SENTÈNCIA DE 9 DE JUNY DE 2005 Indefensió.- Càrrega de la prova.- Prova en la segona instància: improcedència Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Antoni Bruguera Manté i M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- La representació processal de la mercantil Arcos, S.A. va formular demanda, de data 22-7-2004, en virtut de la qual sol·licitava que es procedís a condemnar al Sr. Gálvez a l'abonament de la quantitat de 6.603,41 Euros, amb més els interessos legals i les costes judicials. La part defenent va oposar-se a la demanda per escrit de 15-9-2004, segons el qual demanava la desestimació de la demanda, la retirada del material lliurat i el pagament de les costes judicials. II.- L'honorable Batlle, constituït en Tribunal unipersonal, va dictar sentència, de data 11-11-2004, per la qual decidia el que segueix: "DECIDEIX Estimar la demanda formulada en data 22 de juliol del 2004 per la societat "Arcos, S.A." contra el Sr. ENTITY_4; i condemnar el defenent a satisfer a l'agent l'import de 6.603,41 EUR més interessos legals a comptar de la data de contesta a la demanda, així com les costes judicials segons el darrer Considerant". III.- La part defenent ha interposat recurs d'apel·lació contra la sentència d'instància i, en data 17- 03-2005, va presentar llur escrit de conclusions, on pels arguments continguts en el mateix, demanava la revocació de la sentència d'instància. Per el contrari, la part apel·lada, va formular escrit de contesta a les conclusions, de data 5-04-05, pel qual demanava la confirmació de la sentència recorreguda i la imposició de les costes processals a la part recurrent. Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy. FONAMENTS DE DRET I.- La primera qüestió que s'ha de resoldre és la petició de prova que s'efectua per part de la recurrent. En efecte, l'apel·lant sol·licita la pràctica de la prova documental privada, consistent en la unió als autes d'un albarà de 15-10-2004 i còpia del document comptable de la duana Andorrana, que acreditarien, al seu entendre, l'existència d'una pràctica abusiva, relativa a subministrar material sense haver estat encarregat. Aquesta prova no pot ésser admesa per aquesta Sala, tota vegada que si bé l'article 73 de la Llei Transitòria de procediments judicials permet la pràctica, en segona instància, d'aquelles proves denegades indegudament, sempre que s'hagi realitzat l'oportuna protesta, la pràctica de proves per a millor proveir i aquelles que hagués estat impossible practicar en instàncies inferiors, s'ha d'indicar que, en el present supòsit, la pràctica de la prova documental esdevé inadequada, atès que amb la mateixa no s'acredita el que pretén la part recurrent, com és l'existència d'una pràctica abusiva i l'absència de comanda de mercaderia. II.- Refusada la petició de pràctica de prova, s'escau analitzar els motius que la part recurrent addueix per a combatre la sentència d'instància. Així, en primer terme, manifesta que la sentència d'instància acull la tesi de la part agent, però que aquesta no ha estat provada, el que significa la vulneració de l'usatge Affirmantes i del que es preveu al Codi 2,1,4, ja que no s'ha acreditat l'existència de la comanda. Afegeix la part recurrent que el tribunal a quo empra criteris diferents per a valorar les afirmacions de les parts, el que situa en indefensió a la part defenent. Així, considera que la protesta per rebre mercaderia s'ha de fer en deguda forma, però la comanda no. Per últim, estima que s'ha valorat erròniament l'acceptació pel defenent de part de la mercaderia i del pagament del seu preu, així com la carta adreçada a la part agent. Pel que fa referència a la vulneració de les normes de distribució de la càrrega de la prova (onus probandi), segons les quals correspon a la part agent la prova dels fets constitutius de la seva pretensió i a la part defenent l'acreditació dels fets extintius, impeditius i excloents, continguda al Digest 22,3,2 i al Codi 2,1,4, s'escau efectuar les següents consideracions. En primer terme, resta provat que la part agent va subministrar la mercaderia en relació a part del preu de la qual s'exercita l'acció de compliment i també que la part defenent va abonar l'import de 9.211,17 Euros per la mateixa. Així mateix, la carta adreçada per la defenent a Arcos, S.A., en data 16-4-2003, segons la qual deixen d'atendre els efectes girats fins a la resolució dels temes pendents, i el fet que entre les parts litigants haguessin existit amb anterioritat relacions comercials abona la tesi de l'agent, respecte que el material es va lliurar i que no es va pagar. Arribats a aquest punt, considera la part recurrent que el jutge a quo infringeix les normes de la càrrega de la prova perquè no dóna per provades les seves al·legacions i si les de la part agent. I sobre aquest punt de discussió, s'ha d'establir que l'agent ha provat el lliurament de la mercaderia i el pagament de part del preu i que correspon a la part defenent l'acreditació de la seva tesi: no s'ha encarregat el material, s'ha lliurat per error i s'ha assolit un acord on s'accepta quedar-se part d'aquest material i abonar el seu preu. Aquestes al·legacions de la part defenent, i ara recurrent, si que es troben òrfenes de tot recolzament probatori i, per consegüent, han de ser refusades i confirmada en aquest extrem la sentència d'instància. III.- I la mateixa sort desestimatòria ha de córrer l'argument de valoració diferenciada de les al·legacions de les parts, així com la inadequada valoració de l'afirmació d'assoliment d'un acord respecte d'acceptar part de la mercaderia i de la carta adreçada a la part agent. En efecte, no es valoren de forma diferenciada les al·legacions de les parts, sinó que, en atenció a les normes de distribució de la càrrega de la prova, la part agent acredita el lliurament de la mercaderia i el pagament parcial de la mateixa, el que fa pressuposar l'existència del seu encàrrec i, per tant, si es vol provar que aquest encàrrec no ha existit mai, que la mercaderia es va lliurar sense prèvia petició i que fou un acord entre les parts per quedar-se part de la mercaderia lliurada indegudament, s'ha de suportar la càrrega d'aquest extrem i, de l'examen de les actuacions, no resulta la seva acreditació i ni tan sols consta una protesta a la recepció d'una mercaderia no sol·licitada. D'aquí que no es pugui entendre que la part defenent es troba en situació d'indefensió, ni que la carta adreçada a la part agent hagi estat valorada inadequadament, tota vegada que la carta prova el subministrament de mercaderia i que no es satisfaria el seu preu, però no la tesi que defensa la part defenent; és a dir, l'existència d'un acord per a quedar-se amb material lliurat sense comanda i només parcialment. IV.- El refús del recurs d'apel·lació s'ha de traduir, en matèria de costes processals, en la imposició a la part recurrent de les costes d'aquesta alçada (arg. Codi 7,51,5) Decisio Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, DECIDEIX DESESTIMAR el recurs interposat pel Sr. Gálvez contra la sentència, de data 11-11-2004, dictada per l'honorable Batlle i confirmar íntegrament la seva part decisòria. S'escau imposar a la part recurrent les costes processals d'aquesta instància. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Subir Diccionario RAE