SENTÈNCIA Resum I.A. La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra va dictaminar sobre un recurs interposat per la societat Villegas contra la sentència del Tribunal de Batlles que havia condemnat a Villegas a pagar 24.288,38 euros a la societat Capellà, més interessos legals i costes processals. El recurs argumentava que l'excepció de prescripció havia de ser estimada, que no es podia admetre la conclusió de la sentència sobre la prejudicialitat civil i que el pagament de 598 euros havia de ser imputat a la suma reclamada. La sala va desestimar els primers dos arguments, però va acceptar el tercer i va decidir imputar els 598 euros a la condemna inicial, reduint-la a 23.690,38 euros. Finalment, la sala va decidir no imposar les costes processals d'aquesta alçada degut a l'èxit parcial del recurs. Sentència Magistrats Joan Manel Abril Campoy Pere Pastor Vilanova Vincent Aniére TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA Sala Civil TSJC-019/14 SENTÈNCIA En nom del Poble Andorrà.- A la vila d'Andorra la Vella, el 17 de juliol del 2014. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova i M.I. Sr. Vincent Anière, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- La representació processal de Capellà va interposar demanda, de data 9-07-2012, envers la societat Villegas, segons la qual sol·licitava la condemna de la defenent a l'abonament de l'import de 24.228,38 euros, amb més els interessos legals i amb imposició de les costes processals. La representació processal de la part defenent va articular excepció de prescripció i de prejudicialitat civil i, quant al fons es va oposar a la demanda, segons escrit de data 30-07-2012. II.- L'Hble. Tribunal de Batlles va dictar sentència, de data 21-11-2013 amb la següent part decisòria: "DECIDEIX: Desestimar les excepcions peremptòries de prescripció de l'acció i de prejudicialitat civil oposades per la societat Villegas a la demanda articulada per la societat Capellà i estimar íntegrament la demanda articulada per aquesta darrera contra la primera condemnant-se la societat Villegas a satisfer la suma de 24.288,38.- EUR que cal augmentar dels interessos legals des de la data de la contesta a la demanda i fins el dia del seu total pagament i a satisfer les costes processals ocasionades inclosos els honoraris d'advocat i de procurador de l'agent". III.- La representació de la part defenent va interposar recurs contra la sentència d'instància i, en data de registre 11-04-2014, va presentar escrit de conclusions, segons el qual demanava la revocació de la sentència. Pel contrari, la representació processal de la part recorreguda va presentar escrit de contesta a les conclusions, segons escrit de data 8-05-2014, en virtut del qual demanava la confirmació de la resolució d'instància, amb imposició a la recurrent de les costes processals. Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy. FONAMENTS DE DRET I.- Els motius o greuges en els quals la part defenent fonamenta el seu recurs són els que segueixen. En primer terme, entén que l'excepció de prescripció ha de ser estimada perquè el document (número 1) acompanyat amb la demanda no conté un reconeixement de voler pagar el deute. I afegeix que no s'ha provat la renúncia a la prescripció, que la mateixa ha de ser d'aplicació restrictiva i solament esdevé eficaç quan s'exterioritza de manera inequívoca i segura i que el deute, en tot cas, hauria prescrit per quant l'acte interruptiu s'hauria realitzat després d'haver-se escolat el termini triennal de prescripció, com així ho va posar de manifest la sentència del TSJC-007/03 de data 19-06-2003. Per últim, indica que el document es va atorgar per l'amenaça d'acudir als tribunals. En segon terme, respecte de la qüestió de prejudicialitat civil, entén que no es pot admetre la conclusió de la sentència, segons la qual una vegada efectuat el reconeixement del deute no pot anar contra els seus propis actes i no pot condicionar la resolució del litigi a una obra en la que la part recorreguda no ha participat mai, quan això darrer no és cert. En tercer terme, a manca de prova, assenyala que la sentència no pot entendre que el pagament de 598 euros no té a veure amb la factura objecte de la litis, sinó que la mateixa s'ha de compensar (sic, imputar) a la suma que finalment sigui determinada. I, finalment, quant a la condemna en costes, sosté que si bé és cert que no va existir requeriment extrajudicial previ, de manera que, segons les sentències TSJC-276/10 del 30-11-2010, TSJC- 154/10 del 28-10-2010 i TSJC-315/10 del 28-04-2011, no s'escau la imposició de les costes processals. II.- Quant al primer motiu de recurs, relatiu a l'excepció peremptòria de prescripció, s'ha de posar de manifest que la prescripció es pot interrompre per la reclamació judicial (Codi 7,39,7,1) o pel reconeixement efectuat pel deutor (Codi 7,39,7,5). Si s'analitza el document, de data 29-02-2012, que es troba al folis 18 i 19 del mateix s'extreu, de manera clara i inequívoca, que l'administrador de la societat defenent deu les factures que es detalles (núms. 1119, 1140, 1121 i 1050). Per consegüent, no es precisa el reconeixement, com pretén la recurrent, de voler pagar sinó esdevé suficient el reconeixement del deute per tal que la mateixa gaudeixi d'eficàcia interruptiva. Tampoc consta a les actuacions cap acreditació de les eventuals coaccions que hagi rebut la part defenent per a la signatura del document, a la vegada que s'ha de concloure amb el tribunal a quo que els pressupòsits de la intimidació com a vici del consentiment requereixen que l'amenaça sigui injusta i, en el cas concret, en funció de les circumstàncies presents i atesa la relació existent entre el document i l'advertència d'exigir els crèdits que recull l'esmentat document judicialment, no es pot entendre com a injust. Per últim, aquesta Sala ja ha establert en diferents ocasions (TSJC-007/03 del 19-06-2003 i TSJC-009/04 del 30- 06-2004) que el reconeixement de deute, mentre encara no s'ha escolat el termini de prescripció, constitueix un mode d'interrupció de la mateixa, de manera que el termini transcorregut esdevé inhàbil i torna a iniciar-se el còmput. En canvi, escolat el termini de la prescripció i, per tant, guanyada pel deutor la prescripció, un reconeixement de deute significa una renúncia a la prescripció guanyada i, de nou, que s'iniciï el termini de la mateixa. Per tant, tampoc, des d'aquesta òptica, pot triomfar l'excepció de prescripció. III.- Pel que es refereix a l'excepció de prejudicialitat civil, aquesta Sala ha indicat (cfr. Aute TSJC-025/11 del 31-05-2011) que la prejudicialitat civil procedeix quan per a la resolució d'una qüestió o extrem que prové d'un altre litigi esdevé oportuna la suspensió del procediment fins que s'ha resolt l'extrem prejudicial. Per tant, la qüestió de prejudicialitat civil cerca la suspensió del procés en tant es resol l'extrem prejudicial i s'articula processalment com una qüestió de prejudicialitat que ha de ser resolta amb anterioritat al fons del litigi. En el cas que ens ocupa, la prejudicialitat civil s'ha articulat inadequadament de manera subsidiària a l'excepció peremptòria de prescripció. Però a més, si s'analitzen les seves exigències, s'ha de confirmar la sentència d'instància en el sentit que no considera oportú la suspensió del procés en tant es resolen els altres processos civils. En efecte, existeixen dos procediments judicials instats per la part defenent: un, contra ORG_1, ORG_0, en el que aquesta part demandada addueix via reconvencional defectes greus d'execució i entre els treballs executats es troben els realitzats per la part agent, i un altre contra els propietaris de l'obra. L'argument del tribunal a quo per a refusar la prejudicialitat civil ha de ser mantingut i es troba, per una part, en que la part agent no és part en els procediments judicials; extrem divers a la seva participació a l'obra, i, sobretot, que existeix un reconeixement de deute de les quantitats que es reclamen amb la demanda, de manera que difícilment les controvèrsies que es ventilen en aquells plets poden ésser tingudes en compte per a la resolució del present. IV.- En tercer terme, quant a la quantitat de 598 euros, consta a les actuacions que, en data 17-01-2012, es va produir un pagament de 598 euros amb venciment 4-01- 2012 i amb número de referència 1470. Assenyala que la sentència no pot entendre que el pagament de 598 euros no té a veure amb la factura objecte de la litis, sinó que la mateixa s'ha de compensar (sic, imputar) a la suma que finalment sigui determinada. I aquest motiu sí ha de ser acollit. En efecte, quan entre un deutor i un creditor existeixen diferents relacions obligatòries consistents en el pagament de diner, els criteris d'imputació de pagaments determinen quins deutes s'extingeixen per pagament i quins queden subsistents. Els criteris consisteixen en atribuir, en virtut del principi favor debitoris, l'opció al deutor (Codi 8,43,1). I, solament, en defecte d'imputació pel deutor, ho pot efectuar el creditor però a favor del crèdit més gravós D.46,3,3). En el cas que ens ocupa, ja sigui perquè el deutor interessa la imputació als deutes que es reclamen, o ja sigui per quant la imputació del creditor és a un crèdit més recent, quan n'existeixen d'antics que han de ser considerats més gravosos, en el sentit que generen interessos i despeses derivats del seu impagament, s'ha de donar lloc a aquest motiu del recurs i descomptar els 598 euros de la quantitat de la condemna establerta a la primera instància. V.- Pel que fa a les costes processals de primera instància, les sentències d'aquesta Sala, TSJC-276/10 del 30-11-2010, TSJC-154/10 i 225/10 del 28-10-2010 i TSJC-315/10 del 28-04-2011 no exigeixen la preexistència d'un requeriment extrajudicial previ en un supòsit de reclamació de quantitat que es tramita per un procediment ordinari, sinó que el seu supòsit de fet té relació amb l'existència d'un aplanament; extrem que no concorre en el present cas. Consegüentment, la condemna en costes processals ha estat adequadament imposada i la mateixa s'ha de mantenir, atès que l'estimació de la demanda, malgrat la resta dels 598 euros, s'ha d'entendre substancial i, per tant, conforme al criteri del venciment objectiu s'han d'imposar a la part vençuda (Codi 7,51,5). Decisio L'èxit parcial del recurs justifica la no imposició de les costes processals d'aquesta alçada (arg. Novel·la 82, cap. X). Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, DECIDEIX ESTIMAR EN PART el recurs interposat per la representació processal de Villegas contra la sentència, de data 21-11-2013, dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles i revoquem la seva part decisòria únicament en el sentit d'imputar i, per tant restar, a la condemna de 24.288,38 euros el pagament de 598.-euros, quantitat que caldrà augmentar amb els interessos legals des de la contesta a la demanda i fins el seu total pagament i amb imposició de les costes processals. No procedeix efectuar imposició de les costes d'aquesta alçada. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Subir Diccionario RAE