SENTÈNCIA En nom del Poble Andorrà.- A la vila d'Andorra la Vella, el 20 de desembre del 2016. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- Per escrit de data del registre 04-11-2011, el Sr. Sevillano va presentar demanda laboral contra la societat Cepeda, i el Sr. Zapata, demanant : d'una part, la condemna de la societat Cepeda, a satisfer-li la suma de 17.250,80.-euros en concepte d'indemnització per acomiadament improcedent i fet de forma indeguda (o subsidiàriament al Sr. Zapata pel que fa a aquest concepte), i la suma total de 4.467,91.-euros en concepte de salaris, hores extres, festius i vacances pendents de pagament, a cotitzar prop de la CASS, més els interessos legals corresponents, d'altra part, la condemna del Sr. Zapata (R.F.), a satisfer-li la suma de 5.697,29.-euros en concepte d'indemnització per acomiadament improcedent i fet de forma indeguda, i la suma total de 1.278,50.-euros en concepte de salaris, festius i vacances pendents de pagament, a cotitzar prop de la CASS, més els interessos legals corresponents, i també el pagament de totes les costes judicials i extrajudicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador. II.- La representació processal de la societat Cepeda, i del Sr. Zapata, va formular una excepció de prejudicialitat penal, i subsidiàriament sobre el fons es va oposar parcialment a la demanda. III.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 03-12-2014, decidint " Que ha d'estimar i estima la demanda interposada pel Sr. Sevillano contra la societat Cepeda, S.L.U. i ha de desestimar i desestima la demanda formulada pel primer contra el Sr. Zapata, havent de condemnar la societat demandada a satisfer al demandant la suma global de 21.718,71.- EUR que haurà de ser augmentada pel que es refereix als havers laborals fixats per la present Resolució des de la data en què havien de ser satisfets i pel que es refereix a la indemnització per acomiadament des de la data de la contesta a la demanda. Alhora s'ha de condemnar la societat demandada a declarar i cotitzar prop de la cass les sumes establertes en la present Resolució cas que no ho hagi fet i a satisfer les costes processals causades inclosos honoraris d'advocat i procurador de l'agent." IV.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la societat Cepeda, i del Sr. Zapata, però per Aute d'aquesta Sala del 25-10-2016, es va declarar desert el del Sr. Zapata. La representació processal de la societat Cepeda demana la revocació de la sentència d'instància en el sentit de desestimar íntegrament les pretensions de l'actor, amb imposició de les costes d'ambdues instàncies o subsidiàriament sense fer cap pronunciament al respecte. La representació processal del Sr. Sevillano demana la desestimació del recurs i la confirmació total de la resolució amb imposició de les costes judicials a la part apel·lant. Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière. FONAMENTS DE DRET I.- No es discuteix en aquesta alçada la relació laboral de durada indeterminada que existia entre el Sr. Sevillano i la societat Cepeda, titular del negoci F.F.4 de xxxxxxxx. Tampoc es discuteix que a partir del mes de juny del 2011, el Sr. Sevillano va passar a efectuar tasques d'encarregat en aquesta fleca, ni que la relació es va acabar el dia 06-09-2011 com a conseqüència del seu acomiadament disciplinari. La problemàtica relativa a la relació laboral entre el Sr. Sevillano i el Sr. Zapata, titular del negoci "Herrera", es va resoldre en primera instància amb la desestimació de les pretensions de l'agent en relació al Sr. Zapata i aquest aspecte del litigi no és objecte de recurs. Per la resta, el Tribunal va considerar que el comiat practicat per la societat Cepeda no fou ajustat a dret com a fet de forma indeguda, i per conseqüent va donar lloc a la indemnització establerta a l'article 98 del CRL, estimant ensems les seves reclamacions en concepte d'havers laborals. II.- El primer aspecte del recurs és que la part empresarial no accepta la conclusió del tribunal que la carta de comiat no respecta els requisits formals legalment exigits. Argumenta en resumit que: 1) al moment del comiat, malgrat no es tenien encara prou proves sinó una intuïció i una convicció del Sr. Zapata, l'empleat estava sota una gran sospita i ja no gaudia de la confiança de l'empresa; 2) salvat el cas d'agafar el treballador en fraganti, no és sempre clarivident els fets que s'han de concretar en la carta d'acomiadament, primerament perquè l'empresari no sap si podran ser provats, en segon perquè tampoc els pot exposar de forma concreta perquè no és el jutjador i pot incurir inclús en un possible delicte de falsa denúncia o acusació; 3) això crea una inseguretat jurídica per l'empresari fins que recaigui una sentència penal i s'hauria d'admetre que la precisió de la carta d'acomiadament s'hauria d'adaptar i 4) exigir que s'exposin en la carta uns fets pels quals el Sr. Sevillano ja gaudia de la presumpció d'innocència pel fet d'haver declarat davant del servei de policia com a conseqüència de la denúncia és contrari a dita presumpció. Hem de repetir que la missió dels òrgans judicials en matèria laboral disciplinària és de determinar si les sancions imposades en base a les faltes reprotxades tal com expressades en la carta de sanció ho van ser de conformitat amb les exigències legals, tant a nivell formal que a nivell del fons de la sanció. No és suficient comprovar la materialitat d'un fet reprotxat, sinó que s'ha de verificar també que el mateix correspon a una falta tipificada per la Llei i que la sanció va ser imposada en els terminis i formes legals. Recordarem per començar que l'article 98 del Codi de relacions laborals reconeix el dret a percebre una indemnització en cas de comiat practicat de forma indeguda, de comiat improcedent o un acomiadament injustificat. Per tant, s'ha de distingir aquestes tres nocions, puix la concurrència d'una de les tres dóna lloc a indemnització. Es pot indicar de manera esquemàtica que el comiat improcedent correspon a la situació on es fa servir una causa de comiat que no s'ajusta a la que s'hauria d'haver fet servir, que el comiat injustificat correspon al supòsit on els fets invocats no queden acreditats o no poden fonamentar un comiat, i el comiat fet de forma indeguda reuneix els casos on no s'han respectat les formalitats relatives a la carta i a la seva comunicació. Així, no s'ha de confondre la qüestió de la prova i justificació dels fets que fonamenten el comiat de la qüestió de la regularitat formal de la carta. No és perquè els fets reprotxats quedin finalment acreditats ( i en el present cas el Sr. Sevillano va ser finalment condemnat en rebel·lia pel Tribunal de Corts el 05-09-2013 com a autor del delicte major continuat d'apropiació indeguda) que això pot regularitzar, fer desaparèixer o permetre ignorar les irregularitats que afecten la carta. I la pretensió de la part recurrent de considerar que la decisió del Tribunal de Corts ha ratificat a posteriori el comiat no és acceptable puix no parlem del caràcter justificat del comiat sinó de la seva forma. En efecte, pel que fa a l'aspecte formal, els articles 94 i 106 del Codi de relacions laborals preveuen que l'avís del comiat per causa disciplinària s'ha de fer exposant-ne amb concreció la causa que origina el comiat, mitjançant una comunicació escrita a la persona treballadora en la qual s'ha de fer constar la data i els fets que la motiven. És jurisprudència assentada i reiterada d'aquesta Sala que, en particular pel fet que la matèria laboral disciplinària té certa coloració penal (vg. TC 2011-1-PI del 04-06-2012), aquestes exigències no constitueix una mera formalitat sinó una condició de l'eficàcia del comiat. Per tant, vam poder recordar en nombroses sentències els dos principis bàsics en la matèria: la carta, si bé no ha de ser necessàriament extensa, ha de ser prou concreta per permetre a l'empleat organitzar la seva defensa i no patir indefensió, i al tribunal exercitar el seu control. S'han de poder identificar en ella els fets reprotxats i situar-los en el temps, en particular per controlar la prescripció eventual. Aquesta exposició concreta s'ha de fer independentment del coneixement que l'assalariat pot tenir o se suposa que pot tenir dels fets reprotxats. La carta val per si mateixa i no es pot admetre que el treballador hauria de procedir a un esforç de construcció material i intel·lectual per determinar quines són les causes del seu comiat. la carta cristal·litza, és a dir, fixa les causes del comiat, i no es pot modificar-les posteriorment, en particular en el decurs de la fase judicial. Per conseqüent, la carta de comiat s'ha de referir a la causa legal que permet de pronunciar aquesta sanció, exposant el motiu que fa que aquesta causa és d'aplicació al cas concret i els fets precisos que justifiquen aquest motiu i que seran objecte de la prova. Quedar-se a l'etapa d'invocar la causa o de definir el motiu és insuficient ja que si permet al treballador entendre quin tipus de comportament se li retreu, no li permet tenir útil coneixement dels fets constitutius del mateix. III.- La carta de comiat comunicada al Sr. Sevillano esta redactada com ara es reprodueix: "...Per la present li comuniquem que la societat Cepeda, S.L.U. ha decidit prescindir dels seus serveis. En aplicació de la legislació vigent en matèria laboral i, en particular del que preveuen els articles 94, 104.2 i 104.4 de la Llei 35/2008, del 18 de desembre, li comuniquem que a partir de la data de recepció de la present, serà donat de baixa de l'empresa sense necessitat de preavís ni obligació de satisfer-li cap tipus de compensació econòmica. els fets que motiven dit acomiadament s'han de qualificar de faltes molt greus segons el Codi de relacions laborals i en el present cas es tipifiquen per les següents actuacions: actuar amb frau, deslleialtat o abús de confiança en les gestions encomanades. El robatori, furt o la malversació comesos dintre de l'empresa (···)". D'altra banda, li comuniquem que la direcció de l'empresa ha decidit retenir la suma dels conceptes laborals que li son deguts a títol de liquidació laboral i que els dipositarà a la Batllia d'Andorra tant bon punt hagi presentat les accions legals que la societat Cepeda, S.L.U. pretén instar contra vosté..." La simple lectura de la carta permet constatar que només conté una referència genèrica a dues causes legals de comiat però cap ni una precisió factual. Tal imprecisió provoca necessàriament indefensió al treballador. No és de rebut l'argument que l'empresa no pot sempre estar segura que els fets reprotxats quedaran provats quan, al contrari, l'empresa que acomiada ho ha de fer en base a uns fets segurs al moment de practicar el comiat i no sobre meres sospites. Molt paradoxal és l'argument relatiu a la presumpció d'innocència tota vegada que portaria a considerar que, per respectar dita presumpció, s'hauria de vulnerar el dret legal de l'empleat a ser informat dels fets reprotxats per l'empresa per preparar la seva defensa. Com es va indicar en un cas semblant (TSJSC 266/2015) la presumpció d'innocència significa que no es podria acomiadar un treballador pel sol fet de ser aquest processat. No es pot invocar aquest principi per justificar una violació d'un dret establert legalment. En el present cas, malgrat la voluntat d'acomiadar urgentment l'empleat, no existeix cap element justificant que la carta no exposi la més mínima precisió factual. Si bé l'empresa no podia quantificar precisament el perjudici, li era del tot possible precisar el període (puix sosté que és a partir del moment on el Sr. Sevillano va passar a ser encarregat que els furts van començar) i també li era perfectament possible exposar en la carta el modus operandi que la Sra. Galan (la responsable de comprovar les caixes) havia pogut evidenciar, o tot simplement indicar que es tractava de furts en la caixa. Dit d'una altra manera, en el cas concret, si l'empresa pensava que l'encarregat s'havia apropiat diners de la caixa des del mes de juny del 2011 i que per això el volia acomiadar, només calia exposar-ho en la carta sense que sigui necessari exposar una requisitòria o una acta d'acusació. Era possible i fàcil. Per tant, no pot invocar cap inseguretat jurídica quan les normes i la jurisprudència en matèria són clares, conegudes i assentades. Així les coses, s'ha de confirmar que el comiat s'ha practicat de forma indeguda. Per conseqüent, no calia entrar en l'examen de les faltes reprotxades i el treballador té dret a la indemnització prevista pel article 98 del codi de relacions laborals. IV.- El segon aspecte del recurs concerneix les reclamacions en concepte d'hores extraordinàries per l'import de 1.396,12.- euros tota vegada que considera l'empresa que el Sr. Sevillano no ha aportat cap prova per demostrar la procedència d'aquesta reclamació quan ella si que ha aportat el llibre de treball i que el tribunal no podia donar lloc a dita reclamació en base a l'argument que totes les signatures dels treballadors es confonen en el llibre de treball. Si la part recurrent cita la nostra sentència 166/13 del 28-11-2013, ("En efecte, l'Hble. Batlle va aplicar la doctrina d'aquesta Sala en matèria d'hores extraordinàries segons la qual pertoca a l'assalariat la prova de la realització de les hores extraordinàries efectuades...), ho fa de manera parcial quan s'ha d'acabar la frase per donar tot el seu sentit al paràgraf que es continua així : "...però que, "quan el treballador aporta, almenys, un principi de prova -que revesteixi un mínim de precisió per autoritzar la defensa de l'altra part- i que l'empresari no produeix cap element fàctic en ordre a provar els horaris efectivament executats, les esmentades carències poden dur a la seva condemna". En el present cas, es reclamava hores extraordinàries treballades entre el 01-06-2011 i el 01-09-2011 tenint en compte que l'assalariat feia valer que durant dit període només havia gaudit d'un dia de festa setmanal i que per conseqüent havia treballat un dia de més per setmana durant 11 setmanes. No es veu en que el tribunal hauria indicat que les signatures es confonen en el llibre de treball. El que ha motivat el tribunal és que a partir del moment on la part empresarial havia indicat que durant el període de referència el Sr. Sevillano havia firmat el llibre de treball preveient només un dia de descans setmanal "manifestant així la seva aprovació", no s'havia de confondre aquesta signatura del llibre de treball per tal de manifestar la seva conformitat amb les mencions del llibre amb una renúncia al dret (en tot cas irrenunciable) de percebre les hores extres que li corresponen. Tal plantejament s'ha de confirmar. Per tant, sí que existeix una prova suficient de la realització de les hores reclamades. V.- L'últim vessant del recurs és relatiu a la reclamació de 230,76.-euros en concepte dels dies 4, 5 i 6 de setembre del 2011 donat que l'empresa considera que no existeix cap prova que el Sr. Sevillano es va presentar a treballar aquells dies. Però com bé ho ha motivat el tribunal unipersonal, fins a la recepció de la carta d'acomiadament, el contracte de treball va romandre vigent i per via de conseqüència l'empresari tenia l'obligació de pagar el salari. És sobre aquest darrer, qui a més tenia fins al comiat l'obligació de donar ocupació efectiva, que requeia la càrrega de provar de manera convincent que l'empleat no s'havia presentat al seu lloc de treball i tal prova no existeix en autes. Per tot l'exposat s'ha de confirmar la sentència d'instància. VI.- Escau precisar que si la part recorreguda pretén que es corregís un error omissiu que ha detectat en la part dispositiva de la sentència, tal pretensió no es pot estimar donat que aquesta part no ha formulat cap recurs d'apel·lació i que el recurs d'apel·lació, entès com «revisio prioris», té com a objecte la revisió de tot allò actuat per el tribunal d'instància per tal de comprovar, en els límits dels extrems recorreguts (tantum appelatum quantum devolutum) la correcció de la resolució dictada en el seu dia. VII.- En virtut del principi del venciment objectiu, la desestimació del recurs ha de portar a la condemna del recurrent a pagar les costes d'aquesta alçada. Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, Decisio DECIDEIX DESESTIMAR el recurs de la societat Cepeda, contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 03-12-2014 que confirmen íntegrament; IMPOSAR a la societat Cepeda, les costes judicials d'aquesta alçada. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Subir Diccionario RAE