez SL i Tamarit SL i desestimant la demanda reconvencional formulada per la primera d'aquestes darreres contra la demandant, ha de condemnar i condemna, les societats Vélez SL, Tamarit SL i el Sr. Arnau - aquest darrer per motius de la seva crida en garantia - a satisfer solidàriament a Calderón Gutierrez la suma de 402.133,81.- EUR que cal augmentar dels interessos legals devengats a comptar de la data de la contesta a la demanda i fins el dia del seu total pagament i a satisfer les costes processals ocasionades inclosos els honoraris d'advocat i de procurador a acreditar en període d'execució de la present Resolució." Durant el mes de setembre del 2013, la direcció lletrada del Sr. Arnau va comunicar a la companyia que havia recaigut sentència de primera instància en el marc del judici ans referit, i informant que es formularia recurs d'apel·lació contra la mateixa, i per correu electrònic del 14-09-2015, es va notificar a Anaya la nostra sentència del 10-09-2015. Per Aute d'execució de data 18-01-2016, es va requerir als tres condemnats de manera solidària per tal que facin efectiva la quantitat de 526.892,68.- euros, i a més la societat Tamarit SL i al Sr. Arnau, la quantitat de 5.639,13.- euros. L'advocat de la societat Tamarit SL i del Sr. Arnau va sol·licitar la companya Anaya per tal que prengui posició, però, per correu del 29-06-2016, la companyia va notificar al Sr. Arnau que denegava la seva cobertura del sinistre. 2.- Per escrit del 23-12-2016, la representació processal del Sr. Arnau, va formular demanda civil a tramitar pel procediment ordinari en contra de la companyia Anaya, demanant la seva condemna a assumir per via de pagament directe a la societat que es dirà i/o reembossament d'imports prèviament abonats per aquesta part si aquests han tingut lloc en període d'execució de sentència del procés que també es dirà i dintre del límit màxim de cobertura establert en el contracte o pòlissa d'assegurança formalitzat en data 15-10-2014 amb el Sr. Arnau amb una cobertura màxima de 50.000.000.-Ptas. per sinistre, amb un contravalor en l'actualitat de 300.506,05.-euros, la condemna de pagament per tot concepte imposada al Sr. Arnau en el marc del judici civil número 3100112/2010, seguint a instància de la societat mercantil andorrana "Calderón Gutierrez.", juntament amb els interessos devengats al tipus del 20% anual establert en l'article 24 de les condicions generals de la pòlissa i subsidiàriament al tipus menor que prudencialment es fixi fins el límit del legal, comptabilitzats a partir de la data de contesta a la demanda, imposant també a la part demandada el pagament de la totalitat de les costes del litigi, incloent expressament dins d'elles els imports corresponents als honoraris d'advocat i procurador, així com els corresponents a l'eventual intervenció de pèrit en el judici. 3.- Per escrit del 21-01-2017, la companyia Anaya es va oposar a la demanda formulant una excepció peremptòria de prescripció de l'acció i sol·licitant la seva total desestimació, tot condemnant a la part actora al pagament de les costes processals ocasionades. 4.- Evacuats degudament tots els tràmits del procediment ordinari, el Tribunal de Batlles va dictar sentència de data 13-02-2023 decidint : "Primer.- Estimar íntegrament la demanda formulada pel Sr. Arnau contra la companyia Anaya i condemnar la part darrera a pagar a l'agent la suma total de 294.495,93EUR en concepte de cobertura de la responsabilitat civil de l'agent en els danys causats a la societat Calderón Gutierrez i fixats al judici civil núm. 0084-1/2005, endemés dels interessos moratoris, que han de ser calculats sobre la quantitat ans referida i que han de correspondre a l'interès contractual del 20% anual, a comptar de la data de contesta a la demanda, és a dir, a partir del 27 de gener del 2017 i fins al total pagament. Segon.- Imposar a la companyia Anaya el pagament de les costes processals ocasionades, en la forma prevista al darrer Fonament Jurídic de la present resolució judicial." 5.- En contra d'aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal de la companyia Anaya demanant la seva revocació, tot desestimant en tots els seus extrems la demanda, condemnant alhora a la part agent al pagament de les costes judicials en primera i segona instància, inclosos honoraris d'advocat, procuradora i perits. Després de recordar la seva versió dels fets i repetir les seves al·legacions de la primera instància, fonamenta el seu recurs en primer lloc, pel que fa a la prescripció, en què, de conformitat amb la teoria de la actio nata aplicada pel Tribunal, el dies a quo del còmput del termini es situa al 13-06- 2006, moment en el qual la companyia comunicà a l'advocada del Sr. Arnau que no podia donar cobertura asseguradora a l'esmentat sinistre i no pas el moment en que seria exigible el dret de crèdit, és a dir, el dia 10-09-2015, una volta esdevingué ferma la sentència dictada en segona instància, en el marc del judici civil número 0084-1/2005. Afirma en segon lloc que no pot compartir la conclusió del tribunal que el Sr. Arnau no hauria incorregut en cap mena d'incompliment contractual donat que sí que ha greument incomplert els deures de comunicació i d'informació del sinistre i de col·laboració amb la companyia ; que això va comportar un agreujament de les conseqüències econòmiques del sinistre doncs l'assegurat li va impedir exercitar els corresponents mitjans de defensa en el marc del judici, provocant-li indefensió, en particular pel fet de no poder aportar cap pericial destinada a demostrar l'absència de responsabilitat del Sr. Arnau en el sinistre. Subsidiàriament, però sense que això es tradueixi en cap petició en la part dispositiva del seu escrit, i invocant que l'incompliment contractual del Sr. Arnau li hauria ocasionat importants danys i perjudicis, sosté que l'import indemnitzatori màxim que hauria d'assumir per raó del sinistre no hauria de superar la suma de 147.247,96 euros és a dir 50% del límit màxim de cobertura, una volta aplicada la corresponent franquícia ; que no pot acceptar la decisió del Tribunal de Batlles d'aplicar l'interès moratori del 20% anual fixat en l'article 19 de les condicions generals de la pòlissa, doncs això comporta que la condemna global ascendeixi actualment a l'import de 647.891,04 euros, el que supera el màxim el límit màxim de cobertura contractualment pactat per sinistre i, endemés, vulnera els principis dispositiu i de congruència processal ; i finalment que les circumstàncies concurrents i l'incompliment contractual del demandant justifiquen que es procedeixi a una moderació judicial dels interessos moratoris, tot interessant que la capitalització de la totalitat dels interessos en qüestió no excedeixi la suma global de 50.000 euros. 6.- La representació processal del Sr. Arnau demana la confirmació íntegra de la resolució d'instància amb imposició a l'apel·lant de les costes de segona instància. De forma resumida, exposa que l'escrit d'apel·lació comporta només una reiteració de les al·legacions de primera instància tot i introduint nous elements a la causa ; que és la companyia que va indegudament negar-se a complir la seva obligació de cobertura del sinistre quan ell va declarar el sinistre i va justificar que era personalment part en el procés ; que és amb bon criteri que el Tribunal ha desestimat l'excepció de prescripció ; que no existeix cap incompliment contractual per part del Sr. Arnau i és la companyia qui es va limitar a esperar el resultat del procediment, i finalment, que les peticions introduïdes de manera subsidiària en aquesta alçada no poden ser ateses FONAMENTS DE DRET Primer.- D'antuvi, sobre l'escrit d'apel·lació, hem de recordar que l'article 332 CPC relatiu als motius d'apel·lació disposa que : "1. El recurs d'apel·lació contra les sentències definitives es pot fonamentar en la infracció de les normes o les garanties processals i els drets constitucionals, l'error en la valoració de la prova o la infracció de la Llei en la primera instància. Si el recurs d'apel·lació es fonamenta en la infracció de les normes o les garanties processals i els drets constitucionals en la primera instància, l'apel·lant ha d'assenyalar les normes que considera que s'han infringit i argumentar, si escau, la indefensió que ha sofert, i ha d'haver denunciat aquesta infracció en el moment processal oportú. Si el recurs d'apel·lació es fonamenta en l'error en la valoració de la prova en la primera instància, l'apel·lant ha d'assenyalar i argumentar el fonament de dret en què considera que es troba l'error relatiu a la valoració de la prova practicada en el procés. Si el recurs d'apel·lació es fonamenta en la infracció de la Llei en la primera instància, l'apel·lant ha d'assenyalar i argumentar la suposada manca d'aplicació o l'aplicació incorrecta per part del tribunal de la primera instància de la Llei o la jurisprudència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia sobre la matèria de què es tracti." L'article 334.3 afegeix que l'apel·lant ha d'assenyalar i argumentar els pronunciaments de la sentència objecte de recurs que s'impugnen i els motius d'apel·lació en què fonamenta el recurs. En el present cas, hem de constatar que si bé dit recurs es va admetre a tràmit i que la part apel·lada no va manifestar res al respecte en el marc de l'article 335.2 CPC, l'examen de l'escrit d'apel·lació no identifica clarament en quins motius es fonamenta sinó que constitueix més aviat una reiteració de les al·legacions de primera instància amb certes queixes en relació a les conclusions del Tribunal, havent la Sala d'interpretar les dites queixes en el sentit que la part apel·lant fonamenta el seu recurs sobre una incorrecta valoració de les proves. Segon.- Pel que fa a l'excepció de prescripció, si bé la part apel·lant torna a afirmar que al seu criteri el dies a quo del càlcul del termini de prescripció de dos anys previst per l'article 21 de les condicions generals de la pòlissa d'assegurances ("las acciones derivadas del contrato prescriben a los dos años") és el correu electrònic pel qual va denegar la seva cobertura, no aporta cap argument específic per combatre la motivació del Tribunal. l és que, de conformitat amb la teoria de la actio nata, i sense una notificació prèvia i fefaent d'un refús de garantia, el còmput de la prescripció no podia començar fins al moment on el Sr. Arnau disposava de tots els elements per a poder instar una acció en reclamació en contra de la seva companyia, moment que, en matèria de dret de crèdit, es situa al moment on sap de manera certa que el sinistre li comporta una obligació d'indemnització, que no és altra que el moment de fermesa de la resolució judicial condemnatòria on el dret de crèdit esdevé exigible, això és el 10-09-2015. Sobre tot, l'apel·lant no aporta cap element per contradir el fet cabdal que no existeix cap prova de que aquell correu electrònic de data 13-06-2006 que invoca com a dies a quo fou rebut per l'adversa. En el dit correu electrònic adreçat al despatx d'advocats, la companyia indica que no pot cobrir el sinistre ja que la demanda anava dirigida a la societat que no és assegurada per la pòlissa núm. 40-52255. Donat que la part agent sempre ha negat haver rebut aquest correu electrònic, es van practicar dues proves al respecte, d'una part, una pericial informàtica, d'altra part, el testimoni de l'advocada Pulido que suposadament l'havia rebut. La conclusió de la pericial és que si bé no es pot dir que el correu electrònic no seria real, tanmateix no es pot assegurar la seva recepció pel destinatari. Quant a la Sra. Pulido va manifestar que, anys després, no es podia recordar de si havia rebut tal missatge. En tals paràmetres, resulta impossible determinar aquest correu electrònic com a dies a quo, d'una, perquè el mateix sembla més aviat consistir en un insistiment per obtenir més informacions sobre la societat Tamarit SL, i dos, perquè no sap si l'ha rebut la persona a qui se l'ha enviat i a qui se'l vol oposar, sobre tot quan resultaria del tot arriscat per part d'una companyia asseguradora pretendre notificar un refús de garantia mitjançant un simple correu electrònic sense acusament de recepció i no pas mitjançant un correu formal com es va fer al juny del 2016. A més a més, i a títol de reforç, fins i tot si considerem que el termini de dos anys hauria exhaurit al 13-06-2008, existeixen nombroses actuacions de la companyia per demostrar que la mateixa hauria renunciat a dita prescripció, doncs posteriorment al 2006 no va mai invocar la prescripció sinó que va continuar rebent les informacions que li envia el Sr. Arnau i deixant per entendre que es podria fer càrrec del sinistre (veure per exemple foli 217 quan el 29-02-2016 la companyia indica que es vol revisar la documentació abans de celebrar la reunió que el Sr. Arnau ha reclamat), i això fins al 29- 06-2016, moment on va adreçar un correu a l'assegurat per notificar-li formalment que denegava la seva cobertura, sempre sense invocar cap prescripció sinó la manca de comunicació d'informacions a la companyia. Així les coses, s'ha de confirmar el tribunal d'haver desestimat l'excepció de prescripció. Tercer.- Pel que fa a la qüestió dels incompliments contractuals, no és negat que el contracte d'assegurança imposa a l'assegurat un deure de col·laboració amb la seva companyia a la qual ha de comunicar certes informacions (en particular en les condicions generals, article 13 sobre la declaració del sinistre, 14 sobre el deure d'informació i 15 sobre l'obligació d'adoptar totes les mesures que afavorissin la seva defensa). També s'ha de tenir en compte a nivell general que els contractes s'han de complir de bona fe, i aquesta obligació val per ambdues parts. D'altra banda, és de recordar que la posició de la companyia defenent era que, en aplicació d'aquests deures i obligacions que pesen sobre l'assegurat, i per constituir el comportament del Sr. Arnau diversos incompliments dels mateixos, podia refusar totalment la seva cobertura. l és així que interessava la desestimació íntegra de la demanda. No obstant, la part apel·lant no contradiu l'encertada anàlisi efectuada en la sentència d'instància que : la sanció contractualment prevista per incompliment de l'article 13, no és la no cobertura sinó que l'assegurador pot reclamar danys i perjudicis causats per la falta o retard de la declaració (cosa que no s'ha fet en el present procediment, en tot cas en primera instància), que la sanció contractualment prevista per incompliment de l'article 14 pot ser el refús de garantir el sinistre però només en el supòsit de que hagués concorregut dol o culpa greu, que la sanció contractualment prevista per incompliment de l'article 15, tampoc és la no cobertura sinó reduir la prestació fent partícip a l'assegurat en el sinistre, en la mesura en que el seu comportament hagi agreujat les conseqüències econòmiques del mateix, o en el seu cas, reclamar-li danys i perjudicis. Així les coses, i en aplicació del principi "Pendente apellatione nihil innovetur" i de l'article 330.2 CPC, de cap manera, aquesta Sala pot examinar la petició subsidiària, que no s'havia formulat abans, de limitar l'import indemnitzatori màxim que hauria d'assumir al 50% del límit màxim de cobertura, petició que a més no es troba en el petitum de l'escrit d'apel·lació sinó en la seva part expositiva. En tot cas, com ara ho veurem no existeix cap incompliment contractual imputable al Sr. Arnau. Quart.- Quant als incompliments contractuals del Sr. Arnau, no es pot admetre que el mateix no hauria efectuat la deguda declaració de sinistre. En primer lloc, només cal constatar com obre en autes en l'expedient de la pròpia companyia, foli 434, un formulari de "declaración de siniestro" on es va indicar que la data del sinistre és el 01-04-2002 i on s'indica per part d'una persona de la companyia : "a l'assegurat li fan reclamació via judicial d'uns danys a una obra en la que ell va intervenir l'any 2002". (la negreta i el subratllat són nostres). Aquest formulari s'ha de posar en paral·lel amb les respostes que féu la representant de la companyia a Andorra a la responsable a Espanya al febrer i al març del 2006, explicant que el gabinet d'arquitectura demandat era de l'assegurat i que ell, personalment, havia intervingut com arquitecte en el projecte a un moment on la societat professional encara no estava constituïda. De fet, com ressurt de la nostra sentència del 10-09-2015, existia una forma d'identitat entre els dos doncs indicàvem en el primer fonament de Dret : "És el despatx del Sr. Arnau (OAE), qui va ser encarregat de l'elaboració del projecte i de la direcció facultativa.". I en les resolucions de primera instància s'indicava que la societat no estava constituïda ni en el moment en que es va efectuar l'encàrrec professional al Sr. Arnau ni quan es van constatar materialment els vicis constructius. Aquests elements permeten establir que des de l'inici i en tot cas abans del juny del 2006, i després al 2013 i al 2015, quan se li van comunicar les sentències recaigudes en el procediment, la companyia disposava dels elements essencials útils sobre el procediment en el qual el seu assegurat es declarava immers. En segon lloc, i de forma esquemàtica, apareix en relació a les diligències de l'assegurat prop de la companyia, sigui personalment o a través de la seva representació lletrada, que : el dia 12-09-2005, va comunicar a la companyia la pendència del procés i la natura del mateix, el dia 14-09-2005, va comunicar la integritat de l'escrit de demanda, el dia 15-09-2005, va comunicar la designació com a advocat per la seva defensa en el procés del Sr. Salamanca, el dia 15-05-2006, la lletrada, Sra. Pulido, va enviar un correu electrònic a Anaya informant que el despatx Gutierrez es feia càrrec de la defensa dels interessos del Sr. Arnau, tot i demanant el motiu pel qual la companyia havia sol·licitat l'entrega de la còpia de l'escriptura de constitució de la societat professional, el 10-09-2013, va remetre a la companyia la sentència de primera instància, el 09-01-2014, va remetre l'escrit de recurs d'apel·lació, el 14-09-2015, va remetre la sentència de segona instància, demanant que la companyia analitzés la informació i el 17-09-2015 se li contestà "acusamos recibo. Procedemos a su estudio", el 24-09-2015, va comunicar la seva intenció d'interposar incident de nul·litat d'actuacions contra la sentència de segona instància, tot i continuant reclamant una reunió però se li va contestar : "en relación al siniestro de referencia, le informo que tras revisión del expediente por parte de los Servicios jurídicos de Anaya, me indican que hasta que no termine todo el procedimiento no creen necesario realizar una reunión pues toda la defensa del procedimiento la han llevado sus abogados. Nos mantenemos a la espera de la resolución del último recurso", el dia 16-02-2016, va comunicar la interposició del recurs d'empara contra la sentència de segona instància així com l'aute d'execució de sentència dictat per la Batllia. L'únic que es podria posar de relleu en contra del Sr. Arnau és que va declarar el sinistre en un moment on ell a títol personal no era formalment part en el procés sinó que només ho era la societat Tamarit SL, i només comunicant la primera pàgina de la demanda, i després que no ha comunicat l'Aute que donava lloc a la seva crida en garantia. Però, a petició de la companyia, va comunicar tot seguit tot l'escrit de demanda. I pel que fa a la comunicació dels estatuts de la societat Tamarit SL, la seva advocada no es va negar a comunicar-los sinó que va demanar a la companyia el motiu de tal petició, i mai la companyia va contestar ni tampoc va insistir, i els intercanvis van anar continuant entre ells, sense que la companyia manifestés quelcom en el sentit de denegar la seva cobertura, quan l'assegurat va intentar en repetides ocasions obtenir la seva col·laboració. A més, ja hem vist que la companyia no ignorava al nivell intern que el Sr. Arnau estava concernit personalment com a arquitecte pel sinistre. En tercer lloc, cap element s'ha aportat per demostrar que per una raó imputable al Sr. Arnau en relació als seus deures d'informació i col·laboració s'haurien agreujat les conseqüències econòmiques del sinistre. Apareix més aviat que, des de l'inici, l'assegurat va reclamar la intervenció i fins i tot l'auxili de la seva companyia la qual es va quedar en una posició parada. És més aquesta actitud que la de l'assegurat que explica el termini de 7 anys entre el 2006 i el 2013, doncs una vegada que havia constatat que la seva companyia no volia intervenir en el procediment, res més que esperar la primera sentència per comunicar-la podia fer, i és el que va fer, quan la companyia tenia des del 2005, la possibilitat de participar directe o indirectament al procés judicial, essent el motiu de no haver rebut els estatuts de la societat o l'Aute de crida en garantia insuficient per adoptar tal estratègia. Per tant, no s'entén com l'actitud de l'assegurat podia impedir a la companyia presentar la seva defensa en el procediment. A més, en res la defensa del Sr. Arnau durant el procediment apareix criticable o prejudicial, i el fet d'acabar definitivament condemnat no implica cap mancança de dita defensa. Al respecte, és només en aquesta alçada que la companyia pretén que hauria quedat perjudicada pel fet que no hauria pogut proposar una pericial, i per tant tal argument no es pot tenir en compte. Dit això, l'examen de les resolucions judicials demostra com el Sr. Arnau va fer de la problemàtica de les pericials un eix central de la seva defensa i, de fet, apareix que ja havia assenyalat a la companyia que considerava que la pericial que li imputa una part de responsabilitat era criticable. Així les coses, compartim la conclusió del tribunal que no existeix cap incompliment dolós o greument negligent per part del Sr. Arnau a l'hora de complir amb les seves obligacions de comunicació i d'informació. Cinquè.- Res es diu en l'escrit d'apel·lació sobre el pretès incompliment del deure de l'assegurat de formular la corresponent declaració de sinistre a d'altres companyies d'assegurances que donarien cobertura asseguradora al sinistre, ni tampoc sobre l'absència de comunicació i/o fixació del percentatge de responsabilitat que pertocaria assumir al Sr. Arnau, i per tant no hi entrarem. Sisè.- Pel que als interessos moratoris, el tribunal va estimar la pretensió del demandant de condemna de la companyia al pagament dels interessos moratoris derivats de l'aplicació de la clàusula 19 de les condicions generals, en virtut de la qual l'assegurador, dins dels límits i condicions de la pòlissa, ha d'abonar la indemnització al perjudicat en el termini de 5 dies a partir de la data en que l'import d'aquesta hagi estat fixat per sentència ferma o hagi estat determinat per reconeixement de responsabilitat feta per l'assegurador, i en cas de no realitzar la reparació del dany o satisfer el seu import en metàl·lic en dit termini, per causa injustificada o que li fos imputable, la indemnització s'incrementa en un 20%. Es tracta clarament d'una clàusula destinada a sancionar la passivitat de la companyia i que no te res a veure amb l'import de la indemnització a satisfer com a conseqüència de la declaració de responsabilitat civil de l'assegurat. En primera instància, la companyia s'oposava a tal pretensió al·legant, d'una part, que encara no s'havia determinat el percentatge de participació o responsabilitat de l'assegurat en el resultat danyós, motiu pel qual desconeixia l'import de la indemnització que caldria abonar, i d'altra part, que la companyia no havent estat condemnada judicialment al pagament d'una determinada quantitat, no resultava d'aplicació l'article 19. El Tribunal ha rebutjat de manera motivada aquests arguments, i la part apel·lant no impugna aquesta motivació sinó que introdueix en aquesta alçada dos arguments totalment nous (el fet que l'import total degut a l'aplicació del 20% supera el màxim d'indemnització contractualment previst i que per consegüent el tribunal hauria donat més que el demandant, incurrint en incongruència) així com a una petició, també totalment nova, consistint en sol·licitar una moderació judicial de l'import dels referits interessos. Però, en aplicació dels ja citats principi "Pendente apellatione nihil innovetur" i article 330.2 CPC, de cap manera, aquesta Sala pot examinar aquests nous i sorprenents arguments ni tampoc la petició de moderació (la qual tampoc es troba en el petitum de l'escrit d'apel·lació sinó en la seva part expositiva), sense provocar una clara indefensió a la part agent i apel·lada. Setè.- Per tot l'exposat, arribem a la conclusió que la valoració de la prova i de les al·legacions de les parts realitzada pel Tribunal és del tot correcte. Per consegüent, s'ha de desestimar el recurs i confirmar íntegrament la part dispositiva de la decisió d'instància. Vuitè.- Pel que fa a les costes de segona instància, la desestimació del recurs justifica imposar-les a la part apel·lant. En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil, Decisio DECIDEIX PRIMER.- Desestimar el recurs de la representació processal de la companyia Anaya en contra de la sentència del 13-02-2023, de la qual confirmem íntegrament la part decisòria. SEGON.- Imposar les costes de segona instància a la companyia Anaya. Aquesta sentència és ferma i executiva. Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem. Subir Diccionario RAE