SENTÈNCIA En nom del Poble Andorrà.- A la vila d'Andorra la Vella, el 20 de juliol del 2017. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- Per escrit del 08-01-2016, el Sr. Amador va presentar demanda laboral contra la societat Viñas, SA, demanant que se la condemnés a satisfer-li la suma de 26.857,58.-euros en concepte d'indemnització per desistiment justificat i la suma de 14.523,55.-euros en concepte de vacances, a declarar i cotitzar prop de la CASS, al pagament dels interessos legals corresponents, així com al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador. II.- La societat Viñas, SA, es va oposar a la demanda sol·licitant la seva total desestimació i subsidiàriament que els imports reclamats fossin estimats en un 37,50%, sia 10.071,59.-euros en concepte d'indemnització i 5.446,33.-euros en concepte de vacances. III.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 22-03-2017, decidint "que estimant parcialment la demanda laboral formulada pel Sr. Amador contra la societat mercantil andorrana per accions "Viñas, S.A.", ha de condemnar i condemna a la darrera a pagar al primer i pel concepte de part proporcional de vacances retribuïdes la suma global de cinc mil quatrecents quaranta-sis euros amb trenta-tres cèntims (5.446,33.- EUROS), i tot això amb imposició de les costes d'aquesta instància segons es preveu en el darrer Considerant de la present resolució." IV.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal del Sr. Amador demanant la seva revocació, dictant-se una nova estimant íntegrament les seves pretensions inicials. La representació processal de la societat Viñas, SA, demana la desestimació del recurs amb imposició de les costes judicials de segona instància a la part apel·lant. V.- Per Aute d'aquesta Sala del 20-06-2017 es va decidir no donar lloc a la pretensió probatòria adduïda per la representació processal de la societat Viñas, SA, en l'escrit de contesta a les conclusions i consistent en què es practiqui en aquesta alçada la prova 1.- DOCUMENTAL PRIVADA PER REQUERIMENT consistent en que per ofici es requereixi al Sr. Amador per a que informi de tots els comptes bancaris que té oberts al principat d'Andorra i per a que aporti extracte de moviments dels mateixos des del gener del 2008 fins a la present. O subsidiàriament que es requereixi dita informació i documentació a les entitats bancàries del Principat d'Andorra. Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière. FONAMENTS DE DRET I.- Ha quedat acreditat en les actuacions, que el Sr. Amador va començar a treballar per la societat Viñas SA, el dia 20 de març del 2006, en qualitat de xofer, i que en data 18 de gener del 2008, va patir un accident laboral. A partir d'aquest dia va romandre de baixa mèdica, i a partir del dia 1 de febrer del 2010, la CASS li va atorgar una pensió d'invalidesa amb un grau d'incapacitat del 62,5%. Per escrit de data 06-05-2013, el Sr. Amador va presentar una primera demanda laboral contra la societat Viñas SA, demanant que es condemnés aquesta darrera a pagar-li l'import total de 22.872.-euros bruts en concepte d'indemnització per acomiadament fet de forma indeguda i improcedent, i en concepte de diversos havers laborals, així com l'import que resulti acreditat en concepte d'hores extraordinàries. Però, per Sentència del 12-06-2014, íntegrament confirmada per Sentència d'aquesta Sala del 13-01-2015, el Tribunal Unipersonal del Batlle va estimar l'excepció de prescripció de l'acció en relació a un salari i hores extraordinàries, i per la resta va desestimar íntegrament la demanda. En data 23-11-2015, se li va donar l'alta mèdica. Però, la relació laboral es va acabar el 07-12-2015 quan el treballador va presentar el seu desistiment mitjançant carta indicant : "...de conformitat amb el que disposa l'article 97 de la Llei de Codi de relacions laborals, presento el meu DESESTIMENT JUSTIFICAT al lloc de treball que ocupava en aquesta empresa. En concret. l'article 97.1 de la Llei 35/2008, del 18 de desembre, de Codi de Relacions laborals preveu en el seu apartat g) que la persona treballadora pot rescindir unilateralment i sense preavís el contracte laboral, sigui quina sigui la seva modalitat, en el següent supòsit : "g) no donar ocupació efectiva a la persona treballadora". Així, el dia 23 de novembre d'enguany, quan el sotasignat es va presentar a les oficines de l'empresa per fer entrega de l'alta mèdica concedida aquell mateix dia, es va trobar en que les dites oficines estaven tancades, motiu pel qual el sotasignat es va desplaçar a la parcel·la de terreny on, abans de l'obtenció de la baixa mèdica l'any 2008, hi havia estacionats els camions de l'empresa, amb la finalitat de trobar algun responsable de la mateixa que assignés al sotasignat les feines corresponents, en aquest cas, les de conductor de camió. El responsable de l'empresa, Sr. Pérez, es trobava al lloc, i no només no va voler recepcionar l'alta mèdica sinó que tampoc em va assignar cap treball amb l'argument de que no tenia feina per mi, que ja no treballava per l'empresa i que era un aprofitat, entre altres insults que faran objecte de querella per la meva part contra el Sr. Pérez. Aquests fets van ser presenciats per dos testimonis.". El tribunal ha jutgat que : no quedava provada la causa de desistiment l'empresa havia de satisfer les vacances però tenint en compte la pensió d'invalidesa del 62,5%, donant lloc per tant al 37,5% de la reclamació. II.- El recurs del treballador es fonamenta essencialment sobre la valoració de la prova per part del tribunal i sobre la consideració que la sentència ni tan sols menciona els elements de prova que demostren que el Sr. Pérez li va dir que no tenia feina per ell. Afegeix que poc importa que el testimoni no va sentir el contingut de la discussió. La missió del Tribunal, i ara d'aquesta Sala, consisteix en determinar si el desistiment practicat és conforme a dret i si les causes exposades en la carta han quedat establertes i podien justificar tal ruptura del contracte. En efecte, l'article 97.1 del Codi de relacions preveu que la persona treballadora pot rescindir unilateralment i sense preavís el contracte en els supòsits que enumera, i l'article 97.2 disposa que el desistiment s'ha de fer amb exposició de la seva causa. Recordem que el desistiment justificat és en general una eina que permet a l'assalariat lliurar-se d'una relació laboral en la qual és víctima d'un incompliment de l'empresari que el situa en una posició insostenible que el força a dimitir. Tal supòsit no queda acreditat en el present cas com seguidament s'exposarà. La lectura de la carta de desistiment permet constatar que l'empleat va invocar un únic motiu legal de desistiment, és a dir el definit per l'article 97 g): No donar ocupació efectiva a la persona treballadora. El que ha quedat acreditat és que el Sr. Amador es va desplaçar a l'empresa per lliurar la seva alta mèdica ; que va demanar al Sr. Barberá d'acompanyar-lo ; que va trobar les oficines tancades ; que no va deixar el document a la bústia com ho feia de manera habitual amb les pròrrogues de baixa sinó que es va desplaçar fins a la parcel·la on l'empresa tenia els camions on es va trobar amb el Sr. Pérez, legal representant de la societat. Si bé és dubtosa l'explicació del Sr. Pérez que no sabia que parlava amb un empleat seu, cal recordar que feia 7 anys que el Sr. Amador no treballava efectivament per l'empresa, salvat uns dies al febrer del 2010. L'única prova de la versió del demandant és el testimoniatge del Sr. Barberá. El primer element que cal ressaltar en relació amb aquest senyor és que es tracta d'un antic empleat de l'empresa, que ja era l'únic testimoni invocat per acreditar l'existència del comiat al·legat en el precedent procediment laboral i que havíem posat de relleu el caràcter imprecís de les seves manifestacions. En segon lloc, de les seves manifestacions ressurt que va existir una discussió entre els dos homes, però res permet confirmar que el Sr. Pérez li va dir que no li volia tornar a donar feina, ni que no treballava més per l'empresa, ni tampoc que era un aprofitat. En efecte, sense aportar cap precisió ni detall, el Sr. Barberá va dir com a cert que el Sr. Amador es va desplaçar a l'empresa per tal d'entregar l'alta i amb la intenció de reincorporar-se, i que es va adreçar al Sr. Pérez per tal de donar-li l'alta i perquè li indiqués quines feines havia de fer. També va confirmar que el Sr. Pérez havia tirat el document a la cara del Sr. Amador, que el va recollir del terra. Però, a la qüestió dinovena de dir que havia apreciat com el Sr. Pérez gesticulava de manera agressiva parlant al Sr. Amador, el Sr. Barberá va contestar que era cert, tot i afegint que "malgrat presenciar els fets, i mentre els mencionats parlaven, el compareixent es va allunyar uns sis o set metres, ja que entenia que la conversa no li afectava", i que "ambdues persones van tenir una conversa en un to de veu elevat, però que ell no va entendre bé el que es deien". Malgrat el que sosté la part recurrent, sí que té importància el fet que un testimoni, que és l'únic testimoni de l'únic fet que fonamenta el desistiment, pretengui que no ha sentit la conversació. De fet, és un fet molt estrany, al nostre parer, que una persona que ha acompanyat una altra justament per fer de testimoni, just al moment crucial, decideixi allunyar-se considerant que la conversa no el concerneix. D'altra banda, queda un dubte sobre el fet que el Sr. Pérez hagi refusat rebre l'alta. Al respecte, si és ben clar que l'empleat no tenia cap obligació d'intentar entregar la seva alta d'una altra manera, també constatem que existia una certa confusió en quant a la seva situació a l'empresa, i és significatiu que el mateix no va fer cap carta, cap requeriment previ ni cap tràmit perquè l'empresa es pronunciés sobre la relació laboral, sinó que va directament desistir de la relació. En quant al segon testimoni anunciat en la carta de desistiment, malgrat haver estat degudament citat en dues ocasions, no va comparèixer. En tot cas i en resum, no es pot treure la conclusió d'aquets elements que l'empresa hauria deixat el treballador sense ocupació efectiva en el sentit de l'article 97 i en violació de l'obligació definida en l'article 74 de donar ocupació en les condicions, el lloc i el temps convinguts (a títol il·lustratiu de casos on existia tal violació ens referim als afers que van donar lloc a les nostres sentències 114/13 del 31-07-2013 i 245/13 del 28-11-2013). Per consegüent, s'ha de confirmar la sentència d'instància sobre aquest aspecte. III.- L'altre aspecte del recurs del treballador concerneix la decisió del tribunal de només atorgar-li el 37,5% de l'import reclamat en concepte de vacances. Argumenta al respecte que : 1) tal decisió és contrària a l'article 35 del Codi de relacions laborals ; 2) no existeix cap justificació per a limitar l'import degut en concepte de vacances i 3) el fet de percebre una pensió d'invalidesa no té cap relació amb el dret a percebre les vacances. El tribunal ha considerat que donat que l'assalariat havia cobrat una pensió d'invalidesa amb un grau d'incapacitat del 62,5%, això s'havia de tenir en compte alhora de calcular les vacances. El tribunal no ha explicat el fonament d'aquesta decisió sinó que s'ha remès al que argumentava la defenent en el seu escrit de conclusions. Al respecte, la societat defenent exposava que si se la condemnés a pagar tota la quantitat reclamada, el treballador cobraria dues vegades per la mateixa relació laboral i pel mateix període. És un fet pacífic que durant tot el període pel qual es reclamava vacances, el treballador es trobava en situació ininterrompuda de baixa mèdica per accident laboral, cobrant les prestacions econòmiques per incapacitat i a partir del 2010 la pensió atorgada per la CASS, precisament una pensió d'invalidesa en base a un salari de 1.928,05.-euros. El dret a unes vacances anuals remunerades, és reconegut com un principi fonamental al nivell internacional (veure per exemple l'article 2.4 de la Carta social europea), per l'article 29 de la Constitució d'Andorra i en el nostre Codi de Relacions pels articles 67 i següents. Cal mencionar en particular l'article 70.7 que disposa que "En el supòsit que el contracte es trobés suspès per baixa mèdica durant tot o part del període de gaudiment de les vacances, l'empresa ha de traslladar el període de vacances no gaudit a un altre moment en què la persona treballadora es trobi d'alta.". També cal recordar l'article 35 que disposa que "El contracte de treball queda en suspens mentre la persona treballadora es trobi en situació de baixa mèdica, ja sigui per causa de malaltia ja sigui per causa d'accident de treball. El termini de suspensió per incapacitat total transitòria es computa sempre a efectes del càlcul d'antiguitat a l'empresa i, a efectes de meritar vacances, es computa de la manera següent: a) En el supòsit de baixa mèdica per causa d'accident de treball, es computa tot el període...". Per tant, no hi ha dubte que durant tot el període de referència durant el qual estava de baixa per accident laboral, es van generar drets a vacances a benefici del treballador i que aquests drets son iguals als que el mateix hauria percebut si s'hagués trobat en situació de poder desenvolupar normalment la seva relació laboral, sia 30 dies naturals l'any o la deguda compensació econòmica (tal com previst per l'article 68 del Codi de relacions laborals en cas de resolució de la relació laboral). Però, tot i tenint en compte que la pensió d'invalidesa està destinada a compensar la pèrdua de capacitat de guany, no es veu en què la seva percepció faria impossible el cobrament de les vacances degudes ni en què aquesta situació originaria un enriquiment injust. En efecte, en cas de no haver patit l'accident i la subseqüent baixa, l'assalariat hauria cobrat el 100% del seu salari i hauria gaudit a més de les seves vacances o de la compensació econòmica de les mateixes. Pel fet d'haver patit l'accident laboral i trobar-se de baixa, ha percebut, primer, les prestacions per ITT, i després, una pensió calculada en base al seu salari global mensual mitjà dels darrers 12 mesos al qual s'ha aplicat el percentatge d'invalidesa, sia 62,5% (articles 121 i 165.5 de la Llei de la seguretat social aplicables en la seva redacció anterior a la Llei 18/2014). Aquest import de la pensió compensa parcialment la pèrdua salarial i la diferencia del 37,5% constitueix per tant una pèrdua de salari, però no té res a veure amb el dret corresponent a les vacances. El fet de només donar-li el 37,5% de les vacances provoca una nova pèrdua que no té justificació quan, com recordat abans, l'article 35 del Codi de relacions laborals li reconeix el dret a percebre la totalitat de les vacances. A més a més, els salaris i les prestacions de la seguretat social tenen una natura diferent. Així, l'article 110 de la Llei de la seguretat social modifi- cat per la Llei 18/2014 disposa en el seus punts 2 i 3 que les prestacions de la seguretat social d'un import mensual igual o inferior al salari mínim no po- den ser objecte de retenció, cessió total o parcial, compensació o descompte, excepte quan es tracti del compliment de les obligacions alimentàries a favor del cònjuge i els fills, i que de la part compresa entre el salari mínim i el doble del seu import, es pot retenir el cinquanta per cent. Aquest import es redueix en un deu per cent per cada fill o ascendent que estiguin a càrrec de la per- sona beneficiària de la prestació. Allò que excedeixi del doble del salari mí- nim es pot retenir íntegrament. Així les coses, hem de revocar la decisió d'instància en el sentit de fixar en 14.523,55.-euros enlloc de 5.446,33.-euros la suma que la defenent haurà de pagar en concepte de vacances. IV.- En consideració de l'estimació parcial del recurs i de la matèria laboral escau condemnar la part empresarial al pagament de les costes judicials d'aquesta alçada. Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, Decisio La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, DECIDEIX ESTIMAR parcialment el recurs del Sr. Amador contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 22-03-2017 que revoquem parcialment en el sentit de fixar en 14.523,55.-euros enlloc de 5.446,33.- euros l'import que la societat Viñas, SA, haurà de pagar en concepte de vacances ; IMPOSAR a la societat Viñas, SA, les costes judicials d'aquesta alçada. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Subir Diccionario RAE