Les défendeurs s'opposent à la demande et forment une demande reconventionnelle tendant au paiement de 330,86 euros à M^me^ Recio et de 250 euros à M^me^ Olmo, avec intérêts et dépens. À titre subsidiaire, ils demandent que la condamnation soit ramenée au montant prouvé et que les dépens soient mis à la charge de la partie demanderesse.

Le Batlle (juge de première instance) fait droit à la demande principale, rejette la demande reconventionnelle et condamne solidairement la défenderesse au paiement des sommes principales, augmentées des intérêts légaux courant à compter du 20 septembre 2012, ainsi que des dépens.

La défenderesse interjette appel. Par arrêt du 17 mars 2016, la Sala Civil du Tribunal Superior de Justícia rejette le recours, confirme le jugement et met les dépens d'appel à la charge de l'appelante. Elle corrige par ailleurs une erreur matérielle affectant l'antecédent III du jugement de première instance.

Le dossier présente une incohérence de date. Les antécédents mentionnent un jugement du 27 septembre 2015, tandis que le dispositif de l'arrêt vise un jugement « de data 27-02-2015 » (non précisé dans la décision comme correction, la Cour ne relevant pas l'écart). Cette divergence n'a pas d'incidence sur la solution.

Question de droit

L'arrêt soulève trois questions distinctes.

1. La priorité de passage à une intersection. Il s'agit de savoir si la règle de la priorité à droite de l'article 10 du Codi de circulació s'applique, c'est-à-dire si la voie empruntée par l'appelante (un carrer) relève d'une catégorie supérieure à celle empruntée par l'intimé (un camí), auquel cas la priorité lui reviendrait.

2. Le point de départ des intérêts légaux. L'appelante soutient que la lenteur de la procédure (environ dix-huit mois entre les conclusions de décembre 2013 et le jugement) interdit de faire courir les intérêts avant le caractère définitif de la décision.

3. L'imputation des dépens. L'appelante conteste sa condamnation aux dépens au motif qu'elle n'est pas responsable de l'accident et qu'elle disposait d'une iusta causa litigandi.

Solution et dispositif

**Sur la priorité de passage

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000156/2015 ORIGEN: 4001014/2012

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 17 de març del 2016.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i els Magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal de Plana i Ferrer van interposar demanda, de data 6-09-2012, envers la Sra. Olmo i Recio, demanava la condemna solidària de les defenents a l'abonament a l'asseguradora agent de la quantitat de 1.567,55 euros i a la mercantil Plana la quantitat de 150 euros, amb més els interessos legals des de la contesta a la demanda i amb imposició de les costes processals.

En data 20-09-2012 la part defenent va oposar-se a la demanda i va articular demanda reconvencional, de manera que interessava la condemna de Ferrer a abonar l'import de 330,86 euros a Recio i 250 euros a la Sra. Olmo, amb més interessos i costes processals. Subsidiàriament, indicava que si s'estimava la demanda s'aplanava a la quantitat que s'acredités a la fase probatòria. I, en darrer terme, que s'imposessin les costes processals a la part agent.

II.- L'Hble. Batlle va dictar sentència, de data 27-09-2015, amb la següent part decisòria: "PRIMER.- Estimar íntegrament la demanda formulada en data 6 de setembre de 2012 per Ferrer i la societat Plana contra Recio i la Sra. ENTITY_6; Desestimar la demanda reconvencional formulada per Recio i la Sra. Olmo contra Ferrer en data 20 de setembre de 2012 i, absoldre aquesta darrera de les seves pretensions;

SEGON.- Condemnar a la Sra. Olmo i Recio al pagament, de forma solidària, de: 1) a la societat Ferrer la quantitat de 1.567,55 EUR i, 2) a la societat Plana la quantia de 150 EUR, quantitats que seran augmentades amb els interessos legals que es generin a comptar del dia 20 de setembre de 2012 i, 3) de les costes processals causades, inclosos honoraris d'advocat i procurador."

III.- La representació processal de la part defenent ha interposat recurs contra la sentència dictada a la instància. Així, en data de registre 15- 06-2015 ha articulat escrit de conclusions, segons el qual demana la revocació de la resolució d'instància en funció dels arguments explicitats.

Per el contrari, la representació processal de la part defenent, per escrit de contesta a les conclusions, de data 30-06-2015, va demanar la desestimació del recurs, amb imposició de les costes processals.

IV.- Per Aute d'aquesta Sala, de 11-02-2016, no es va donar lloc a la prova d'inspecció ocular demanada per la part recurrent.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- Els motius o greuges en els que la part defenent fonamenta el seu recurs són els que segueixen. En primer terme, entén que existeix una errada de transcripció a l'antecedent tercer, que ha de ser esmenada. En segon terme, discrepa de la resposta judicial que el responsable de l'accident fou el vehicle conduït per la Sra. Olmo. Considera que és la recurrent qui te preferència de pas, atès que circulava per un carrer mentre l'adversa ho feia per un camí, com així ressurt del certificat del Comú de Canillo. Per tant, no és cert que no ens trobem en el supòsit de l'article 10 del codi de circulació. Així, afirma que la recurrent circulava per una via de categoria superior i, per tant, no havia de cedir el pas als que venien per la dreta. Afegeix que és un carrer a més de més llargada i amplada. En tercer terme, quant als interessos, entén que els interessos no es poden computar des de la data de contesta a la demanda, ja que ha hagut una demora en la tramitació (cinc mesos per emplaçar a les parts a presentar conclusions, i des de l'escrit de conclusions de 19-12-2013 fins el 5-03-2015, data de la sentència) que no la pot perjudicar. Així, no ha d'existir pronunciament d'interessos i si es fa, ha de ser des de la fermesa de la sentència. En darrer terme, considera que no li poden ser imposades les costes perquè no ha estat la responsable de l'accident i si ho ha estat, té iusta causa litigandi.

II.- El primer dels extrems que es sol·licita, consistent en la correcció de l'errada que existeix a l'antecedent tercer de la resolució d'instància, no constitueix un motiu de recurs sinó una pretensió pròpia d'un aclariment. Per tant, sens perjudici que s'hagi de corregir l'errada material en el sentit que es proposa, aquesta petició s'havia d'haver adreçat a l'òrgan judicial d'instància, però per raons d'economia processal serà corregida en aquesta alçada, sense que aquest extrem mereixi cap transcendència revocatòria.

III.- Quant al primer motiu del recurs, en sentit propi, el mateix no pot prosperar en atenció als arguments que, a continuació, s'exposen.

L'article 10 del Codi de circulació determina que "En tota intersecció de vies públiques, els conductors tenen l'obligació de cedir el pas als vehicles que s'aproximen per la dreta, sempre que no hi hagi cap senyalització de trànsit que indiqui la via preferent. Se n'exceptuen els casos següents: a) Tenen dret de preferència de pas els vehicles que circulen per una via pavimentada davant una altra sense pavimentar i els que circulen per una carretera general davant els que ho fan per una de categoria inferior".

La recurrent entén que mentre ella circulava per un carrer, la part adversa ho feia per un camí, té el doble de llargada amb més amplada i és de doble sentit en el seu recorregut.

Si s'examina la prova practicada, resulta que segons certifica el Comú de Canillo (foli 99), ambdós vials són de titularitat pública, l'amplada dels carrers és de 7 metres, passada la part del túnel, i, encara que la llargada del Camí de la Motxa és inferior al carrer dels Refugis (258 front a 530 metres), el cert és que ambdós tenen doble sentit i estacionament a una de les bandes del mateix.

Per tant, malgrat la denominació de camí i carrer es tracta de dues vies asfaltades que participen d'unes característiques similars quant a amplada i sentit de circulació, de manera que no es pot entendre que el Camí pugui ésser entesa com una via inferior als efectes de preferència respecte del carrer.

Assolida l'anterior conclusió, i no existir cap senyalització en els vials indicats que estableixi la preferència d'una via en relació a l'altra, en consonància amb el que estableix el Codi de circulació (cfr. art. 10), la preferència de pas correspon als vehicles que s'aproximin per la dreta. En el mateix sentit, es va pronunciar el Sr. P.V., cap de circulació de l'Hble. Comú de Canillo, en la consulta efectuada pel Sr. Arnau de X., quan després de rebre un reportatge fotogràfic de l'encreuament de l'accident abona la mateixa solució. I així mateix, ho va declarar a presència judicial (foli 113), ratificant l'informe i indicant que no existia ni en la data de l'accident ni ara cap senyalització de preferència.

Consegüentment, en atenció als arguments exposats, el motiu de recurs ha de ser refusat.

IV.- Sustenta com a segon motiu de recurs la part recurrent que els interessos legals no es poden meritar des de la data de contesta a la demanda en atenció a la demora en el procés, de manera que els mateixos s'haurien de determinar des de la fermesa de la resolució judicial.

Tampoc aquest motiu pot prosperar. L'existència d'una dilació, al·legada per la part recurrent, podrà, en el seu cas, si s'acredita el seu caràcter d'indegut, justificar una reclamació per responsabilitat patrimonial contra l'Administració de justícia, però no pot comportar un menysteniment del dret subjectiu de la part que ha patit el dany a veure rescabalat el seu patrimoni amb la indemnització que li correspon i amb els interessos. I més si es té en compte que no s'ha provat que la tardança en el procés li sigui imputable a la part recorreguda ni que s'hagi contravingut la norma que determina la meritació d'interessos, com a criteri general, des de la contesta a la demanda reconvencional, com va determinar adequadament el jutge a quo, amb l'aplicació del principi "lite contestata usurae currunt", contingut al Digest 19,1,33.

V.- I la mateixa sort desestimatòria ha de seguir el darrer dels motius de recurs, relatiu a la imposició de les costes processals. Sustenta la recurrent que no s'han d'imposar les costes processals perquè no és la responsable de l'accident, mentre que aquesta Sala entén, a l'igual que la resolució d'instància que sí ho és, i alhora manifesta que existia iusta causa litigandi. Tampoc aquest darrer argument pot evitar la imposició de les costes processals, ja que les al·legacions i arguments de la recurrent han estat desestimats per la instància i per aquesta Sala, com a resultat d'aplicar la normativa vigent al supòsit fàctic d'autes, sense que s'apreciï cap dubte de fet ni de dret en la resolució del litigi.

Consegüentment, el motiu ha de ser desestimat.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs interposat per la representació processal de Olmo i Recio contra la sentència, de data 27-02-2015, dictada per l'Hble. Batlle i confirmar íntegrament la seva part decisòria, amb imposició de les costes processals a la part recurrent.

ACORDEM CORREGIR l'antecedent tercer de la sentència d'instància en el sentit que qui va contestar la demanda reconvencional no va ser Recio sinó Plana i Ferrer.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

Subir

Diccionario RAE