SENTÈNCIA En nom del Poble Andorrà.- A la vila d'Andorra la Vella, el 31 de maig del 2016. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- El Sr. Carnero va presentar demanda laboral en data 28-02-2014 contra la societat F., SL, demanant que se la condemnés a satisfer-li la suma de 15.187,48.-euros nets en concepte d'indemnització per comiat fet de forma indeguda, la suma total de 932,68.-euros nets en concepte de vacances i salari, a declarar i cotitzar prop de la CASS, més els interessos legals a partir del 10-02-2014, així com al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador. II.- La representació processal de la societat F., SL, es va oposar totalment a la demanda sol·licitant la seva íntegra desestimació i argüint que no existia cap acomiadament, tot i formulant una demanda reconvencional per tal de condemnar el Sr. Carnero a pagar-li una indemnització en concepte de desistiment sense preavís, ròssec negatiu d'hores degudes a l'empresa, perjudicis ocasionats per la mala execució d'uns treballs de revestiment d'un dipòsit, el cost en relació amb la reparació d'un vehicle de l'empresa i dels ingressos deixats de percebre per l'empresa per encàrrecs no efectuats. El Sr. Carnero es va oposar a la demanda reconvencional. Ensems va precisar que s'havia de deduir de les seves reclamacions l'import de 590,63.- euros rebut com a acompte després del dipòsit efectuat a la batllia per l'empresa. III.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 24-05-2016, decidint "Estimar íntegrament la demanda formulada en data 28 de febrer de 2014 pel Sr. Carnero contra la societat F., S.L.; Desestimar la demanda reconvencional formulada per aquesta darrera; Condemnar a la defenent a satisfer a la demandant la quantitat de 16.120,16 EUR, més interessos legals i costes judicials en els termes del quart fonament jurídic. Tanmateix haurà de declarar l'import brut corresponent prop de la CASSuárez" IV.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal de la societat F., SL, demanant la seva revocació, dictant-se una nova conforme a les seves pretensions inicials, amb imposició de les costes d'ambdues instàncies. La representació processal del Sr. Carnero demana la confirmació de la Sentència amb imposició de les costes judicials a la part apel·lant. Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière. FONAMENTS DE DRET I.- Ha quedat acreditat en les actuacions que des del mes de maig del 2008, el Sr. Carnero treballava per la societat F., SL, sense que es formalitzi cap contracte de treball, i que darrerament era cap d'equip percebent el salari mensual brut de 1.587,30.-euros. La relació laboral es va extingir el dia 10-02-2014, però les parts discrepen sobre la causa d'aquesta extinció. Segons l'empleat, en tornar d'una baixa laboral, va ser convocat al despatx per l'empresari qui li va fer una sèrie de reprotxes i el va acomiadar verbalment amenaçant-lo de trucar la policia si no marxava immediatament de l'empresa ; que quan va tornar a l'empresa per buscar la seva quitança, se'n va adonar que se li volia fer firmar uns documents mencionant una resolució del contracte de mutu acord i una renúncia al seu lloc de treball, amenaçant-lo de no pagar-li res si no signava el document. L'empleat afegeix que es va negar a firmar qualsevol document. Segons l'empresari, si és veritat que el dia 10-02-2014 havia fet al treballador una sèrie de reprotxes, en cap moment l'havia acomiadat sinó que és el treballador qui havia decidit marxar i desistir unilateralment, sense respectar cap de les formalitats legals . El tribunal ha considerat que els elements d'autes avaluen la versió de l'empleat, plantejament rebutjat per la part empresarial. II.- El recurs es fonamenta sobre la consideració que la decisió del Tribunal no és ajustada als elements demostrats en autes i fonamentada sobre meres suposicions o presumpcions sense respectar els criteris de la sana crítica. Argumenta en essència que: 1) el tribunal no podia dir que els testimoniatges dels empleats no tenen força probatòria i que s'han de valorar amb cautela quan la part agent no els va tatxar a efectes que no es puguin prendre en compte; 2) aquests testimoniatges són suficients per establir el desistiment unilateral del treballador ; 3) el tribunal no pot suplir la manca de prova aportada per la part demandant i 4) essent establert el desistiment justificat s'havia de donar lloc a la demanda reconvencional. Escau en primer lloc, recordar els principis en matèria de desistiment no causal del treballador, el qual ha de resultar d'una voluntat lliure, reflexionada i inequívoca, i correspondre a unes conveniències personals del treballador i no a una intervenció de l'empresa. Tota renúncia d'un treballador ha de donar lloc a una interpretació restrictiva, i el desistiment ha de resultar d'una manifestació inequívoca de la voluntat de l'assalariat de resoldre la relació laboral. Per tant, el desistiment del treballador mai es presumeix. Pertoca a l'empresa que al·lega el desistiment voluntari del treballador de provar-ho. D'altra banda, si l'empresa considera que el treballador ha abandonat el lloc de treball i no presenta cap desistiment voluntari, li pertoca acomiadar-lo per motius disciplinaris i no fer-ho constitueix un acomiadament fet de forma indeguda donant dret a la indemnització de l'article 98. En el present cas, la valoració dels elements de prova duta a terme pel tribunal és del tot correcte i ens hi adherim totalment. Ressurt d'aquests elements que el dia 10-02-2014, al tornar de baixa mèdica, i al moment de reincorporar-se al seu lloc de treball o just desprès, el Sr. Carnero va ser convocat pel Sr. Corbacho al seu despatx ; que els Srs. Carnero i Corbacho es trobaven tots dos sols al despatx, i per tant no es pot negar que no existeix cap altre testimoni directe de la conversa; que l'empresari li va fer una sèrie de reprotxes greus, afegint que l'havia avisat masses vegades; que al sortir del despatx l'empleat va dir "marxo"; que va tornar a l'empresa el dia 24-02- 2014, i que s'havien mecanografiats dos documents per la secretària de l'empresa (una quitança de data 10-02-2014 referint-se a una resolució de mutu acord, i carta de desistiment del mateix dia 10-02-2014 referint-se a una "baixa per motius personals", ja firmada per l'empresa); que el Sr. Carnero es va negar a firmar dits documents i que es va cabrejar molt, dient : "si es pensaven que marxaria de la mateixa, quatre anys desprès, sense percebre ni un duro" que s'equivocaven. Quant a la valoració de la prova testifical, a part de la pròpia parella de l'agent, els cinc testimoniatges practicats són d'empleats actuals de l'empresa. Al respecte, cal precisar que la tatxa d'un testimoni no significa privar de tota validesa la seva declaració, sinó que adverteix a l'òrgan judicial de les circumstàncies que concorren en el testimoni i que poden afectar la seva fiabilitat (vg. TSJC 53/02 del 18-03-03 i 55/04 del 21-10-04). Sempre pertoca a l'òrgan jurisdiccional valorar les manifestacions dels testimonis. Per tant, un testimoniatge tatxat no perd tota força probatòria i un testimoniatge no tatxat no adquireix per aquesta sola circumstància una força probatòria indiscutible sinó que queda sotmès al criteri del jutge. Justament, tractant-se de les manifestacions dels empleats, sempre s'ha considerat que de conformitat amb el Digest 22,1,5-6 no es consideraven testimonis escaients les persones a les quals es pot manar testificar (vg. TSJC 80/01 del 18-12-2001), i que en tot cas, sense que s'hagi de refusar a priori els testimoniatges dels assalariats, doncs sovint tenen un bon coneixement de l'empresa i dels esdeveniments que s'hi desenvolupen, sempre el jutge els ha de valorar amb suma precaució i tenint en ment aquest vincle de subordinació que tenen amb l'empresari. És exactament el que va fer el tribunal motivant que aquests testimonis havien «de ser valorats amb cautela no només per la relació laboral que els uneix a l'empresari, sinó perquè, aquells que han concretat les paraules del Sr. Carnero únicament han referit que aquest havia dit "marxo", sense més.». I s'ha de compartir el criteri del tribunal que tals manifestacions són insuficients per acreditar el desistiment voluntari i unilateral, justament perquè es tracta d'assalariats de la part defenent, que cap va presenciar ni sentir la conversa del 10-02-2014 en el despatx de l'empresari (contràriament a l'afirmació de la part recurrent, la contesta del Sr. Suárez a la pregunta 9 no permet considerar que el mateix és un testimoni «concret» de la conversa), i que les seves manifestacions són masses imprecises. Quant a «les especials circumstàncies particulars de les parts» invocades pel tribunal, només tenien per objecte indicar que en el moment en que es produï l'extinció del contracte l'empleat, a la diferència de l'empresa, no tenia cap interès en posar fi a la relació sense cap compensació econòmica . Al respecte, no pot la part recurrent reprotxar al tribunal haver indicat que al moment de l'extinció del contracte l'empresa passava per dificultats econòmiques quan l'escrit de data 10-04-2014 indicava « També és cert, que l'empresa està passant per un mal moment econòmic... » (foli 33), element que no és contradit, sinó més aviat confirmat, per les manifestacions de la secretària qui va manifestar el dia 12-02-2015 que l'empresa « tenia problemes econòmics i actualment no en té ». Així les coses, no solament aquests elements no permeten considerar com a acreditat el desistiment sinó que són de natura a avalar la versió de l'empleat, com bé ho ha jutjat el tribunal. Finalment, com recordat abans, si l'empresa considerava que l'empleat havia abandonat el seu lloc de treball a partir del dia 10-02-2014, li pertanyia acomiadar-lo per causa disciplinària, cosa que no ha fet. Per conseqüent, és amb bon criteri i de manera ajustada a dret que el tribunal a considerat l'existència d'un comiat fet de forma indeguda i donant lloc a la indemnització de l'article 98 del Codi de relacions laborals. Quant a la demanda reconvencional, al no quedar acreditat cap desistiment, no pot l'empresari pretendre rebre cap indemnització en relació al desistiment del treballador com són la indemnització pel preavís i pel cost en relació a la intervenció de dos operaris per acabar la feina. A més, de la simple lectura dels autes ressurt clarament que no existeixen elements objectius per acreditar que el Sr. Carnero seria deutor d'un ròssec d'hores negatiu, ni tampoc que si li podria imputar el cost de reparació d'un dipòsit mal fet o els costos de reparació d'un vehicle. Per tot l'exposat s'ha de confirmar la sentència d'instància. III- En virtut del principi del venciment objectiu, la desestimació del recurs ha de portar a la confirmació de la condemna del recurrent al pagament de les costes judicials de primera instància. El mateix principi determina la seva condemna a pagar les costes d'aquesta alçada. Decisio Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, DECIDEIX DESESTIMAR el recurs de la societat F., SL, contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 24-05-2016 que confirmen íntegrament; IMPOSAR a la societat F., SL, les costes judicials d'aquesta alçada. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Subir Diccionario RAE