SENTÈNCIA DE 23 DE MARÇ DE 2006 Contracte laboral: obligació de l'empresari de donar feina al treballador en les condicions convingudes i determinació del seu abast.- Acomiadament disfressat del treballador: inexistència.- Bona fe en el compliment del contracte laboral.- Prova en la segona instància: improcedència Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- La Sra. Vélez va presentar davant de l'Honorable Batllia, demanda contra el Sr. Agullo, en reclamació de la quantitat de 103.252,71 EUR en concepte de preavís, de compensació econòmica i de liquidació laboral, més els interessos legals des de la data de contesta a la demanda; i en regularització prop de la CASS de la part de salari corresponent a l'ús d'una plaça d'aparcament i de les quantitats a que sigui condemnat el demandat. II.- El Sr. Agullo es va oposar a les pretensions de la part agent, contestant que aquesta darrera actua de mala fe, amb comportaments inqualificables com els de reclamar danys i perjudicis per una cobertura sanitària que continua tenint. III.- Per sentència de data 14 d'octubre del 2005, l'Honorable Tribunal Unipersonal de Batlles, secció civil, donant lloc parcialment a la demanda de la part actora, va condemnar el Sr. Agullo a regularitzar prop de la CASS la part de salari corresponent a l'ús d'una plaça d'aparcament al XXXX, sense establir especial imposició de costes. IV.- Contra aquesta resolució la Sra. Vélez ha interposat recurs d'apel·lació. Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin. FONAMENTS DE DRET I.- La part que recorre sol·licita que s'ordeni la pràctica de les proves testificals proposades per la Sra. Vélez, que no s'han realitzat; sobre el fons manifesta que el patró va infringir una degradació en la treballadora, totalment injustificada i en flagrant vulneració dels seus drets i del que disposa la Llei 8/2003 sobre el contracte de treball, en quan a la bona fe exigible en l'execució del contracte i tots els altres drets i obligacions connexes; que en realitat es tracta d'un acomiadament disfressat, el que justifica el revocació de la sentència i l'estimació de la demanda interposada, a l'excepció de l'import corresponent al salari del mes de juliol del 2004, que fou abonat durant la tramitació del litigi. II.- per Providència de data 1 de juliol del 2005, l'Honorable Batlle Ponent va declarar impertinent per innecessàries les proves III- Requeriment, IV- Requeriment i VII- Testifical a practicar en les persones dels Srs. Sancho, Anaya, Zurita, Somoza, Benítez i Sandoval, de les sol·licitades per la part agent. Contra aquesta decisió la Sra. Vélez va formular la protesta i demana en segona instància la pràctica de la prova testifical denegada. La sentència impugnada declara que les testificals de la prova VII no eren necessàries per a la resolució del plet, desprès de comprovar l'escassa utilitat de les restants testificals que si han estat practicades i l'extrema dificultat de la pràctica d'aquesta prova, per la seva lentitud i per les dificultats de traducció. Aquesta Sala comparteix totalment el raonament del jutge de primera instància, des del moment que tots els testimoniatges denegats tenen per objecte establir la naturalesa de la feina de la Sra. Vélez en l'escola I., en quant que no està discutit que la mateixa ocupava el càrrec de cap d'estudis i que consten en autes les declaracions dels altres professors de l'escola, més capacitats que tercers, per precisar quin era el veritable treball de la Sra. Vélez en el sí de la institució. A més a més, consta en autes una auditoria de l'empresa realitzada per una empresa consultora que defineix de manera molta precisa les tasques desenvolupades per l'actora en qualitat de cap d'estudis. No s'ha doncs d'admetre en tràmit d'apel·lació, la pràctica de les proves testificals ja denegades en primera instància per innecessàries. III.- Queda acreditat en autes els fets següents: durant el mes d'octubre de 1994, la Sra. Vélez va ésser contractada pel negoci ORG_0 en qualitat de cap d'estudis, mitjançant un salari darrerament de 2.357,50 EUR mensuals, més la disposició d'una plaça d'aparcament per a vehicles en el Pàrking comunal d'Andorra la Vella; el dia 30 de juny del 2004, l'empresa va notificar a la Sra. Vélez el seu acomiadament per causes econòmiques; per carta de data 2 de juliol del 2004, la Sra. Vélez va comunicar a l'empresa que estava embarassada, el que va produir la nul·litat de l'acomiadament de la treballadora; quan la Sra. Vélez es va reincorporar a la feina, el dia 2 de juliol, l'empresari li va donar com dies festius els 2, 5 i 6 de juliol, i la treballadora va tornar-li la clau de l'escola i la tarja del pàrking; per carta del dia 12 de juliol l'empresa va oferir a la treballadora, una reducció d'horari laboral durant el seu embaràs, passant a ser de 4 hores diàries, amb dret a cobrar el seu salari habitual i dret a aparcament i per carta del 20 de juliol l'empresa va notificar a la Sra. Vélez que durant el seu embaràs, no caldria que es reincorpori al seu lloc de treball, continuant a percebre el seu salari mensual; el dia 29 de juliol, la Sra. Vélez va dimitir considerant que l'empresari havia incomplert el contracte de treball en privar-la del seu essencial dret a treballar. IV.- La problemàtica que s'ha de resoldre és la de determinar si les actuacions de l'empresa constitueixen un acomiadament disfressat; o dit altrament, si l'empresa ha actuat amb mala fe, obligant la treballadora, per unes degradacions de les seves condicions laborals, a marxar voluntàriament per no acceptar dites condicions. V.- La legislació vigent al Principat obliga l'empresari a donar ocupació als treballadors en les condicions, el lloc i el temps convinguts. Dit això l'empresari té igualment la facultat d'organitzar el treball a l'empresa, i d'assignar les tasques tenint en compte l'edat i les qualitats dels treballadors així com la seva capacitat psíquica i física per desenvolupar-les sense perill per a la seva salut i integritat, particularment quan es tracta d'una treballadora embarassada. És cert que l'empresa va acomiadar la Sra. Vélez per raons econòmiques a conseqüència d'una auditoria realitzada per l'entitat ORG_1 que va concloure a la supressió i substitució del càrrec de Director d'estudis ocupat per la Sra. Vélez. Per tant és també cert que quan l'acomiadament fou anul·lat per causa d'embaràs de la treballadora, l'empresari, que ja havia començat a reorganitzar l'estructura de treball, no ha pogut donar a la Sra. Vélez la mateixa col·locació, ja que el càrrec que ocupava anteriorment la treballadora havia estat suprimit o reorganitzat. Aquesta situació excepcional justificava que s'hagi assignat a la Sra. Vélez tasques diferents de les precedents. Ara bé, aquestes noves funcions no han de correspondre a una degradació o una humiliació per la treballadora. Resulta de la auditoria de ORG_1, que la Sra. Vélez desenvolupava el càrrec de Directora d'estudis, consistint a assignar i distribuir les classes als professors, a establir les relacions amb els pares dels alumnes, a contestar a les demandes de les empreses, a realitzar traduccions i algunes classes. Si es fa referència a les cartes dels dies 6 i 12 de juliol, se'n desprèn que l'empresa va assignar a la Sra. Vélez, tasques moltes similars a les anteriors exercides per la mateixa, com impartiment de cursos, producció de projectes pedagògics, correccions, traduccions i interpretacions, i això amb una reducció de l'horari laboral, que va passar de 13 a 17 hores. De manera objectiva no es pot considerar que aquesta nova col·locació pugui ésser assimilada a una degradació de les condicions laborals, ja que si la Sra. Vélez s'ha vist privada d'algunes de les seves atribucions, com la relació amb els pares d'alumnes, en canvi se li han mantingut tasques de responsabilitat i d'autoritat com impartiment de cursos o producció de projectes pedagògics. VI.- D'altra banda, la Sra. Vélez també invoca un comportament subjectiu de l'empresa que considera que fou del tot humiliant i vexatori, atès que el dia 2 de juliol va ser obligada de tornar a la part defenent les claus de l'escola i la tarja d'aparcament que tenia des de feia anys de manera ininterrompuda, i que se li va canviar el lloc de treball, atribuint-li a un aula interior, un despatx situat en un racó al fons de l'escola, sense ventilació, ni accés a telèfon, internet, ni a la documentació de l'escola. És cert tal com resulta de la carta del dia 2 de juliol, que la Sra. Vélez va tornar a l'empresa la clau de l'escola i la targeta d'aparcament, però no consta de les proves aportades en autes, que si la treballadora va tornar la clau i la targeta, fou a petició de l'empresari, ja que ambdues parts tenen una versió contradictòria dels fets. Si la lògica voldria que fos l'empresari qui ha demanat a la treballadora de tornar la clau i la targeta, això només és una presumpció, que no és suficient per valorar la declaració de la Sra. Vélez. En tot supòsit aquest lliurament de la clau i de la tarja va ésser només a títol provisional, ja que la treballadora es va reincorporar a la feina i que per carta de data 12 de juliol se li va confirmar que el dret a l'aparcament era mantingut. Respecte al canvi de lloc de treball, sempre l'empresari pot destinar a un treballador un altre despatx del que el mateix ocupava anteriorment, a raó de les necessitats de l'empresa, però sempre que no hi hagi una diferència de comoditat o de mitjans fent que aquest canvi de lloc sigui vexatori. En el present cas, no se sap com era el despatx ocupat per la Sra. Vélez abans del seu acomiadament, però si que es coneix el despatx que va ocupar desprès, ja que consta en autes una fotografia del mateix de la qual es desprèn que es tracta d'un despatx senzill, però amb mobiliària convenient, dotat d'un ordinador i ventilador, instal·lat en una sala petita, d'uns 15 m2, però neta i fins i tot agradable. Si no correspon a un despatx de direcció tampoc no és el racó al fons de l'escola tant criticable, com ho diu la part actora. A més a més resulta de la declaració de la Sra. Canals, testimoni citat a instància de l'agent, que la Sra. Vélez no tenia un lloc fix de treball i que tot l'any els professors treballen tots en aquest tipus d'aules; que per ells és normal i que respecte al despatx de la part que recorre, es tracta d'una aula com les altres. En conseqüència, la Sra. Vélez no aporta la prova que li pertoca de que l'empresa hagi tingut un comportament humiliant i vexatori o que va arraconar-la o marginar-la de les seves condicions laborals habituals. VII.- Ara bé, per carta del dia 20 de juliol, l'empresa va notificar a la Sra. Vélez que durant el seu embaràs, no calia que es reincorpori al seu lloc de treball, tot mantenint-li el pagament del salari mensual, originant així una situació inusual i fins i tot atípica. És cert que aquesta decisió vulnera l'obligació del patró de donar feina al treballador en les condicions convingudes, però s'ha de considerar en l'àmbit de la citació dels fets d'autes. L'obligació de donar ocupació al treballador en les condicions convingudes correspon a la voluntat del legislador de protegir el treballador; és a dir que en el cas molt rar que l'incompliment d'aquesta obligació sigui més favorable al treballador que el seu compliment, es pot no exigir que l'empresari respecti aquesta obligació. En cas d'autes s'ha de tenir en compte que la Sra. Vélez està embarassada, i doncs que pot trobar dificultats per realitzar la seva feina. Quina situació més favorable pot tenir la dona embarassada que d'estar a casa sense treballar, tot percebent el seu salari íntegrament. Aquesta circumstància és molt més avantatjosa que el període legal de descans per maternitat al qual té dret tota treballadora embarassada, per tant la Sra. Vélez no es pot queixar i justificar el seu desistiment per aquesta raó. VIII.- En conseqüència no s'ha establert en autes que l'empresa hagi acomiadat la Sra. Vélez de manera disfressada, i s'ha doncs de confirmar la resolució impugnada en tots els seus extrems. IX.- La desestimació del recurs imposa de posar les costes processals a càrrec de la part que recorre, tot limitant la part dels honoraris d'advocat i procurador que podrà reclamar-li l'adversa a la quantitat de 300'00 euros, a raó del caràcter laboral particular del litigi. Decisio Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, DECIDEIX Desestimar el recurs d'apel·lació interposat per la Sra. ENTITY_4; confirmar la sentència de l'Honorable Tribunal de batlles de data 14 d'octubre del 2005, en totes les seves disposicions; condemnar la Sra. Vélez al pagament de les costes processals tot limitant a la quantitat de 300 EUR, l'import corresponent als honoraris d'advocat i procurador que podrà reclamar- li la part adversa. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Subir Diccionario RAE