SENTÈNCIA (JURISDICCIÓ ADMINISTRATIVA) RECURS D'APEL·LACIÓ Resum I.A. El Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha desestimat el recurs d'apel·lació presentat per l'entitat Cañete contra la sentència del Tribunal de Batlles que li havia imposat una sanció de 1.000 euros per haver cremat residus sense lliurar-los a un gestor autoritzat. La sentència estableix que l'entitat Cañete és responsable d'una infracció lleu de l'article 56.2.d) de la Llei 25/2004, de residus, per no haver gestionat correctament els residus derivats de la seva activitat comercial. El tribunal també destaca que l'entitat Cañete és una empresa del sector de la construcció i que, com a tal, ha de conèixer la normativa reguladora de la seva activitat, inclosa la que es refereix al tractament dels residus derivats de la mateixa. Per tant, la sentència confirma la sanció imposada i no efectua cap pronunciament especial en matèria de costes. Sentència Magistrats Albert Andrés Pereira Marie Conte Bernard Plagnet Núm. de Protocol: 1000109/2015 Núm. de Rotlle: TSJA-0000054/16 SENTÈNCIA 101-2016 PARTS: Apel·lant: Cañete Representant: Sra. Ropero Advocat: Romeu Apel·lat: GOVERN D'ANDORRA Representant: Sr. Plaza Advocat: Sra. Carnero COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL: President: M. I. Sr. Albert Andrés Pereira Magistrats: M. I. Sr. Bernard Plagnet M. I. Sra. Marie Conte Andorra la Vella, setze de desembre de dos mil setze. El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 1000109/2015. En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal. ANTECEDENTS DE FET 1.- La sentència de data 21 de març de 2016 de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles va desestimar la demanda formulada per la societat mercantil Cañete contra el Govern, i va declarar que la resolució de Govern de data 16 de setembre de 2015 que venia a confirmar altra del Ministeri de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat del 18 de juny de 2015, era ajustada a dret i als fins que legitimen l'actuació administrativa. Per mitjà d'aquesta resolució el Ministeri de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat acordava imposar una sanció pecuniària a la part agent per haver infringit l'article 56.2.d) de la Llei 25/2004, del 14 de desembre, de residus, per no haver gestionat correctament els residus a través d'un gestor autoritzat. 2.- La societat agent ha interposat recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència del Tribunal de Batlles, essencialment pels següents motius: La part no va tenir mai la intenció d'encendre un foc clandestí per quan havia efectuat els tràmits pertinents prop del Comú per a l'encesa de foc. Ha estat provat que els residus cremats eren mobles i per tant se'ls pot qualificar de residus urbans. Aquest fet comporta que allò cremat no es troba comprés en el supòsit de l'article 56.2.d de la Llei 25/2004 de 14 de desembre, de residus que sanciona l'incompliment de l'obligació de lliurar a un gestor autoritzat els residus no urbans o residus no urbans assimilables. 3.- En la seva contesta de data 6 de juny de 2016, el GOVERN s'oposa al recurs d'apel·lació i manifesta substancialment que: La declaració efectuada per la part recurrent prop del Comú era falsa, atès que va declarar que procediria a la crema de restes vegetals i no de residus, siguin del tipus que siguin. Els residus cremats corresponen als del capítol 17 del catàleg nacional de residus del 6 d'abril de 2005, relatius als residus de la construcció i demolició, i no es corresponen a residus urbans. La crema dels mobles i dels residus de construcció a la què va procedir l'agent no es troba compresa en els supòsits previstos pel reglament de les enceses de foc del 13 de març de 2013, article 2, que es limita a materials forestals, branques i arbres petits. La conducta de la part agent ha de ser sancionada, ja sigui com a comportament dolós i conscient, ja sigui com a negligència respecte les seves principals obligacions com a empresa constructora. 4.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat. FONAMENTS DE DRET Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia. Segon.- Les resolucions administratives impugnades van imposar a la societat agent una sanció de 1.000 euros de multa, com a responsable d'una infracció lleu de l'article 56.2.d) de la Llei 25/2004, de 14 de desembre, de residus, pel fet de cremar restes de mobles fets a trossos, en una parcel·la situada al davant de la nau de l'empresa, enlloc de lliurar-los a un gestor de residus autoritzat. No hi ha dubte que la recurrent té, en aquest cas, la consideració de productor de residus, segons l'article 3 de la referida llei, que defineix com a tal "qualsevol persona física o jurídica que en la seva activitat, exclosa la derivada del consum domèstic, produeixi residus o que efectuï operacions de tractament previ, barreja o de qualsevol altre tipus, que ocasionin un canvi de naturalesa o de composició d'aquests residus". En aquest cas, es obvi que no es tracta dels productes d'un consum domèstic, sinó de deixalles derivades de l'activitat mercantil de la recurrent com a empresa de la construcció. Doncs bé, en tals condicions, resulta aplicable la prohibició continguda a l'article 19 de la Llei 25/2004, segons la qual "està totalment prohibit abandonar, abocar o eliminar residus sòlids o líquids de forma o en llocs del territori del Principat d'Andorra no expressament autoritzats d'acord amb aquesta Llei i les normes que la desenvolupin". En conseqüència, l'eliminació de residus sòlids per part de la recurrent, en un lloc no autoritzat, sense lliurar-los a un gestor que disposi de l'habilitació pertinent, constitueix efectivament la infracció lleu que contempla l'article 56.2.d) de la mateixa llei, que es refereix a "l'incompliment de l'obligació de lliurar residus no urbans ni assimilables a urbans a gestors autoritzats". Tercer.- Les al·legacions de la recurrent no desvirtuen les anteriors conclusions. En primer terme, quant a l'autorització que va sol·licitar prop del Comú per a encendre un foc, consta en l'expedient que la petició es referia a una crema de restes vegetals, de manera que no empara en cap cas l'actuació de l'agent. A més, tampoc s'acredita que aquella autorització hagués estat concedida. En segon lloc, no es pot deixar de banda que la recurrent és una empresa del sector de la construcció i que, en condició de tal, ha de conèixer la normativa reguladora de la seva activitat, inclosa la que es refereix al tractament dels residus derivats de la mateixa. En conseqüència, no es pot al·legar vàlidament que desconeixia aquesta regulació, ni que el Comú la va induir a error. La responsabilitat de l'empresa, a títol de negligència, ha quedat clarament establerta. Quart.- Pel que fa a les al·legacions sobre la incorrecta tipificació de la infracció, s'han de confirmar els raonaments de la sentència apel·lada, que consideren extemporània aquesta argumentació, ja que es va formular en l'escrit de conclusions, quan la contrapart no tenia ocasió de contradir-la. En tot cas, resulta evident que no es tracta de residus urbans, en el sentit de l'article 3 de la Llei de residus, concepte que comprèn els que es generen en domicilis particulars, comerços, oficines i serveis i els que, per la seva naturalesa o composició, es puguin assimilar als anteriors i no estiguin qualificats com a perillosos. El mateix article inclou els mobles dins de la categoria de residus específics, que es refereix, entre d'altres, als "residus voluminosos com, entre d'altres, els electrodomèstics, els mobles i els matalassos". En conseqüència, és obvi que, en tractar-se de residus no urbans, la infracció ha estat correctament tipificada segons l'article 56.2.d) de la Llei de residus. Per tot això, procedeix desestimar íntegrament aquest recurs i confirmar en els seus propis termes la sentència apel·lada. Cinquè.- No s'aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades. DECISIÓ En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix: Primer.- Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa l'entitat Cañete contra la sentència dictada el 21 de març de 2016 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, que es confirma íntegrament. Segon.- No efectuar un especial pronunciament en matèria de costes. Aquesta sentència és ferma i executiva. Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal. Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem. Subir Diccionario RAE