Tribunal Superior de Justícia d'Andorra (Sala Civil), 5 février 2015, ROJ STSJAD 57/2015
Reproduction verbatim
Décision commentée : Tribunal Superior de Justícia d'Andorra (Sala Civil), 5 février 2015, ROJ STSJAD 57/2015, ECLI:AD:TSJADAD:2015:57 (recours n° 285/14) (Lire sur source officielle)
Faits et procédure
Une salariée, Mme Yuste, exerçait depuis février 2007 des fonctions d'administration et de comptabilité au service de la société Olmo, sans contrat écrit. La gérante de la société, Mme Tamarit, était désignée comme l'auteur des faits de harcèlement allégués.
PARTIE II — MINUTE ORIGINELLE & TEXTE AUTHENTIQUE INTÉGRAL
PRINCIPAT D’ANDORRA
ADMINISTRACIÓ DE JUSTÍCIA — EN NOM DEL POBLE ANDORRÀ
Le 19 février 2013, la salariée a adressé à son employeur une lettre de « désistement justifié » (desistiment justificat) du contrat de travail, avec effet immédiat, sur le fondement de l'article 97.1 h) de la Llei 35/2008 du Codi de relacions laborals. Elle invoquait un traitement vexatoire et un harcèlement moral, dont l'épisode le plus grave aurait eu lieu le 6 février 2013, date à laquelle la gérante l'aurait poussée à plusieurs reprises contre une armoire. Elle réclamait en outre le paiement des sommes dues au titre de la rupture et les cotisations de sécurité sociale (CASS).
Saisi d'une demande de 34 525,07 euros d'indemnités (pour désistement justifié et pour licenciement « non causal et injustifié »), le Tribunal unipersonnel du Batlle, par jugement du 2 juin 2014, a partiellement fait droit à la demande et condamné la société Olmo à verser 18 945,90 euros, augmentés des intérêts légaux, ainsi que les dépens, y compris les honoraires d'avocat de la demanderesse.
La société Olmo a interjeté appel, sollicitant la réformation du jugement et le rejet intégral de la demande. Elle contestait notamment la crédibilité des témoignages, l'absence de preuve des faits allégués, la suffisance des éléments médicaux et l'imposition des dépens dans une situation de succès partiel.
Question de droit
La Cour devait résoudre deux questions.
La première portait sur le fond : le désistement de la salariée pour motif tiré de l'article 97.1 h) du Code des relations de travail était-il justifié ? Ce texte vise « tout acte de l'employeur ou de ses représentants qui soit de quelque manière vexatoire pour le travailleur, offense sa dignité de personne, ou constitue une conduite de harcèlement moral, sexuel ou fondé sur le sexe ». La question revenait donc à déterminer si les faits de harcèlement moral et de traitement vexatoire, et en particulier l'agression du 6 février 2013, étaient établis.
La seconde portait sur les dépens de première instance, dès lors que l'estimation n'était que partielle.
Solution et dispositif
La Cour a rejeté l'appel et confirmé le jugement de première instance.
Sur le fond, la Cour rappelle que les juges apprécient les preuves dans leur ensemble selon le critère de la « saine critique ». Elle écarte le grief d'impartialité du premier juge. Elle considère que la qualité d'amis de la demanderesse ne prive pas les témoignages de toute valeur probante. Elle relève que plusieurs témoins, anciens salariés, décrivent de manière cohérente un comportement maltraitant de la gérante envers le personnel et envers la demanderesse, y compris l'épisode du 6 février 2013 qui leur a été rapporté ou qu'ils ont pu observer indirectement.
Pour l'agression elle-même, la Cour constate l'absence de preuve directe. Elle retient toutefois trois éléments convergents : (i) le caractère impulsif de la gérante, établi par plusieurs témoignages ; (ii) la valeur réduite du témoignage du se
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA
Sala Civil
TSJC.- 0000285/2014 ORIGEN: 1000496/2013
SENTÈNCIA
En nom del Poble Andorrà.-
A la vila d'Andorra la Vella, el 5 de febrer del 2015.
Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova i M.I. Sr. Vincent Anière, ha adoptat la resolució següent:
ANTECEDENTS DE FET
I.- La Sra. Yuste va presentar demanda laboral contra la societat Olmo, demanant que es condemnés a la demandada a satisfer-li la suma total de 34.525,07.-euros en concepte d'indemnitzacions per desistiment justificat i per comiat "no causal i injustificat", al pagament dels interessos legals corresponents, a declarar i cotitzar prop de la CASS, així com al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.
II.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 02-06-2014, decidint "Estimar parcialment la demanda formulada per la Sra. Yuste contra la societat Olmo, condemnant aquesta darrera a satisfer a la primera la suma de 18.945,90.-EUR més els interessos legals comptadors d'ençà la contesta a la demanda i fins el dia del seu total pagament i a satisfer les costes processals causades, inclosos els honoraris d'advocat de la part demandant.".
III.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal de la societat Olmo, demanant la seva revocació i que es dictés una nova desestimant la demanda, amb imposició a l'agent de la totalitat de les costes d'ambdues instàncies.
La representació processal de la Sra. Yuste demana la confirmació de la Sentència.
Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.
FONAMENTS DE DRET
I.- Ha quedat acreditat que la Sra. Yuste treballava per la demandada, des del mes de febrer del 2007, realitzant tasques d'administració i comptabilitat, sense que les parts hagin establert cap escrit.
La gerent de dita empresa és la Sra. Tamarit.
El dia 07-02-2013, la Sra. R. va presentar una denúncia contra la Sra. V. prop del servei de policia d'Andorra, relatant que des de feia un any patia assetjament laboral per part d'aquesta senyora qui, el dia abans, 06-02-2013, l'havia empès vàries vegades contra un armari. Afirmava que el seu company de feina, el Sr. J.Galan era testimoni d'aquests fets.
El dia 19-02-2013, l'empleada va enviar a la defenent una carta de desistiment, redactada de la manera següent: "Per la present, us comunico la meva decisió de desistir, de forma justificada, del contracte de treball que ens uneix d'ençà l'any 2007, amb efectes a partir de la data d'avui, tot de conformitat amb les disposicions assentades en l'article 97.h) de la Llei 35/2008 del Codi de relacions laborals.
Com no desconeixeu, el motiu pel qual he decidit procedir a la rescissió unilateral i sense preavís de la relació laboral que ens uneix rau en el tracte vexatori i l'assajament moral envers la meva persona que he sofert aquests darrers temps, amb les conseqüències totalment perjudicials que per mi se'n deriven.
Un tracte i un assetjament que varen tenir el seu moment més àlgid el passat dia 6 de febrer del 2013, quan la Sra. Tamarit em va escridassar i em va empènyer en diverses ocasions contra un armari.
Així les coses, i essent absolutament insostenible aquesta situació, a partir de la data d'avui la relació laboral que m'uneix a l'empresa queda totalment resolta i sense efecte, procedint l'aplicació de les conseqüències legalment previstes pel comportament de l'empresa, entre elles el meu dret a exigir la indemnització corresponent al comiat injustificat.
Resta ben entès tanmateix que el present desistiment justificat de la relació laboral no els eximeix del pagament dels havers laborals que m'adeuten, així com del compliment de les obligacions que la Llei 35/2008 del Codi de relacions laborals els imposa. Per consegüent, els requereixo formalment i expressa perquè procedeixin a liquidar-me tots els havers laborals que l'empresa té actualment pendents d'abonar-me, puix del contrari hauré d'emprar les vies al meu abast en defensa dels meus legítims interessos...".
II.- La part recurrent sosté que la Sentència d'instància és incongruent, injusta i arbitrària, vulnerant així el seu dret a obtenir una decisió fonamentada en dret. Argumenta en essència que: 1) no s'han acreditat els motius exposats en la carta de desistiment; 2) la treballadora invoca un tractament vexatori sense especificar els termes, ni el període, quan el desistiment s'ha de fonamentar sobre uns fets recents; 3) els testimoniatges invocats per la sentència manquen de credibilitat; 4) la sentència no explica quins fets constituirien un assetjament laboral; 5) el Tribunal, mancant a la imparcialitat, ha distorsionat el testimoniatge de l'únic testimoni de la presumpta agressió, i qui és l'únic que no té relació d'amistat amb la demandant; 6) els elements mèdics són insuficients i no acrediten que la demandant va patir uns trastorns relacionats amb un pretès maltractament i 7) l'estimació de la demanda és parcial ja que es va estimar la demanda en un 54,88% i no s'havia d'efectuar cap imposició de costes.
La carta de dimissió invoca l'apartat h) de l'article 97.1 del codi de relacions laborals per justificar el desistiment, és a dir el motiu següent:
"En general, qualsevol acte de l'empresari o dels seus representants que de qualsevol manera sigui vexatori per a la persona treballadora, ofengui la seva dignitat com a persona, o suposi una conducta constitutiva d'assetjament moral, sexual o per raó de sexe.".
Abans d'examinar el fons de la qüestió, indicarem en primer lloc que pertoca als òrgans jurisdiccionals apreciar les proves en el seu conjunt segons el criteri de la sana crítica, i en el cas d'autes considerem que és el que va fer l'Hble. Batlle, i que les greus crítiques de la part recurrent, en particular de mancar a la imparcialitat i de manipular el curs de les proves en benefici d'una de les parts, no són justificades.
En el cas d'autes, la Sra. R. invocava a la vegada un tracte vexatori i l'assetjament moral, i una agressió de data 06-02-2013.
Pel que fa al tracte vexatori i l'assetjament moral, la part recurrent critica els testimoniatges aportats per la part agent ja que es tractaria de persones tenint una relació d'amistat amb la Sra. R. i que llurs declaracions mancarien de credibilitat i fins i tot a la veritat.
Però, considerem al contrari que ressurten d'aquests testimoniatges uns elements comuns que confirmen la versió de la demandant.
És cert que part d'aquestes persones es presenten com a amics de la demandant, però aquest sol fet no pot treure tota força probatòria al seu testimoniatge.
Tampoc, el fet de tatxar un testimoni no significa privar de tota validesa la seva declaració, sinó que adverteix a l'òrgan judicial de les circumstàncies que concorren en el testimoni i que poden afectar la seva fiabilitat (TSJC 053/02 del 18-03/2003).
En el present cas, no existeix cap element suficientment significatiu per considerar que s'haurien d'apartar dit testimoniatges. Al contrari, apareix que es tracten de persones que han treballat per l'empresa, aptes per a descriure el comportament de la gerent de la mateixa, i que aporten elements coherents i coincidents pel que fa al tractament rebut per la Sra. R.
Així, la Sra. Seco amiga de l'agent i antiga relació de treball, explica que durant els dos anys que va treballar per l'empresa, va constatar que la Sra. V. maltractava i insultava als empleats i en particular a la Sra. R.; que entre altres episodis, un dia li va dir "que estas gorda, das asco y te gastas 200.-euros en comprarte un bolso"; que uns companys li havien comentat l'episodi on la Sra. V. va empènyer la Sra. R. contra un armari.
La Sra. Bermudez, antiga relació professional, explica que durant els tres anys de treballar per l'empresa, ha constatat que la Sra. V. maltractava al personal, inclòs a ella, fins al punt d'anar a treballar amb una bola al ventre; que, tot i no haver-ho presenciat, no li estranyaria que hagi tingut el mateix comportament amb la Sra. R. ja que quan s'enfadava, perdia els seus nervis.
El Sr. Canales amic de l'agent i antiga relació de treball, també explica que la Sra. V. maltractava als empleats diàriament, inclòs ell, i "es sobrepassava", perdent els nervis; que faltava al respecte i insultava a la Sra. R.; que l'havia vist empunyar a uns treballadors contra qui estava enfadada; que si no havia vist personalment els esdeveniments del 06-02-2013, altres treballadors li havien comentat que la Sra. V. havia empès a la Sra. R. contra un armari.
No es tracta de valorar el caràcter de la Sra. V. ni el seu comportament en general, sinó de constatar que aquests testimoniatges confirmen la versió de la Sra. R. segons la qual ha sofert un tractament vexatori i d'assetjament laboral per part de la Sra. V., i això fins al final de la relació laboral, i fins a arribar als esdeveniments del 06-02-2013.
Pel que fa als fets del dia 06-02-2013, força és de constatar que no existeix cap prova directa que la Sra. V. va empènyer la Sra. R. contra un armari.
Nogensmenys, s'han de prendre en consideració una sèrie de tres elements que fan preferible la versió de l'empleada a la de l'empresari.
En primer lloc, els testimoniatges abans esmentats, que fan ressortir el caràcter molt impulsiu de la Sra. V. (la mateixa ha indicat a l'Hble. Batlle que té caràcter i un tó de veu fort), i entre ells, els de la Sra. O. i del Sr. P. explicant haver tingut coneixement de l'agressió de manera indirecta, aquest darrer precisant que ja l'havia vist empènyer empleats contra qui estava enfadada.
En segon lloc, s'ha d'analitzar el testimoniatge del Sr. Galan.
Si la part recurrent insisteix en què el Sr. Galan és l'únic testimoni directe dels fets i l'únic que no tindria cap relació d'amistat amb la demandant, nogensmenys, s'ha de prendre en consideració el fet que dit senyor encara treballa per la societat demandada, sota els ordres directes de la Sra. V., i que aquesta situació de subordinació, més el fet que dit testimoniatge és totalment contradictori amb les dels antics empleats, ha de portar a valorar-lo amb suma precaució, tenint en compte que el Digest considera que no són testimonis escaients les persones a les quals es pot manar testificar.
Fetes aquestes precisions, hem de dir que és innegable que, preguntat per la policia si havia presenciat un encontre entre les dues dones que pogués haver derivat en una agressió, si ell havia intervingut perquè no es consumés una agressió, o si havia presenciat alguna agressió, el Sr. Galan va contestar que no.
Va mantenir aquesta posició davant del batlle penal i en el marc dels presents autes.
Dit això, ha explicat que les dues dones havien tingut una "violent discussió verbal" que també ha qualificat de "acalorada", a tal punt que a un moment es va aixecar de la seva cadira. Indica que no hi va haver cap insult ni agressió, però, de manera molt estranya -atès la intensitat de la escena que tenia lloc davant d'ell-, en resposta a la qüestió de la part defenent de dir com és cert que la Sra. V. no havia agredit a la Sra. R., manifesta que "no hi va prestar la suficient atenció", resposta del tot reveladora.
En tercer lloc, s'ha de considerar que els elements mèdics establerts pel Dr. Marcos són compatibles amb tal agressió.
En efecte, en data 08-02-2013, la Sra. R. va ser objecte d'un atur de treball per baixa mèdica, prolongada en data 18-02-2013, el certificat mèdic fent esment de trastorns d'ansietat. De l'informe del metge, Dr. Marcos ratificat per davant de l'Hble. Batlle, ressurt més precisament que quan la va visitar el 08-02-2013, la pacient referia haver patit una agressió en la feina, i que presentava un síndrome ansiós-depressiu amb trastorn de la son i que havia precisat un tractament farmacològic i un seguiment mèdic durant sis mesos.
La Sra. R. no ha pretès mai que havia patit lesions físiques pel fet de l'agressió, i poca transcendència té el fet que el metge l'havia visitat dos dies desprès dels fets.
És cert que el Dr. L. no és psiquiatra, i que precisa que va prendre en compte les verbalitzacions de la Sra. R., però el fet que un examen psicològic es fa essencialment (però no solament) a través de l'analisi per part del metge de les manifestacions del pacient, no pot permetre considerar que el perjudici invocat seria totalment subjectiu. En tot cas, aquestes consideracions no canvien en res el fet objectiu que en data 08-02-2013, front a una pacient que declarava haver patit una agressió, el metge, utilitzant les seves competències pròpies, ha diagnosticat un trastorn ansiós-depressiu necessitant un tractament farmacològic i un seguiment mèdic.
En aquestes condicions, considerem que queden establerts els fets denunciats en la carta de desistiment, i per tot l'exposat s'ha de confirmar la sentència d'instància.
III.- Pel que fa a la qüestió de les costes de primera instànica, el Tribunal Unipersonal, tot i qualificant l'estimació com a parcial, ha fonamentat la condemna en costes de la part defenent sobre el principi del venciment objectiu. En el present cas, és més aviat d'aplicació la doctrina habitual d'aquesta Sala, segons la qual, en matèria laboral, s'han d'imposar a l'empresari les costes judicials malgrat el fet que l'estimació és parcial, ja que l'assalariat ha tingut l'obligació de sol·licitar la tutela judicial per obtenir el reconeixement dels seus drets laborals.
IV.- La desestimació del recurs determina la condemna de la societat Olmo a pagar les costes d'aquesta alçada en virtut del principi del venciment objectiu.
Decisio
Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,
DECIDEIX
DESESTIMAR el recurs de la societat Olmo, contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 02-06-2014 que confirmen íntegrament;
IMPOSAR a la societat Olmo les costes judicials d'aquesta alçada.
Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.