SENTÈNCIA 8-2024 PARTS: Apel·lants: Sra. Amorós Advocat: Sr. Alvarado Sr. Hoyos Advocada: Sra. Gaya Apel·lats: Sr. Sainz Advocada: Sra. Viñas MINISTERI FISCAL COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL: Presidenta: Sra. Anna Estragués Armengol Magistrats: Sr. Yves Picod Sra. Fátima Ramírez Souto Andorra la Vella, vint-i-cinc d'abril de dos mil vint-i-quatre. En els recursos d'apel·lació interposats contra la sentència de data 22 de novembre de 2023 dictada pel Tribunal de Corts en la Causa i Rotlle de referència, seguida per un delicte major de frustració de procediments executius de cobrament, els components del Tribunal Superior de Justícia expressats al marge s'han constituït per a la vista i decisió, essent ponent la Sra. Anna Estragués Armengol. ANTECEDENTS DE FET I.- RESULTANT: El Tribunal de Corts va dictar Sentència en data 22 de novembre del 2023 amb la següent part dispositiva: "Condemnar Hoyos i Amorós com autors responsables del delicte major de frustració de procediments executius de cobrament de l'article 220 del Codi Penal, no concorrent circumstàncies modificatives de la responsabilitat penal, a la pena d'UN ANY DE PRESÓ CONDICIONAL amb un termini de suspensió de la condemna de 4 anys, i se'ls condemna també al pagament solidari de les despeses processals inclosos els honoraris d'advocat de l'acusació particular, així com al pagament de forma solidària entre ells de l'import de 110.034,01 EUR més els interessos legals escaients, en concepte de responsabilitat civil." II.- RESULTANT: La sentència es recolza en els següents fets provats: "que el processat Hoyos, nascut el xx de juliol de xxx, de nacionalitat portuguesa i sense antecedents penals, i la processada Amorós, nascuda el xx de març de xxx, de nacionalitat andorrana i amb antecedents no computables a efectes de reincidència, són socis de la societat ORG_3, SL juntament amb X.C.R. i J.M.S.C., venent aquests dos últims les seves accions a la processada J. en data no determinada entre els mesos de gener i febrer del 2017. En data 25 d'octubre del 2016, la societat ORG_3, SL vengué a la societat ORG_1 els negocis "E.R.H. i E.R.H.II" pel preu total de 2.100.000 EUR, que fins aleshores havia gestionat. Pel que fa el pagament del preu de 2.100.000 EUR, les dues societats van acordar que el primer pagament s'efectuaria el dia 1 de desembre de 2016 per un import de 1.700.000 EUR, el segon en data 1 de desembre de 2017 per un import de 200.000 EUR i el tercer i últim en data 1 de desembre de 2018 per un import de 200.000 EUR. El perjudicat Sainz va ser l'empleat de confiança dels processats D.S. i J. en el període comprès entre el mes de novembre de 1997 fins el 22 de desembre de 2016, moment en què es va extingir la seva relació laboral, pactant en aquell moment la processada J. amb el querellant D. que aquest cobraria la suma de 100.000 EUR en concepte d'indemnització pel seu acomiadament, tot acordant que quan la mercantil B.H.S.L., li satisfés el preu de la compravenda dels negocis propietat de la mercantil ORG_3, SL, li satisfarien l'esmentada quantitat. En aquell mateix moment, aprofitant-se de la relació de confiança que mantenia amb D., i amb la finalitat d'extingir la relació laboral sense haver de pagar la corresponent indemnització, la processada J., li va fer signar un document de data 1 de desembre de 2016 fent-li creure que era una simple formalitat i que a més tenia la finalitat de servir com a rebut de xec, per la quantia de 4.902,50 EUR i que era per a descomptar-los dels 100.000 EUR, adonant-se D. un cop ja havia firmat aquest document que en realitat es tractava d'un desistiment voluntari amb l'entrega d'una quitança de 4.902,50 EUR, demanant-li a l'ensems la processada J. que el cobrés i li deixés 4.000 EUR per pagar un dels seus proveïdors que es trobava als llocs, fent-ho D. En data 27 de gener de 2017, el perjudicat D. va formular una demanda laboral per acomiadament improcedent contra els processats D.S. i J., recaient Sentència del Tribunal Unipersonal del Batlle en data 28 de març de 2018 desestimant les seves pretensions, i recaient posteriorment Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia en grau d'apel·lació en data 24 de juliol del 2018, modificant la primera, condemnada la societat ORG_3, SL a satisfer a Sainz la quantitat de 91.763,72 EUR augmentada dels interessos legals fins el dia del seu total pagament, en concepte d'indemnització, juntament amb l'obligació de satisfer els honoraris d'advocat i procurador del demandant, ascendint la suma total a satisfer a D. a 104.683,88EUR. Pel que fa els pagament pactats per la compravenda dels negocis "E.R.H.", el primer pagament s'efectuà en data 1 de desembre de 2016 per un import de 1.741.583 EUR mitjançant un xec que es va ingressar a un compte bancari titularitat de ORG_3, SL. Durant els mesos de desembre 2016 i gener 2017, aquests diners van ser traspassats i transferits a altres comptes bancaris, efectuant-se uns pagaments als socis en concepte de compra de les seves accions. En data 27 d'abril de 2017, es va efectuar el segon pagament per import de 148.695 EUR. En aquest moment, els processats D.S. i J. ja eren conscients de les seves obligacions de pagament de la indemnització per acomiadament i a fi d'evitar-ho, no van ingressar els diners rebuts en concepte per la compravenda dels negocis al compte bancari de la societat ORG_3, SL, sinó en un compte bancari titularitat de la societat ORG_0, SL, essent els seus socis els processats D.S. i J., així com J.Y.J., aconseguint d'aquesta manera que, una volta D. endegà, prop de la saig, l'execució de la Sentència dictada pel Tribunal Superior de Justícia, la mateixa va resultar infructuosa ja que la societat ORG_3, SL no tenia actius ni béns." III.- RESULTANT: La representació lletrada de Amorós formula recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, sol·licitant la revocació de la mateixa i l'absolució de la seva defensada. Fonamenta el seu recurs essencialment en els motius següents: -indeguda valoració de la prova: la sentència considera provats uns fets que no ho han estat (el compromís de la seva representada a abonar 100.000 EUR al querellant en concepte d'indemnització pel seu acomiadament; haver-li fet signar un document fent-li creure que era una formalitat quan era el seu desistiment voluntari amb entrega d'una quitança de 4.902,50 EUR; que la seva representada i el seu marit eren conscients de les seves obligacions de pagament i a fi d'evitar-ho, van ingressar els diners rebuts en concepte de compra venda dels negocis de G., al compte bancari de la mercantil JJD) i n'omet d'altres que sí que han quedat degudament provats (l'import de 148.695 EUR no es va ingressar al compte de G. per quan estava en aquells moments embargat per un important deute tributari, pel que era obligat ingressar-lo en un altre compte per poder atendre altres pagaments de deutes líquids, vencibles i exigibles; que el crèdit del Sr. D. encara no havia nascut, en no haver estat les seves pretensions estimades pel Tribunal Superior de Justícia Sala Civil, fins el 24 de juliol del 2018; que amb el pagament de 148.695 EUR no es va cobrir la totalitat dels imports avançats per part de la mercantil ORG_2 a G., no havent-se ni la seva representada ni el seu marit, aprofitat a títol personal d'un sol cèntim d'euro). infracció d'una norma penal substantiva, condemnant per un delicte pel que no concorren els elements constitutius i operant una greu confusió entre els conceptes d'insolvència punible i manca de liquidesa. En aquest sentit precisa que: ni la seva defensada ni el seu marit són deutors de D. sinó que ho seria la societat G. contra la qual no s'ha instat cap acció penal; a més, D. no era ni tants sols creditor potencial de G. atès que la seva relació amb dita societat s'havia finiquitat de mutu acord en data 22 de desembre del 2016 i les seves pretensions havien estat desestimades per sentència de la Secció Civil de la Batllia de data 28 de març del 2018, no essent fins la sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de data 24 de juliol del 2018 que les seves pretensions van esser estimades, no esdevenint fins aleshores el crèdit de D. cert, líquid i exigible. *l'article 220 exigeix una pluralitat de creditors i en el present cas només n'hi ha un, el del Sr. D. la seva defensada no ha procedit a cap ocultació de béns de G., ni a la realització de cap acte de disposició o maniobra dolosa per frustrar en tot o en part l'eficàcia de qualsevol embargament i/o procediment d'execució judicial, extrajudicial o administratiu; que l'únic que ha succeït és una insolvència sobrevinguda i una falta d'actius per assumir tots els drets i obligacions a càrrec de G., havent-se de distingir la insolvència punible d'una simple insuficiència econòmica, que no constitueix cap il·lícit penal. els processats no eren conscients de les seves obligacions de pagament ja que no tenien la condició de deutors ni van tenir voluntat de no fer front al deute envers el Sr. D., sinó que van destinar els imports percebuts per la venda dels negocis de G., al pagament de deutes ja vençuts i exigibles, no havent-hi, en dret andorrà, un sistema de prelació de crèdits de caràcter general a excepció del previst en el Decret de 4 d'octubre de 1969 sobre suspensió de pagaments i fallida, no aplicable al present cas. Infracció de la prohibició de la presó per deutes establerta per l'article 1 del protocol 4 de la CEDH i la jurisprudència del TEDH, en imposar la sentència recorreguda, una pena de presó per un deute contractual. -vulneració de la presumpció d'innocència: El Tribunal de Corts només raona la constitució del tipus penal de l'article 220 en base a la declaració del querellant i la data de la demanda laboral, no ponderant les manifestacions en contrari ni la resta de documentació obrant a la causa, i considera provats uns fets que no ho han estat i n'obvia d'altres que sí ho han estat, semblant fundar la seva decisió sobre una presumpció de culpabilitat. -imparcialitat de les magistrades Sres. xxx i xxx que tot i incórrer en els supòsits previstos als apartats f) g) i h) de l'article 73 de la Llei qualificada de la justícia, no acceptaren les recusacions contra elles formulades, vulnerant el dret de la seva defensada a la jurisdicció, a un tribunal imparcial reconegut a l'article 10 de la Constitució i l'article 6.1 i 6.2 del Conveni per a la protecció dels drets humans i les llibertat de data 4 de novembre de 1950. IV.- RESULTANT: La representació lletrada d'Hoyos formula recurs contra l'esmentada sentència, sol·licitant la revocació de la mateixa i l'absolució del seu defensat. Fonamenta el seu recurs en els motius següents: l'errònia valoració de la prova en no tenir en compte la sentència recorreguda, que el pagament de deutes i la liquidació de quantitats importants a favor de dos dels socis de G. la decidí l'aleshores administrador de la societat Sr. S. que junt amb l'altre soci Sr. C., van vendre les seves participacions a la Sra. J. pel valor simbòlic d'un euro, quedant com a socis de G. el seu defensat i la Sra. J.; el saldo que quedà al compte (13.530,10EUR) es va destinar a pagar proveïdors; el 30.01.2017, data de presentació de la demanda del Sr. D., el saldo era de 3.631,34 EUR, embargats des del 20.01.2017 i traspassats a Govern el 08.03.2017 per un deute tributari; quan la Sra. J. ingressà el xec de 148.695 EUR a favor de G., al compte de la societat ORG_2, SL ho va fer per fer front als deutes que ORG_2 havia assumit i abonat en nom de G. i per fer front a deutes d'altres proveïdors i causes pendents, deutes tots ells aleshores vençuts; el seu defensat A.D.S. en cap moment va rebre el xec, ni el va endossar, ni estava al corrent de l'operativa realitzada, essent només soci minoritari de G. (10%) on no exercia cap funció . -l'aplicació incorrecta de la Llei penal per manca dels elements constitutius del tipus: *ni el seu defensat ni la Sra. J. són deutors del Sr. D. i no podien per tant, ser conscients de cap obligació de pagament; és G. qui és deutora del Sr. D. a comptar del 24.07.2018, data en que es resol per sentència ferma, la demanda del Sr. D. i no abans, fent constar a més, que el procediment d'execució no s'inicia fins al 30 de juliol del 2018 essent aleshores quan es pot considerar el deute envers el Sr. D. vençut i exigible; els actes de disposició sobre els béns de G. són anteriors i no es va realitzar cap operació d'ocultació de béns propis; *no hi va haver voluntat de perjudicar al Sr. D. ni de constituir-se en insolvència ni d'eludir o entorpir cap procediment executiu o de constrenyiment pel cobrament del seu deute que qualifica d'ordinari, no podent-se confondre la insolvència punible amb l'estat d'insuficiència econòmica, ni imposar presó per deutes contravenint l'article 11 del Pacte internacional relatiu als drets civils i polítics signat a Nova York el 16 de desembre de 1966. -la concurrència d'un error invencible de tipus i de prohibició ja que en cap moment el seu defensat entenia que es devia una indemnització per acomiadament, en haver desistit el treballador del contracte de treball, pel que el Sr. D.S. tenia en tot moment, la creença d'obrar lícitament. -la vulneració del dret a la presumpció d'innocència en condemnar-se al seu defensat malgrat tot l'exposat. V.- RESULTANT: El Ministeri Fiscal s'oposa als recursos formulats i demana la confirmació de la sentència recorreguda en estimar que: - concorren tots els elements constitutius del tipus objecte de condemna: l'existència d'un deute de 91.763.72 euros, per part de G. envers el Sr. D., reconegut per Sentència de 24 de juliol de 2018 i la condició de deutor de la Sra. J. i del Sr. D.S. derivada del procediment de reclamació ja iniciat al moment de realitzar la maniobra. *un acte d'ocultació patrimonial: els processats van ingressar 148.695 euros pagats el 27 d'abril de 2017, quan ja existia la demanda laboral, no al compte de G., com corresponia, sinó directament al compte de ORG_2, societat de la qual els encausats també eren socis, impossibilitant així que aquesta quantitat servís per pagar els deutes que pogués tenir G., entre ells, el del Sr. D. la voluntat de sostraure béns al compliment de les obligacions o amb la finalitat de frustrar en tot o en part l'eficàcia de qualsevol embargament o procediment d'execució judicial, extrajudicial o administratiu, iniciat o de previsible iniciació, es desprèn de les declaracions dels encausats. no hi ha cap vulneració de drets ja que la recusació de les magistrades del Tribunal de Corts fou extemporània i no concorre causa de recusació de les previstes legalment o material o substantiva per entendre que hi pugui haver qualsevol conflicte d'interessos per part de les referides magistrades. VI.- RESULTANT: La representació lletrada de Sainz s'oposa als recursos interposats demanant la confirmació de la sentència recorreguda i la condemna dels recurrents a abonar les costes processals causades en aquesta segona instància. Posa de manifest que els recursos són una simple reiteració dels arguments articulats per les defenses davant del Tribunal d'instància i els mateixos ja van ser degudament analitzats pel Tribunal de Corts, sense que cap dels arguments continguts en els recursos puguin desvirtuar la fonamentació de la sentència apel·lada. Indica així mateix que el Tribunal de Corts ha efectuat una correcta valoració de la prova ja que ha quedat provat que: -en data 27.01.2018, en seguiment de la resolució de la relació laboral que unia al Sr. D. amb G.S.L., el primer interposà una demanda de reclamació de quantitat derivada de la indemnització que preveu la llei per acomiadament improcedent. -tres mesos després, i dos mesos després que G. contestés amb oposició a la demanda, en data 27.04.2017, la Sra. J. i el Sr. D.S. en tant que administradors de fet i de dret de G.S.L., van descapitalitzar la societat desviant la quantia de 148.695EUR que G. havia de cobrar per venda dels seus negocis, al compte de ORG_2 de la qual els Srs. J. I D.S. són socis, junt amb el fill de la Sra. J., provocant que G. esdevingués insolvent. -han simulat amb documents dubtosos i de creació pròpia, que G.era deutora de ORG_2, quan les dos societats es dediquen a la gestió i no creen ni fabriquen cap producte que pugui ser objecte de legítima transacció. Per tant, essent conscients els administradors de fet i de dret i únics socis de G.S.L., de les obligacions de pagament a raó del procediment judicial iniciat al gener del 2017, decideixen amagar els béns de G., ingressant-los al mes d'abril del 2017, al compte de ORG_2 i simulant actes de disposició patrimonial generadors de crèdits preferents, amb la finalitat de frustrar l'eficàcia de qualsevol embargament o procediment d'execució judicial, extrajudicial o administratiu, iniciat o de previsible iniciació. FONAMENTS DE DRET FONAMENTS DE DRET I.- CONSIDERANT: Els dos recursos interposats es fonamenten essencialment en els mateixos motius: la incorrecta valoració de la prova, la incorrecta aplicació del tipus previst a l'article 220 del Codi penal, la vulneració de la prohibició de la presó per deutes i de la presumpció d'innocència, motiu pel quin ambdós recursos seran resolts conjuntament. El lletrat defensor de la Sra. J. fonamenta a més en darrer lloc, el seu recurs en la vulneració del dret a la jurisdicció de la seva defensada, en la vessant del dret a ser jutjada per un tribunal imparcial, en estimar que les magistrades xxx i xxx incorren en els supòsits previstos als apartats f), g) i h) de l'article 73 de la Llei qualificada de la justícia. Aquest motiu de recurs és però el que haurà de ser examinat primer, ja que l'estimació del mateix faria innecessari qualsevol pronunciament sobre els altres, doncs comportaria inevitablement, la nul·litat de la sentència apel·lada. La defensa de la processada Sra. Amorós formulà, el dia de la vista oral, una qüestió prèvia davant del Tribunal de Corts reprenent els arguments exposats en el seu escrit de data 23 d'octubre del 2023, en que formulava recusació contra les magistrades xxx i xxx. La qüestió prèvia fou desestimada pel Tribunal, en considerar que la mateixa ja havia estat resolta per aute de data 25 d'octubre del 2023. Aquest Aute inadmetia a tràmit la recusació plantejada pel mateix lletrat per escrit de data 23 d'octubre anterior, en considerar-la extemporània. Contra l'aute que inadmet a tràmit la recusació per extemporània no es pot interposar recurs d'apel·lació (art. 74.4 de la Llei qualificada de la Justícia), sense perjudici no obstant que la part pugui reproduir les seves argumentacions davant del Tribunal i posteriorment, com en el present cas, per via de recurs, on la defensa de la Sra. J., a més de reprendre els arguments invocats en l'escrit presentat en el seu dia davant del Tribunal de Corts, afegeix que la sentència condemnatòria dictada pel dit Tribunal, ho ha estat d'esquenes a la presumpció d'innocència, en base a uns arguments superficials no ajustats a dret, i amb una relació de fets molt parcial i altres importants totalment omesos, el que confirma la imparcialitat de dos de les tres magistrades que formen part del Tribunal, vulnerant-se així el seu dret a un Tribunal imparcial. Al respecte del dret a un Tribunal imparcial i reprenent la doctrina constitucional en la matèria (causa 2023-70-RE entre altres), direm que "El principi del respecte de la imparcialitat per part d'un òrgan judicial es reconeix com a un dels principis generals d'una justícia democràtica pels convenis internacionals i per les jurisdiccions supranacionals, en particular pel Tribunal Europeu dels Drets Humans. Aquest principi està tanmateix expressament establert a l'article 10.1 de la Constitució que disposa que "Es reconeix el dret a la jurisdicció, a obtenir d'aquesta una decisió fonamentada en Dret, i a un procés degut, substanciat per un tribunal imparcial predeterminat per la llei". Aquest principi imposa que el jutge examini les causes que ha de conèixer sense cap idea preconcebuda i sense cap consideració personal prèvia; imposa que el jutge no tingui relacions personals amb les parts -imparcialitat subjectiva- ni que hagi hagut de conèixer de la causa en qüestió anteriorment -imparcialitat objectiva." I "La recusació és el mitjà concebut per assegurar una protecció del principi d'imparcialitat que permet a aquella part que té sospites o dubtes sobre la imparcialitat del jutge de demanar que no participi en el pronunciament de la decisió. La demanda de recusació ha de ser sempre precisa i motivada, ha de fonamentar-se en elements objectius, els quals han de ser acreditats per la part demandant, i, han de recolzar-se sobre els motius enumerats per la llei." A més, de conformitat amb el què disposa l'article 74.4 de la Llei qualificada de la justícia, la recusació ha de ser plantejada tant aviat com es tingui coneixement de la causa de recusació i en cas contrari, no és admesa a tràmit. En aquest sentit s'han pronunciat tant el Tribunal Europeu dels Drets Humans (Zahirovic c/ Croàcia) com el Tribunal Constitucional (2019- 23-RE; 2020-18 i 35-RE entre altres). En el present cas, és cert que el lletrat defensor de la Sra. J. (que així ho reconeix en el seu escrit de recusació) coneixia la composició del Tribunal que havia de jutjar la causa que ens ocupa, d'ençà el 15 de juny del 2023, pel que no havent formulat recusació contra les magistrades xxx i xxx fins el 23 d'octubre del 2023, i no havent acreditat la data de la demanda i denúncies presentades contra les referides magistrades, la recusació havia de ser considerada extemporània i inadmesa a tràmit, de conformitat amb el què disposa l'article 74.4 de la Llei de constant referència. No obstant, més enllà de l'anteriorment exposat, val a dir que els arguments dels que es preval la defensa de la Sra. J., no són causa de recusació ni són susceptibles de posar en dubte la imparcialitat de les magistrades esmentades. Efectivament, la representació lletrada de la Sra. J. fonamenta la recusació en el fet que la magistrada xxx hauria estat demandada per un client del seu despatx professional. No obstant, cap precisió aporta al respecte, constant en l'aute dictat pel Tribunal de Corts en data 25 d'octubre del 2023, que dita demanda hauria estat inadmesa per aute de data 27 de juliol del 2023, el que fou d'altra part acceptat pel mateix lletrat el dia de la vista oral, tot afegint però que la inadmissió dictada no és conforme a dret i ha estat recorreguda davant del Tribunal Superior, trobant-se el seu recurs pendent de resoldre. En no tenir l'apel·lació d'autes efectes suspensius (article 322 del Codi de procediment civil), el cert és que, a la data de celebració del judici, no hi havia cap demanda admesa a tràmit contra la magistrada xxx (supòsit de l'article 73.f de la Llei qualificada de la Justícia), de la qual no s'ha acreditat d'altra part, cap interès, directe ni indirecte en el procés o en altre semblant (supòsit de l'article 73.g de la referida Llei) ni enemistat manifesta amb qualsevol de les parts del procés ni els seus advocats (supòsit de l'article 73.h de la mateixa Llei). La sospita d'imparcialitat ha de basar-se en "dades objectives de relleu" (Tribunal Constitucional, causa 2012-1-RE), i el simple fet que un client del despatx professional que ara defensa la Sra. J., hagi interposat una demanda contra la magistrada xxx, demanda que com s'ha dit, fou inadmesa a tràmit per un aute de data 27 de juliol del 2023, no és suficient per posar en dubte la imparcialitat de la magistrada esmentada en el marc de la present causa, com no ho és tampoc, el fet que el mateix client hagi interposat "denúncia" davant del GRECO contra la citada magistrada i contra la magistrada xxx, per causa segons s'indica, sense cap altra precisió, de la sentència condemnatòria dictada per dites magistrades en el marc d'una altra causa de la que s'aporta només la referència, doncs el GRECO és un organisme internacional encarregat del seguiment i aplicació per part dels Estats membre del Consell d'Europa, dels compromisos i instruments jurídics adoptats en matèria de lluita anticorrupció, sense que una denúncia interposada davant de dit organisme es pugui assimilar a cap dels supòsits previstos i invocats de l'article 73 de la Llei qualificada de la justícia. Altrament, la motivació continguda en la sentència ara recorreguda tampoc revela aquesta pretesa manca d'imparcialitat, sense perjudici òbviament de la disconformitat que hi puguin mostrar les parts, les quals poden fer valer les seves pretensions per via del recurs d'apel·lació, com ho han fet, pel que cap vulneració escau constatar en aquest sentit, no podent prosperar aquest motiu de recurs. II.- CONSIDERANT: En quan a la indeguda valoració de la prova que hauria efectuat el Tribunal de Corts en la sentència apel·lada, val a dir que no és objecte de controvèrsia que: -en data 27 de gener de 2017, Sainz va formular demanda laboral per un import total de 158.441,04 EUR, contra la societat (G.SL) de la qual eren socis els processats D.S. i J. -en data 27 d'abril del 2017, D.S. i J. van percebre 148.695 EUR en concepte de pagament de part del preu de la venda dels negocis E.R.H. i E.R.H. II, propietat de la societat G.SL. Aquest import no l'ingressaren al compte bancari d'aquesta darrera societat, sinó al compte titularitat de la societat G.SL (JJD, SL), de la qual D.S. i J. eren socis, juntament amb el fill de na J. -en data 28 de març de 2018 el Tribunal Unipersonal del Batlle dictà sentència desestimant les pretensions de D.; -en data 24 de juliol del 2018 la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia revocà la sentència del Batlle i condemnà G.SL a satisfer a Sainz la quantitat de 91.763,72 EUR augmentada dels interessos legals fins el dia del seu total pagament, en concepte d'indemnització, juntament amb l'obligació de satisfer els honoraris d'advocat i procurador del demandant, ascendint la suma total a satisfer a D. a 104.683,88EUR. -la sentència no ha pogut ser executada en no disposar G.SL de fons ni d'actius per a fer front a la quantitat imposada. Front a aquests fets declarats provats i no controvertits, és totalment intranscendent que, com consta en la sentència i contesten les parts recurrents, la Sra. J. hagi promès al querellant que cobraria la suma de 100.000 euros en concepte d'indemnització pel seu acomiadament, ni que li hagi fet signar el document de data 1 de desembre del 2016, fent-li creure que era una simple formalitat i que a més tenia com a finalitat, servir com a rebut d'un xec en concepte de pagament a compte de la liquidació laboral adeutada, doncs l'únic que té rellevància, a efectes penals, és si, com ho considera la sentència apel·lada, en el moment de fer l'ingrés de la quantitat esmentada en el compte de ORG_2 SL, els processats D.S. i J. tenien la condició de deutors, eren conscients de les seves obligacions de pagament envers en D. i si l'operació per ells efectuada obeeix precisament a la seva voluntat de no fer-hi front i de frustrar així, les expectatives de cobrament de D. Efectivament, d'aquests elements dependrà que es trobi o no constituït el delicte de frustració de procediments executius de cobrament previst a l'article 220 del Codi penal que els recurrents consideren tanmateix que ha estat aplicat en el present cas, indegudament. III.- CONSIDERANT: L'article 220 del Codi penal disposa que: "S'ha de castigar amb pena de presó de tres mesos a tres anys: El deutor que, conscient de les obligacions de pagament que tingui, qualsevol que en sigui l'origen, amagui els seus béns o realitzi actes de disposició patrimonial o generadors de crèdits preferents, a fi de frustrar en tot o en part l'eficàcia de qualsevol embargament o procediment d'execució judicial, extrajudicial o administratiu, iniciat o de previsible iniciació. Si, endemés de la conducta anterior, es produís voluntàriament la fallida, aquesta darrera s'ha de considerar delictiva. En relació amb allò disposat a la lletra a) té la consideració de deutor el responsable penal o civil de qualsevol fet delictiu que, amb posterioritat a la seva comissió i amb la finalitat d'eludir el compliment de les responsabilitats civils derivades del mateix fet, realitzi actes de disposició o contragui obligacions que disminueixin el seu patrimoni, per fer-se totalment o parcialment insolvent." El delicte exigeix per tant, per a trobar-se constituït: la condició de deutor, que ha de quedar perfectament determinada, en haver de ser el deutor conscient de les seves obligacions de pagament; -un acte d'ocultació dels béns propis, ocultació que pot ser material o jurídica, i que no s'exigeix que sigui total (TSJP, 18.11.2013, rotlle 24/13 i 19.07.2019, rotlle 28-2019) o la realització d'actes de disposició patrimonial o generadors de crèdits preferents. la voluntat de sostraure els béns al compliment dels deutes o, com diu el tipus penal, frustrar en tot o en part l'eficàcia de qualsevol embargament o procediment d'execució judicial, extrajudicial o administratiu, iniciat o de previsible iniciació. En el present cas, les parts recurrents neguen la seva condició de deutors al·legant d'una part, que la deutora del Sr. D. seria en tot cas la societat G.S.L. contra la qual no s'ha instat cap acció penal i d'altra part, que a data 27 d'abril del 2017 el crèdit del Sr. D. no havia nascut, ja que amb la interposició de la demanda laboral, el Sr. D. només estava exercint unes pretensions econòmiques que van ser desestimades per la Batllia per sentència de data 28 de març del 2018 i estimades per altra de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de data 24 de juliol del 2018, no essent fins aleshores (o fins i tot amb posterioritat segons pretén la lletrada del Sr. D.S.), quan naixeria el seu dret de crèdit. La sentència reconeix la condició de deutors dels acusats tenint precisament en compte la relació laboral que els unia amb el Sr. D. i la demanda laboral per aquell interposada en data 27 de gener del 2017 precisant que quan fou efectuada l'operació objecte de les presents actuacions: tres mesos després de la interposició de la demanda (concretament en data 27.04.2017), aquells ja eren conscients de les seves obligacions de pagament. La condició de deutor pressuposa certament, d'ordinari, com manifesten les parts recurrents, l'existència de deutes (essent indiferent que sigui un o més), generalment líquids, vençuts i exigibles. No obstant, és freqüent que davant la proximitat del venciment d'un crèdit, el deutor, amb ànim defraudatori, s'anticipi i frustri les expectatives del seu creditor, efectuant maniobres per fer desaparèixer o reduir el seu patrimoni, motiu pel quin el tipus penal de frustració de procediments executius de cobrament - quin objectiu és protegir el dret de crèdit i el bon funcionament del sistema econòmic creditici - no requereix, per trobar-se constituït, que el crèdit estigui vençut o sigui líquid i exigible al moment de la maniobra defraudatòria, sinó que és suficient l'existència d'una relació jurídica generadora d'obligacions, preexistent a la comissió del delicte. Així, l'article 220 del Codi penal no només fa referència a la realització de maniobres destinades a frustrar en tot o en part, l'eficàcia de qualsevol procediment d'execució o d'assegurament iniciat, sinó també als de previsible iniciació, pel que el delicte es cometria, quan s'alienen o oculten béns sobre els que gravita l'amenaça d'una execució. Pretendre el contrari seria com desnaturalitzar l'essència de l'acte defraudatori, ja que és precisament el temor per part del deutor, al fet que arribi aquest moment del compliment de l'obligació, el que el porta, en pura lògica, a realitzar maniobres per evitar-lo, provocant de manera anticipada, la seva insolvència, total o parcial, impedint o dificultant al creditor el cobrament del que és degut. En el present cas, el Sr. D. havia mantingut una relació laboral, generadora d'obligacions, amb la societat G.SL, des l'any 1997 i fins a l'any 2016. En finalitzar la mateixa i concretament en data 27 de gener del 2017, el Sr. D. interposà una demanda laboral contra dita societat, reclamant un import de 158.441,04 EUR, pel que des d'aquella data, existia la possibilitat que G.SL fos condemnada a satisfer aquest import, motiu pel quin no hi ha dubte que els processats, únics socis de G. en aquell moment, ostenten la qualitat de deutors en el sentit requerit pel tipus objecte d'acusació. No pot prosperar l'al·legació efectuada pels recurrents de que els processats no poden ser considerats deutors del Sr. D., i que només ho seria en tot cas, la societat G.SL contra la qual no s'ha exercit cap acció penal per quan, en el nostre ordenament, la responsabilitat penal només pot ser personal, pel que cap acció penal podia exercir el Sr. D. contra la societat, essent ajustada a dret l'acció exercida contra els acusats J. i D.S., Presidenta i Secretari respectivament de G.SL (foli 15) de la qual eren ensems com s'ha dit, únics socis al moment dels fets, i els quals - segons es desprèn de les declaracions per ells prestades - van decidir ingressar el xec per import de 148.695 EUR rebut en pagament parcial de la venda dels negocis de dita societat, al compte de ORG_2 SL, de les quals ells mateixos i el fill de la Sra. J. eren socis. De ser acceptada la tesi de les defenses, quedarien impunes tots els actes defraudatoris comesos per persones físiques en el si de persones jurídiques, el que no és òbviament la voluntat del legislador que el que recerca, amb la tipificació del delicte indicat, és protegir el dret de crèdit i el bon funcionament del sistema econòmic creditici, com ja s'ha indicat. En aquest sentit convé recordar també l'article 24 del Codi penal, aplicable al present cas en mèrits del ja exposat, que disposa que "el qui actua com a administrador de fet o de dret d'una persona jurídica, o en nom o representació legal o voluntària d'aquesta o d'una persona física, respon personalment, malgrat que no concorrin en ell les condicions, qualitats o relacions que la figura de delicte o contravenció penal requereixi perquè en pugui ser subjecte actiu, si aquestes circumstàncies es donen en l'entitat o en la persona en nom o representació de la qual obra, sempre que es compleixin les condicions previstes en l'article 21." I de la condició de deutors, n'havien de ser conscients els processats, tal i com recull la sentència recorreguda, des del mateix moment en que van tenir coneixement de la demanda interposada per D., la qual segons consta en autes, van contestar en data 22 de febrer del 2017. Efectivament, almenys a partir d'aquell moment, havien de ser conscients que el Sr. D. no considerava haver desistit voluntàriament de la relació laboral que l'unia a G.SL, sinó que al contrari, estimava que havia estat acomiadat de forma improcedent i indeguda, reclamant l'import ans esmentat, pel que els processats no podien ignorar que a partir d'aquell moment, existia la possibilitat de que la societat de la que eren aleshores ja els únics socis, fos condemnada al pagament de la quantitat reclamada . IV.- CONSIDERANT: Pel que fa a l'element objectiu del tipus, la seva concurrència ha estat degudament apreciada en la sentència apel·lada, ja que es troba caracteritzat per l'ingrés per part de la Sra. J. que així ho ha reconegut, del xec de 148.695 EUR destinat a G.SL, al compte de ORG_2 S.L., constituint aquesta operació, un acte d'ocultació i de disposició dels béns de G. que són els que havien de respondre del crèdit de D. No és de rebut l'al·legació efectuada per la defensa del Sr. D.S. en el sentit en que el seu defensat no només no ha efectuat cap dels actes requerits pel tipus (ja que no va ser ell qui va endossar ni ingressar el xec a favor de G. al compte de JJD) afegint que a més, ho desconeixia tot al respecte, en ser soci minoritari de G.SL, no intervenint per res en la gestió de la societat, quan ell mateix manifestà davant del Tribunal el dia de la vista oral, que si bé la part econòmica de G. la portava la seva dona, Sra. J., (min 56:38 i ss.), ell era soci de dita societat, prenia decisions i opinava del dia a dia de les empreses, havent declarat sempre ser coneixedor de l'existència del pagament del xec d'autes, d'on es va ingressar i el motiu pel quin es va fer, afegint que ell "estava conforme" (min 56:38). V.- CONSIDERANT: Finalment, en relació amb l'element subjectiu de l'injust conformat per la voluntat de sostraure els béns al compliment dels deutes o, com diu el tipus penal, frustrar en tot o en part l'eficàcia de qualsevol procediment d'execució judicial, extrajudicial o administratiu, iniciat o de previsible iniciació, ha estat igualment correctament valorat pel Tribunal de Corts que el dedueix "de la cronologia dels pagaments efectuats per G." La prova de la voluntat, o dol requerit pel tipus, poques vegades podrà obtenir-se mitjançant prova directa, pel que serà necessari acudir a la prova indirecta o indiciària, obtinguda a partir de les circumstàncies que hagin concorregut en l'actuació del defraudador i que, adequadament articulades entre sí, puguin permetre arribar a la mateixa conclusió que s'obtindria en el cas de disposar de prova directa. La cronologia dels fets és, com ho valora el Tribunal d'Instància, determinant en aquest cas, doncs és indiscutible que a partir del moment en que els hi fou donat trasllat de la demanda presentada per D. en data 27.01.2017 (contestada pels acusats el dia 22.02.2017), J. i D.S. havien de ser conscients de que D. s'oposava al desistiment unilateral del contracte de treball per ells invocat, i no es donava per satisfet amb la liquidació efectuada. A partir d'aquella data, havien de ser conscients de l'import de la reclamació i de la possibilitat que, la societat de la que eren els únics socis, fos condemnada al pagament de la quantitat reclamada. Per tant, sabent que la societat G. no disposava de diners suficients per a fer-hi front (com ells mateixos han declarat), cas de ser dita demanda estimada, no podien decidir desviar la quantitat de 148.695 EUR que li anava destinada, ingressant-la a una altra societat, ORG_2 SL, de la que ells mateixos eren socis, sense abans aprovisionar la societat G.SL, del deute que se li reclamava. De l'anteriorment exposat, se'n desprèn que la voluntat dels acusats era certament, la de defraudar els drets de D., nascuts de la seva relació laboral anterior. No pot ser acollida, per desvirtuar el ja exposat, l'al·legació efectuada pels recurrents en el sentit que si es va ingressar aquell xec als comptes de ORG_2 S.L. va ser d'una part per quan el compte de G.SL es trobava embargat per un deute tributari i per quan van decidir liquidar altres crèdits ja vençuts, no existint en el nostre ordenament, un sistema de prelació de crèdits fora de l'establert en el procediment concursal. Efectivament, el primer argument, lluny de demostrar la manca de voluntat defraudatòria, el que acredita, és precisament el contrari, doncs demostra de manera clara, la voluntat dels processats de sostreure's a les mesures d'assegurament travades judicialment i pel que fa al segon argument, cas de no disposar G. d'actius suficients per fer front als seus deutes, el que corresponia era promoure, de conformitat amb el què disposa l'article 7 i següents del Decret en relació a la cessació de pagaments i fallides, un procediment concursal en el marc del qual s'haurien de presentar tots els crèdits, i en el marc del qual es resoldria sobre la seva acceptació, ordre i si escau, proporció de pagament, no podent decidir els acusats, personalment i unilateralment, quins crèdits satisfeien primer, en perjudici d'altres, quan els beneficiaris d'aquesta decisió són a més a més ells mateixos, ja que els crèdits que decideixen abonar, abans del crèdit del Sr. D. són els que, diuen, tindria la societat ORG_2, de la qual repetim, els processats són socis, junt amb el fill de na J. A major abundament, remarcarem que la realitat de dits crèdits a favor de ORG_2 podria ser discutida, tenint en compte la documentació aportada i que a més, els comptes de G. pels anys 2016 i 2017 no van ser presentats a Govern, segons certificació de la Secretària d'Estat de Comerç i Competitivitat obrant en autes (foli 714). Tampoc poden invocar els recurrents una situació d'insolvència econòmica sobrevinguda quan ells mateixos manifesten que la situació econòmica desfavorable de G. venia de feia temps, motiu pel quin tenia deutes pendents, decidint vendre els negocis de dita societat i cedir tots els seus treballadors a la societat compradora (a excepció de D. que no ho va acceptar) pel que era evident que, quan van ingressar el xec de 148.695 EUR corresponent a part del preu dels negocis venuts, no al compte de G. com corresponia, sinó a favor de la societat ORG_2 SL, cap altre ingrés permetria satisfer la quantitat reclamada per D., en cas que s'hi donés lloc, en finalitzar per sentència ferma, el procediment laboral per aquell instat. El tipus de l'article 220 del Codi penal ha estat per tant, degudament aplicat. VI.- CONSIDERANT: En quant a la concurrència d'un error invencible de tipus i de prohibició invocat per la defensa d'Hoyos, el qual pretén que tenia en tot moment la creença d'obrar lícitament, val a dir que la desestimació dels anteriors motius de recurs en considerar que tant D.S. com J. tenien la condició de deutors, eren perfectament conscients de les seves obligacions de pagament i van actuar amb voluntat de sostraure els seus béns al compliment del seu deute envers D., n'exclou automàticament l'aplicació. Pel que fa a l'argument dels recurrents en el sentit de que la seva condemna com autors d'un delicte major de frustració de procediments executius de cobrament pot ser assimilada a la presó per deutes, conculcant-se així la prohibició de l'art. 11 del Pacte Internacional de Drets Humans 1966 i l'art. 1 del Protocol 4 del CEDH, ha de ser igualment desestimat ja que no es tracta en el present cas, de privar a ningú de la seva llibertat pel sol fet de no poder executar una obligació contractual, sinó d'aplicar una figura delictiva que es troba en la majoria dels Codis Penals moderns i que no castiga el deutor pel sol fet de tenir deutes, sinó al que amaga o fa desaparèixer els seus béns, posant-los fora de l'abast dels seus creditors a fi de frustrar, en tot o en part, les seves possibilitats de cobrament, tractant-se per tant de supòsits totalment diferents. Finalment, en quant a la pretesa vulneració de la presumpció d'innocència, recordarem que el principi de presumpció d'innocència es troba garantit en la nostra Constitució, en el seu article 3.4, de conformitat amb els postulats de l'article 6.2 del Conveni europeu per la protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, fet a Roma el 4 de novembre de 1950 i de vigent aplicació al Principat. Suposa que tota persona acusada d'una infracció criminal es presumeix innocent, mentre la seva culpabilitat no sigui declarada legalment, i exigeix que tota declaració de culpabilitat estigui fonamentada en una activitat probatòria de càrrec, lícitament obtinguda i vàlidament practicada i de la que en resulti la realitat dels fets imputats a l'acusat i la participació d'aquest en els fets, avaluada d'acord amb el que disposa l'article 160 del Codi de Procediment Penal. En el present cas, la condemna dels acusats ha estat pronunciada pel Tribunal de Corts després de practicar, amb respecte dels principis de publicitat, immediació i contradicció, la prova admesa en el seu dia, prova que posteriorment, el Tribunal ha valorat, de manera suficientment motivada en la sentència ara impugnada, on conclou de manera lògica i raonable, que ha quedat acreditada la realitat dels fets imputats i la participació dels acusats. El fet que el Tribunal no s'hagi pronunciat sobre algunes de les al·legacions efectuades per les defenses implicaria en tot cas un greuge pel que fa a la motivació de la resolució recorreguda, i a la vulneració del dret a la jurisdicció i a obtenir d'aquesta una decisió fonamentada en Dret (article 10.1 de la Constitució) i no una vulneració de la presumpció d'innocència (article 10.2 de la Constitució), havent-se de fer constar no obstant, pel que fa a la necessitat de pronunciar-se sobre tots i cadascun dels arguments exposats per les parts, que la jurisprudència del Tribunal Constitucional és reiterada en la matèria en el sentit que si bé la decisió ha d'anar presidida per l'argumentació que la fomenti, no cal que "s'estengui amb detall a tots els arguments exposats per les parts, ni que sigui exhaustiva o extensa" (causa 2023-56-RE), essent suficient que s'analitzin substancialment les pretensions -fets i fonaments de dret- formulades per les parts. (causa 2023-42-RE), afirmant ensems que "el fet que els tribunals no responguin a totes i a cadascuna de les al·legacions de les parts no constitueix per si sol la vulneració del dret a la jurisdicció, reconegut a l'article 10 de la Constitució, si la decisió judicial està fonamentada en Dret i no és il·lògica, ni irraonable, ni absurda, ni arbitrària" (2023-36-RE, 1206.2023), el que no és òbviament el cas d'autes, motiu pel quin escau tanmateix, desestimar aquest darrer motiu de recurs invocat. VII.- CONSIDERANT: Per raó de tot l'exposat, la sentència recorreguda ha de ser confirmada, amb la imposició solidària de les costes processals causades als recurrents, inclosos els honoraris d'advocat, en aplicació del articles 175.2 del Codi de procediment penal i 354.2 i 356 a) del Codi de procediment Civil. Vistes la Constitució, El Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, la jurisprudència d'aplicació, i altres fonts del Dret del Principat d'Andorra, La Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, en nom del poble andorrà, DECIDEIX: Decisio DECIDEIX: 1.- DESESTIMAR els recursos d'apel·lació interposats per la representació lletrada de Amorós i d'Hoyos 2.- CONFIRMAR la sentència dictada pel Tribunal de Corts en data 22 de novembre del 2023. 3.- Imposar als recurrents el pagament solidari de les despeses processals causades pel recurs, inclosos els honoraris d'advocat de la part apel·lada. Aquesta sentència és ferma i executiva. Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem. Subir Diccionario RAE