SENTÈNCIA En nom del Poble Andorrà.- A la vila d'Andorra, el 2 de juliol del 2014. El M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- En les actuacions del procediment ordinari núm. 0106-3/2010, instades pel Sr. Conde contra el Sr. Nuñez, en data 5 de març del 2014, l'Hble. Tribunal de Batlles va dictar Sentència, la part dispositiva de la qual va decidir: "que desestimant íntegrament la demanda formulada pel Sr. Conde contra el Doctor Sr. Nuñez - aixà és en exercici d'acció en responsabilitat civil per negligència mèdica-, ha d'absoldre i absol lliurement al darrer de tots i cadascun des pediments exercitats pel primer en la seva contra, imposant a l'instant d'aquest plet les costes judicials de conformitat amb el que preveu el darrer Considerant". II.- El Sr. Conde no es mostra d'acord amb la sentència de la instància i en demana la revocació, tot donant lloc a l'estimació de la seva demanda i a la condemna de la part adversa a satisfer les costes judicials d'ambdues instàncies, inclosos honoraris d'advocat, de procurador i de pèrit. Els seus greuges són els següents: el demandat el va donar d'alta tres mesos després de l'accident laboral, sense realitzar altres proves que la radiològica; en aquell moment, continuava tenint dolor, edema al turmell i estava limitat funcionalment (caminava coix); el seu metge de capçalera (Dr. L.) el va posar immediatament de baixa i el va adreçar al traumatòleg Dr. Garzón, que va diagnosticar el problema real després de realitzar proves complementàries; l'alta mèdica decidida pel Dr. G. va estar negligent. Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova. FONAMENTS DE DRET I.- El Sr. Conde va formular demanda, en reclamació de quantitat, contra el Sr. Nuñez. El Sr. Conde considera que l'interessat, especialista en traumatologia, va cometre dos errors professionals greus: a) va acordar l'alta laboral del Sr. Anaya prescindint dels dolors que patia i de la seva coixesa i b) no va diagnosticar la distròfia simpàtica reflexa al turmell i peu drets ni la luxació externa dels tendons peroneals, errada que va allargar innecessàriament la seva convalescència. La instància ha desestimat la demanda del Sr. Conde en considerar que el defenent havia actuat d'acord amb la lex artis ad hoc. El Sr. Conde ha apel·lat contra la sentència emesa per l'Hble. Tribunal de Batlles, entenent que la instància ha dut a terme una incorrecta valoració de les proves. II.- Un recordatori dels fets majors que envolten aquest litigi s'imposa: 20 d'abril del 2007: el Sr. Conde acudeix al Servei d'Urgències de l'Hospital Nostra Senyora de Meritxell en motiu d'un accident laboral. El Dr. Elías diagnostica un esquinçament del turmell dret. Les proves radiològiques són negatives: "Turmell 2 proj.: no fractures - Peu 2 proj.: no fractures" (foli 26), 30 d'abril del 2007: l'interessat acudeix, per primera vegada, al consultori del traumatòleg Dr. Nuñez. 25 de juny del 2007: el Dr. Nuñez ordena una nova radiografia del calcani dret axial, la qual no aporta cap dada significativa (foli 29), 16 de juliol del 2007: el Dr. Nuñez acorda l'alta laboral del seu pacient, doncs estima que "ha millorat" (foli 30), 25 de juliol del 2007: el metge de capçalera del Sr. Anaya -Dr. ENTITY_7- el torna a reposar en situació de baixa mèdica (foli 31) i l'adreça al traumatòleg Dr. Garzón, 30 de juliol del 2007: el Dr. Garzón ordena la realització de proves complementàries, tota vegada que sospita l'existència d'una distròfia simpàtica reflexa com a seqüela de l'esquinç (folis 42 i 67), 6 d'agost del 2007: la radiografia del turmell dret posa en evidència una "possible evolució distròfica seqüelar" (foli 49), 7 d'agost de 2007: la IRM del turmell dret constata "una luxació complerta externa dels tendons peroneals" (foli 47), 27 d'agost del 2009: el traumatòleg Dr. V. acorda l'alta mèdica (foli 132). III.- De conformitat amb la doctrina d'aquesta Sala (TSJC-126/13 del 30 de juny del 2014), la prestació del Dr. Nuñez no es configura com una obligació de resultat, ja que la curació del seu pacient no estava inclosa dins la seva missió. La guarició constitueix sempre un objectiu, però la seva absència no constitueix automàticament un perjudici. La seva funció consistia, per tant, en una prestació de fer o de mitjans, que, com a tal, quedava complerta amb la realització de l'activitat contractada, sempre i quan l'hagués executat amb la diligència o perícia exigibles al cas concret. Aquesta prestació quedava doncs esgotada amb l'aplicació dels mitjans i coneixements que, segons l'estat de la ciència, lex artis ad hoc o conjunt de sabers i tècniques pròpies de la seva professió, estaven objectivament al seu abast quan va examinar al Sr. Conde. En una medicina de mitjans i no de resultat com s'ha dit, l'adopció de decisions clíniques està generalment basada en el diagnòstic que s'estableix a través d'una sèrie de proves encaminades a demostrar o excloure una hipòtesi preliminar, proves que seran possiblement més útils com més precoçment es puguin dur a terme. Això implica, en un primer lloc, que és obligació del metge realitzar totes les proves diagnòstiques necessàries, en funció de les dades de la ciència mèdica en aquell moment, de manera que, realitzades les comprovacions que el cas requereix, només el diagnòstic que presenti un error de notòria gravetat o unes conclusions absolutament aberrants, pot servir de base per declarar la seva responsabilitat. El mateix succeiria en el cas que no s'haguessin practicat totes les comprovacions o exàmens exigits o exigibles. En segon lloc, no es pot qüestionar, per regla general, el diagnòstic inicial per l'evolució atípica de la patologia. En definitiva, no es pot oblidar que el risc i, amb ell, el diagnòstic -que forma part de la lex artis- resulten consubstancials a l'acte mèdic. IV.- La demanda en responsabilitat professional del Sr. Conde es fonamenta en l'informe del Dr. Bermudez. El facultatiu atribueix principalment dues omissions al Dr. ENTITY_5: a) donar l'alta laboral al pacient malgrat presentava limitació funcional, dolor i edema a nivell de l'articulació del turmell dret i b) absència de diagnòstic precoç de la distròfia simpàtica reflexa i de la luxació externa dels tendons peroneals. Pel que fa l'alta laboral, força és de constatar que els símptomes descrits pel Dr. Bermudez no queden suficientment acreditats. Però fins i tot admetent-ho, el fet que el Sr. Anaya presentés coixesa (desconeixem el seu grau) no era necessàriament incompatible amb la represa del treball. A qual cosa escau afegir que la consolidació (o estabilització) d'una patologia no equival el seu guariment. En efecte, l'alta laboral procedeix quan les dolències han desaparegut o no milloren malgrat els tractaments emprats. El dolor és un paràmetre massa subjectiu per fer obstacle a una alta. Respecte de l'edema, es tracta d'una mer signe que no es connecta amb cap limitació per realitzar el treball habitual. És més, segons el Reglament regulador de les prestacions d'incapacitat temporal del 28 d'abril del 2010, els esquinços de turmell (codi 8450) requereixen només 20 dies de baixa i, en el cas del Sr. Anaya, l'atur va durar 87 dies. En qualsevol cas, no es pot presumir una errada mèdica pel mer fet que un altre metge el reposés en situació d'atur després de 7 dies de treball. Quant al segon extrem, el pèrit judicial Dr. Anaya, especialista en cirurgia ortopèdica i traumatologia, explica que els símptomes precursors de la distròfia simpàtica reflexa són: "un dolor candent sever, acompanyat de contractura muscular, rigidesa en les articulacions, creixement excessiu del pèl i alteracions en els vasos sanguinis que fan que la pell canviï de color i temperatura" i que "no es pot afirmar que els símptomes propis d'aquesta complicació fossin suficient evidents durant l' ... actuació mèdica" del Dr. Nuñez (foli 315). Per tant, no es pot concloure raonablement en un error de diagnòstic. Però encara hi ha més. En efecte, la radiografia que encomana el Dr. Nuñez resulta negativa, tota vegada que el radiòleg Dr. Anaya destaca solament signes d'artrosi i una lleu desmineralització òssia (foli 29), pròpies de l'edat del pacient o del desús del membre inferior segons el Dr. Anaya (foli 318). Poc més d'un mes després, quan el recurrent ha perdut la confiança en el Dr. Nuñez, el mateix Dr. Anaya observa una "possible evolució distròfica seqüelar" (foli 49). Així les coses, malament el Dr. Nuñez podia sospitar la presència d'aquella malaltia quan la radiografia precedent no presentava cap interès particular. Per acabar, el Dr. Anaya tampoc assegura que un inici més precoç del tractament de la distròfia simpàtica reflexa "hagués evitat o minimitzat les seqüeles" (foli 316). Resta la problemàtica relacionada amb la luxació externa dels tendons peroneals. Aquesta patologia va ser revelada, en data 7 d'agost de 2007, a resultes de la IRM que va ordenar el Dr. Garzón. Es recrimina, per tant, al Dr. Nuñez una demora culposa en la realització d'aquella prova complementària. El pèrit judicial conclou que: "el protocol habitual d'un esquinç de turmell (no) contempla inicialment la realització de cap altra proa diagnòstica, apart d'una radiologia estàndard (front i perfil) que ja li feren a l'hospital sense cap troballa significativa. Del curs clínic referit a l'informe del Dr. G. tampoc es desprèn cap signe o símptoma que orientés cap a la necessitat de practicar cap altra prova complementària apart dels estudis radiològics de control que li va demanar. Considero, doncs, que el Dr. G. va efectuar les proves necessàries en funció de la situació clínica del moment de la seva assistència" (foli 314) i que es tracta d'una lesió "que habitualment pot passar desapercebuda pel clínic en un context d'esquinç de turmell ... no es tracta d'un diagnòstic clínic fàcil ja que la luxació pot quedar amagada darrera de un quadre clínic intensament dolorós que artefacta la exploració i un edema del turmell que dificulta la inspecció i la palpació del recorregut tendinós" (foli 315). Això cal afegir que el pacient no es va operar dels tendons fins el 18 de juny del 2008 (foli 101), tractant-se per tant d'una decisió no urgent, quin retard no es pot imputar a l'apel·lat. V.- Malgrat la desestimació del recurs d'apel·lació del Sr. Anaya en el fons, la complexitat tècnica d'aquest litigi aconsella no efectuar especial condemna en costes judicials en cap instància (arg. novel·la 82, Capítol 10), de manera que cada part haurà d'assuAnaya les pròpies i la meitat de les comunes. Vistos la legislació vigent i els usos i costums aplicables al present cas. La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, Decisio DECIDEIX Estimar molt parcialment el recurs d'apel·lació formulat pel Sr. ENTITY_4; confirmar la sentència de l'Hble. Tribunal de Batlles de data 5 de març del 2014, excepció feta de les costes judicials, les quals, tant les de primera com de segona instància, cada part haurà d'assuAnaya les pròpies i la meitat de les comunes. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Subir Diccionario RAE