SENTÈNCIA En nom del Poble Andorrà.- A la vila d'Andorra la Vella, el 23 de juliol del 2015. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- La Sra. Durán va presentar demanda laboral contra la societat Marti, SA, (ENTITY_5), demanant que es condemnés a la demandada a satisfer-li: la suma mínima de 32.377,95.-euros en concepte d'indemnització per desistiment justificat, la suma derivada de les vacances meritades que resulti acreditada del període probatori, la suma de 62.-euros derivada de la sanció de salari i feina injustament imposada, o subsidiàriament la de 17,22.-euros els salaris variables que es puguin acreditar en període probatori els interessos legals corresponents, i a declarar i cotitzar prop de la CASS tots els conceptes objecte de condemna, així com al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador. II.- La societat demandada es va oposar a la demanda tot i formulant una demanda reconvencional per tal de condemnar a la part agent a pagar-li l'import de 955,72.-euros en concepte de pagament fet per error, amb imposició de les costes judicials si esdevé a millor fortuna. III.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 04-02-2015, decidint "Primer.- Que estimant de forma molt parcial la demanda interposada per la Sra. Durán contra la societat mercantil Marti, he de condemnar i condemno a aquesta darrera a pagar-li les quantitats de 62.- euros en concepte de salari del mes de març del 2012, per considerar que la sanció imposada no ho fou degudament, i la quantitat de 92,84.- euros en concepte de vacances generades i no gaudides durant l'any 2012, quantitats que hauran de ser declarades i cotitzades prop de la CASS. Segon.- Que estimant la demanda reconvencional, en el seu subsidiari, interposada per la societat Marti contra la Sra. Durán he de condemnar i condemno a aquesta darrera a retornar a l'empresa Marti la quantitat de 955,72.- euros." Tercer.- Que aplicant la compensació entre ambdues quantitats, s'escau considerar que la Sra. Durán haurà d'abonar a la societat Marti la quantia de 800,91.- euros. Quart.- No fer especial imposició de les costes judicials ocasionades." IV.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal de la Sra. Durán, demanant la seva revocació parcial en el sentit de declarar justificada la resolució del contracte de treball per part seva i d'estimar totes les seves pretensions inicials, amb imposició de les costes judicials d'ambdues instàncies a l'altra part. La representació processal de la societat Marti., SA, demana la seva confirmació íntegra, imposant a la part agent les costes de segona instància. Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière. FONAMENTS DE DRET I.- És un fet pacífic en les actuacions que ha existit una relació laboral entre la Sra. Durán, en qualitat de comercial, al servei del negoci MC. des del mes d'abril del 1997, i que a partir del mes de febrer del 2008, com a conseqüència de la cessió de dit negoci a la societat Marti, SA, la relació es va mantenir amb aquesta darrera. En el decurs de dita relació laboral, l'empresa va sancionar vàries vegades a la Sra. Durán, i la discussió d'autes es va centrar en 7 sancions, és a dir les pronunciades com segueix: en data 23-06-2011, en data 01-07-2011 i en data 12-08-2011, cada vegada per la comissió d'una falta lleu i sancionada amb una amonestació, en data 23-09-2011, per la comissió d'una falta greu, sancionada amb una suspensió de feina i sou d'un dia en data 07-02-2012, una altra vegada per la comissió d'una falta lleu, sancionada amb una amonestació, en data 07-03-2012, per la comissió d'una falta greu, sancionada amb una suspensió de feina i sou d'un dia, i, en data 19-03-2012, per la comissió d'una falta greu, sancionada amb una suspensió de feina i sou de deu dies. A partir d'aquell últim dia 19-03-2012, la treballadora va iniciar una baixa mèdica que s'havia de perllongar fins al 01-10-2012. Però, en data 26-09-2012, la Sra. Durán va notificar a l'empresa el seu desistiment justificat mitjançant una carta invocant dos motius, d'una banda l'article 97.1 h) del Codi de relacions laborals, pel fet d'haver patit la imposició sistemàtica de sancions disciplinàries disconformes amb el règim disciplinari legal i els comentaris pejoratius d'una de les seves directores, i d'altra banda l'article 97.1 c) i d) pel fet d'haver cobrat 62,01.- euros bruts menys del que li pertocava (per efecte del compliment del dia de suspensió de feina i sou), i pel fet que s'hagi declarat el seu salari brut a la CASS en una quantitat inferior de la què hauria d'haver estat realment. II.- El primer greuge de la Sra. Durán és que al seu parer el Tribunal ha valorat erròniament les proves en relació a les sancions imposades, tot i aplicant de manera incorrecta el dret vigent. Argumenta en essència que: 1) l'empresa va fer servir la potestat sancionadora de forma esbiaixada i excessiva; 2) el tribunal ha reconegut que tres sancions eren injustificades i que unes notificacions no eren correctes, però no va treure'n les conclusions adequades; 3) la treballadora no ha pogut reconèixer vàlidament unes infraccions si la seva formulació és defectuosa o si no existeix cap falta; 4) les sancions que el tribunal ha considerat com a correctes corresponent a fets que no tenien transcendència disciplinària; 5) pel que fa a la sanció del 19-03-2012 en particular, els fets continguts en la carta no queden acreditats i el tribunal ha interpretat malament la jurisprudència relativa a l'aplicació de l'article 103.5 del Codi de relacions laborals, ja que els fets només podrien constituir una falta lleu i no greu; 6) el tribunal no ha pres en compte el context ; 7) el tribunal, tot i basant-se en elements que no foren debatuts, ha interpretat malament els elements mèdics que estableixen que l'estat de salut de la Sra. Durán era degut a les actuacions de l'empresa i a la tensió que rebia a la feina; 8) l'article 97.1 h no exigeix que l'actuació de l'empresa sigui dolosa per constituir un assetjament moral i és suficient un comportament imprudent per part seva si ha causat una afectació a la moral o a la salut del treballador i 9) no importa que la treballadora no hagi impugnat les sancions i no hagi manifestat a l'empresa que patia assetjament. Recordarem que en virtut de l'article 97 del Codi de relacions laborals relatiu al desistiment justificat de la persona treballadora, aquesta darrera pot rescindir unilateralment i sense preavís el contracte, quan existeix "(h) en general, qualsevol acte de l'empresari o dels seus representants que de qualsevol manera sigui vexatori per a la persona treballadora, ofengui la seva dignitat com a persona, o suposi una conducta constitutiva d'assetjament moral, sexual o per raó de sexe." En el present cas, la treballadora no va impugnar de cap manera les sancions disciplinàries, sinó que, trobant-se de baixa mèdica, va desistir i va invocar dites sancions per a fonamentar la seva decisió. Així, l'objecte essencial del present procediment laboral no era pas tant d'apreciar les sancions del punt de vista de la seva legalitat i eventual nul·litat, sinó de determinar si les circumstàncies en les quals dites sancions foren decidides i pronunciades revelen l'assetjament denunciat per l'empleada. Pel que fa a les sancions, el tribunal ha considerat que, de les set sancions disciplinàries imposades a la Sra. Durán, quatre eren justificades mentre que tres no ho eren, essent precisat que pel que fa a dos d'aquestes darreres, la treballadora no negava l'existència dels fets que havien portat l'empresa a escollir la via disciplinària, i que pel que fa a l'última, existia un malentès. I aquest plantejament s'ha de confirmar per les raons següents. En efecte, poc hi ha per afegir a la molt acurada i encertada anàlisi dels fets i de les sancions realitzada per la instància. Dit això, es pot precisar, de manera resumida, que pel que fa a la sanció del 23-06-2011, la Sra. Durán ha reconegut que havia comés un error en el marc d'una promoció d'oli, però que no era la sola i que s'havia sancionat a tots els comercials. Si es sanciona per infracció lleu a tots els empleats que han comés un mateix error, difícilment es pot considerar una acció dirigida en contra d'una empleada en particular. Pel que fa a la sanció del 01-07-2011, s'ha pogut establir mitjançant les proves testificals que se li havia reclamat un val a la Sra. Durán, i que aquesta havia sostingut en un primer temps que ja l'havia retornat a recursos humans, quan no era així, i que en un segon temps, va entregar el val, precisant al moment de la notificació de la falta "...y encontré el albarán en el coche en una carpeta y como soy y me considero una persona legal se lo dije a la empresa". Pel que fa a la sanció del 12-08-2011, la treballadora ha reconegut que havia comés un error en la identificació d'un client, fent que es va portar una comanda urgent a un establiment que estava tancat, per adonar-se després que dit client no havia fet cap comanda, i que finalment la Sra. Durán no se'n recordava quin client havia pogut fer la comanda. Ara bé, apareix que dita sanció no fou notificada de conformitat amb les exigències legals tota vegada que la carta no està signada per la treballadora, que els testimonis no han confirmat el seu lliurament, i que no apareix la data de lliurament. Nogensmenys, la treballadora ha reconegut haver rebut la notificació de la sanció. Pel que fa a la sanció del 23-09-2011, es reprotxava a l'empleada d'haver en una ocasió arribat 35 minuts més tard al seu lloc de treball i haver sortit 10 minuts abans l'hora de sortida sense avisar als seus superiors ni al departament de recursos humans, i sense fitxar. És cert que la missiva de l'empresa per la seva imprecisió no respecta les exigències legals ni tampoc pot correspondre a una conducta definida pels articles invocats en la mateixa, però el fet mateix del retràs no és negat, i la treballadora al moment de rebre la notificació, va manifestar que "moltes vegades surto a les 7 i 7:50. el despertador no va sonar" Pel que fa a la sanció del 07-02-2012, la Sra. Durán ha reconegut que havia tardat 43 minuts en arribar a la feina, però com per la precedent, no s'ha establert la repetició que exigeix la llei, i per tant aquesta sanció tampoc era justificada. Pel que fa a la sanció del 07-03-2012, es reprotxava a l'assalariada d'haver revelat informació confidencial a un client seu, i que aquesta informació havia arribat a altres clients, causant greus problemes. Finalment, s'ha pogut acreditar que havia existit un malentès, tota vegada que un client, eventual beneficiari d'una promoció reservada a certs establiments era també soci d'un establiment que no podia beneficiar de dita promoció, fet que havia provocat el seu descontentament. Finalment apareix que aquesta situació no es podia reprotxar a la treballadora, essent a més precisat que la carta de notificació de la sanció no era prou concreta en relació als elements reprotxats pel fet de ser redactada en termes massa generals. Pel que fa a la sanció del 19-03-2012, i per acabar, s'ha acreditat que en el desenvolupament de la seva tasca habitual d'acompanyar a un proveïdor i explicitar els clients que han de visitar, l'assalariada havia refusat donar als seus caps, malgrat li hagin exigit, la informació sol·licitada per ells sobre els clients a visitar, si no se li demanava per escrit. Força és de constatar que la Sra. Durán no ha negat aquest extrem sinó que ha explicat que ho havia fet per recomanació mèdica. Però, tal extrem no pot justificar la seva actitud front de l'empresa quan era coneixedora de les exigències de la mateixa, que aquestes van donar lloc a unes ordres directes i que s'hi va oposar voluntàriament. Considerem que tal comportament per part seva no correspon al simple fet de no complir les instruccions de l'empresa en matèria de servei, manera d'efectuar-lo o, si escau, no fer els informes de treball, sinó que correspon a la definició de l'article 103.5 del Codi de relacions laborals que qualifica com a greu el fet de "Incomplir les ordres i les instruccions de l'empresa, o del personal delegat de l'empresa, en l'exercici regular de les seves facultats directives.". Així les coses, no és perquè unes sancions presenten un defecte en la seva formulació o la seva qualificació, i que per tant el tribunal els ha de considerar com a injustificades, que això significa que automàticament haurien de correspondre a un assetjament. En el present cas, parlem de 7 sancions en un període de gairebé d'un any, i vulgui o no, en vàries ocasions, la Sra. Durán, ha reconegut la realitat, sinó de les faltes disciplinàries, almenys dels fets que van fonamentar dites sancions, essent recordat que no les va impugnar. Quant al caràcter exagerat de les sancions, en quatre ocasions es tracta d'amonestacions pel que fa a les faltes lleus, i pel que fa a les faltes greus, en dos ocasions d'una suspensió de feina i sou d'un dia, és a dir la sanció més baixa, essent la sanció més alta (la suspensió de feina i sou de deu dies) només pronunciada per l'última falta, la qual revesteix efectivament més gravetat. Per tant, aquests elements no revelen un abús disciplinari i no permeten a priori establir que l'empresari la va sotmetre a un tractament vexatori o a un assetjament moral. Pel que fa als elements mèdics, la treballadora ha aportat un primer informe de data 10-04-2012, establert per un metge de capçalera que va diagnosticar un quadre de cervicàlgia tensional i un síndrome ansiós provocats per una situació de tensió emocional i estrès, segons refereix la pacient en l'àmbit laboral. També ha aportat l'informe d'un metge del centre de salut mental de data 26- 09-2012 (data de la carta de desistiment) que refereix que presenta un trastorn adaptatiu de tipus ansiós amb elements delirants, essent precisat que també hi ha hagut desconfiança cap a altres àmbits que el laboral, sentint-se la pacient una mica amenaçada de forma injustificada. Afirma que és evident que "el problema patit per la pacient s'ha relacionat íntimament amb la tensió rebuda a la feina" Aquests elements acrediten un evident malestar de la Sra. Durán en relació amb la seva feina, però no permeten imputar-lo a una acció de tipus assetjament per part de l'empresa, no perdent de vista que el metge ha mencionat el risc d'aparició de "noves interpretacions" si es reincorporés a la feina. Al respecte, no és cert que el Tribunal ha basat la seva motivació sobre elements que no foren debatuts, quan ha explicat que "s'ha de tenir en compte que pel que respecta a les causes de l'estrès laboral, aquestes poden ser variades; les vinculades al lloc de treball i també les variables de caràcter personal, atès que la personalitat i el caràcter del subjecte revesteixen de gran importància, no responen totes les persones de manera igual front a situacions tensionals laborals, no tenint en autes cap prova sobre la personalitat de la Sra. Durán, o el seu perfil psicològic, antecedents o circumstàncies personals.", sinó que ha complert la seva tasca de valoració dels elements de prova aportats en autes, en aquest cas els elements mèdics relacionats a l'estat mental de la Sra. Durán, i ho ha fet exposant el seu criteri de valoració. Dit criteri es pot confirmar, ja que atès la subjectivitat pròpia a tals situacions, s'ha d'admetre que, sense elements complementaris, no es pot afirmar pel sol fet que la treballadora ha viscut com un assetjament la tensió que sentia en relació amb el desenvolupament de la seva feina, que existeix realment una conducta d'assetjament per part de l'empresa. Malgrat l'asseveració de la recurrent al respecte, el mobbing o assetjament laboral correspon a una actuació voluntària de l'empresari, i fins i tot a unes maquinacions repetides, que tenen per a objecte o per a efecte una degradació de les condicions de treball susceptible d'afectar els drets de la persona de l'assalariat al treball i a la seva dignitat, d'alterar la seva salut física o mental o de comprometre el seu futur professional. Finalment, en el nostre cas, no s'ha acreditat l'afirmació de l'agent que l'acció disciplinària de l'empresari correspon a una actuació sistemàtica contra la treballadora, ni que l'empresari va fer un ús injustificat de la potestat sancionadora amb la imposició de sancions sense fonamentació, i no s'ha aportat cap element que permeti acreditar que l'actuació de l'empresa dissimularia una voluntat diferent que l'exercici del seu poder de direcció. III.- El segon aspecte del recurs és en relació als altres motius del seu desistiment, i fa valer que 1) el tribunal ha reconegut que la sanció de suspensió de sou no era justificada i ha condemnat l'empresa a pagar l'import de 62.-euros corresponent, i per tant ha reconegut l'impagament del salari; 2) també s'ha condemnat l'empresa a pagar 94,84.-euros en concepte de vacances; 3) aquests impagaments constitueixen una falta greu de l'empresari que justifica el desistiment i 4) el tribunal no s'ha pronunciat sobre la causa de desistiment relativa al punt d) de l'article 97.1 del Codi de relacions laborals, quan l'aplicació de la sanció de suspensió de sou ha comportat la corresponent manca de cotització. El ja esmentat article 97.1 del Codi de relacions laborals disposa que el treballador pot desistir de manera justificada, si pot establir (c) la falta o els retards injustificats i reiterats en el pagament del salari, o (d) la manca de afiliació de la persona treballadora a la Caixa Andorrana de Seguretat Social o el falsejament per part de l'empresa de les declaracions corresponents. La treballadora ha fonamentat el seu desistiment de manera subsidiària sobre aquests dos articles invocant el fet que la manca de pagament del salari íntegra i la consecutiva disminució de la cotització corresponia a dits supòsits, sense invocar la qüestió del saldo de vacances. Però, com es veu a la lectura de l'article 97.1, per justificar el desistiment, la falta o els retards en el pagament del salari han de ser injustificats i reiterats, quan en el nostre cas l'impagament correspon a un fet únic i a l'aplicació d'una sanció la qual, si bé es reconeix ara que no era justificada per les raons exposades abans, no va ser impugnada. Pel que fa al segon aspecte de la qüestió, és cert que el tribunal no ha donat resposta específica i directa pel que fa a la causa de desistiment prevista pel punt d) de l'article 97, però considerem que el fet de no reconèixer la realitat de la causa de l'article 97.1 c) tenia com a conseqüència de no reconèixer la causa de l'article 971 d), ja que en el present cas, les dues queden lligades, i que, en tot cas, de cap manera el fet que la cotització s'hagi trobat minvada (perquè el salari pagat era inferior al normal com a conseqüència de l'aplicació de la sanció) pot encabir en el supòsit d'una manca de afiliació de la persona treballadora a la CASS o un falsejament per part de l'empresa. IV.- El tercer greuge és que el tribunal s'ha equivocat en l'aplicació de la jurisprudència relativa al còmput de les vacances en cas d'existir períodes de baixa mèdica, i que per conseqüent s'han d'afegir 10 dies de vacances als 2 reconeguts per la sentència. L'article 35 relatiu a la incapacitat temporal preveu que el contracte de treball queda en suspens mentre la persona treballadora es trobi en situació de baixa mèdica, ja sigui per causa de malaltia ja sigui per causa d'accident de treball. El mateix text precisa que el termini de suspensió per incapacitat total transitòria es computa sempre a efectes del càlcul d'antiguitat a l'empresa i que, a efectes de meritar vacances, en el supòsit de baixa mèdica per causa de malaltia, no es computa cap període de baixa mèdica que sigui superior a quatre mesos en una anualitat natural. El tribunal ha considerat que atès que la Sra. Durán es trobava en situació de baixa mèdica des del 19-03-2012, i havent transcorregut amb escreix, més de quatre mesos, i en aplicació de l'article ans esmentat, la mateixa no havia generat cap dia de vacances durant aquest darrer període. Però, com ja jutjat per aquesta Sala en un cas comparable (TSJSC 163/13 del 19-09-2013), no obstant el fet que el període total de baixa mèdica supera 4 mesos, sí que els quatre primers mesos generen dret a vacances, ja que en primer lloc la norma legal s'ha d'interpretar de conformitat amb el principi in dubio pro operario i que "tampoc tindria gaire sentit computar vacances en cas de baixes mèdiques de curta duració i cap per aquelles superiors a 4 mesos." Per conseqüent, aquest greuge s'ha d'estimar i s'ha de dir que la Sra. Durán ha generat vacances també pel període entre el 19-03-2012 i el 19-07-2012. Per conseqüent, no mereix 92,84.-euros en concepte de 2 dies de vacances, sinó 557,04.-euros en concepte de 12 dies de vacances, import que s'haurà de prendre en compte en el marc de la compensació. V.- El quart greuge és que malgrat s'hagi demanat, la sentència no es va pronunciar sobre els interessos legals sobre els conceptes indemnitzatoris i remuneratoris. S'ha de recordar que la demanda era que tots els conceptes objecte de la mateixa es majorin amb l'aplicació de l'interès legal a partir del moment de la contesta a la demanda, mentre que la demanda reconvencional era la condemna al pagament de l'import de 955,72.- euros o subsidiàriament aplicar les regles de la compensació, sense interessar cap pronunciament en relació als interessos. El tribunal ha ordenat la compensació sense fer cap pronunciament sobre els interessos. Aquests extrems no comporten cap conseqüència revocatòria tota vegada que en virtut del principi recollit en el Digest 50,17,99 (non potest improbus videri qui ignorat quantum solvere debeat), en cas de compensació judicial, es considera que no existeix mora - ja que el debitor no podia ser conscient del deute- i que els interessos només es deuen a partir de la fermesa de la sentència. En el nostre cas, és finalment la part agent qui és deutora i no pot pretendre als interessos quan és ella qui els deurà a partir de la fermesa de la sentència. VI.-L'últim motiu del recurs concerneix la demanda reconvencional, i sosté al respecte que l'empresari no es pot beneficiar d'una situació que ell mateix ha generat; que ha de ser seriós i de verificar els pagaments que efectua, i que si ha satisfet en concepte de liquidació quelcom relatiu a una relació laboral, no es pot desdir-se'n. En data 03-10-2012, la Sra. Durán va rebre per part de l'empresa un abonament al seu compte corrent de 955,72.- euros en concepte de "Marti. LIQ. 01-10-12 PART PAGA NADAL ANY 2012", i s'ha establert que es tracta d'un error, tota vegada que la mateixa no tenia dret a percebre una paga de Nadal, a l'igual que els altres comercials. Res permet afirmar que l'empresari hauria volgut satisfer dita suma en concepte de liquidació de la relació laboral. Es tracta d'un error excusable i que no constitueix cap culpa per part seva, i el fet de no ordenar el seu reembossament provocaria un enriquiment injust. Per tant, s'ha de mantenir el pronunciament al respecte, amb la precisió que compte tingut de la majoració del crèdit de la Sra. Durán en virtut del motivat en el Fonament IV.-, el deute final no és de 800,91.-euros sinó de 336,68.- euros. VII.- L'estimació parcial del recurs determina no efectuar cap imposició de les costes judicials d'aquesta alçada. Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, DECIDEIX ESTIMAR parcialment el recurs formulat per la representació processal de la Sra. Durán, contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 04-02-2015 que revoquem parcialment en el sentit de modificar els punts primer i tercer de la seva part dispositiva, i de dir que la societat ORG_0 deu la quantitat de 557,04,-euros i no la de 92,84.- euros en concepte de vacances generades i no gaudides durant l'any 2012, i que per conseqüent la Sra. Durán haurà d'abonar a la societat ORG_0 la quantia de 336,68.-euros enlloc de la de 800,91.- euros, tot i confirmant la resta dels seus pronunciaments. NO EFECTUAR cap imposició de les costes judicials d'aquesta. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Decisio Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, DECIDEIX ESTIMAR parcialment el recurs formulat per la representació processal de la Sra. Durán, contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 04-02-2015 que revoquem parcialment en el sentit de modificar els punts primer i tercer de la seva part dispositiva, i de dir que la societat ORG_0 deu la quantitat de 557,04,-euros i no la de 92,84.- euros en concepte de vacances generades i no gaudides durant l'any 2012, i que per conseqüent la Sra. Durán haurà d'abonar a la societat ORG_0 la quantia de 336,68.-euros enlloc de la de 800,91.- euros, tot i confirmant la resta dels seus pronunciaments. NO EFECTUAR cap imposició de les costes judicials d'aquesta. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Subir Diccionario RAE