SENTÈNCIA En nom del Poble Andorrà.- A la vila d'Andorra la Vella, el 24 d'octubre del 2017. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent: ANTECEDENTS DE FET I.- Per escrit del 24-03-2016, la Sra. Vélez va presentar demanda laboral contra el Comú d'Andorra la Vella, demanant la seva condemna a satisfer-li la suma de 47.586,59.-euros i subsidiàriament 22.711.-euros en concepte de d'indemnització per acomiadament fet en forma indeguda, la de 12.833,80.-euros i subsidiàriament la de 5.912,20.-euros en concepte de preavís i la de 1.874,60.-euros en concepte de vacances , més els interessos corresponents, a cotitzar prop de la CASS, així com al pagament de totes les costes processals. II.- La representació processal del Comú d'Andorra la Vella, es va oposar a la demanda formulant una excepció de manca de jurisdicció civil en benefici de la jurisdicció administrativa i subsidiàriament sobre el fons sol·licitant la seva total desestimació, amb imposició de costes. III.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentencia, de data 09-05-2017, decidint: "Primer.- Desestimar l'excepció de manca de competència de jurisdicció formulada per la representació processal de la part defenent. Segon.- Que estimant parcialment la demanda formulada per la representació processal de la Sra. Vélez contra l'Hble. Comú d'Andorra la Vella, he de condemnar i condemno a aquest darrer a pagar a la part agent la quantitat 22.711.-euros en concepte d'indemnització per acomiadament indegut, i altres 1.874,60.euros per en concepte de vacances, incrementada pels interessos legals devengats des de la data de la contesta a la demanda, a saber el dia 3 de maig del 2016. Tercer.- Condemnar a l'Hble. Comú d'Andorra la Vella a declarar i cotitzar a la Caixa Andorrana de Seguretat Social i a favor de la part agent la suma que ha estat objecte de condemna. Quart.- Que he de condemnar i condemno a la defenent a sufragar la totalitat de les costes judicials ocasionades, incloent-hi els honoraris d'advocat i procuradora, a acreditar en període d'execució de sentència." IV.- Contra aquesta resolució, la representació processal del Comú d'Andorra la Vella ha interposat recurs d'apel·lació demanant la seva revocació, amb imposició de costes. La representació de la Sra. Vélez sol·licita la seva íntegra confirmació i la condemna de la part recurrent a pagar les costes processals. Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière. FONAMENTS DE DRET I.- Ha quedat establerta la relació de treball que va existir des del setembre del 2008 entre la Sra. Vélez i el Comú d'Andorra la Vella. El Comú la va cotitzar a la CASS, en règim d'assalariat, des del mes de setembre del 2008 fins al mes de gener del 2016 inclòs. No es discuteix que la Sra. Vélez fou inicialment contractada en qualitat de personal de relació especial per prestar assistència jurídica als Cònsols. A més : Per acta de la junta de govern del 11-01-2012, es va acordar contractar a la Sra. Vélez com a "càrrec de confiança" en la seva qualitat d'advocada urbanística amb un salari de 2.626,36.-euros. Per edicte del 03-08-2012, es va fer públic el seu nomenament com a Directora del Gabinet jurídic aprovat el mateix dia. per Decret del 18-05-2015, se li va delegar les funcions per a la instrucció d'expedients disciplinaris. És en aquestes condicions, i quan la relació no s'havia formalitzat per escrit des de fa 7 anys, que en data 04-01-2016, les parts, és a dir el Comú representat pel seu nou Cònsol Major, la Sra. Viñas, i la Sra. Vélez van atorgar un document dit "CONVENI DE TREBALL" en el què van manifestar : "Primer. Que, tal com va ser informat per l'anterior Consol Major, Azorin, en finalitzar el seu mandat el 31 de desembre del 2015, queden prorrogades les condicions de contractació entre la Sra. Vélez i el Comú d'Andorra la Vella fins al 31 de gener del 2016. Segon. Que, durant aquest mes de pròrroga contractual, la Sra. Vélez exercirà el càrrec en funcions com a Director de Gabinet Jurídic Protocol i Comunicació i traspassarà a la nova corporació la informació pròpia del càrrec." Finalment, el Cònsol Major va adreçar al Sr. X una carta del 28-01-2016 redactada com segueix : "Us escric aquesta carta per informar-vos que el vostre nomenament com a Director de Gabinet Jurídic del Comú d'Andorra la Vella va finalitzar el passat dia 31 de desembre, coincidint amb la finalització del mandat comunal de la corporació que us va nomenar. La Junta de Govern, celebrada el dia 27 de gener del 2016, n'ha confirmat el vostre cessament, ja que no considera estratègicament prioritari el manteniment de dita direcció dins l'estructura organitzativa del Comú d'Andorra la Vella. Així mateix, em plau indicar-vos que consta al Comú d'Andorra la Vella haver fet front al vostre salari fins a 31 de gener del 2016, data fins a la qual us heu mantingut en funcions. Un període que ha permès al nou equip comunal mantenir un normal funcionament d'aquesta corporació des de la nostra presa de possessió. Adjunto a aquesta notificació el document de la quitança que us correspon per la finalització del contracte laboral. El pagament us serà liquidat per transferència bancària en els terminis legalment establerts. Vull aprofitar per agrair-vos sincerament la tasca realitzada durant aquest temps corn a alt càrrec del Comú d'Andorra la Vella, i us desitjo els millors encerts de cara al futur."(la negreta i el subratllat són nostres). II.- El primer motiu del recurs del Comú d'Andorra la Vella és en relació amb la desestimació de la seva excepció d'incompetència de la jurisdicció civil. Argumenta que 1) la Sentència d'instància invoca la Sentència del TSJC del 26-04-2017 però la mateixa ha sigut objecte d'incident de nul·litat i aquesta part no es sent persuadida per les resolucions recaigudes ; 2) s'havia de diferenciar el concepte de relació especial en el sentit de la Llei de funció pública i de la Ordinació del Comú del concepte de relació laboral de caràcter especial de l'article 2.2 del Codi de relacions laborals ; 3) el personal de la primera categoria està regulat pel dret administratiu mentre que el de la segona queda sotmès a la legislació laboral ; 4) al no ser funcionari ni agent de l'administració, la Sra. Vélez només podia ser personal de relació especial i per conseqüent justiciable de la jurisdicció administrativa en aplicació de l'article 39.3b de la LQJ ; 5) una resolució de la Batllia del 14-09-2016 avui ferma va avalar aquest plantejament ; 6) hi ha incongruència en el fet de distingir dos períodes, quan es reconeix que el primer queda regit pel dret administratiu i el segon pel dret laboral ; 7) el dret laboral té caràcter subsidiari i la jurisdicció administrativa oferia les màximes garanties als justiciables ; 8) la precarietat del personal de relació especial, qui queda vinculat al polític qui el designà no correspon a la legislació laboral ; 9) el pronunciament de la resolució apel·lada vulnera el dret a la jurisdicció perquè s'ha dut a terme davant una jurisdicció incongruent ; 10) el nomenament de la Sra. Vélez com a Directora ha estat arbitrari contravé a l'article 34 de la Llei de la funció pública i és nul de ple dret i qualsevol altra interpretació trenca el principi constitucional d'igualtat ; 11) l'article 31 de la Ordinació del Comú contradiu les garanties de l'article 34 de la Llei de la funció pública i 12) la sentència no té en compte el conveni atorgat el 04-01-2016 és un conveni d'extinció de la relació. D'antuvi cal dir que aquesta Sala va conèixer el cas d'un altre Director del Comú d'Andorra la Vella contractat en unes condicions comparables a les de la Sra. Vélez i "cessat", en realitat acomiadat, en les exactes mateixes condicions. Aquest afer va donar lloc a la nostra sentència 29/2017 del 26-04-2017 i a l'Aute del 29-06-2017 resolvent l'incident de nul·litat formulat pel Comú. La sentència d'instància es remet quasi íntegrament a la nostra Sentència i de fet vam poder exposar en aquesta, com en l'Aute desestimant l'incident de nul·litat, els arguments fent que no es podia i no es pot ara confirmar la posició del Comú. Els mateixos permeten, mutatis mutandis, aportar una resposta als greuges que es fan a la sentència d'instància i per tant ens hi remetem també. Dit això, donat que la part apel·lant "no es sent persuadida per les resolucions recaigudes" hem de repetir que : "En quant al criteri de repartició entre les jurisdiccions administratives i civils, és cert que per principi i de manera molt general, el dret laboral constitueix un ram del dret privat i no pot en principi aplicar-se als treballadors que treballen pel sector públic. Tanmateix, pel que fa a la competència de la jurisdicció civil en l'àmbit laboral, el principi general ressurt dels articles 1 i 2 del Codi de relacions laborals que disposen que aquest Codi és aplicable a totes les relacions laborals que es desenvolupen al Principat, i el mateix Codi defineix de manera limitada les exclusions. La primera de les exclusions, amb caràcter absolut, concerneix el personal de l'Administració pública en la forma que ve definida al Codi de l'Administració quan, a l'empara d'una llei, la relació es regula per normes administratives o estatutàries. D'altra banda, l'article 2.2 f disposa que es consideren relacions laborals de caràcter especial, regulades per aquest Codi amb caràcter no imperatiu i subsidiari en allò que no estigui expressament pactat, qualsevol altre treball que sigui declarat expressament com a relació laboral de caràcter especial per una llei. Pel que fa a la competència de la jurisdicció administrativa, l'article 39.3 de la LQJ disposa que la jurisdicció administrativa controla la subjecció al Dret de l'exercici per part del Govern de la potestat reglamentària , la subjecció al Dret en l'activitat normativa i d'execució de l'Administració Pública, així com la subjecció als fins que legitimen dita activitat, i que pertanyen en tot cas a la jurisdicció administrativa (...) b) Els recursos en matèria de funcionaris al servei de qualsevulla institució pública del Principat. Així, sobre la competència administrativa, la Sala administrativa d'aquest Tribunal Superior té clarament motivat que "La jurisprudència d'aquesta Sala és perfectament assentada sobre aquest debat jurídic (sentències 71-2004 i 36-2007), en el sentit de distingir, per una banda, el règim jurídic aplicable a les persones vinculades per un contracte de treball (Codi de relacions laborals) i, per altra banda, aquell de les persones sotmeses a un règim estatutari i reglamentari de dret públic (llei de la funció pública). La llei corrobora aquesta lectura. En efecte, el Codi de relacions laborals - article 2.1.a- exclou indiscutiblement els funcionaris del seu àmbit d'aplicació... En quant al règim aplicable al personal de relació especial, el Capítol II de la Llei de la funció pública del 15 de desembre del 2000 relatiu a les relacions d'ocupació en l'Administració pública, així com la Ordinació del Comú d'Andorra la Vella, disposen en els seus articles 4 i 3 respectivament que existeixen 3 classes d'ocupació de les quals davalla el règim aplicable al personal : els funcionaris, sotmesos a règim jurídic de naturalesa estatutària, regulat pel dret administratiu. els agents de l'Administració, sotmesos a règim jurídic de naturalesa contractual regulat per les particularitats que, en cada cas, s'estableixen en la LFP i en les normes que la desenvolupen, i per la normativa laboral. el personal de relació especial sotmesos al règim jurídic..."de relació especial", regulat per les particularitats que s'estableixen en la LFP (I en la Ordinació) i en les normes que les desenvolupen, i per la normativa que reguli la relació concreta. En quant a aquestes particularitats que s'estableixen en la LFP i la Ordinació, l'article 8 (article 7 de la Ordinació comunal) precisa que "és personal de relació especial aquell que presta, amb caràcter de confiança, serveis d'assessoria o assistència al cap de Govern, als ministres, al president del Consell Superior de la Justícia i als cònsols; el seu nomenament correspon directament a aquestes autoritats; aquestes persones poden ser destituïdes en qualsevol moment, i en tot cas cessen quan també ho faci el titular del càrrec que les va nomenar." Els articles 93 (90 de la Ordinació (Supòsits del personal de relació especial) i 94 (91 de la Ordinació (Cessament del personal de relació especial) precisen que : "És personal de relació especial aquella persona que, amb el caràcter de confiança, és nomenada lliurement com a assessor o assistent personal del cap de Govern, els ministres, el president del Consell Superior de la Justícia i els cònsols dels comuns, o s'integra en els seus gabinets d'assistència personal i tècnica." "El personal de relació especial pot ser destituït en qualsevol moment pel titular del càrrec que el va nomenar, i cessa quan cessi el titular." En base a aquests elements, no es pot afirmar de manera general que la relació de treball d'un personal de relació especial és automàticament i necessàriament de natura "administrativa" i no laboral quan la Llei mateixa indica que el personal de relació especial queda sotmès a un règim jurídic regulat per les particularitats que s'estableixen en la LFP i per la normativa que reguli la relació concreta. "Apareix que la Doctrina considera que el personal de relació especial "és de caràcter contractual però no es regeix pel dret laboral" (vg. Agullo "la funció pública" in "Dret administratiu andorrà" p266 primera edició novembre del 2006). Però, si aquesta afirmació es pot compartir com a criteri base, nogensmenys es veu que en realitat el règim del personal de relació especial permet diverses figures i que tal disposició obliga l'òrgan jurisdiccional a determinar per cada cas la normativa aplicable. Per conseqüent, no es pot afirmar que pel sol fet d'haver estat contractada una persona com a personal de relació especial per un Comú el coneixement de la relació de treball de la mateixa quedaria automàticament exclòs de la competència de la jurisdicció laboral i incumbiria a l'administrativa. Així les coses, en el nostre cas, per resoldre la qüestió de la jurisdicció competent per conèixer de les pretensions del Sr. X, era necessari determinar l'especificitat de la seva situació professional. No és en base a una suposada confusió entre la noció de relació laboral de caràcter especial del Codi de relacions laborals i la de personal de relació especial de la LFP i de l'Ordinació que el tribunal va retenir la seva competència sinó en base a la natura pròpia de la classe d'ocupació de personal de relació especial a la qual pertany el Sr. Escolano Com bé ho ha motivat el tribunal, la qüestió plantejada era de determinar la natura de la relació de treball i si, en aplicació del dret laboral, la relació concreta entre el Sr. X i el Comú es podia qualificar com una relació laboral i de durada indeterminada. Tal pretensió, d'una persona que no pertany a la classe dels funcionaris, pertany sense dubte a la jurisdicció civil i s'ha de confirmar el rebuig de l'excepció de manca de jurisdicció." També en el present cas es poden identificar dues períodes distintes en la relació entre la Sra. Vélez i el Comú i que la segona etapa comença a partir del seu nomenament com a Directora del Comú, essent a partir d'aquest moment, la pròpia Ordinació que regula la relació concreta. En efecte, els Directors del Comú són objecte d'unes disposicions específiques que estableixen un règim propi. Així motivàvem "L'article 31 de la Ordinació (redacció vigent des del 2006 sia anteriorment al primer nomenament com a Director), que integra la Secció segona relativa a la provisió de places dels llocs de treball del Grup A, disposa que "Les places dels llocs de treball de director són proveïts mitjançant lliure designació o per concurs intern, entre funcionaris de nacionalitat andorrana que siguin titulars de les places dels llocs de treball que estiguin inclosos en el grup A i en el grup B, del sistema de classificació establert. Excepcionalment, quan no existeixin funcionaris o agents de l'administració de caràcter indefinit, que reuneixin els requisits definits pel lloc de treball de director en quant a coneixements, experiència o competències exigides o quan no estiguin interessats en el lloc de director a proveir, la plaça es podrà proveir mitjançant lliure designació per part de la Junta de Govern d'una persona aliena al Cos General del Comú. La persona contractada no adquirirà l'estatut de funcionari ni d'agent de l'administració de caràcter indefinit i gaudirà d'un contracte subjecte a la legislació laboral vigent. Els directors són alts càrrecs del Comú d'Andorra la Vella, i tenen les funcions que els atribueix la normativa vigent, i també les que els encomani la Junta de Govern." L'article 32 precisa que els titulars de les places dels llocs de treball de director són nomenats i destituïts lliurement pel Consell de Comú, mitjançant acte degudament publicat al Butlletí Oficial del Principat d'Andorra, a proposta de la Junta de Govern. L'argument del Comú que els nomenaments del Sr. X com a Director són nuls pel fet de no respectar la condició d'excepcionalitat exigida per l'article 31 no es pot admetre ja que si el Comú no ha respectat les condicions de la Ordinació tal extrem no es pot oposar en el marc del present plet laboral al Sr. X qui va ser contractat i nomenat com a Director, i que va prestar jurament al càrrec. Per tant no se li pot negar la seva qualitat de Director del Comú d'Andorra. A partir d'aquell moment, és innegable que la relació concreta va evolucionar ja que no només va existir una relació de personal especial en el sentit de les disposicions ja esmentades sinó que la relació es va trobar sotmesa al Codi de relacions laborals per l'efecte de la pròpia Ordinació i del fet d'haver contractat i nomenat el Sr. X al lloc de treball de Director. Afegíem : "Aquí apareix la dificultat cabdal del present afer : quina qualificació s'ha de donar a la situació d'un Director, inicialment contractat com personal de relació especial i qui, d'un costat, pot ser destituït lliurement però que, d'un altre costat, gaudeix d'un contracte subjecte a la legislació laboral andorrana la qual regula estrictament les condicions en les quals es pot posar un terme a una relació laboral . Per resoldre la dificultat, el tribunal d'instància, tot i reconeixent que el Sr. X havia accedit a la funció de Director, va considerar tanmateix que no havia cessat mai de pertànyer a la classificació de personal de relació especial i que per tant el contracte subjecte a la legislació laboral vigent era el contracte de personal de relació especial, i que així era impensable per al Sr. X creure que des de que havia estat nomenat Director la relació s'havia convertit en un contracte de durada indeterminada regit exclusivament pel CRL creant un "tertius genus" de les tres categories legals de la funció pública. No podem compartir aquesta anàlisi per tres raons essencials. Una, és la pròpia Ordinació del Comú que crea una categoria de personal de lliure designació i destitució, que no és funcionari ni agent de l'administració de caràcter indefinit però que gaudeix d'un contracte subjecte a la legislació laboral vigent. De fet, s'ha de constatar que la nova Ordinació del 25-2-2016 per la qual s'ha aprovat la modificació de l'article 31 no conté aquesta referència tan significativa al gaudiment d'un contracte subjecte a la legislació laboral sinó que precisa que el director "gaudirà d'un nomenament no superior a la durada del mandat comunal...i que en tot cas cessen quan aquell Consell de Comú queda dissolt, sense més responsabilitat que liquidar- los les remuneracions corresponents al temps treballat." Dues, perquè no treu totes les conseqüències del fet que justament el treballador gaudia d'un contracte subjecte a la legislació laboral. Aquesta precisió no pot portar a considerar que l'única reglamentació aplicable seria la de relació especial. Al contrari, quan la Ordinació precisa que els Directors gaudiran d'un contracte sotmès a la legislació laboral vigent això no pot significar una altra cosa que la dita legislació, és a dir la Llei del 2008 del Codi de relacions laborals s'ha d'aplicar en tot el que sigui compatible, essent recordat que els seus manaments són imperatius. Tres, Cal recordar que enfront de normes contràries, incompatibles i dubtoses, l'article 4 del Codi de relacions laborals exigeix que els òrgans jurisdiccionals han de fer-ne una interpretació i una aplicació pro operario. En tot cas, la Llei és superior a la Ordinació d'un Comú. Dit d'una altra manera, no és perquè el Comú el podia destituir lliurament que no tenia que respectar les normes laborals en particular sobre la successió de contractes i la forma del comiat que s'havien d'aplicar pel fet de reconèixer l'article 31 que el contracte era subjecte a la legislació laboral vigent. El demandant no pretén una altra cosa quan reconeix que es podia resoldre la seva relació laboral en qualsevol moment sense cap justificació però respectant la forma escrita, el preavís i la compensació. Al respecte, cal precisar que la sentència TSJC 145/09 del 15-10-2009, relativa al Director de l'escola de música del Comú de la Massana, i citada per les parts i el Tribunal, concerneix un cas diferent on, entre altres diferències, existia un contracte escrit sense successió de contractes, i en tot cas, on la Sala tot i reconeixent l'especificitat del personal de relació especial, reconeix el dret del demanant a rebre la indemnització de l'article 76.2 de la llei del 12-06-2003 sobre el contracte de treball, i indica "l'article setè del contracte signat entre les parts el 1 de gener del 2008 estipula que el present contracte s'inicia el dia 1 de gener del 2008 i finalitza el dia 31 de desembre del 2011, però que en cas que una de les parts vulgui resoldre el present contracte laboral, qualsevol de les parts podrà fer-ho amb el període de preavís i segons les modalitats previstes en el dret laboral vigent. En conseqüència, si que l'Hble. Comú podia resoldre la relació laboral amb el Sr. Cañellas en qualsevol moment, sense cap justificació, a condició de respectar les normes de forma (comunicació per escrit amb notificació del preavís). Atès que el Sr. Cañellas no invoca que les condicions de forma no han estat complides, s'ha de desestimar la demanda del recurrent en indemnització per acomiadament improcedent i injustificat del seu lloc de treball de director de l'Escola de Música." De totes aquestes consideracions, trèiem la conclusió que és amb raó que el demandant invoca l'aplicació del dret laboral en tot cas a partir del seu nomenament com a Director. Cal precisar a aquesta alçada de la sentència, que la incongruència que veu la part recurrent en el fet de distingir dos períodes regits per règims jurídics diferents no existeix, tota vegada només es tracta de constatar la realitat factual i jurídica de la relació de treball i que a partir d'un cert moment, i malgrat les tasques de la Sra. Vélez no haurien canviat de manera significativa, el pactat entre les parts ha provocat un canvi del règim puix es va decidir de manera clara sotmetre la relació al dret laboral, canviant el règim de la seva contractació i de la relació de treball. Finalment indicàvem al respecte que : "...els articles 12 i 15 regulen la forma dels contractes de durada determinada que ha de ser escrita i l'article 19 regula la successió de contractes de durada determinada disposant que no poden existir més de dues contractacions i que en cas de nova contractació, el tercer contracte s'entén per temps indefinit i es considera, a tots els efectes, que la data d'inici de la relació laboral és la de l'inici del primer contracte." Quant al "conveni de treball" del 04-01-2016 repetim que no constitueix i no pot constituir un conveni d'extinció de la relació laboral. Al contrari, apareix que a través del mateix les parts van acordar prorrogar les condicions de contractacions de la Sra. Vélez i mantenir-la en funcions de Directora fins al 31-01-2016. De fet s'ha provat en autes que dues de les persones de les qui havien signat el mateix conveni continuen prestant els seus serveis pel Comú de tal manera que el mateix es pot difícilment considerar com un document atorgat per regular les condicions del seu cessament com ho ha pretès el Comú. Dit conveni es va atorgar sense que hagi transcorregut un termini mínim de 60 dies naturals des de la finalització del segon contracte, i per conseqüent constitueix una tercera contractació en el sentit de l'article 19. Aquestes circumstàncies ens ha de portar a qualificar la relació de durada indeterminada . Així, trobant-nos front a una relació laboral de durada indeterminada, no es podia posar-hi fi invocant que la Sra. Vélez pertany a la categoria de personal de relació especial sense respectar les condicions de forma exigides pel Codi de relacions laborals. La carta del 28-01-2016 que no invoca cap causa legal de comiat, no atorga cap preavís i no paga cap compensació constitueix necessàriament un comiat fet de forma indeguda donant dret a percebre la indemnització de l'article 98.1. És només a partir del moment on es pot considerar la relació com una relació laboral de durada indeterminada que es pot calcular dita indemnització i així ho va calcular el tribunal unipersonal que va donar lloc parcialment a la pretensió subsidiària de l'agent. Per acabar, volem posar de relleu que la jurisdicció civil ofereix les mateixes garanties que l'administrativa i no es veu en què aquesta darrera oferiria les màximes garanties en relació a la civil. III.- El segon aspecte del recurs és relatiu a les costes de primera instància, tota vegada que considera la part apel·lant que l'estimació parcial i el fet que el judici va ser necessari per arribar a rebaixar les pretensions de la part agent no podia portar a la seva condemna en costes. Però, compte tingut del caràcter laboral i de l'estimació parcial de la demanda laboral esqueia, com és costum en la matèria, imposar les costes a la part empresarial. En efecte, és jurisprudència reiterada de les jurisdiccions andorranes i en particular d'aquesta Sala civil que, fins i tot en cas d'estimació parcial, les costes s'han d'imposar a l'empresari. Si bé aquesta regla no és absoluta ( vg STSJC del 23-10-2003 n°2032), no existeix en autes cap circumstància especial per descartar la regla i el fet que la part agent es va trobar obligada a presentar unes reclamacions principals i unes subsidiàries menys elevades finalment estimades és la conseqüència de les actuacions del Comú al moment de procedir a la seva contractació. IV.- La desestimació del recurs del Comú determina la seva condemna a pagar les costes d'aquesta alçada. Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, Decisio DECIDEIX DESESTIMAR el recurs del Comú d'Andorra la Vella contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 09-05-2017 que confirmem íntegrament ; IMPOSAR al Comú d'Andorra la Vella, les costes judicials de segona instància, sempre amb inclusió dels honoraris d'advocat i de procurador. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Subir Diccionario RAE