SENTÈNCIA 000074/2024 Andorra la Vella, el 22 d'abril del 2024. En nom del Poble Andorrà.- Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades. En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume Tor Porta, el qual expressa el parer del Tribunal. ANTECEDENTS DE FET 1.- La societat Sancho va ser contractada per la societat Pérez per bastir una promoció immobiliària a la XXXX. A finals de novembre del 2020, Sancho subcontractava la societat Pérez per a la realització d'uns treballs de serralleria en l'obra indicada. Els dies 30-4-2021 i 1-7-2021, Pérez emetia la factura A-145/21 per import de 6.455,59.- EUR que Sancho liquidava. Més endavant, presentava a la constructora, les factures A-260/21 i A-261/21 per imports respectius de 14.228,26.- EUR i 7.857,77.- EUR, satisfent Sancho uns acomptes per import de 5.000.- EUR i 3.000.- EUR. Posteriorment, el 21-9-2022, les parts resolien les relacions contractuals que mantenien. 2.- El 21-4-2022, la representació processal de Pérez formulava demanda contra la societat Sancho a alçada de l'import de 14.086,02.- EUR, que correspon al romanent pendent de pagament de les factures A-260/21 i A-261/21, més els interessos moratoris contemplats en l'art. 5 de la Llei 22/2013 i la totalitat de les costes ocasionades. 3.- El 6-7-2022, després de diferents suspensions del procediment, la representació processal de la societat Sancho contestava la demanda, oposant-se parcialment a les pretensions de la part demandant, situant el deute que ostentava enfront de la part demandant en la quantitat de 5.902,17.- EUR, sol·licitant que en aquesta eventualitat no es fes pronunciament respecte de les costes ocasionades. 4.- Celebrat el judici oral, el dia 14-7-2023 requeia Sentència amb la següent part decisòria: "Primer.- Estimar de forma integra les pretensions objecte de la demanda formulada per representació processal de la societat Pérez contra la societat Sancho, i condemnar a aquesta darrera a pagar la suma de 14.086,02.-euros, majorades del doble de l'interès legal vigent a partir del 1 de setembre del 2021. Segon.- Fer imposició a la part defenent del pagament de les costes judicials ocasionades, en la forma prevista al Sisè- Fonament Jurídic de la present resolució judicial". 5.- La representació processal de la societat Sancho ha formulat recurs d'apel·lació contra aquesta decisió, interessant la seva revocació parcial i en el seu lloc disposant l'estimació de la demanda a concurrència de la quantitat de 7.304,20.- EUR, sense fer imposició de les costes processals. En primer lloc, argumenta que la resolució dictada incorria en error en la valoració de la prova, centrant la crítica en la testifical del Sr. Peña, les consideracions emeses respecte de les certificacions d'obra i les consideracions realitzades respecte de la prova pericial de la Sra. Gomila. D'altra part, atribueix a la Resolució recorreguda, infracció a la Llei quan aplica els interessos moratoris contemplats en la Llei 22/2013, considerant que atès que va ser la societat qui no va complir amb les seves obligacions contractuals tal disposició no resultava aplicable. 6.- La representació processal de la societat Pérez s'ha oposat al recurs d'apel·lació articulat, negant que la resolució dictada incorregués en cap de les irregularitats que la part contrària li atribuïa. 7.- Per Aute de 20-2-2024 es decidia no admetre les proves proposades per la part apel·lant. FONAMENTS DE DRET Primer.- En el present litigi, la societat Pérez reclama principalment la condemna de la societat Sancho a satisfer l'import de 14.086,02.- EUR corresponent al romanent pendent de pagament respecte de les factures A260/21 i A261/21 emeses el dia 1-7-2021, en relació amb els treballs de serralleria fets en la promoció realitzada en les parcel·les de terreny de la XXXX. La societat defenent s'oposava parcialment a la reclamació articulada, fixant l'import del crèdit pendent de satisfer en la quantitat de 5.902,17.- EUR, que segons l'informe pericial que acompanyava a l'escrit de contesta a la demanda corresponia a la diferència entre el valor dels treballs fets per la primera en l'obra segons amidaments de les partides executades per Pérez (20.357,76.- EUR) i l'import abonat per Sancho (14.455,59.- EUR). La Sentència dictada en la instància acull íntegrament la demanda articulada. Per això, en primer lloc, descarta les indicacions contingudes en el dictamen pericial de la Sra. Gomila que la societat demandada incorporava en el seu escrit de contesta a la demanda, considerant que el període que s'examinava (s'acabava el dia 1-7-2021) no ho era per tota l'extensió de la relació contractual entre les parts atès que aquesta s'acabà el 21-9-2021; que les conclusions assolides per l'expert resultaven incongruents amb les certificacions d'obra lliurades per Sancho a la propietat de l'obra atès que el dia 30-9-2021 es van contemplar uns treballs fets per Pérez en la partida estructures d'acer per 557 quilograms. D'altra part, retreia a la pèrita que no justifiques els càlculs en què recolzava les seves conclusions, sense que ni tan sols referís haver realitzat les comprovacions escaients respecte dels amidaments ni acompanyés la documentació sobre la qual es recolzava. D'altra part, en atenció a la prova testifical practicada pel Sr. Roda, arquitecte i director d'obra, referia que havia admès que els amidaments eren correctes, que el preu aplicat era coincident amb allò que s'havia acordat amb la propietat i que fins al dia 30-6-2021, Pérez era l'única empresa del ram que va intervenir en les obres de manera que els treballs fins a la data certificats, només podien ser realitzats per aquesta. A partir de les indicacions del perit, la Batlle realitza un examen comparatiu entre les certificacions verificades a data 30-6-2021 i les factures reclamades, concloent que els amidaments reclamats a través de les factures eren inferiors als que constaven en les certificacions, essent en tot cas considerats correctes. I contra aquesta decisió s'alça la societat Sancho d'acord amb els motius de recurs d'apel·lació que ja hem pogut apuntar i que seguidament examinarem. Segon.- El principal motiu de recurs que la part planteja, o almenys aquell que hi dedica l'extensió més gran en l'escrit de recurs, intervé en relació amb la valoració de la prova. Del conjunt d'indicacions que la part recurrent avança, s'observa com, en primer lloc, qüestiona la conclusió assolida segons la qual el volum de metall lliurat en l'obra per la societat demandant era fins i tot inferior d'aquell que la Direcció facultativa (DF) havia validat en les certificacions d'obra entregades per la societat defenent per a la seva validació. Amb aquesta finalitat defensa, aportant una certificació emesa per la DF que així ho indica, que en relació amb la certificació es tractava d'una valoració provisional (segons indica un "acompte"), pendent de valoració en certificacions posteriors. I en sentit anàleg sosté que els amidaments que la seva representada incorporava en les certificacions d'obra en què la Sentència recorreguda es fonamentava també obeïen a la mateixa lògica: una previsió que havia de ser revisada amb posterioritat. Les regles que estructuren la valoració de la prova han estat objecte de nombroses resolucions d'aquesta Sala, doctrina que en la Sentència de 5- 2-2015 vàrem poder sintetitzar indicant: "Essencialment caldrà acudir als principis de càrrega probatòria que podríem sintetitzar en els següents: 1) la càrrega de la prova cal distribuir-la segons es reclami el compliment d'una obligació (en aquest cas li correspon al demandant aquella càrrega relativa als denominats fets "constitutius" o es proclami l'extinció d'una obligació (en aquest cas, li correspon al demandat, els denominats fets "extintius" o "impeditius". 2) Ara bé, l'aplicació d'aquest principi ha anat adquirint matisos jurisprudencials per tal d'adaptar-lo a les exigències constitucionals i a la flexibilitat necessària en tot anàlisi de les controvèrsies litigioses derivades de les relacions humanes. No s'escapa a ningú que la distribució de la càrrega de la prova té sentit quan no hi ha prova suficient i, aleshores, cal decidir quina part ha de suportar les conseqüències de la manca de prova. Quan existeix prova suficient, resulta indiferent quina part l'hagi proporcionat al Tribunal. Dit en altres paraules, la càrrega probatòria és transcendental només quan manca la prova perquè, quan aquesta existeix, resulta irrellevant qui l'hagi proporcionada al Tribunal. Així resulta que s'ha vingut interpretant sobre càrrega de la prova, tant doctrinalment com jurisprudencial, en el sentit que la tutela judicial efectiva (art. 10 de la CA), la justícia material i la realitat social han recomanat recórrer 3) als criteris de normalitat (cal demostrar allò que és anormal, i per conseqüent "impeditiu"); 4) presumir allò que és normal en unes relacions humanes, o bé en l'estat normal o natural de les coses o en situacions de fet o de dret; 5) cal tenir present la facilitat o proximitat (disponibilitat) de cada part als mitjans probatoris per evitar situacions desproporcionades de manca d' igualtat processal o bé que denotin una manca absoluta de bona fe processal en l'establiment de la veritat material; i finalment com a conseqüència de tot això, 6) la necessària flexibilitat en l' aplicació de les normes de distribució de la càrrega probatòria". Els dos primers arguments que es plantegen en el motiu de greuge que aquí examinem poden ser examinats conjuntament atès que intervenen sobre una mateixa circumstància factual: que les mesures incorporades en les certificacions d'obra no eren reals i definitives sinó que es tractava d'estimacions provisionals, que requerien ser verificades a posteriori i que en conseqüència no permetien assegurar la quantitat de material lliurat per la societat demandant segons es detallava en les factures quin pagament es reclamava. Respecte de la certificació, i documental complementària que s'incorporava per la part recurrent en aquesta alçada, per Aute de 20-2-2024 decidíem no admetre-la a tràmit, per les raons que en aquesta decisió s'indiquen. En efecte, no podem obviar que amb l'entrada en vigor del CPC, el legislador ha situat, l'activitat probatòria del procediment civil en la primera instància, de manera que l'admissió de proves en segona instància, només pot intervenir amb caràcter excepcional i limitat segons una interpretació estricta dels supòsits que es preveuen en l'art. 333 del CPC, sense que la pretensió de prova que es pretenia, hi trobi una expressa cabuda. En efecte, no es tracta ni d'una prova quina pràctica hauria estat rebutjada per la Batlle (apartat 1) o que les proves no s'haguessin pogut practicar en primera instància (apartat 2). D'altra banda, tampoc es pot considerar que es tracti de fets nous o de nova notícia (apartat 3), atès que en definitiva es tracta d'una informació que la representació processal de la part demandada podia justificar en el mateix acte de la prova testifical, sol·licitant llavors l'aclariment o rectificació o bé mitjançant el recurs a prova per a millor proveir prop de la Batlle. El que, però no resulta admissible, és que un volta s'hagi dictat la Sentència d'instància que s'ha fonamentat entre altres en les indicacions del testimoni assenyalat, pretendre invalidar-la en aquesta alçada, incorporant una prova que no ha pogut ser valorada per la Sra. Batlle. Però és que fins i tot, admetent que el volum de ferro i acer que es podia preveure en les certificacions d'obra podia obeir a un mer càlcul provisional respecte de la quantitat entregada, susceptible de quantificació exacta en les certificacions posteriors, tampoc la postura de la societat recurrent podia triomfar. En efecte, no es pot ometre que segons les mateixes indicacions de les parts immerses en el judici, en les obres examinades van intervenir tres empreses del ram de la serralleria: en primer lloc, Pérez i posteriorment E, totes les quals emetien les factures derivades dels encàrrecs realitzats. En aquesta eventualitat, la societat demandada ostentava una major facilitat, a l'hora de justificar la quantitat de material lliurat per cadascun dels intervinents indicats, sense que hagi incorporat en autes cap mena de prova d'aquesta, limitant-se a pretendre justificar la seva posició en unes anotacions unilateralment realitzades per ella mateixa en les certificacions d'obra, que en conseqüència no poden tenir l'eficàcia probatòria que en aquesta alçada els pretén atribuir perquè no es troben corroborades per altres elements que els confirmin. Al llarg del litigi s'insisteix en el fet que la societat demandant no hauria justificat els amidaments de material entregat en l'obra, ara bé, no es pot perdre de perspectiva que la reclamació d'aquests per part de la societat constructora no va intervenir fins al mes de novembre del 2021, una volta ja s'havia rebut i col·locat el material, el què impedia clarament poder discriminar a quina de les dues fases de l'obra es destinà (vegeu en aquest sentit el correu electrònic de 25-11-2021 -foli 13-). En qualsevol cas, s'aprecia que amb anterioritat a les factures reclamades, la societat demandant emetia una primera factura, sense que res es preveiés respecte dels amidaments que ara exigeix, factura que resultava pagada per la demandada i que ens aboca a considerar que inicialment res s'havia demanat respecte de la formalitat que ara s'exigeix, sense que ara aquesta pugui erigir-se en un argument obstatiu vàlid que impedeixi triomfar les pretensions de l'actora. La part recurrent també s'alça contra la valoració de la prova efectuada en relació amb la pericial de part que va incorporar al seu escrit de contesta a la demanda, quan es retreu a la pèrita que no justificava els càlculs que efectuava, reproduint en aquesta alçada el document que s'acompanyava en annex. Si bé és cert que respecte d'aquesta qüestió, hem de convenir amb la part recurrent que la pèrita Sra. Gomila introduïa a la seva comesa un annex on es poden apreciar diferents càlculs que justifiquen el valor que recull en l'apartat conclusions del seu informe, no és menys cert que en cap cas exposa la font en relació amb la qual els realitzava, el que impedeix atribuir-los el valor que pretén la part recurrent atès que en definitiva, els càlculs assolits podien haver-se fet sobre la base de la informació facilitada per la societat Sancho sense recolzar-se en altres elements objectius que puguin justificar la conclusió assolida. En aquesta situació, tampoc aquest motiu del recurs podrà triomfar. Tercer.- Respecte al recurs que s'articula per haver apreciat el tribunal a quo l'aplicació dels interessos de demora previstos en la Llei 22/2013. Res es pot afegir a l'encertat raonament contingut en la resolució d'instància atès que s'ha limitat a aplicar els interessos de demora que es reclamaven, al supòsit concret previst pel legislador per a la seva aplicació. Quart.- En mèrits de les previsions de l'art. 354.2 del CPC, escau imposar a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada. En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil, Decisio DECIDEIX DESESTIMAR el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal de la societat Sancho contra la Sentència 57/2023 dictada per la Batllia el dia 14-7-2023 que confirmem íntegrament. Imposem a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada. Aquesta sentència és ferma i executiva. Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem. Subir Diccionario RAE