STSJAD ANDORRA, a 14 de maig del 2004 - ROJ: STSJAD 81/2004
cassation_totale
JuridictionTribunal Superior de Justícia d’Andorra
Niveaucassation
Date du prononcé14 mai 2004
Numéro201/03
Juridictions couvertes
AD
Matière(s)jurisprudence
Publié sur Korpus5 novembre 2026
Résumé éditorial
# STSJAD 81/2004 (ECLI:AD:TSJADAD:2004:81)
> Décision commentée : STSJAD 81/2004, Tribunal Superior de Justícia d'Andorre, Sala Civil, 14 mai 2004, recours n° 201/03, ECLI:AD:TSJADAD:2004:81 ([Lire sur source officielle](https://jurisprudencia.poderjudicial.es/andorra/))
*Note : la référence fournie dans les métadonnées (« Juridiction andorrane, — ») étant incomplète, la référence canonique retenue est celle figurant dans le texte intégral (ROJ STSJAD 81/2004 ; ECLI:AD:TSJADAD:2004:81).*
## Faits et procédure
Par contrat privé du 21 juillet 1989, la société SATCI a vendu à une ressortissante danoise, Mme Castrillo, un appartement situé au dernier étage d'un immeuble, avec une place de parking et un cellier, pour un prix de 33 600 000 pesetas. Le prix a été acquitté au moment de la vente, alors que l'appartement n'était pas achevé, et la possession a été transmise à l'acquéreur. Deux clauses du contrat sont invoquées par la Cour : la clause 9, relative à la cession des droits de l'acquéreur tant que l'acte authentique ne peut être passé « pour des raisons administratives », et la clause 13, subordonnant la passation de l'acte authentique à l'obtention « des autorisations administratives pertinentes ».
Une première procédure (Batllia n° 48-3/94) a abouti à une condamnation de la venderesse, ORG_0, à achever les travaux et à rembourser certaines sommes, mais non à passer l'acte authentique. Après un recours en appel puis un recours en révision, la Sala Civil a, par arrêt du 13 juillet 1995, rejeté ce dernier en relevant que la législation administrative exige une autorisation préalable pour la vente d'un appartement à un étranger, que les parties en avaient connaissance, et que l'acquéreur avait « pris un risque qu'il doit désormais assumer ».
Le 17 septembre 1999, Mme Castrillo a introduit une action tendant à voir déclarer nul le contrat du 21 juillet 1989, au motif que la venderesse ne disposait pas de l'approbation préalable du règlement de copropriété exigée par l'article 9 du décret du Conseil général du 8 juillet 1965, avec restitution de l'appartement et du prix. Le Tribunal de batlles a fait droit à ces demandes le 17 octobre 2003. La société ORG_2, subrogée dans les droits de ORG_0, a interjeté appel. La Sala Civil était saisie de ce recours.
## Question de droit
La décision soulève essentiellement trois questions :
1. L'absence d'autorisation administrative préalable à la vente d'un bien immobilier à un étranger, ou l'absence d'approbation du règlement de copropriété, emporte-t-elle la nullité du contrat de vente privé ?
2. L'action en nullité formée par l'acquéreur est-elle recevable au regard de ses comportements antérieurs, et notamment de l'exécution forcée du contrat réclamée dans une précédente instance ?
3. La loi andorrane du 15 décembre 2000 sur les transmissions patrimoniales immobilières, postérieure à la demande, est-elle applicable au litige en cours ?
## Solution et dispositif
La Sala Civil répond négativement à la première question. Elle juge que la vente réalisée sans l'approbation préalable du règlement de copropriété ne constitue pas une cause de nullité, mais impose à la venderesse l'obligation d'obtenir cette approbation. Si celle-ci devient impossible, l'acquéreur peut seulement demander la résolution du contrat, et non sa nullité. Le raisonnement s'appuie sur la distinction entre les dispositions administratives dotées d'une fonction protectrice d'intérêts sociaux ou généraux,
Korpus — Jurisprudence
STSJAD ANDORRA, a 14 de maig del 2004 - ROJ: STSJAD 81/2004
STSJAD 81/2004 (ECLI:AD:TSJADAD:2004:81)
Reproduction verbatim
Décision commentée : STSJAD 81/2004, Tribunal Superior de Justícia d'Andorre, Sala Civil, 14 mai 2004, recours n° 201/03, ECLI:AD:TSJADAD:2004:81 (Lire sur source officielle)
Note : la référence fournie dans les métadonnées (« Juridiction andorrane, — ») étant incomplète, la référence canonique retenue est celle figurant dans le texte intégral (ROJ STSJAD 81/2004 ; ECLI:AD:TSJADAD:2004:81).
Faits et procédure
Par contrat privé du 21 juillet 1989, la société SATCI a vendu à une ressortissante danoise, Mme Castrillo, un appartement situé au dernier étage d'un immeuble, avec une place de parking et un cellier, pour un prix de 33 600 000 pesetas. Le prix a été acquitté au moment de la vente, alors que l'appartement n'était pas achevé, et la possession a été transmise à l'acquéreur. Deux clauses du contrat sont invoquées par la Cour : la clause 9, relative à la cession des droits de l'acquéreur tant que l'acte authentique ne peut être passé « pour des raisons administratives », et la clause 13, subordonnant la passation de l'acte authentique à l'obtention « des autorisations administratives pertinentes ».
Une première procédure (Batllia n° 48-3/94) a abouti à une condamnation de la venderesse, ORG_0, à achever les travaux et à rembourser certaines sommes, mais non à passer l'acte authentique. Après un recours en appel puis un recours en révision, la Sala Civil a, par arrêt du 13 juillet 1995, rejeté ce dernier en relevant que la législation administrative exige une autorisation préalable pour la vente d'un appartement à un étranger, que les parties en avaient connaissance, et que l'acquéreur avait « pris un risque qu'il doit désormais assumer ».
Le 17 septembre 1999, Mme Castrillo a introduit une action tendant à voir déclarer nul le contrat du 21 juillet 1989, au motif que la venderesse ne disposait pas de l'approbation préalable du règlement de copropriété exigée par l'article 9 du décret du Conseil général du 8 juillet 1965, avec restitution de l'appartement et du prix. Le Tribunal de batlles a fait droit à ces demandes le 17 octobre 2003. La société ORG_2, subrogée dans les droits de ORG_0, a interjeté appel. La Sala Civil était saisie de ce recours.
Question de droit
La décision soulève essentiellement trois questions :
L'absence d'autorisation administrative préalable à la vente d'un bien immobilier à un étranger, ou l'absence d'approbation du règlement de copropriété, emporte-t-elle la nullité du contrat de vente privé ?
L'action en nullité formée par l'acquéreur est-elle recevable au regard de ses comportements antérieurs, et notamment de l'exécution forcée du contrat réclamée dans une précédente instance ?
La loi andorrane du 15 décembre 2000 sur les transmissions patrimoniales immobilières, postérieure à la demande, est-elle applicable au litige en cours ?
Solution et dispositif
La Sala Civil répond négativement à la première question. Elle juge que la vente réalisée sans l'approbation préalable du règlement de copropriété ne constitue pas une cause de nullité, mais impose à la venderesse l'obligation d'obtenir cette approbation. Si celle-ci devient impossible, l'acquéreur peut seulement demander la résolution du contrat, et non sa nullité. Le raisonnement s'appuie sur la distinction entre les dispositions administratives dotées d'une fonction protectrice d'intérêts sociaux ou généraux,
Sentència
SENTÈNCIA de 14 de maig de 2004
Compra-venda de finca per persona estrangera sense haver obtingut l’autorització administrativa necessària: efectes.- Nul.litat dels contractes: efectes.- Actes propis
Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Antoni Bruguera Manté i M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, ha adoptat la resolució següent:
ANTECEDENTS DE FET
I.- En el judici civil de núm. 142-5/99, tramitat pel procediment ordinari, en demanda de nul·litat de contracte i en reclamació de quantitat, instat per la Sra. Castrillo contra les societats ORG_2 i ORG_0, en data 17 d’octubre de 2003, l’Hble. Tribunal de Batlles va dictar una Sentència en la qual va decidir:
“Que donant lloc a la demanda formulada en data 17 de setembre de 1999 per la procuradora Sra. Rius, actuant en nom i representació de la Sra. Castrillo, contra la societat mercantil andorrana Colomer Parc S.L. ha de declarar i declara la nul·litat del contracte privat de compra-venda celebrat entre Satci i la Sra. Castrillo el 21 de juliol de 1989, i ha de condemnar i condemna les parts al següent:
Ordenar la Sra. Castrillo a que retorni a Colomer Parc l’apartament, la plaça d’aparcament i l’armari traster objecte del dit contracte.
Ordenar a Colomer Parc S.L. que retorni a la Sra. Castrillo la suma de 33.600.000.-Ptes.
Sources citées
1 référence
Jurisprudence (1)
[1]
Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, n° 201/03 — Décision commentée
No s’efectua cap pronunciament respecte a la societat Satci S.A.
Es condemna igualment Colomer Parc S.L. al pagament de les costes ocasionades pel present plet en aquesta instància.”
II.- Disconforme la defenent ORG_2 amb la resolució anterior, va interposar contra ella aquest recurs d’apel·lació el qual ha estat tramitat en aquesta Sala d’acord amb les prescripcions legals.
Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Antoni Bruguera Manté.
FONAMENTS DE DRET
I.- Per enjudiciar adequadament aquest recurs cal tenir en compte els fets següents, degudament acreditats:
En un contracte privat de compra-venda de 21 de juliol de 1989, la “SOCIETAT ANÒNIMA TURÍSTICA COMERCIAL IMMOBILIÀRIA” (en anagrama SATCI) va vendre a la Sra. Castrillo, de nacionalitat danesa, un apartament situat a la planta àtic formant part de l’immoble “A” del XXXX, junt amb una plaça d’aparcament i traster, pel preu de 33.600.000 Ptes les quals es van pagar en aquell acte a pesar que l’apartament no estava acabat, i se’n va lliurar la possessió a la compradora. Es van fer constar en el contracte les clàusules següents (d’interès per al que aquí es ventila):
La clàusula 9 (que diu):
“La part compradora, si vol cedir els seus drets, mentre no es pugui atorgar l’escriptura pública de compravenda per raons administratives, ho haurà de notificar no obstant a la part venedora”.
I la clàusula 13 (que diu):
“L’escriptura pública de compra-venda es farà tant a nom de la part avui dia compradora, com a nom de tota altra persona per ella designada, sempre i quant uns o altres estiguin degudament facultats per a comprar dins de les Valls d’Andorra i respectant-se les clàusules i el preu avui dia estipulats i obtingudes les pertinents autoritzacions administratives”.
(els destacats en negreta són d’aquest Tribunal).
Mitjançant una demanda que va donar lloc al judici de la Batllia núm. 48-3/94, la compradora Sra. Castrillo va sol·licitar que es condemnés la venedora ORG_0 a finalitzar els treballs en l’apartament, a retornar-li les quantitats que havia hagut de satisfer per evitar que els industrials no continuessin les obres, que se li pagués el valor d’un frigorífic i a atorgar-li la corresponent escriptura de venda.
En una Sentència de 14 de setembre de 1994 el Batlle Unipersonal va condemnar ORG_0 a pagar a l’actora l’import de 795.063 Ptes corresponent a les quantitats que la Sra. Castrillo havia hagut de satisfer als industrials, a realitzar en l’apartament els treballs que ressenyava l’informe pericial o el seu import de 363.3000 Ptes, i no va donar lloc a la petició de condemnar ORG_0 a l’atorgament de l’escriptura pública.
La Sra. Castrillo va recoure l’anterior Sentència en apel·lació per l’extrem que no havia donat lloc a condemnar ORG_0 a atorgar- li l’escriptura pública; i per Sentència de 23 de febrer de 1995 el Tribunal de Batlles va desestimar el recurs, raó per la qual l’esmentada Senyora va interposar davant d’aquest Tribunal el recurs de revisió que autoritzava la legislació anterior.
Aquesta Sala, en Sentència de 13 de juliol de 1995, va desestimar el recurs de revisió amb els fonaments següents:
“La normativa administrativa avui vigent exigeix una prèvia autorització administrativa per a la venda d’un apartament a un estranger, i així en tenien coneixement les parts de la compra-venda que “... l’escriptura pública de compra-venda es farà tant a nom de la part avui dia compradora, com a nom de tota altra persona per ella designada, sempre i quant uns o altres estiguin degudament facultats per a comprar dins de les Valls d’Andorra i respectant-se les clàusules i el preu avui dia estipulats i obtingudes les pertinents autoritzacions administratives...” i encara “... la part compradora, si vol cedir els seus drets, mentre no es pugui atorgar l’escriptura pública de compra-venda per raons administratives, ho haurà de notificar no obstant a la part venedora...”.
Es desprèn del contracte que la Sra. Castrillo va comprar l’apartament litigiós sabent perfectament que aquest apartament encara no havia obtingut l’autorització administrativa de ser venut a estrangers, que actuant així, va prendre un risc que ara ha d’assumir. Igualment en el seu escrit de conclusions, la part que recorre reconeix que l’autorització administrativa de venda a estrangers, no ha estat obtinguda pel seu apartament per no haver-la sol·licitat la part venedora o potser, per un altre motiu.”
El 17 de setembre de 1999 la Sra. Castrillo va interposar la demanda origen d’aquestes actuacions en la qual demana que es dicti una Sentència:
“1.- Declarant la nul·litat del contracte privat de compravenda celebrat entre ORG_0 i la Sra. Castrillo el 21 de juliol de 1989. 2.- Ordenar que aquesta part retorni a la part defenent l’apartament, la plaça d’aparcament i l’armari traster objecte del dit contracte.
3.- Ordenar que ORG_2 retorni a aquesta part la suma de 33.600.000.- ptes.
4.- Condemnar a la part defenent al pagament de la totalitat de les costes, inclosos els honoraris d’advocat i procurador d’aquest part.”
El fonament que invoca per fer aquesta petició de “nul·litat del contracte privat de compra-venda celebrat entre ORG_0 i la Sra. Castrillo el 21 de juliol de 1989” rau en que, al seu entendre, aquest contracte es nul perquè la venedora l’havia atorgat sense haver obtingut l’aprovació prèvia per part del Govern del Reglament del règim interior de condomini amb propietat horitzontal a fi que l’edifici pogués ser venut en règim de parcel.lacions cúbiques independents, tal com ordena l’apartat 9 del Decret del M.I. Consell General de 8 de juliol de 1965.
I,
la Sentència dels Batlles ha estimat en tots els seus termes aquelles peticions de la Sra. Castrillo, i contra tal Sentència la demandada ORG_2 (com a subrogada en els drets i obligacions de ORG_0 segons escriptura pública de 16 de març de 1994) ha interposat el recurs d’apel·lació que ara escau resoldre; cosa que passen a fer.
II.- Dels fets que acabem d’exposar en el fonament anterior en resulta que l’actora, la Sra. Castrillo, amb l’actual acció contradiu:
els seus actes propis.
la sentència d’aquesta Sala de 13 de juliol de 1995 dictada en el recurs de revisió esmentat suara.
la sentència d’aquesta Sala de 25 d’abril de 2002 recaiguda també entre les mateixes parts.
la jurisprudència d’aquest Tribunal Superior referent al Decret del Consell General de 8 de juliol de 1965 d’adquisició de pisos o apartaments per estrangers.
I,
la llei sobre transmissions patrimonials immobiliàries de 15 de desembre de 2000.
Ho veiem seguidament.
III.- Hem constatat que:
En el litigi 48-3/94 la compradora de l’apartament (l’avui agent) va exigir a la venedora ORG_0 el compliment del contracte de compra-venda i que va aconseguir una Sentència favorable que condemnà la venedora a complir tal contracte del qual en aquest litigi en demana la nul·litat.
És clar que si en el litigi 48-3/94 va demanar -i aconseguir- “el compliment del contracte”, i en aquest en demana “la nul·litat”, incorre en evident incongruència i va contra els seus propis actes; i és sabut que: “venire contra proprium actum non valet”.
IV.- Si el contracte hagués estat “nul”, s’hauria hagut de declarar, adhuc d’ofici, en la primera causa (en la 48-3/94) i en ella no s’haurien pogut fer els pronunciaments de condemna al compliment de la venedora que va exigir la compradora perquè: “quod nullum est, nullum producit effectum”.
V.- La nostra Sentència de 13 de juliol de 1995 va atorgar plena validesa a les clàusules 9 i 13 del contracte de compravenda (les hem transcrit al fonament I anterior) i, en general, a tot el contracte, sense atribuir-li manca d’objecte, ni objecte il·lícit ni frau de llei pel fet –contemplat expressament en aquella Sentència- que la venedora no tenia, en vendre l’apartament, l’aprovació administrativa prèvia del Reglament de règim interior de condomini en propietat horitzontal; sobre aquesta qüestió la Sentència diu- ja ho hem vist- que “es desprèn del contracte que la Sra. Castrillo va comprar l’apartament litigiós sabent perfectament que aquest apartament encara no havia obtingut l’autorització administrativa de ser venut a estrangers, que actuant així, va prendre un risc que ara ha d’assumir...”
I és que la venda efectuada sense l’aprovació administrativa prèvia del “Reglament pel règim interior del condomini amb propietat horitzontal” que exigeix el Decret del Consell General de 8 de juliol de 1965 en el seu article 9, no comporta la nul·litat de la venda, sinó l’obligació de la venedora d’obtenir l’aprovació d’aquell Reglament (doctrina de les Sentències d’aquesta Sala de 30 de novembre de 2000 i 18 d’octubre de 2001, dictades per a supòsits diferents però aplicable); i si desprès resultés impossible aconseguir-ne l’aprovació (per inesmenables defectes constructius o per altres causes), llavors sí que el comprador, encara que hagués optat pel compliment anteriorment, podria demanar no la nul·litat del contracte, sinó la seva resolució, com es desprèn de les disposicions que es troben al Codi (4,54,6) “non impleta promissi fide dominii tui jus in suam causam reverti convenit” i a la INSTITUTA (2,1,41) i d’acord amb el sentit restrictiu amb què des de l’època del “ius commune” ha estat interpretada sempre la declaració de la nul·litat contractual en fer aplicació de normes prohibitives atenent al sentit i a la finalitat de cada norma com assenyalen les sentències d’aquest Tribunal que acabem d’esmentar; les quals Sentències aclareixen que la sanció de nul·litat s’aplica als contractes privats que vulneren disposicions administratives si aquestes disposicions incorporen una funció protectora d’interessos socials o generals; cosa que el Tribunal Superior de la Mitra, en Sentència de 30 de març de 1990, assenyalà que succeïa pel que fa al requisit de l’exigència de l’autorització administrativa prèvia per a la compra d’immobles per estrangers a Andorra “ja que es tracta d’una matèria de transcendència tan especial com és per a les Valls la relativa a la titularitat de la propietat immoble...”; doctrina assumida per aquesta Sala en la Sentència de 20 de maig de 1999 en relació al requisit de l’autorització administrativa prèvia per a la compra per estrangers (art. 2 del Decret de 8 de juliol de 1965) la qual té una finalitat totalment diferent al de l’aprovació del Reglament a què es refereix l’art. 9 del mateix Decret com ha subratllat la Llei de 15 de desembre de 2000 sobre transmissions patrimonials immobiliàries (en l’Exposició de motius i en l’articulat); llei aplicable al cas que aquí ens ocupa malgrat hagi estat promulgada amb posterioritat a la demanda, perquè si bé els litigis s’han de resoldre d’acord amb la situació de fet i de dret existents al moment de la presentació de la demanda (liti pendente nihil innovatur) això és llevat que la llei nova refereixi la seva aplicació a les situacions anteriors com és el cas d’aquesta llei tal com resulta del seu contingut general i, més en concret, del seu art. 5 en aplicació del qual escau considerar vàlid i eficaç, malgrat l’absència de l’autorització administrativa prèvia per a la compra, el contracte de compra-venda origen d’aquest litigi, al qual li serà aplicable l’art. 5 d’aquesta llei; validesa del contracte, pel demés, que tampoc va posar en dubte la Sentència d’aquest Tribunal de 25 d’abril de 2002 dictada per a les mateixes parts; tot sense perjudici que, si fos el cas, pogués instar-se la seva resolució eventual (tal com s’ha exposat anteriorment), cosa que no sembla facilitar la resolució del ministre d’Ordenament Territorial núm. 9417/2001, d’11 de maig (foli 169).
VI.- Els fonaments precedents determinen la revocació de la Sentència apel·lada i el rebuig de la demanda; sense que escaigui efectuar cap pronunciament de costes en cap de les instàncies per aplicació de la NOVEL.LA 82 Capítol 10 atesa la circumstància que, a pesar del temps transcorregut, a l’actora no li ha estat facilitada per la venedora, la plena i definitiva consolidació del seu dret.
Decisio
Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,
La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra,
DECIDEIX
ESTIMAR aquest recurs d’apel·lació; REVOCAR la Sentència apel·lada; DESESTIMAR la demanda; ABSOLDRE la demandada; i NO FER pronunciament especial de costes de cap de les instàncies.
Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l’Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.