SENTÈNCIA En nom del Poble Andorrà.- A la vila d'Andorra la Vella, el 31 de maig del 2016. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- Per escrit de data 28-02-2013, el Sr. Somoza va presentar demanda laboral contra el Sr. Vendrell, el Sr. Pla i el Sr. Gibert demanant que es condemnés solidàriament als demandats a satisfer-li la suma total de 3.759,31.-euros en concepte d'havers laborals impagats i la suma de 90.000.-euros en concepte d'indemnització per desistiment justificat, al pagament dels interessos legals corresponents, a declarar i cotitzar prop de la CASS, així com al pagament de totes les costes judicials i extrajudicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador. II.- La representació processal del Sr. Vendrell, es va oposar a la demanda sol·licitant a títol principal la seva desestimació sostenint que el desistiment no era justificat, i a títol subsidiari que es dedueixi de la reclamació l'import de 3.759,31.-euros consignat prop de la Batllia, i que es redueixi significativament l'import de la indemnització en virtut de la facultat atorgada per l'article 98 del Codi de relacions laborals. La representació processal del Sr. Pla i del Sr. Gibert, es va oposar a la demanda sol·licitant a títol principal la seva desestimació argüint que no podien ser responsables en base a l'article 11 del Codi de relacions laborals i que el desistiment no era justificat, i a títol subsidiari que es dedueixi de la reclamació l'import de 3.759,31.-euros consignat prop de la Batllia, i que es redueixi significativament l'import de la indemnització en virtut de la facultat atorgada per l'article 98 del Codi de relacions laborals. III.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 29-10-2015, decidint : "Primer.- Desestimar la demanda formulada per la representació processal del Sr. Somoza contra el Sr. Gibert, havent d'absoldre aquest darrer de les pretensions que s'hi contenen. Segon.- Estimar de forma íntegra la demanda formulada per la representació processal del Sr. Somoza contra els Srs. Vendrell i Pla i condemnar al Sr. Vendrell a pagar la suma de 3.000.-euros en concepte del salari del mes de gener del 2013, majorada dels interessos legals comptadors des del 4 de febrer del 2013 i fins al 25 de juliol del 2013, i altres imports de 467,31 i 292.-euros, incrementats dels interessos legals comptadors des del 12 de febrer del 2013 i fins al 25 de juliol del 2013, havent de ser deduït a l'import resultant la suma de 3.759,31.-euros consignada en autes i oferta pel Sr. Vendrell al treballador a través del seu escrit de contesta a la demanda de data de 25 juliol del 2013, així com la condemna solidària del Sr. Vendrell i deI Sr. Pla a satisfer al treballador la suma neta de 90.000.euros, juntament amb els interessos legals comptadors des de la fermesa de la present resolució judicial. Tercer. - Condemnar al Sr. Vendrell a declarar i cotitzar prop de la Caixa Andorrana de Seguretat Social els imports objecte de condemna, havent de regularitzar la cotització relativa als havers laborals deguts d'un import net de 3.759,31.-euros, i condemnar-lo amb caràcter solidari amb el Sr. Pla, a declarar i cotitzar prop de la Caixa Andorrana de Seguretat Social la suma neta de 90.000.-euros. Quart.- Fer imposició de les costes judicials ocasionades, de conformitat amb el que disposa el VI.-CONSIDERANT de la present resolució judicial." IV.- Contra aquesta resolució han interposat recurs d'apel·lació la representació processal del Sr. Vendrell i la del Sr. Pla. Ambdues demanen la seva revocació, dictant-se una nova estimant les seves pretensions inicials. La representació processal del Sr. Gibert demana la confirmació de la seva absolució. La representació processal del Sr. Somoza demana la confirmació de la Sentència amb imposició de les costes judicials a les parts apel·lant. Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière. FONAMENTS DE DRET I.- Ha quedat acreditat a les actuacions que, des del mes d'abril del 1991, el Sr. Somoza treballava pel negoci anomenat "F.", com a fuster i posteriorment com a encarregat, sense que es formalitzi cap contracte de treball, i que el seu salari era darrerament de 3.000.-euros nets mensuals. La relació es va extingir com a conseqüència del desistiment de l'assalariat mitjançant carta del 04-02-2012, exposant que "...Mitjançant la present, els hi comunico la meva decisió de donar per finalitzada la relació laboral que ens uneix, a comptar de la recepció de la mateixa, en aplicació de l'article 97.1 apartats e) d), 1 c) del Codi de relacions laborals, pels greus incompliments del contracte per part de la empresa, pel fet, de no haver l'empresa cotitzat a la CASS els meus salaris meritats dels mesos de setembre, novembre i desembre de 2011, tots els salaris meritats de l'any 2012 i gener de 2013, per no haver percebut a dia d'avui el salari meritat del mes de gener de 2013, així com pel fet d'haver percebut amb un considerable retard injustificat els salaris del darrer any, tal i com passo a detallar: Salari del mes de gener de 2012 percebut el dia 15/02/12. Salari del mes de febrer de 2012 percebut el dia 13/03/12 Salari del mes de marc de 2012 percebut el dia 13/04/12. Salari del mes d'abril de 2012 percebut el dia 10/05/12. Salari del mes de maig de 2012 percebut el dia 14/06/12. Salari del mes de juny de 2012 percebut el dia 13/07/12. Salari del mes de juliol de 2012 percebut el dia 07/08/12. Salari del mes d'agost de 2012 percebut el dia 11/09/12. Salari del mes de setembre de 2012 percebut el dia 16/10/12. Salari del mes d'octubre de 2012 percebut el dia 14/11/12. Salari del mes de novembre de 2012 percebut el dia 20/12/12. Salari del mes de desembre de 2012 percebut el dia 28/01/13...". Malgrat l'empresa hagi rebut aquesta carta el dia 05-02-2013, és només en data 05-04-2013 que el Sr. Vendrell va dipositar a la Batllia l'import de 3.759,31.-euros. II.- Per tal de respectar la màxima claredat expositiva, analitzarem en primer lloc el recurs del Sr. Pla en relació a la seva responsabilitat personal. Examinarem desprès els dos recursos juntament ja que formulen uns greuges idèntics. III.- El primer greuge del Sr. Pla és en relació amb la seva condemna solidària a pagar la indemnització per a desistiment justificat. Argumenta en essència que: 1) el tribunal ha errat en la determinació de la data de cessió del negoci i no ha pres en compte un element de prova fonamental que és la declaració del treballador qui va manifestar que el negoci fou traspassat l'any 2008; 2) el registre del comerç no és constitutiu i 3) els incompliments són molts posteriors a la cessió. Malgrat no hagi formulat la corresponent excepció, és la manca de legitimació passiva en relació a la seva persona que invocava el Sr. Pla. Del seu costat, l'empleat invocava l'article 11 del Codi de relacions laborals relatiu a la transmissió d'empresa que disposa que "La transmissió, la cessió o el canvi de titularitat d'una empresa comporta la subrogació del nou empresari en la titularitat dels drets i les obligacions laborals amb els treballadors, que conserven les mateixes condicions de treball i antiguitat. En cas de transmissió, cessió o canvi de titularitat de l'empresa, l'empresari cedent respon solidàriament amb el cessionari de les obligacions laborals amb els treballadors amb contracte de treball anterior a la cessió, derivades de la relació anterior a la cessió." Tota la qüestió va ser determinar la data de la cessió del negoci. El sol element que permet dir que aquesta hauria tingut lloc en 2008 i no en 2012 és l'afirmació feta en l'escrit de demanda que el negoci fou traspassat pels germans A. i Gibert al Sr. Vendrell al mes de gener del 2008. Però, aquesta fórmula és del tot insuficient per a poder considerar com a acreditat que la cessió és efectivament del 2008. En efecte, tal manifestació, que pot correspondre al fet que el treballador sabia des del 2008 que havia de rebre instruccions del Sr. Vendrell, no significa que tenia el coneixement d'un real canvi en la persona de qui era l'empresari. Al respecte, ja hem pogut recordar en nombroses ocasions que, en particular en mèrit de la bona fe que ha de presidir les relacions laborals, pertany a l'empresa permetre a l'assalariat saber qui és el seu real cocontractant. De fet, aquesta manifestació evidència que el treballador no tenia un total coneixement de la realitat puix es parla d'un traspàs al mes de gener del 2008 pels dos germans A. i Gibert quan n'apareix que en aquell moment el Sr. Gibert ja s'havia donat de baixa des de feia gairebé nou anys. Finalment, aquesta manifestació és insuficient front a la realitat establerta en autes. I la realitat que s'ha establert objectivament i documentalment en autes és que el negoci fou donat d'alta el dia 30-03-1974 essent aleshores els propietaris els Srs. A. i F.M.M.; que el Sr. Gibert es va donar de baixa l'any 1999, quedant inscrit només el seu germà ENTITY_6; que és a partir del 2012 que el Sr. Vendrell apareix com a propietari segons decret del Govern del 19-11-2012 autoritzant el canvi de titularitat al seu nom. Pertanyia al Sr. Pla donar-se de baixa com el seu germà ho havia fet en el seu temps, i al no fer-ho va continuar assumint la titularitat administrativa del negoci. Les parts defenents no han aportat cap element de prova per acreditar la seva versió i al contrari apareix que els Srs. A. i Gibert, malgrat haver estat degudament emplaçats, no han comparegut per a la pràctica de la seva confessió en judici. Per conseqüent, és amb bon criteri que el tribunal ha pres en consideració la data del 19-11-2012 per a determinar si el Srs. A. i Gibert havien de respondre solidàriament o no amb el Sr. Vendrell de les pretensions del treballador. IV.- El primer greuge comú als dos recursos recau sobre la qüestió del caràcter justificat del comiat ja que consideren les parts recurrents que no existeix el requisit de manca de justificació exigit per l'article 97 c del Codi de de relacions laborals (la falta o els retards injustificats i reiterats en el pagament del salari), ja que l'empresa mancava de tresoreria. Sosté que sí que és una impossibilitat externa, inevitable i imprevisible atesa la importància de la crisi econòmica. La part defenent no ha negat mai que els salaris s'havien pagat en els terminis indicats per l'assalariat en la seva carta de desistiment sinó que els retards eren justificats per la impossibilitat material provocada per la manca de tresoreria de l'empresa, situació coneguda i acceptada pel treballador i ho presenta com un cas de força major. Però, la jurisprudència de la Sala al respecte és assentada i clara: sempre s'ha descartat l'excusa aixecada per l'empresari i relativa a la manca de líquid derivada de la crisis econòmica, tota vegada que les dificultats econòmiques no són oposables al treballador, i que l'ordre jurídic andorrà posa a disposició dels empresaris altres remeis, diferents del pagament extemporani dels salaris ( vg. STSJC 208/12 del 17-12-2012, 206/12 del 29- 01-2013, 227/12 del 29-01-2013, 85/13 del 18-08-2013, 163/13 del 19-09-2013, i 254-13 del 28-11-2013). Quant al caràcter injustificat dels retards, hem pogut afirmar en reiterades ocasions que es tracta d'una greu violació del contracte laboral i de la Llei que constitueix una vulneració dels drets del treballador i fonamenta l'acció rescissòria del contracte laboral mitjançant el seu desistiment, recordant que el salari no és qualsevol deute, ja que constitueix per l'assalariat un caràcter vital i un element de la seva dignitat personal, raó per la qual queda protegit només per la Llei sinó pels convenis internacionals. La protecció del salari constitueix un dret indisponible d'ordre públic. És evident que el fet de respectar la data de pagament del salari té gran transcendència pel treballador, per quan dit salari és en general la seva única font d'ingressos, i que també ha de fer front a uns pagaments mensuals a data fixa com són el lloguer o les quotes dels préstecs bancaris (vg. per exemple STSJC 402-14 del 09-04-2015 i 383-14 del 05-03-2015 i 310/14 del 05-02-2015). El sol fet que l'assalariat hagi deixat passar un any desprès del primer retard abans de presentar el seu desistiment no es pot interpretar com una prova d'acceptació per part seva, ja que tal actitud pot tenir vàries explicacions, com són la bona voluntat, la fidelitat a l'empresa, la por de no trobar una feina, o l'esperança de cobrar...etc. D'altra banda, i en tot cas, cap element de prova ha proposat o aportat la part empresarial per establir la realitat i encara menys el caràcter insalvable de les dificultats que invoca. Per tant aquest greuge s'ha de desestimar. V.- El segon aspecte comú al dos recursos rau en la qüestió de la determinació de la indemnització de l'article 98 del Codi de relacions laborals. Els apel·lants sostenen, d'una part, que contràriament a l'afirmació del tribunal, la frase "fixada per la jurisdicció competent" dóna al tribunal la possibilitat de moderar la indemnització, cosa que s'hauria de fer en el present cas perquè el Sr. Vendrell no va actuar de manera dolosa o culposa. D'altra part, argumenten que la indemnització de l'article 98 correspon a una suma bruta i no neta com ho ha decidit el tribunal Unipersonal. Pel que fa al primer aspecte de la qüestió, cal recordar que en virtut de l'article 97 del Codi de relacions laborals, la concurrència de qualsevol dels supòsits de desistiment justificat dóna dret al treballador a exigir la indemnització corresponent al comiat injustificat previst a l'article 98 del Codi de relacions laborals, i també a les altres previstes en aquest Codi. L'article 98.1 al 1 disposa que « L'acomiadament fet en forma indeguda, l'acomiadament improcedent i l'acomiadament injustificat comporten, en els contractes per durada indeterminada, una indemnització a la persona treballadora no inferior a 45 dies de salari per any de servei a l'empresa fins a un màxim de 30 mensualitats, que és fixada per la jurisdicció competent.» De cap manera la frase «que és fixada per la jurisdicció competent» es pot interpretar com la possibilitat que els òrgans jurisdiccionals tindrien de reduir la indemnització deguda al treballador, sinó que es refereix al control que els referits òrgans han d'efectuar sobre l'aplicació dels criteris legals de determinació de la indemnització i les normes de càlcul, com per exemple verificar l'antiguitat o el fet que el salari de referència és el salari per dia calculat de conformitat amb el que preveu l'article 82.3. Al contrari, l'article fixa un límit baix ja que indica que aquesta indemnització no pot ser inferior a 45 dies de salari per any o 30 mensualitats. Si la jurisprudència de la Sala ha pogut precisar que en aplicació de l'esmentat article 98 l'assalariat solament té dret a percebre una indemnització única en cas de mancament als requisits formals i/o de fons que imposa el Codi de Relacions Laborals, però que l'article 98 no impedeix indemnitzar altres perjudicis econòmics específics derivats del comiat il·legal (vg. STSC 122/13 del 31-07-2013), això no comporta la facultat pels tribunals de reduir la indemnització legalment prevista. Dit d'una altra manera, es tracta a la vegada d'un màxim i d'un mínim irreductible. Pel que fa a l'argument dels recurrents és que la indemnització de l'article 98 correspon a una suma bruta i no neta, cal recordar al nivell dels principis que: com recordat abans, la indemnització a la persona treballadora no ha de ser inferior a 45 dies de salari per any de servei a l'empresa fins a un màxim de 30 mensualitats, i per tant la persona ha de percebre efectivament l'import previst legalment, l'article 98.6 del Codi de relacions laborals precisa que als efectes d'aquest article s'entén com a salari per dia el calculat de conformitat amb el que preveu l'article 82.3. dit article 82.3 disposa que a efectes de retribució (...) i indemnització per comiat fet en forma indeguda, improcedent o injustificat, el salari per dia correspon a l'import resultant de dividir per trenta el salari fix mensual del darrer mes treballat més la mitjana dels salaris variables dels darrers dotze mesos o de la part corresponent al període menor de temps treballat. l'article 98-1 de la llei 17/2008 de la seguretat social relatiu a la base de cotització de les persones assalariades disposa que aquesta està constituïda pel salari global, en els termes definits a la legislació laboral, les indemnitzacions i quitances i qualsevol altra remuneració, que, amb caràcter mensual, tingui dret a percebre la persona assalariada o la que efectivament percebi de ser aquesta superior, per raó del treball que realitzi per compte de l'empresa on presta serveis. Per conseqüent, la suma que resulta del càlcul previst de l'article 98.1 del codi de relacions laborals en relació a la indemnització per comiat injustificat s'ha de considerar com una suma bruta, ja que està sotmesa a l'obligació de cotització de conformitat als articles 98-1, 97-2 i 97-3 de la Llei 17-08 de la seguretat social ( TSJC-274/13, TSJC 11/14 i TSJC 310/14). Essent legalment la indemnització de l'article 98 sotmesa a l'obligació de cotització, és evident que és el salari brut que s'ha de prendre en consideració al moment de calcular-la. És en aquest sentit que s'ha d'entendre i aplicar l'afirmació segons la qual la suma que resulta del càlcul previst de l'article 98.1 s'ha de considerar com una suma bruta. En el present cas, el Tribunal Unipersonal ha indicat que la xifra neta que el demandant havia de percebre era de 90.000.-euros, i per tant va condemnar als ara recurrents a satisfer al treballador l'import de 90.000.euros i a declarar i cotitzar la suma neta de 90.000.-euros. Malgrat no ho hagi precisat la part agent en el seu escrit, la demanda de 90.000.-euros correspon al càlcul de 30 mensualitats de 3.000.-euros nets percebuts pel treballador quan el seu salari brut era de 3.174,60.-euros. Així les coses, i dit d'una altra manera, el treballador tenia dret a percebre l'import net de 90.000.-euros (sia l'import brut de 95.238.-euros segons el percentatge aplicable al moment del desistiment) . Per tant, la decisió del tribunal de dir que l'empresa ha de declarar i cotitzar la suma neta de 90.000.-euros és correcta. Per tot l'exposat, els dos recursos s'han de desestimar. VI.- En virtut del criteri del venciment objectiu, la desestimació dels recursos determina imposar als recurrents les costes judicials d'aquesta alçada. Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, Decisio La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, DECIDEIX DESESTIMAR els recursos del Sr. Vendrell i del Sr. Pla contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 29-10-2015 que confirmem íntegrament. IMPOSAR al Sr. Vendrell i al Sr. Pla les costes judicials d'aquesta alçada en relació al seu recurs, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Subir Diccionario RAE