SENTÈNCIA TSJC-328/13 En nom del Poble Andorrà.- A la vila d'Andorra la Vella, el 28 de febrer de 2014. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència de la M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, i els magistrats M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova i M.I. Sr. Vincent Anière, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- La Sra. Nogués va presentar demanda laboral contra la societat Montenegro, demanant que es condemnés a la demandada a pagar-li la suma de 8.945,45.-euros en concepte d'indemnització per acomiadament injustificat, més els interessos legals corresponents a partir de la contesta a la demanda, així com a pagar les costes judicials. II.- En data 23-09-2013, l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va decidir desestimar la demanda i condemnar a la part agent a satisfer les costes processals, inclosos honoraris d'advocat i de procurador. III.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació de la Sra. Nogués demanant la seva revocació íntegra estimant la demanda inicial i subsidiàriament condemnant a la part defenent a pagar-li la suma de 2.800.-euros reconeguts explícitament per part de l'adversa, amb imposició de les costes d'ambdues instàncies a l'adversa. La representació processal de la societat Montenegro demana la desestimació del recurs, amb imposició de costes de segona instància a la part recurrent. Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière. FONAMENTS DE DRET I.- Ha quedat establert que des del dia 23-11-2009, la Sra. Nogués treballava com a dependenta en la botiga de roba titularitat de la demandada, en el marc d'un contracte de durada indeterminada. En data 31-07-2012, les parts van firmar un document intitulat "QUITANÇA" i redactat de la manera següent :"Els sotasignants, Sra. Nogués, actuant en nom i interès propi, treballadora de l'empresa "Montenegro", i el Sr. Alvarado, actuant en nom i representació de la societat Montenegro, propietària de la predita empresa, resolen, de mutu acord i a comptar del dia d'avui, el contracte laboral que unia a la treballadora amb la predita societat, corresponent-li a la treballadora, segons ho acorden les parts, les quantitats següents. Salari juliol 1.269,84.-euros Festius recuperables(7,2 dies) 304,76.-euros Vacances (3,5 dies) 148,15.-euros Indemnització 2.510,05.-euros...". Per avís de data 07-08-2018, es va publicar la fallida de la societat "Montenegro" la societat trobant-se en liquidació des del mateix dia i el negoci essent donat de baixa en data 21-08-2012. II.- El primer greuge del recurs de la Sra. Nogués, és en relació amb la valoració de la prova. Insisteix que va ser acomiadada de manera indeguda. Argumenta en essència que 1) el testimoni de la Sra. Escudero acredita que la Sra. Nogués no era conforme amb el contingut de la quitança; 2) la Sra. Nogués va ser confosa per la redacció de la quitança i existeix una incompatibilitat entre "indemnització" i "mutu acord"; 3) es pensava que es tractava d'un comiat i que podria reclamar més tard. S'ha primerament de dir que el codi de relacions laborals (articles 89b, 99.2 i 98,2) preveu i regula l'extinció del contracte laboral per mutu acord. Això és amb el benentès que dit acord ha de reflectir la voluntat real de les parts. No pot disfressar un acomiadament, ni tampoc constituir un frau a la llei. En el present cas, malgrat les asseveracions contràries de la part agent, apareix que el contingut de la quitança és prou clar i la treballadora no aporta cap element acreditant que no va entendre el que firmava o que el seu consentiment va ser viciat. No n'hi ha incompatibilitat a preveure una indemnització, la qual no constitueix una compensació per comiat, ja que el codi no ho prohibeix i que les parts tenen la llibertat de preveure les conseqüències econòmiques del seu acord. Al respecte, s'ha de precisar que l'import previst és quasi el doble de l'import al qual podia pretendre la treballadora en cas d'extinció de la relació laboral per causa de fallida en virtut dels articles 89f, 98.3, 91.1 i 90.1 del codi de relacions laborals. Els elements d'autes no permeten considerar que es tracta d'un acomiadament disfressat i que l'extinció de la relació laboral seria únicament imputable a l'empresari. No queda provat que s'hagi forçat la treballadora a firmar o a renunciar a uns drets. Per tant, no existeix tampoc cap dubte sobre la voluntat de les parts de resoldre la relació laboral per mutu acord. Al respecte, el testimoniatge de la Sra. Escudero (folis 33 i 56), quina va ser companya de feina de la Sra. Nogués durant 2 anys i mig, no confirma la versió de la part actora. En efecte, de les seves declaracions ressurt que, com ho ha sostingut la part defenent, l'empresari els hi va comunicar el tancament de la botiga i que els hi va proposar, posar-fi a la relació laboral; que ella mateixa va acceptar i firmar la quitança ja que estava conforme amb la resolució del contracte i amb els imports previstos. És cert que afegeix que la Sra. Nogués li va explicar que no era conforme amb la resolució del contracte ni amb l'import de la quitança, però no precisa si això va ser abans o després de firmar, i sobretot la Sra. Escudero indica que ella mateixa no va ser coaccionada i ignora si la Sra. Nogués ho va ser. III.- El segon greuge és en relació amb el fet que la societat demandada ha reconegut explícitament no haver pagat tots els imports esmentats en la quitança, el que converteix el comiat en un acomiadament fet de forma indeguda donant-li dret a la indemnització de l'article 98 del codi de relacions laborals. Però, es tracta d'un argument nou aixecat en aquesta alçada i no pot ser examinat. IV.- El tercer greuge de la part recurrent és que el Tribunal unipersonal no podia refusar condemnar de manera subsidiària a la part defenent a pagar-li l'import de 2800.-euros en concepte del ròssec de la quitança pendent de pagar. Argumenta que per raons d'economia processal podia reclamar aquesta suma i així ho va fer en la seva demanda. Afegeix que el fet que l'empresari reconegui que no ha pagat dit import constitueix un aplanament parcial. Però al contrari de l'afirmació de la part agent i avui recurrent, força és de constatar que en cap moment de la demanda va reclamar, ni tan sols subsidiàriament, el pagament de l'import de 2800 euros que reclama ara, el qual és degut en virtut de la quitança, sinó que va demanar la indemnització de l'article 98 del codi de relacions laborals en concepte de preavís i d'indemnització per acomiadament injustificat. Per conseqüent, no es pot pronunciar cap condemna, ni es pot considerar cap aplanament, doncs els dos suposen una demanda prèvia. V.- La desestimació del recurs determina la condemna de la part recurrent a pagar les costes judicials de segona instància, en virtut del principi del venciment. Decisio Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, DECIDEIX DESESTIMAR el recurs formulat per la representació processal de la Sra. ENTITY_4; CONFIRMAR la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 23-09-2013 en tots els seus pronunciaments; CONDEMNAR a la Sra. Nogués a pagar les costes judicials de segona instància. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Subir Diccionario RAE