SENTÈNCIA En nom del Poble Andorrà.- A la vila d'Andorra la Vella, 26 de novembre del 2015 Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- La Sra. Expósito va presentar demanda laboral contra la Sra. Cano, demanant que es declari la prescripció o que s'anul·li com a improcedent la sanció d'amonestació, que es declari l'acomiadament fet de forma indeguda i injustificat, i que es condemnés a la demandada a satisfer-li la suma total de 9.139.-euros en concepte d'indemnització, al pagament dels interessos legals corresponents, així com al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador. II.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 13-05-2015, decidint "Que cal desestimar íntegramentla demanda formulada per la representació processal de la Sra. Expósito, contra la Sra. Cano, a qui s'absol de totes les peticions de condemna contingudes en l'escrit de demanda. Cal imposar les costes processals a la part agent, incloent-hi els honoraris d'advocat i procurador, a determinar en període d'execució de sentència." III.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal de la Sra. Expósito, demanant la seva revocació, dictant-se una nova estimant les seves pretensions inicials, amb imposició de les costes d'ambdues instàncies. La representació processal de la Sra. Cano demana la confirmació de la Sentència amb imposició de les costes judicials a la part apel·lant. Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière. FONAMENTS DE DRET I.- Els arguments revocatoris són en essència que: 1) la carta d'amonestació fou entregada el dia 18 i no el dia 13 de març del 2013; 2) s'ha de constatar la prescripció; 3) aquesta carta no compleix amb els requisits formals legals ja que no exposa el fets reprotxats de manera prou precisa; 4) els fets reprotxats no queden provats; 5) el tribunal no s'ha pronunciat sobre el fet que l'acomiadament fou perpetrat de manera verbal i 6) subsidiàriament, no han quedat acreditades les faltes molt greus reprotxades i no existeix reiteració. II.- Ha quedat acreditat en les actuacions que, des de l'1 de desembre del 2006, la Sra. Expósito treballava com a educadora infantil (categoria mainadera) a la XXXX, propietat i titularitat de la Sra. Cano, encara que no es formalitzi cap contracte de treball fins al dia 01-11-2012. La relació laboral es va extingir com a conseqüència del seu comiat disciplinari mitjançant carta de data 27-03-2013 exposant que: "Per la present li comunico el seu acomiadament a partir de la recepció de la present sense necessitat de preavís ni cap obligació d'indemnitzar. El motiu de l'acomiadament és que vostè, en data 21 de març d'enguany va incomplir novament les ordres de l'empresa, a l'hora prevista de tancament de la Guarderia es va deixar la porta de la mateixa oberta tota la nit. El mencionat incompliment és una reiteració d'un comportament negligent i poc professional que ja es venia repetint per part seva en els darrers temps i pel que va ser amonestada per carta de data 13 de març d'enguany entregada per aquesta part. Aquests fets són constitutius de falta molt greu, així ho preveu l'article 103.5 de la Llei 35/2008 del 18 de desembre, del Codi de relacions laborals, que disposa: "5. Incomplir les ordres i les instruccions de l'empresa, o del personal delegat de l'empresa, en l'exercici regular de les seves facultats directives. Si l'incompliment és reiterat, si implica pèrdua evident per al treball o si provoca un perjudici notori per a l'empresa o altres treballadors, pot ser qualificada com a falta molt greu." Tanmateix els fets són també constitutius d'una falta molt greu com indica l'article 104.10 del mencionat Codi: "Els danys o perjudicis causats a les persones, inclosa la mateixa persona treballadora, a l'empresa o a les seves instal·lacions, o a altres persones, per la inobservança greu, o lleu però reiterada, de les mesures sobre prevenció i protecció de la seguretat i la salut en el treball facilitades per l'empresa." La comissió d'una falta molt greu es sanciona amb l'acomiadament disciplinari, motius pels quals se li comunica el seu acomiadament a partir de la recepció de la present sense preavís ni compensació econòmica, sent donada de baixa de la Caixa Andorrana de Seguretat Social a partir de demà." III.- El Tribunal a quo ha conclòs que havien quedat provades abastament les conductes per part de la treballadora Sra. Expósito que comporten fets constitutius de sancions greus i molt greus i que per conseqüent s'havia de considerar ajustat a dret l'acomiadament disciplinari notificat a la treballadora. Però, s'ha de recordar que la missió dels òrgans judicials en matèria laboral disciplinària no és d'apreciar de manera general el comportament de l'assalariat, sinó de determinar si les sancions imposades, tal com expressades en la carta de sanció (teoria de la cristal·lització), ho van ser de conformitat amb les exigències legals, tant a nivell formal que a nivell del fons de la sanció. Dit d'una altra manera, no ni ha prou amb comprovar la materialitat d'un fet reprotxat, sinó que s'ha de verificar també que el mateix correspon a una falta tipificada per la Llei i que la sanció va ser imposada en els terminis i formes legals. En el present cas,cal examinar en primer lloc la sanció d'amonestació que fou imposada a la demandant abans el seu comiat, ja que, en primer lloc, l'assalariada sostenia que s'havia de considerar la prescripció en relació a dita sanció, i, en segon lloc, la validesa d'aquesta primera sanció determina la validesa de la sanció d'acomiadament pronunciada posteriorment. IV.- En efecte, mitjançant carta de data 13-03-2013, l'empresa va pretendre imposar a la Sra. Expósito la sanció d'amonestació escrita. La carta contempla el següent: "Per la present li comunico que l'empresa que represento ha constatat que durant els darrers dos anys vostè ha deixat de dur a terme la tasca d'encarregada com a mainadera de la XXXX amb la diligència i professionalitat requerides. Si bé és cert que des de que va iniciar la relació laboral amb l'empresa, l'1 de desembre de 2006, aquesta ha transcorregut sense incidències, també ho és que des de l'any 2011 fins enguany la seva carència de motivació i iniciativa han conduit a diverses mancances en la prestació del treball constitutives de faltes tipificades en la Llei 35/2008, del 18 de desembre, del Codi de relacions laborals. Al respecte cal mencionar que vostè va obrir la Guarderia a quarts de nou quan l'horari previst eren les vuit del matí fet que va causar greus perjudicis als clients que havien de deixar els nens al seu càrrec, fet constitutiu de falta (article 102.2). No atendre al públic amb la correcció esperada i la diligència deguda és un fet novament constitutiu d'una falta lleu (article 102.12). Això queda palès sobretot quan la recollida dels infants es produeix amb retard per part dels pares, sent aquests rebuts per vostè amb una constatable falta de cordialitat que ha acabat causant la baixa de dos menors. La relació laboral que manté amb la XXXX a part d'emparar-se en la llei, es regeix tant pel contracte laboral com pel plec de normes de funcionament de l'empresa que vostè també va procedir a signar, comprometent-se expressament al seu compliment íntegre. L'incompliment de les mateixes resulta un fet constitutiu d'una falta molt greu (article 103.5). Un exemple de les ordres incomplertes per vostè són la manca de puntualitat, l'ús reiterat del telèfon mòbil en horari laboral i l'incompliment de les tasques de neteja previstes per l'horari de migdia entre d'altres. La descurança i la imprudència en la realització de les tasques encomanades resulten faltes greus (article 103.6 i .12), imprudència i descurança que van quedar de manifest quan vostè es va oblidar les claus de la Guarderia en data 21 de febrer de l'any en curs al pany de la mateixa durant tota una nit. Aquest fet podia haver derivat en greus conseqüències tan materials com personals. La seva actitud hermètica i poc sincera posterior als fets va posar de relleu novament un comportament negligent i poc professional que ja es venia repetint per part seva els darrers temps. Amb la present se li fa una amonestació escrita, desitjant la no reiteració d'aquests fets a fi d'evitar l'aplicació de sancions més greus." L'empleada es va oposar per carta de data 21-03-2013, contestant en substància que negava tots els fets reprotxats, que la carta no respectava els requisits formals legals i que és l'empresa que no respectava les seves obligacions en matèria d'horari laboral. S'ha de dir en primer lloc i de manera general que no compartim l'afirmació del tribunal segons la qual la forma de dita carta correspon a les exigències de l'article 106 del Codi de relacions laborals. En efecte, no s'ha de perdre de vista que la matèria laboral disciplinària té certa coloració penal (vg. TC 2011-1-PI del 04-06-2012) i per tant l'exposició dels fets motivant la sanció, si bé no ha de ser necessàriament extensa, ha de ser prou concreta per permetre a l'empleat organitzar la seva defensa i al tribunal exercitar el seu control. S'han de poder identificar en la carta els fets reprotxats i situar-los en el temps, en particular per controlar la prescripció eventual. Considerem que la carta de data 13-03-2013, no és prou precisa i fins i tot es revela confusa. En efecte, salvat l'incident del 21-02-2015 que analitzarem més endavant, cap dels fets reprotxats porten data. A més, formules com la falta de motivació i iniciativa "des de l'any 2011 fins enguany" no corresponen a cap fet precís i no permeten situar-se precisament en el temps. De la mateixa manera, els reprotxes de "la manca de puntualitat, l'ús reiterat del telèfon mòbil en horari laboral i l'incompliment de les tasques de neteja previstes per l'horari de migdia entre d'altres" o "No atendre al públic amb la correcció esperada i la diligència deguda" o " un comportament negligent i poc professional"són exposats de manera general sense precisar en quina ocasió s'haurien produïts, en particular quin dia l'empleat va mancar a la puntualitat o a quin client no va atendre correctament. Tal imprecisió provoca indefensió al treballador, i per exemple, en el nostre cas, la carta es refereix al fet d'haver obert la guarderia amb retard. S'ha establert en autes (i no abans quan és la carta que hauria de precisar-ho) que en realitat aquest incident, qualificat per l'empresa de falta greu de l'article 102.2 havia tingut lloc al mes de juliol del 2011, i per tant era prescrita el dia de pronunciar la sanció. De la mateixa manera, pel que fa al fet que la recollida dels infants es produeix amb retard per part dels pares, no s'ha acreditat cap altre incident que el del mes de juliol del 2011. Pel que fa al fet que els pares eren rebuts amb una constatable falta de cordialitat que ha acabat causant la baixa de dos menors, els pares interrogats van indicar que no era cert que la actitud de la Sra. Expósito no era cordial ni educada. Quant a la baixa dels dos menors apareix que una va tenir lloc l'any 2012 i que l'altra va tenir lloc en un moment que no es va precisar en autes però que seria al mes de gener del 2013. Quant a l'ús reiterat del telèfon mòbil en horari laboral, només s'ha aportat en autes una factura relativa a un total de 4 trucades en dates 21-02-2013 i 12- 02-2013. Finalment, pel que fa a la manca de puntualitat i a l'incompliment de les tasques de neteja previstes per l'horari de migdia entre d'altres no s'ha aportat cap prova específica . Així les coses, s'ha de constatar que els fets exposats en la carta no podien fonamentar la sanció d'amonestació escollida per l'empresa ja que eren prescrits o no situats en el temps ni degudament exposats. V.- Com hem dit abans, l'únic fet datat, és a dir l'incident del 21-02- 2013 (oblidar les claus de la Guarderia al pany durant tota una nit), constitueix sense dubte el més important, ja que no mereix les crítiques que s'acaben de fer a la resta de la carta puix es tracta d'un fet precís i situat en el temps, que té una relació amb l'acomiadament posterior i que, com explicat per la part agent, va ser el detonant de la seva decisió de sancionar a la treballadora. Per tant, cal verificar si, com ho pretén l'agent, si existeix la prescripció. Si ens atenem a la carta, podem constatar que l'empresa va considerar que es tractava d'una falta greu, la qual, segons l'article 107 del Codi de relacions laboral prescriu als 20 dies a partir de la data en què l'empresa ha tingut coneixement que s'han comès. En el nostre cas, el dia a quo és per tant el mateix dia 21-02-2015, i per conseqüent l'últim dia per sancionar era el dia 13-03-2015. Ara bé, pel que fa a la determinació de la data de la sanció, la part empresarial pretén retenir el dia 13 quan la part salarial pretèn retenir el dia 18-03-2015, dia de la rebuda de la carta. Però, no és pot considerar cap d'aquestes dates sinó la del 15-03-2015, dia de l'enviament de la carta. En efecte, en matèria disciplinària, com ho hem pogut precisar en vàries sentències relatives a uns comiats disciplinaris, tractant-se d'una carta, és la materialització d'una manera fefaent de la voluntat de l'empresari de sancionar l'empleat que s'ha de prendre en compte i no la data mencionada en la carta (ja que es pot indicar qualsevol data per part de l'empresari redactor de la carta), ni tampoc la data de la entrega concreta ( ja que pot variar en funció d'esdeveniments exteriors a l'empresari i fins i tot de la bona o mala fe del destinatari al moment d'anar o no recollir la carta) (vg. en aquest sentit les sentències 235/15 de data 27-10-2015, 195-15 de data 03- 09-2015 i 403/14 de data 09-04-2015). Al respecte, el Tribunal Unipersonal ha considerat que resultava de les proves practicades que era en data 13 de març del 2013 que la Sra. Cano havia remés a la Sra. Expósito la carta de notificació de la sanció d'amonestació. Però, aquest punt no es pot compartir, per dues raons. En primer lloc, perquè l'article 106 del Codi de relacions laborals exigeix que si la persona treballadora es nega a signar la recepció de la carta que se li vol entregar , la remesa s'ha de fer en presència de testimonis, cosa que no es va fer. En segon lloc, perquè si és veritat que la carta porta la data del 13 de març del 2013, no existeix en autes prova suficient que l'empresari la va remetre el mateix dia. La Sra. Expósito sempre ha negat haver rebut coneixement del contingut de dita carta el dia 13 de març del 2013, sinó que ha afirmat que la va rebre per correu el dia 18 de març, com ha negat la presència de la Sra. B. L'única prova de la pretesa remesa, és el testimoniatge de la Sra. B., però és del tot insuficient ja que es tracta d'un únic testimoni, que no ve recolzat per cap element material concret objectiu, i aportat per una persona en situació de dependència laboral amb la Sra. Cano i que va iniciar la seva relació laboral al mateix mes de març del 2013 en el qual la Sra. Expósito va perdre el seu lloc de treball pel fet de l'acomiadament. Per conseqüent, al moment de pronunciar la sanció, la falta havia prescrit i en aquestes condicions, la demanda inicial s'ha d'estimar i cal declarar la prescripció de la sanció d'amonestació continguda en la carta de data 13-03- 2013. VI.- Quant al comiat, no existeix cap element que permeti acreditar que el comiat fou perpetrat verbalment i no s'ha de confondre el comiat verbal amb el fet per l'assalariat de negar-se a firmar l'acusació de rebuda de la carta doncs, en tal cas, l'article 94 del Codi de relacions laborals preveu que ho han de firmar dos testimonis. En el present cas, no és cert que la carta de data 27-03-2013 no respecta els requisits de forma puix l'avís de dit comiat es va fer exposant-ne amb una concreció suficient la seva causa i mitjançant carta en presència de testimonis, els quals no tenen relació de dependència amb l'empresari, i cap element objectiu permet posar en dubte la sinceritat dels testimonis. Però, quant al fons, el comiat no es pot considerar com a justificat. En efecte, la sanció d'acomiadament es fonamenta sobre la falta de l'article 103-5 del Codi de relacions laborals el text del qual queda reproduït en la carta de comiat. Cal recordar d'antuvi que per "incomplir les ordres i les instruccions de l'empresa o del personal delegat", s'ha d'entendre directives determinades donades específicament al treballador en un cas precís, i no les obligacions genèriques derivades del compliment normal de la feina convinguda en el contracte de treball, ja que la referida norma legal precisa que es tracta d'ordres i instruccions donades per l'empresa o el seu delegat en l'exercici regular de les seves facultats directives, el que suposa ordres i instruccions comunicades directament, personalment i específicament al treballador, i, per tant, no aquelles resultant de les obligacions normals i habituals de la feina que no s'han de comunicar ni oralment ni per escrit, ja que constitueixen l'essència del contracte de treball. En el nostre cas, per poder considerar l'existència de la referida falta molt greu, calia constatar la repetició d'un comportament constituint un incompliment de les ordres i instruccions, i per tant no es podia prendre en compte altres fets i faltes que res tenen a veure amb l'article 103,5 del Codi de relacions laborals, essent recordat que, a més a més, la regla non bis in ídem prohibeix sancionar dues vegades un mateix comportament, i els fets que foren sancionats per l'amonestació no es podien sancionar una altra vegada ni fonamentar el comiat. Ara bé, pel que fa a la repetició d'un comportament constitutiu d'un incompliment dels ordres i instruccions, el tribunal d'instància ha considerat que havia quedat acreditat en autes en període probatori que la infracció consistent en incomplir els ordres i les instruccions de l'empresa va produir- se el dia 21 de febrer (per tant es refereix al fet esmentat en la carta del 13- 03-2013 d'haver oblidat les claus de la Guarderia al pany durant tota una nit ). Nogensmenys, aquest fet no pot constituir un primer terme vàlid, i això per dues raons essencials: primer, perquè ha prescrit segon, perquè l'empresari no el va qualificar com a tal, és a dir que el va qualificar com un fet de descurança en la realització de les tasques encomanades i de imprudència durant el treball (article 103.6 i .12) i no com un incompliment dels ordres i instruccions de l'empresa (103.5), i no el pot qualificar segons la seva convinença per afirmar que l'empleat ha novament incomplert els ordres. El segon fonament del comiat és l'article 104.10 del Codi de relacions ("Els danys o perjudicis causats a les persones, inclosa la mateixa persona treballadora, a l'empresa o a les seves instal·lacions, o a altres persones, per la inobservança greu, o lleu però reiterada, de les mesures sobre prevenció i protecció de la seguretat i la salut en el treball facilitades per l'empresa."), però només es pot constatar que tal falta no ha quedat acreditada de cap manera. Així les coses, s'ha de considerar que el comiat és injustificat. VII.- Quant a la qüestió de la indemnització, l'article 98 del Codi de relacions laborals disposa que l'acomiadament fet en forma indeguda, l'acomiadament improcedent i l'acomiadament injustificat comporten, en els contractes per durada indeterminada, una indemnització a la persona treballadora no inferior a 45 dies de salari per any de servei a l'empresa fins a un màxim de 30 mensualitats, que és fixada per la jurisdicció competent. Atès que el càlcul de la demandant apareix conforme a llei i no va ser discutit per la part defenent, s'ha d'estimar la demanda i condemnar a la defenent a pagar l'import de 9.139.-euros en concepte d'indemnització, i al pagament dels interessos legals a partir de la contesta a la demanda. Per tot l'exposat s'ha de revocar la sentència d'instància i estimar les demandes de la part actora. VIII.- En virtut del principi del venciment objectiu, l'estimació del recurs i de la demanda ha de portar a la condemna de la defenent la Sra. Cano al pagament de les costes judicials de primera instància. El mateix principi determina la seva condemna a pagar les costes d'aquesta alçada. Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, Decisio La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, DECIDEIX ESTIMAR el recurs de la Sra. Expósito contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 13-05-2015 que revoquem íntegrament; DECLARAR la prescripció de la sanció d'amonestació continguda en la carta de 13-03-2013; CONDEMNAR a la Sra. Cano a pagar a la Sra. Expósito l'import de 9.139.-euros en concepte d'indemnització per a acomiadament injustificat, i al pagament dels interessos legals a partir del 04 de juny del 2013, així com de les costes judicials de primera instància inclosos els honoraris d'advocat; IMPOSAR a la Sra. Cano, les costes judicials d'aquesta alçada, inclosos els honoraris d'advocat. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Subir Diccionario RAE