SENTÈNCIA En nom del Poble Andorrà.- A la vila d’Andorra la Vella, el 28 d’abril de 2011. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- En data 20 de juny del 2006 la representació processal de les Sres. Álvarez i Villalba, actuant en qualitat d’hereva i usufructuària del patrimoni relicte pel difunt Sr. Morillo, va formular demanda en reclamació de quantitat i lliurament de dipòsit judicial pel procediment ordinari contra els Srs. Benitez, Ropero i Vendrell, hereus ab intestat del Sr. Farré, sol·licitant que es dictés Sentència ordenant el retorn a les seves mandants de les sumes de 15.000 euros, dipositada en el compte del Sr. Farré, i de 85.000 i 50.000 euros, ingressades en el compte de la societat “C. SL”, imports que, segons el seu parer, pertanyien al seu causant, tot això imposant les costes del procediment a l’adversa. II.- La representació processal dels Srs. Benitez, Ropero i Vendrell, en tant que hereus ab intestat del difunt Sr. Farré, va contestar a la demanda argumentant que l’acceptació de l’herència a benefici d’inventari no permetia als demandants iniciar un judici amb la interposició d’una demanda en reclamació d’una quantitat que deien que era de la seva propietat, significant això un acte exprés d’acceptació de l’herència, formulava igualment excepció peremptòria de manca de litisconsorci passiu necessari de la societat “C. SL” i, amb caràcter subsidiari, contestava a la demanda oposant-se a la mateixa amb l’argument que va ser el seu causant qui va ingressar en dos comptes bancaris diferents, un de titularitat pròpia i l’altre de la societat “C. SL”, la suma de 150.000 euros i era ell qui tenia la seva possessió legítima sense que l’adversa hagués provat el contrari. Per aquesta raó, sol·licitava que s’estimés l’excepció peremptòria formulada per la seva mandant i, subsidiàriament, que es desestimés en tot els seus extrems la demanda formulada per l’agent, imposant-li a aquest les costes del procediment. III.- La representació processal de les Sres. Álvarez i Villalba va formular rèplica a l’escrit de contesta a la demanda formulat per l’adversa i va contestar a l’excepció plantejada per aquesta, la representació processal dels Srs. Benitez, Ropero i Vendrell va formular escrit de dúplica i les parts van presentar els seus escrits de conclusions reiterant els seus arguments i oposant-se als de l’adversa. IV.- L’Hble. Tribunal de Batlles va dictar Sentència en data 5 d’octubre del 2010 estimant parcialment la demanda formulada per la representació processal de la Sres. Álvarez i Villalba contra el Sr. Benitez, Ropero i Vendrell, desestimant les excepcions plantejades per la defenent i ordenant el lliurament a favor de les demandants de la suma de 116.297,10 euros obrant al compte de dipòsits de la Batllia d’Andorra i tramès en el seu dia, en període d’instrucció de les diligències prèvies de caràcter penal de número DP-592-1/06, des del compte bancari obert sota la titularitat de la societat “C. SL” a l’entitat bancària “X. SA” amb el número 1111111, tot plegat una volta hagués guanyat fermesa aquella resolució, sense fer especial pronunciament sobre les costes judicials ocasionades. V.- Contra l’esmentada resolució formula recurs d’apel·lació la representació processal dels Srs. Benitez, Ropero i Vendrell i, en virtut dels arguments que exposa en les seves conclusions, demana la seva revocació, en el sentit de desestimar íntegrament la demanda formulada per l’adversa i determinant que la suma de 122.418 euros dipositada judicialment correspon a qui feu el seu ingrés al compte de la societat “C. SL”, és a dir al difunt Sr. Farré, i, per tant, als seus hereus, imposant a l’adversa la totalitat de les costes del procediment. VI.- Contra la mateixa Sentència formula igualment recurs d’apel·lació la representació processal de les Sres. Álvarez i Villalba sol·licitant que es confirmi la decisió de la citada resolució que ordena el retorn a les seves mandants de la suma de 116.297,10 euros i que s’obligui igualment a l’adversa a retornar a les seves mandants la de 15.000 euros, aquesta darrera majorada amb els interessos legals a comptar des de la data de la contesta a la demanda, tot condemnant als demandats al pagament de les costes judicials de les dues instàncies. Ha actuat com a magistrat ponent la M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari. FONAMENTS DE DRET I.- De les proves que consten a les actuacions resulta que el Sr. Morillo i el Sr. Farré eren els únics socis de la societat “C. SL”, el primer com a propietari de 95 participacions socials i el segon com titular de 5 (folis 36 i 47). S’ha provat igualment que en data 23 de febrer del 2006 el Sr. Farré va ingressar la suma de 135.000 euros en un compte corrent del què era titular la dita societat a l’entitat bancària “X. SA” (foli 35) i la de 15.000 euros en un altre compte del qual era titular ell mateix, fent menció de que aquest darrer ingrés es feia en concepte de “nomina gener febrer” (foli 34). Està igualment fora de tot dubte que el mateix dia 23 els Srs. Morillo i Farré van ser assassinats i que al dia següent la Sra. Roda va comparèixer davant del Batlle de Guàrdia manifestant que feia pocs dies, concretament el dia 17 de febrer del 2006 (foli 47 i 56), havia adquirit als Srs. Morillo i Farré la societat “C. SL” i que aquest darrer li havia comentat que aquesta entitat tenia un compte bancari obert a “X. SA”, el qual es va comprometre a cancel·lar el dia 20 de febrer, i que no sols no ho va fer, sinó que s’hi havia efectuat un ingrés considerable que no pertanyia a la dita societat (foli 143), raó per la qual demanava que s’ordenés al Banc la transferència de la suma ingressada a un compte de la Batllia a títol de dipòsit (foli 144). Per últim, consta igualment a les actuacions que l’hereva i la usufructuària del patrimoni relicte pel Sr. Morillo van demanar al Batlle penal que va instruir les diligències consegüents a l’assassinat dels Srs. Morillo i Farré que li fossin lliurades les sumes ingressades a la dita entitat bancària a nom de “C. SL” (foli 64) i que els hereus del Sr. Farré van sol·licitar igualment que els hi fos lliurada la dita quantitat, petició que va ser denegada per l’Aute de data 5 de maig del 2006 (folis 79 i 81). Pel contrari, l’Aute de data 26 d’abril del 2006, atenent a la petició de la Sra. Roda, va decidir ordenar a “X. SA” que procedís a transferir al compte de dipòsits de la Batllia la quantitat romanent al compte del qual havia estat titular “C. SL”, que en aquell moment ascendia a 122.418 euros (foli 75). Atesa aquesta situació, l’hereva i la usufructuària del patrimoni relicte pel Sr. Morillo van formular la demanda que dóna origen al present procediment sol·licitant que els hi fos lliurada la suma total de 150.000 euros, ingressada en el seu moment pel Sr. Farré en dos comptes corrents diferents, ja que, segons el seu parer, aquesta formava part de l’actiu hereditari del seu causant, atès que constituïa el preu de la promesa de compravenda de l’apartament de l’XXXX i propietat del Sr. Morillo, que aquest va pactar amb el Sr. Castilla (foli 32). En resposta a aquesta petició l’Hble. Tribunal de Balles va dictar la Sentència que ara es recorre, estimant parcialment la demanda formulada per l’hereva i la usufructuària del patrimoni del difunt Sr. Morillo i ordenant que li fos transferit el 95% de la suma dipositada a la Batllia, corresponent a la participació del citat senyor en la societat “C. SL”, considerant que no havia quedat acreditat l’origen dels diners ingressats en els comptes corrents esmentats, ja que la firma que constava al suposat contracte de promesa de compravenda no es corresponia amb la del Sr. Morillo, d’acord amb les pericials cal·ligràfiques que constaven en les actuacions. II.- Front a aquesta decisió s’alça la representació processal dels Srs. Benitez, Ropero i Vendrell, hereus del Sr. Farré, argumentant que totes les sumes ingressades pel seu causant en dos comptes corrents diferents li pertanyien, ja que els diners són dels qui els posseeix, en aquest cas del Sr. Farré. El recurs formulat per la representació processal de la part defenent en aquest litigi es fonamenta en el criteri de que no ha quedat acreditat a les actuacions que els diners que el seu causant va ingressar en un compte bancari del qual era titular la societat “C. SL” fossin propietat del Sr. Morillo, com afirmen els seus hereus i això és cert. En efecte, la petició dels demandants en el present litigi de que els hi fossin lliurats els 150.000 euros que el Sr. Farré va dipositar a “X. SA” el dia 23 de febrer del 2006 en dos comptes corrents diferents es fonamentava en el criteri de que aquests diners provenien de la promesa de compravenda d’un apartament que els agents afirmaven que era propietat del seu causant i aquesta procedència no ha quedat acreditada a les actuacions i l’agent ja no la defensa en aquesta alçada. En efecte, malgrat el Sr. Castilla afirma que aquesta suma era el preu que ell va pagar al Sr. Morillo per un apartament a l’edifici anomenat Y. d’Encamp (folis 99 i 320 en relació al 163) i el Sr. Vaquero manifesta que va lliurar al Sr. Castilla una part dels diners que aquest va pagar per l’apartament a fi d’invertir-los en la seva compra (foli 322 en relació al 165), les nombroses incoherències que es detecten en aquesta versió dels fets i especialment la pericial cal·ligràfica que consta a les actuacions (foli 269) i l’informe de la Policia espanyola al què fa referència l’Aute de 12 d’abril del 2010, que conclouen que la firma del Sr. Morillo que consta en el document en què es formalitza el contracte era falsa, comporten que aquest origen no es pugui considerar provat. També és cert que un títol al portador pertany en principi a qui el posseeix, però l’actuació del Sr. Farré, ingressant una part dels diners en un compte a nom de la societat “C. SL”, s’ha d’entendre com un reconeixement de que aquests diners no eren seus, sinó de la dita entitat, de tal manera que ell els havia posseït en nom aliè i ara els seus hereus no poden contradir els actes propis del seu causant. III.- Pel que fa a l’argument que el dit compte bancari ja no era de la societat “C. SL” en el moment en què es va efectuar l’ingrés, ja que aquesta entitat havia estat venuda a la Sra. Roda uns dies abans, tampoc aquest es pot estimar, ja que tant la dita senyora (foli 143), com la comissió que va liquidar la societat, van reconèixer que aquest compte “no formava part de l’actiu social al moment de la dissolució donat que havia estat obert pels anteriors socis” (foli 176), raó per la qual sols es pot entendre que aquests diners eren propietat de la societat de la què eren socis el Srs. Morillo i Farré. IV.- En desestimar-se el recurs procedeix imposar les seves costes a la part recurrent de conformitat amb allò que disposa el Codi 7,51,5. V.- Contra la mateixa resolució formula recurs d’apel·lació la representació processal de les Sres. Álvarez i Villalba argumentant que, a diferència del que estima la Sentència recorreguda, cal considerar que els 15.000 euros que el Sr. Farré va ingressar en el compte corrent del que ell mateix era titular pertanyen igualment a la seves mandants. Aquest criteri flueix, segons les recurrents, del fet que la mera possessió d’aquests diners per part del Sr. Farré no comporta que en fos el propietari, com tampoc és prova de que ho fos dels que va ingressar en el compte de “C. SL”, raó per la qual s’ha d’entendre que eren del Sr. Morillo, que va ser qui li va lliurar, però aquest argument no es pot estimar. Les raons per les quals el Sr. Farré va rebre aquests diners no han estat acreditades, ni tampoc s’ha provat qui els hi va lliurar, ni per què ho va fer, la falsedat de la signatura que consta al contracte de promesa de compravenda en el qual, segons les recurrents, es troba el seu origen ha deixat mancades de prova les al·legacions d’aquestes sobre aquest punt. Tampoc ho corroboren les manifestacions dels Srs. Castilla i Vaquero, quan el primer no ha pogut acreditar l’origen dels diners que, segons ell, va pagar per l’apartament propietat del Sr. Morillo i resultant certament estrany que en un contracte que es denomina de “compromís de compravenda amb paga i senyal” (foli 32) es pagui el seu preu total de l’adquisició. Tampoc es pot saber per desgràcia si aquests diners van ser els què el Sr. Farré va ingressar a “X. SA” i que ara es reclamen, ja que en el citat contracte es manifesta que serà el venedor qui farà l’ingrés, com sembla lògic, de tal manera que si els defenents no poden defensar que la possessió dels diners comportava la seva propietat, tampoc els recurrents poden al·legar que eren seus i cal estar al que es dedueix dels propis actes del Sr. Farré, sense que els recurrents hagin provat la falsedat de les seves manifestacions. D’altra banda, si pel que fa als diners ingressats en el compte de “C. SL” cal entendre que aquests són propietat d’aquesta societat perquè de l’actuació del Sr. Farré es pot deduir que li pertanyien, no es pot dir el mateix dels que va ingressar en nom seu, ja que la seva actuació mostrava en principi el contrari. Tampoc es pot entendre que els dos ingressos han de seguir el mateix destí, en primer lloc, perquè no s’ha acreditat que els 122.418 euros dipositats al compte de “C. SL” provinguessin de la citada compravenda i en segon lloc, perquè de l’actuació del Sr. Farré cal deduir en principi que eren seus i si aquest senyor va abusar de la confiança del Sr. Morillo ingressant una part dels diners que eren d’ell en un compte propi són els seus hereus els què ho han de provar, cosa que no han fet, sense perjudici de la facultat de la què gaudeixen de dirigir- se contra els hereus del Sr. Farré per tal de reclamar la indemnització que estimin procedent per aquesta extralimitació del poder concedit, si ho estimen oportú. Per últim, tampoc es pot considerar que el fet que la majoria dels diners fossin ingressats en un compte de la societat mostra de les dues sumes tenien el mateix origen, ja que el Sr. Farré va els hi va donar un destí diferent, sense que cap d’elles beneficiés directament al Sr. Morillo, els hereus del qual ni tan sols va reclamar la suma ingressada pel Sr. Farré en un compte del que ell era titular exclusiu en el marc de les actuacions penals (folis 64 i 72). VI.- Pel que fa a la petició de la recurrent de que s’imposin a l’adversa les costes de la instància, atesa la seva mala fe, tampoc aquesta es pot estimar, ja que en l’actual litigi no s’ha detectat una actuació especialment maliciosa de la part defenent. VII.- En desestimar-se el recurs procedeix imposar les seves costes a la part recurrent de conformitat amb allò que disposa el Codi 7,51,5. Decisio Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, DECIDEIX DESESTIMAR els recursos d’apel·lació interposats respectivament per les representacions processals dels Srs. Benitez, Ropero i Vendrell i de les Sres. Álvarez i Villalba contra la Sentència dictada per l’Hble. Tribunal de Batlles en data 5 d’octubre del 2010, que CONFIRMEM íntegrament, imposant les costes dels respectius recurs a les parts que els han formulat. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l’Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Subir Diccionario RAE