SENTÈNCIA En nom del Poble Andorrà.- A la vila d'Andorra la Vella, el 29 de febrer del 2016 Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- Prèvia petició de citació de data 04-07-2013, per escrit de data 11- 09-2013, la representació processal del Sr. Catalá, va presentar davant de la Batllia, demanda en reclamació de quantitat a tramitar pel procediment ordinari, contra el Sr. Martin i la societat Morillo, SA, per tal que se'ls condemnés solidàriament a pagar en concepte d'indemnització dels danys soferts com a conseqüència d'un accident de circulació sobrevingut el dia 28-10-1989, l'import total de 189.304,35.-euros, més els interessos legals, així com les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador. II.- La representació processal del Sr. Martin com la representació processal de la societat Morillo, SA, es van oposar a la demanda formulant una excepció peremptòria de prescripció de l'acció, sol·licitant la seva total desestimació amb imposició de les costes judicials a l'agent. Les parts van replicar i duplicar, totes mantenint les seves pretensions, i després que s'hagin practicat les proves, van degudament formular els seus escrits de conclusions. III.- Per Sentència de data 29-07-2015, l'Hble. Tribunal de Batlles, Secció Civil, va decidir: "que desestimant íntegrament la demanda formulada pel Sr. Catalá contra el Sr. Martin així com contra la companyia "Morillo, S.A.", ha d'absoldre i absol als darrers de tots els pediments efectuats de contrari, devent l'instant d'aquest plet assumir les costes processals d'aquesta instància segons s'ha determinat en el III.- Considerant." IV.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal del Sr. Catalá, demanant la seva revocació parcial i que es dictés una nova estimant íntegrament les seves pretensions, sense efectuar condemna en costes en la present instància. També ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal de la societat Morillo, SA, demanant que es dictés una sentència estimatòria de l'excepció peremptòria de prescripció de l'acció. La representació processal del Sr. Martin, demana l'estimació del recurs de la societat Morillo, SA, i subsidiàriament la confirmació de la sentència, amb imposició de les costes al Sr. Catalá. Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière. FONAMENTS DE DRET I.- No es discuteix que en data 28-10-1989, va tenir lloc un accident de circulació quan el Sr. Martin va perdre el control del vehicle Ford Mustang que conduïa i va atropellar el Sr. Catalá que es trobava treballant fora de la calçada, provocant-li greus ferides. Tampoc es discuteix la responsabilitat del Sr. Martin ni la responsabilitat solidària de la companyia Morillo, SA, asseguradora del vehicle. Per una millor comprensió del present litigi, escau exposar de manera cronològica i resumida els diferents esdeveniments rellevants que van tenir lloc després de l'accident : en data 29-01-1990, el Batlle Episcopal va dictar aute de processament pel delicte major de lesions i danys per imprudència en relació al Sr. Martin, decretant la responsabilitat civil solidària de la companyia Morillo, SA en data 04-04-1991 es va celebrar el judici oral davant del Tribunal de Corts, quedant la causa vista per sentència, tot i decidint suspendre el termini per dictar sentència i designar a dos metges per informar sobre l'estat de salut del Sr. Catalá, i el 25 d'abril de 1991 uns dels metges va emetre el seu informe sense que el segon informe es lliuri mai en data 31-05-2006, es va decidir arxivar les actuacions provisionalment i en data 21-11-2006 el Tribunal de Corts va acordar l'arxiu de la causa per prescripció de l'acció pública en data 10-01-2007, es va estendre una diligència en la que es dona fe que s'arxiven provisionalment les actuacions, sense que però, hi hagi hagut cap tipus de notificació en cap moment al Sr. Catalá ni a la seva representació lletrada en data 18-09-2012, el Sr. Catalá va designar una nova lletrada i se li va notificar l'arxiu en data 18-12-2012, la representació processal del Sr. Catalá va instar una acció per al reconeixement de l'anormal funcionament de l'administració de justícia en data 24-05-2013, el Ple del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra va declarar la responsabilitat de l'Estat com a conseqüència d'un funcionament anormal de l'Administració de Justícia i acordar al demandant una indemnització de 20.000.-euros, tot i desestimant la demanda relativa a la indemnització dels perjudicis per ser aquesta competència de la jurisdicció civil. És en aquestes condicions que es va obrir el present plet i que el tribunal va pronunciar la resolució criticada per la qual va desestimar les excepcions peremptòries de prescripció aixecades pels defenents i desestimar les demandes en consideració que cap dels perjudicis pels quals es demanen indemnització havia quedat acreditat. II- Examinarem separadament els dos recursos, començant pel recurs de la societat Morillo, SA, ja que concerneix l'excepció de prescripció i que la seva estimació portaria a desestimar la demanda sense entrar al fons. Examinarem en segon lloc el recurs de el Sr. Catalá, si escau, ja que recau sobre la qüestió de les indemnitzacions. III.- Pel que fa a la qüestió de la prescripció que motiva el recurs de la societat Morillo, SA, s'argumenta en essència que: 1) la causa penal no es va arxivar per raó de sentència absolutòria o d'aute d'arxiu "per aplicació dels principis de subsidiarietat i d'última ratio del dret penal" sinó per prescripció de l'acció penal i per tant el dies a quo no es pot situar en el moment de la notificació de l'arxiu de la causa penal, ja que l'acció civil exercitada conjuntament amb la penal es va extingir amb ella ; 2) és la pròpia i extrema passivitat i inactivitat de l'agent que va provocar la prescripció de la seva acció civil, i comporta un evident abandó de l'acció, essent l'agent el principal responsable de la prescripció sobrevinguda ; 3) el propi demandant va sostenir aquesta tesi davant del PLE del Tribunal Superior i no pot anar en contra dels seus propis actes; 4) ella no va ser part en el procediment tramitat davant del PLE i no se li pot oposar les consideracions errònies d'aquesta jurisdicció en relació al dies a quo, i fer-ho li provocaria indefensió; 5) no és d'aplicació el termini de 30 anys i 6) desestimar l'excepció de prescripció i acceptar que es presenti una reclamació judicial 24 anys després d'un accident seria contrari a la seguretat jurídica. La part agent (tot i fent unes referències a la prescripció de 30 anys de l'usatge Omnes causae en matèria de responsabilitat civil derivada del delicte) va argumentar que l'extinció de l'acció penal per prescripció deixava sobreviure l'acció civil i va invocar l'aplicació del termini anyal propi de l'acció en responsabilitat extracontractual sostenint que el punt de partida d'aquest termini s'havia de fixar al dia on la seva representació lletrada va rebre notificació de l'arxiu de la causa, és a dir el dia 18-09-2012. Les parts defenents van sostenir que l'acció civil exercitada conjuntament amb l'acció penal es va extingir amb la prescripció d'aquesta acció penal, i que per tant dit termini anyal s'havia de computar a partir del moment de la prescripció penal o subsidiàriament de l'arxiu. Prèviament, i vist la referència feta per la part agent en l'escrit de rèplica i en el de contesta al recurs, i vist l'argument presentat per la part recurrent al respecte, cal recordar que : "És reiterada Jurisprudència d'aquesta Sala que en el cas de culpa extracontractual purament civil, s'aplica la lex aquília i la prescripció anyal, però si l'acció en responsabilitat civil prové de delicte s'aplica la prescripció de trenta anys fixat per l'Usatge Omnes Causae. Cal afegir que l'acció civil ex delicto, pressuposa l'existència d'una condemna penal prèvia a l'acció civil i en el cas contrari és a dir d'una sentència absolutòria o de sobreseïment de la causa penal, el perjudicat ha d'actuar en el marc de l'acció de la lex aquília." (TSJC 205/12 de data 21-05- 2013). Per tant, no hi ha dubte que el termini aplicable és l'anyal. Quant a l'aplicació d'aquest termini anyal, el primer que cal dir és que respecte al dies a quo, la jurisprudència andorrana ha pogut precisar de manera general que el termini de prescripció s'ha de computar a partir del dia en el qual l'acció es va poder exercitar (Codi 7,40,1-1). A més, tractant-se del termini de prescripció de l'acció en responsabilitat extracontractual i atès el caràcter molt breu d'aquest, sempre s'ha precisat que s'havia d'aplicar amb suma cautela i de manera restrictiva. Vam precisar que "En aquest ordre d'idees, precisament, en ares de portar a terme una interpretació restrictiva de l'actuació de l'excepció de prescripció i favorable a l'examen de les qüestions de fons, si la sentència penal que va resoldre la causa penal esdevé absolutòria, resta a qui es considera perjudicat per a exercir davant de la jurisdicció civil les accions encaminades a la reparació del dany que ha patit. El termini de prescripció de l'acció dirigida a la reparació del dany extracontractual es fixa en una any, com determinen les sentències d'aquest Tribunal de 29-4-99 i 30-11-2000 i així es desprèn del que s'estableix al Codi 9,35,5, i pel que fa al dies a quo del còmput en els supòsits en els quals s'ha dictat una sentència penal absolutòria, s'ha d'entendre que el dia inicial resta fixat no en el moment en el qual la sentència es dicta, sinó quan les parts han pogut tenir coneixement de la resolució judicial. Per tant, quant la resolució judicial es notifica a les parts interessades i poden així conèixer el contingut de la resolució i exercitar, si ho consideren adient, l'acció civil..."(TSJC 14904 de data 20-01-2005), i també "en aquell cas de sentència penal absolutòria o de sobreseïment de la causa penal, el perjudicat podrà reclamar la responsabilitat civil durant el termini de l'any de la Llei Aquília comptador des de la fermesa de la sentència absolutòria penal o de l'Aute de sobreseïment."(TSJC 400/11 de data 22-03-2012). En segon lloc, és cert que en el marc dels autes seguits davant del PLE d'aquest Tribunal, la representació processal del Sr. Catalá va sostenir que no podia tornar a exercitar l'acció civil perquè ja l'havia exercitat conjuntament amb la penal, raó per la qual sol·licitava la seva indemnització al PLE. Però, justament no podem obviar que se li va contestar en la referida sentència del PLE d'aquest Tribunal Superior de data 24-05-2013, i que va invitar el demandant a presentar la demanda objecte del present plet, motivant que : "La petició d'indemnització dels perjudicis no pot ser examinada per aquest Ple. Compet a la jurisdicció civil a la qual el recurrent haurà d'acudir. En efecte, en resulta de la jurisprudència constant de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia que el termini per exigir la responsabilitat civil extracontractual prescriu al cap d'un any. En aquestes condicions, la demanda s'ha de presentar en un termini d'un any a comptar del 18 de setembre del 2012, data en la qual l'interessat va tenir coneixement de l'arxiu, és a dir abans del 18 de setembre del 2013." No es tracta de reconèixer efecte de cosa jutjada a dita sentència enfront de la companyia recurrent sinó de constatar que aquesta motivació és del tot conforme amb la jurisprudència d'aquesta Sala. Aplicant aquests principis al cas d'autes, hem de constatar que es només en data 18-09-2012, que es va notificar al Sr. Catalá i la seva representació lletrada el resultat de la causa penal i la decisió d'arxivar aquesta. Per tant, és amb bon criteri que el tribunal ha considerat que és en aquesta data que havia de córrer el termini d'un any, tota vegada que és només en aquell mateix dia que va tenir efectivament coneixement de la resolució i que va poder exercitar l'acció civil. Les sentències que acabem de citar no diferencien segons les causes que han portat a l'extinció de l'acció penal. I el fet que la causa de l'arxiu i de la impossibilitat d'obtenir la indemnització dels danys en seu penal fos la prescripció de l'acció penal no provoca automàticament i immediatament l'extinció de l'acció civil i no canvia el fet que al extingir-se l'acció penal el perjudicat gaudeix de la possibilitat d'exercir davant de la jurisdicció civil les accions destinades a la reparació del dany que ha sofert. Si bé s'ha constatat per part del Ministeri Fiscal en els autes seguits davant del PLE que el Sr. Catalá malgrat haver-se constituït com a part en el procés penal no havia realitzat cap actuació per impulsar el procediment ni formulat cap queixa, nogensmenys és en primer lloc el funcionament anormal del servei públic de la Justícia, reconegut i indemnitzat per la Sentència del PLE, que constitueix la raó principal de la durada no raonable del procés penal i de la prescripció penal. Per conseqüent, constatant que, un cop concretat el dia d'inici de còmput i aplicat el termini legal, no havia prescrit l'acció civil, el tribunal no podia considerar dita 'acció com a prescrita en base als elements que invoca la part recurrent per tal de sancionar l'actitud del Sr. Catalá. Per tot l'exposat el recurs de la societat Morillo, SA, s'ha de desestimar. IV.- Els arguments revocatoris de la representació processal del Sr. Catalá són que 1) és del tot increïble que essent establert que es va trencar la seva vida als 25 anys per culpa de l'accident, se li negui tota compensació econòmica; 2) malgrat la evident pèrdua d'ingressos no efectua cap reclamació a l'entendre que és la CASS qui ha de reembossar el 100% del salari per accident de treball; 3) la invalidesa del Sr. Catalá ha quedat plenament acreditada en autes i fins i tot s'ha pogut constatar a l'ocasió de la seva compareixença; 4) ha aportat totes les proves al seu abast i no és equitatiu demanar-li proves d'impossible compliment; 5) el tribunal havia de fixar una indemnització mínima corresponent al 40% fixat per la CASS i és inexplicable el fet que no hagi fixat de manera subsidiària un grau de menyscabament fins i tot inferior al 40% fixat per la CASS per poder establir un punt d'indemnització; 6) és evident i provat que no ha pogut tenir una vida normal per les seves limitacions psíquiques i físiques, i que va ser internat 5 mesos en clíniques amb moltes cures i molts tractaments, i que el Tribunal havia de valorar-los i 7) demana les despeses de desplaçament del pare com a hereu ja que el seu pare s'ha mort, i aquestes despeses s'havien acreditat en el marc del procediment penal. Aquests arguments no es poden estimar. Sosté el recurrent que tots el perjudicis es podrien considerar com a acreditats en autes. Però no és així. És cert que existeixen en autes per haver estat aportats per corda fluixa els elements mèdics establerts en el marc de la causa penal, Però aquells, per la seva antiguitat (abril del 1991) i llur manca d'especificitat, no són suficients doncs, si donen elements sobre les lesions inicials, no permeten determinar la realitat i l'abast dels perjudicis que es reclamen ara. Així, les demandes no podien ser una simple repetició de les pretensions formulades 25 anys enrere (vg. folis 121 i següents de la causa penal) sinó que s'havien d'actualitzar en funció de la realitat de l'estat del Sr. Catalá de les seqüeles tal com es poden constatar medicalment i avaluar ara. L'únic que s'ha aportat són dos certificats mèdics establerts en desembre del 2013 per metges marroquins. El primer, emès per un psiquiatra estableix que segueix el Sr. Catalá des de l'any 2006 i que necessita una atenció mèdica especialitzada de llarga durada pel fet de tenir una patologia neuropsiquiàtrica crònica invalidant. No es refereix a l'accident d'autes ni aporta cap més precisió sobre l'origen o les conseqüències de la patologia. El segon, emès per un neuròleg, estableix que ha examinat el Sr. Catalá per uns trastorns de la marxa, i que presenta una epilèpsia estabilitzada sota medicació i una paraparèsia dreta. Si aquest metge, que sembla haver examinat per primera vegada el pacient el 05-12-2013 segons ressurt del certificat, afirma que aquestes patologies resulten de l'accident del 1989, no explica com ho ha establert altrament que a través de les declaracions del pacient, i sobre tot no dona cap element més precís per determinar una indemnització. No és acceptable l'argument segons el qual el Tribunal hauria pogut demanar proves per a millor proveir ja que regeix el principi d'aportació de parts segons el qual correspon a les parts i no a l'òrgan judicial introduir en el procés els fets i les proves. Les possibilitats que té el jutge per decidir proves per a millor proveir no poden compensar l'insuficient activitat probatòria de les parts. Al contrari, tot i vivint al Marroc des de l'any 1990 el Sr. Catalá es va desplaçar a Andorra per comparèixer davant de la secretària del Tribunal de Corts el dia 18-09-2012, i per comparèixer davant de la Batllia per a la pràctica de la confessió en judici el dia 28-01-2015. Aquesta última estància, que certament constitueix un esforç pel Sr. Catalá, hauria pogut permetre la pràctica d'un pericial medico-forense però aquesta no va ser mai sol·licitada. Per tant, no es pot sostenir que es tracta d'una prova impossible. El que no pot fer el demandant és afirmar l'existència del danys dels quals demana la reparació sense realitzar l'esforç probatori que li incumbeix, ja que la realitat i la gravetat de l'accident i de les greus lesions que va patir i la probabilitat que quedin perjudicis per indemnitzar no l'eximeixen d'aportar els elements de prova per a concretar i quantificar els perjudicis objecte de reclamació, condició sine qua non per a poder estimar la reclamació. Al contrari, demanar al tribunal donar lloc a unes indemnitzacions sobre tals elements equivaldria fixar-les de manera arbitrària en base a uns elements imprecisos i sense fonament objectiu mèdic suficient. V.- D'altra banda, la part recurrent no ho rebatut eficaçment els elements exposats pel tribunal en relació a cada concepte de reclamació. Així, es reclamava la diferència d'ingressos per salaris no cobrats des de l'any 1989 i fins a l'actualitat (93.648.-euros). S'indica ara que no es demana res en concepte d'ITT sinó d'IPP. De fet, apareix que : en base a una IPP del 40%, el Sr. Catalá és beneficiari per part de la CASS d'una pensió d'invalidesa derivada d'accident de treball de 440,08.- euros mensuals en 2014, i això des del 1-12-1990, i que la continuarà cobrant mentre es reuneixin les condicions prescrites als articles 171 i 174 de la Llei 17/2013. Aquesta pensió li es enviada al Marroc i representava un total de 96.048,46.-euros al 22-09-2014. el Sr. Catalá va percebre la totalitat dels seus salaris durant el període en què es va trobar de baixa per accident de treball. 3 ) el Sr. Catalá no ha tornat a treballar després de l'accident de circulació. Pel que fa a la IPP mateixa, força és de constatar amb el tribunal que cap pericial mèdica per tal d'establir el veritable percentatge d'IPP s'ha practicat. El recurrent afirma que el grau d'IPP és molt superior al de 40% i que no podia ser inferior al 75% però sense aportar cap element per establir- ho. Ressurt de l'escrit presentat per la representació processal del Sr. Catalá davant del tribunal de Corts el dia 02-04-1991 que aquest hauria recorregut aquest grau d'incapacitat de 40% però no se sap res més sobre dit recurs sinó que en data 22-09-2014, el grau no s'havia modificat. No es pot seriosament considerar la possibilitat que l'òrgan jurisdiccional determini un percentatge d'IPP en base a les seves constatacions personals a l'ocasió de la compareixença del demandant, sense cap intervenció d'un especialista. No pertanyia tampoc al tribunal fixar de manera subsidiària un grau de menyscabament. Pel que fa a les conseqüències en la vida personal i quotidiana (48.080,96.-euros més actualització amb l'interès legal al temps que es dicti la sentència), no és negat que es tracta d'indemnitzar el perjudici de lleure. Però no existeix cap prova que permeti considerar l'existència d'un nexe de causalitat entre les lesions provocades per l'accident i les seves repercussions sobre unes activitats que hauria tingut de deixar de practicar. Tampoc ha quedat acreditada l'afirmació que no ha pogut crear una família puix apareix que està casat des del 2007. Pel que fa als riscos futurs derivats de la seva situació i provocats per problemes en la marxa i una escoliosis molt marcada (12.000.-euros), a més que no té gaire sentit parlar de riscos futurs després de més de 20 anys, aquells no queden materialitzats ni identificats per a poder-los distingir de la IPP. Pel que fa al pretium doloris, (12.000.-euros més interessos legals corresponents), i el fet d'haver degut rebre nombrosos tractaments mèdics i farmacològics (12.000.-euros), tampoc existeixen en autes unes proves suficients per concretar i avaluar dits conceptes de reclamació. Finalment, pel que a les despeses de desplaçament del pare (11.575,39.-euros més interessos legals), que segons apareix en el sumari penal vivia a Andorra al moment de l'accident, no s'ha contradit que els mateixos foren exposats pel seu pare i no pas per ell (vg. folis 124 i següents dels autes penals). Si afirma ara que ho demana en qualitat d'hereu, no aporta cap element per provar que el seu pare s'ha mort i que n'és l'hereu. VI.- El segon aspecte del recurs del Sr. Catalá és en relació a les costes del procediment tota vegada que considera que el Tribunal hauria degut tenir en compte les circumstàncies excepcionals del cas per no aplicar el principi del venciment objectiu. Aquest greuge s'ha d'estimar. En efecte si és cert que en el dret civil andorrà la imposició de les costes processals es regeix pel principi objectiu del venciment, a títol d'excepció la Novel·la 82, Capítol 10, atorga al jutge la possibilitat de declarar en la seva sentència que les parts no estan obligades a l'import de les costes. En el present cas, el fet que el demandant havia reclamat davant la jurisdicció penal i que el procediment es va allargar de manera no raonable fins i tot reconeixent-se la responsabilitat de l'Estat per una sentència del PLE del Tribunal Superior que, tot i desestimant la seva demanda relativa a la indemnització dels perjudicis per ser aquesta competència de la jurisdicció civil, el va portar a presentar la present demanda per intentar obtenir finalment una indemnització per part dels responsables, són unes circumstàncies particulars que poden explicar la dificultat en la què es va trobar el demandant a l'hora d'instar el present procediment, i que, encara que la decisió final de l'afer no li hagi estat favorable, justifiquen no efectuar cap imposició de costes. VII.- En virtut del mateix principi de mitigació i de l'estimació parcial del seu recurs no escau efectuar cap imposició de les costes de segona instància en relació al recurs de Sr. Catalá. La desestimació del recurs de la societat Morillo, SA, justifica imposar-li les costes d'aquesta alçada i en relació al seu recurs. Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, Decisio DECIDEIX Desestimar el recurs interposat per la representació processal de la societat Morillo, SA; Estimar parcialment el recurs interposat per la representació processal del Sr. Catalá contra la Sentència de l'Hble. Tribunal de Batlles de data 29-07-2015 que revoquem parcialment en el sentit de no efectuar cap imposició de les costes de primera instància, tot i confirmant la resta dels seus pronunciaments; Imposar a la societat Morillo, SA, les costes judicials de segona instància en relació al seu recurs, inclosos els honoraris de procurador i d'advocat; No efectuar cap imposició de costes judicials de segona instància en relació al recurs del Sr. Catalá. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.- Subir Diccionario RAE