SENTÈNCIA En nom del Poble Andorrà.- A la vila d'Andorra la Vella, el 9 de juny del 2015. Reunida la Sala Civil del M.Sancho Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M Sancho Sr. Joan Manel Abril Campoy i els Magistrats M.Sancho Sr. Vincent Anière i M.Sancho Sr. Pere Pastor Vilanova, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- La representació processal de Querol va interposar demanda, de data 21-03-2013, envers els Srs. Sancho i Nogués, segons la qual demanava la condemna del Sr. Sancho a l'abonament de la quantitat total de 1.506.690,04 euros, juntament amb els interessos pactats en l'escriptura pública de data 15-05-2007, a comptar des de l'u de juliol del 2011 i fins a la cancel·lació del deute, així com les costes processals i que es disposés la realització en pública subhasta de la hipoteca constituïda sobre els béns immobles que referia. La representació processal de la part defenent, per escrit de contesta de 11-04-2013, demanava la desestimació de la demanda i, subsidiàriament, la concessió d'una moratòria mínima de cinc anys des de la fermesa de la sentència que recaigués al terme del present procediment, sense efectuar imposició de les costes processals. II.- L'Hble. Tribunal de Batlles va dictar sentència, de data 8-01-2015, amb la següent part decisòria: "DECIDIM Que estimant substancialment la demanda formulada per la representació processal de l'entitat bancària Querol contra els Srs. Sancho i Nogués, hem de condemnar i condemnem al Sr. Sancho a pagar a la part actora la quantitat de 1.506.690,04.- euros, augmentada dels interessos de descobert en compte corrent, al tipus fixat per l'Agrupació de Bancs andorrans, i que es generin a partir del 2 de juliol del 2011 i fins a la total i definitiva cancel·lació del deute, segons el que disposa el IISancho CONSIDERANT de la present resolució judicial, com també la totalitat de les costes judicials ocasionades, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador, a acreditar en període d'execució de sentència". III.- La representació processal de la part defenent ha interposat recurs contra la sentència d'instància i, per escrit de conclusions, de data de registre 19-03- 2015, demana la revocació de la resolució d'instància. Per el contrari, la part recorreguda, en el seu escrit de contesta a les conclusions, de data 14-04-2015, sol·licita la desestimació íntegra del recurs interposat, amb imposició de les costes processals a la part recurrent. Ha actuat com a magistrat ponent el M.Sancho Sr. Joan Manel Abril Campoy. FONAMENTS DE DRET I.- Els motius o greuges en els quals la part defenent fonamenta el seu recurs són els següents. En primer terme, manifesta que no es pot compartir amb la sentència d'instància que els recurrents havien d'haver anticipat la crisi. El crèdit es va concedir en data 15- 05-2007 i els efectes de la crisi foren latents al continent europeu l'estiu del 2008. La crisi s'ha de conceptuar com un supòsit de cas fortuït o força major, que és un fet notori, extern i imprevisible. Assenyala que, a diferència del supòsit de la STSJA 216/2014, el crèdit es va atorgar abans d'esclatar la crisi. Els recurrents sempre han estat clients seriosos que havien complert les seves obligacions i sempre ha cercat una solució que passava per vendre els actius hipotecats. Afegeix també que les normes de conducta aplicables a les entitats bancàries, aquestes havien d'informar als clients de manera que poguessin prendre les seves decisions amb coneixement de la causa dels riscos i dels costos. Així, si macaven aquests coneixements i es sol·licitaven productes complexes l'entitat l'havia d'advertir sobre aquest particular i deixar-hi constància. El primer motiu que combat la sentència d'instància ha de ser desestimat en atenció a les següents consideracions. En primer terme, la sentència d'instància assenyala que la crisi econòmica és un fet notori actual i extern al contracte i raona que els defenents són professionals del sector de la promoció immobiliària. I en aquest sentit, haurien d'haver escollit la millor fórmula de finançament per a les seves operacions, de manera que no s'actua diligentment quan es contracta una línia de crèdit d'1.200.000 euros amb un període de devolució d'un any i sense tenir en compte altres mecanismes substitutoris pel cas de no poder retornar el finançament contractat. Qüestiona la recurrent que se li exigeix una capacitat de previsió o anticipació de la crisi econòmica global que ningú no va apreciar, la qual cosa evidencia la concurrència de la força major o cas fortuït. Arribats a aquest extrem, cal fer notar que si com el propi recurrent al·lega els efectes de la crisi no es van fer notar al continent europeu fins a l'estiu del 2008 i la línia de crèdit era del 15 de maig del 2007, resulta clar que transcorregut el període d'un any, encara no s'havien fet notar les conseqüències de la crisi a Europa, de manera que l'incompliment de les seves obligacions no es podia fonamentar en la concurrència de la mateixa com a hipòtesi de força major. En segon terme, respecte de l'escriptura de novació de crèdit amb garantia hipotecària, de data 2-10-2008, també amb una durada d'un any, són plenament aplicables les asseveracions que vam efectuar en la nostra sentència de data 27 de novembre del 2014, entre les mateixes parts litigants. En efecte, allí indicàvem que: "En tercer terme, i de forma subsidiària, sosté que la crisi econòmica ha afectat molt directament al sector immobiliari i s'ha produït una alteració de les circumstàncies imprevista i extraordinària que impediria el compliment, tota vegada que ens trobaríem davant una hipòtesi de força major o cas fortuït. Aquesta Sala coneix que la crisi, no solament econòmica, sinó també social i cultural, ha esdevingut un fenomen global i que la seva incidència es projecta sobre la gran majoria dels ciutadans, els quals han d'adaptar el seu comportament i els seus recursos a les noves circumstàncies que envolten la seva quotidianitat. El cas fortuït o la força major es conceptuen com un esdeveniment imprevisible o previsible però inevitable que impedeixen al deutor complir amb la prestació deguda. I, com encertadament raona la sentència d'instància, s'ha d'analitzar si la crisi econòmica i la seva incidència en el contracte de crèdit hipotecari es poden entendre com un esdeveniment extern imprevisible o previsible, però inevitable, que impedís el compliment i també que no resulta apreciable el cas fortuït o la força major com a expedient que exonera de responsabilitat al deutor. En efecte, la part defenent s'ha de conceptuar com a experta en la matèria, tota vegada que es dedicava a les promocions immobiliàries i havia de conèixer el risc d'assumir un crèdit tant elevat amb un període de devolució tant curt (menys de dos anys), sense preveure altres mecanismes substitutoris pel cas de no poder retornar el numerari prestat. I, encara més, el gener del 2009 quan es signa el crèdit hipotecari els efectes de la crisi econòmica ja es coneixien. Així, l'inici d'aquesta crisi sol situar-se cap al mes d'agost de 2007 amb les terribles conseqüències de les hipoteques sub prime, que van ocasionar la intervenció pel Govern americà d'un dels més importants bancs hipotecaris el mes de juliol de 2008 (L'Indy-Banc) i que va portar a la fallida el mes de septembre de Lehmans Brothers, derivada de les seves grans pèrdues en el sector hipotecari. Aquests efectes ja havien arribat al continent europeu, per quant a l'estiu de 2008 ja s'havia registrat una contracció important de l'economia de l'eurozona que va afectar, aleshores, a les quinze economies d'Europa. Per tant, quan el mes de gener de 2009 es va signar aquest crèdit hipotecari el panorama econòmic mundial ja demanava cautela i calma pel finançament que es demanava i la possibilitat de retornar el numerari prestat. I des d'aquesta òptica d'idees, la crisi si bé va poder influir en la no devolució del préstec, ho va ser per quant la part deutora confiava en la venda de l'hotel construït per a la devolució del numerari, sense haver previst de manera diligent que el sector immobiliari ja es trobava molt més alentit i altres formes de devolució del diner o en altres terminis, sense pivotar la devolució sobre la venda de l'Hotel. És a dir, la conducta de la part defenent no va adequar-se als estandards de la diligència d'un empresari del sector, una vegada ja ha esclatat la crisi i es coneixen els seus efectes, sense que es pugui ara intentar adduir una alteració extraordinària de les circumstàncies, per quant les mateixes ja es coneixien quan es va perfeccionar el contracte, i hauien d'haver-se pres en consideració per la part deutora en ares a possibilitar, des d'una òptica real i acomodada a la veritables situació del mercat, el compliment de les seves prestacions". Quant a l'adduïda obligació d'informació per part de l'entitat bancària, i especialment pels productes financers complexes, aquesta al·legació no la va efectuar la defenent en primera instància, atès que ni en els escrits de contesta ni de dúplica es troba cap referència a la mateixa. Per tant, la introducció d'aquesta al·legació en el recurs, de ser examinada, comportaria una afectació clara al dret de defensa de l'altra part, ja que en relació a la mateixa no s'ha pogut produir prova a la instància ni s'ha efectuat cap pronunciament judicial. És per això que, en consonància amb la màxima "pendente appellatione, nihil innovetur", la pretensió referent a la manca d'informació per part de l'entitat financera no pot ésser analitzada. Consegüentment, el primer motiu s'ha de desestimar. II.- El segon motiu de recurs s'adreça a combatre els interessos de demora per descobert. Qüestiona que mai ha tingut coneixement de l'interès de demora aplicable, perquè en el contracte no es feia referència ni foren comunicats ni coneguts en cap moment de la relació contractual i cita la STSJA de 29-10-2013 en defensa dels seus interessos. Tampoc aquest motiu pot prosperar. La sentència d'instància en el seu III Considerant, en ares a protegir a la part deutora, estableix que com que de l'escriptura pública de data 15-05-2007 i de les condicions generals no es determina el tipus d'interès aplicable, s'haurà de determinar a la fase d'execució de sentència, de manera que l'actora acrediti el tipus aplicable i, aleshores, es decideixi sobre el caràcter abusiu o no del mateix. Consegüentment, l'al·legat caire abusiu de l'interès aplicable s'efectuarà a la fase d'execució de sentència, de manera que amb garantia de la plena contradicció i del dret de defensa, pugui el jutjador que coneix de l'execució determinar el caire abusiu o no del tipus d'interès aplicable. III.- I, en darrer terme, quant a la imposició de les costes processals, esmenta la sentència d'aquesta Sala (TSJC-319/13 de data 30-01-2014) que en un supòsit en el qual no es va informar als defenents dels interessos i comissions no es va efectuar imposició de les costes processals. Així, encara que la sentència d'instància remet a la fase d'execució de sentència la determinació dels interessos a aplicar, i, per tant, admet una estimació substancial de la demanda, el cert és que la sentència d'instància conclou que de l'escriptura pública i de les condicions generals no es pot determinar el tipus d'interès i aquest s'ha de determinar en període d'execució de sentència i analitzar en aquell moment el seu caràcter abusiu. Per tant, esdevé imputable a l'entitat financera agent la no determinació del tipus aplicable i la seva remissió a la fase d'execució, de manera que s'ha de concloure que l'estimació de la demanda ha estat parcial, sense que la pretensió sobre l'abusivitat dels tipus s'hagi pogut analitzar, de manera que, conforme a allò previst a la Novel·la 82, cap. X, no procedeix efectuar imposició de les costes de primera instància. IV.- L'èxit parcial del recurs es tradueix, en matèria de costes processals, en la no imposició de les costes d'aquesta alçada. Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, Decisio La Sala Civil del M.Sancho Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, DECIDEIX ESTIMAR EN PART el recurs formulat per la representació processal dels Srs. Srs. Sancho i Nogués contra la sentència, de data 8-01-2015, dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles i revocar la part decisòria de la mateixa únicament quant a la imposició de les costes processals, de manera que no procedeix efectuar imposició de les costes processals de la instància, devent cadascuna de les parts suportar les causades a la seva instància i les comunes per meitat i amb manteniment de la resta dels seus pronunciaments. No procedeix efectuar imposició de les costes d'aquesta alçada. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.- Subir Diccionario RAE