STSJAD ANDORRA, a 30 de novembre del 2020 - ROJ: STSJAD 216/2020
Confirmation
JuridictionTribunal Superior de Justícia d’Andorra
Niveaucassation
Date du prononcé30 novembre 2020
Numéro245/20
Juridictions couvertes
AD
Matière(s)jurisprudence
Publié sur Korpus5 novembre 2026
Résumé éditorial
# STSJAD 216/2020, Sala Civil, 30 novembre 2020 (ECLI:AD:TSJADAD:2020:216)
> Décision commentée : Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, Sala Civil, 30 novembre 2020, ROJ STSJAD 216/2020, ECLI:AD:TSJADAD:2020:216, recours n° 245/20 ([Lire sur source officielle](https://jurisprudencia.poderjudicial.es/andorra/))
## Faits et procédure
Mme Gomila a été engagée à compter du 6 août 2008 par M. Alvarado, titulaire de l'entreprise « X », pour des travaux de nettoyage de locaux. Selon les constatations de la décision, la prestation portait sur sept heures par semaine (cinq heures le lundi et deux heures le jeudi), pour un salaire brut de 6 euros de l'heure. Il est constant que la salariée n'a pas été présente sur son lieu de travail les 28 et 31 août 2017 ainsi que le 4 septembre 2017. Le 11 septembre 2017, elle a reçu une lettre recommandée lui notifiant un licenciement disciplinaire fondé sur ces absences.
Le 3 novembre 2017, la salariée a saisi la juridiction du travail. Elle demandait qu'il soit déclaré que son licenciement était injustifié et irrégulier en la forme, et que l'employeur soit condamné au paiement d'une indemnité de 4 634,16 euros nets, au versement de cotisations à la CASS sur la base de 4 956,32 euros, ainsi qu'aux intérêts légaux et aux dépens. Le défendeur a conclu au rejet.
Le Tribunal de Batlles a rejeté l'intégralité des prétentions par jugement du 4 mai 2020. Il a retenu, d'une part, que le licenciement respectait les exigences formelles du CMena (ainsi désigné dans la décision) et, d'autre part, qu'il était justifié, la salariée ne démontrant pas avoir obtenu l'autorisation de l'employeur de prendre des congés pendant les journées litigieuses.
Mme Gomila a interjeté appel le 18 septembre 2020. La Sala Civil du Tribunal Superior de Justícia a confirmé le jugement entrepris. Le présent commentaire porte sur les deux moyens tranchés par l'arrêt : la régularité formelle de la lettre de licenciement et l'appréciation de la preuve de l'autorisation de congés.
## Question de droit
L'arrêt soulève deux questions distinctes.
**Première question** : une lettre de licenciement disciplinaire doit-elle, pour satisfaire à l'exigence d'exposition de la cause, mentionner la disposition légale qui permet d'appliquer la sanction, ou suffit-il qu'elle relate des faits précis ? La requérante soutenait que l'absence de référence à la base légale rendait le licenciement irrégulier en la forme, en invoquant une décision antérieure de la même Cour (TSJC-139/2015).
**Seconde question** : le juge du fond a-t-il commis une erreur dans l'appréciation des preuves en retenant que l'autorisation de congés n'était pas établie, alors que le témoignage d'une employée du service des ressources humaines était invoqué pour la démontrer ?
## Solution et dispositif
Sur la première question, la Cour rejette le moyen. Elle s'appuie sur l'article 94.1 du CMena, qui impose d'exposer « amb concreci6 la causa que origina el comiat ». Elle relève que l'article 106 exige, pour la notification des fautes, un écrit mentionnant la date et « els fets que la motiven ». Elle en déduit que la finalité de ces textes ne commande pas une qualification juridique des faits par l'employeur. Elle précise que l'appréciation de la qualification relève exclusivement des jurid
Korpus — Jurisprudence
STSJAD ANDORRA, a 30 de novembre del 2020 - ROJ: STSJAD 216/2020
STSJAD 216/2020, Sala Civil, 30 novembre 2020 (ECLI:AD:TSJADAD:2020:216)
Reproduction verbatim
Décision commentée : Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, Sala Civil, 30 novembre 2020, ROJ STSJAD 216/2020, ECLI:AD:TSJADAD:2020:216, recours n° 245/20 (Lire sur source officielle)
Faits et procédure
Mme Gomila a été engagée à compter du 6 août 2008 par M. Alvarado, titulaire de l'entreprise « X », pour des travaux de nettoyage de locaux. Selon les constatations de la décision, la prestation portait sur sept heures par semaine (cinq heures le lundi et deux heures le jeudi), pour un salaire brut de 6 euros de l'heure. Il est constant que la salariée n'a pas été présente sur son lieu de travail les 28 et 31 août 2017 ainsi que le 4 septembre 2017. Le 11 septembre 2017, elle a reçu une lettre recommandée lui notifiant un licenciement disciplinaire fondé sur ces absences.
Le 3 novembre 2017, la salariée a saisi la juridiction du travail. Elle demandait qu'il soit déclaré que son licenciement était injustifié et irrégulier en la forme, et que l'employeur soit condamné au paiement d'une indemnité de 4 634,16 euros nets, au versement de cotisations à la CASS sur la base de 4 956,32 euros, ainsi qu'aux intérêts légaux et aux dépens. Le défendeur a conclu au rejet.
Le Tribunal de Batlles a rejeté l'intégralité des prétentions par jugement du 4 mai 2020. Il a retenu, d'une part, que le licenciement respectait les exigences formelles du CMena (ainsi désigné dans la décision) et, d'autre part, qu'il était justifié, la salariée ne démontrant pas avoir obtenu l'autorisation de l'employeur de prendre des congés pendant les journées litigieuses.
Mme Gomila a interjeté appel le 18 septembre 2020. La Sala Civil du Tribunal Superior de Justícia a confirmé le jugement entrepris. Le présent commentaire porte sur les deux moyens tranchés par l'arrêt : la régularité formelle de la lettre de licenciement et l'appréciation de la preuve de l'autorisation de congés.
Question de droit
L'arrêt soulève deux questions distinctes.
Première question : une lettre de licenciement disciplinaire doit-elle, pour satisfaire à l'exigence d'exposition de la cause, mentionner la disposition légale qui permet d'appliquer la sanction, ou suffit-il qu'elle relate des faits précis ? La requérante soutenait que l'absence de référence à la base légale rendait le licenciement irrégulier en la forme, en invoquant une décision antérieure de la même Cour (TSJC-139/2015).
Seconde question : le juge du fond a-t-il commis une erreur dans l'appréciation des preuves en retenant que l'autorisation de congés n'était pas établie, alors que le témoignage d'une employée du service des ressources humaines était invoqué pour la démontrer ?
Solution et dispositif
Sur la première question, la Cour rejette le moyen. Elle s'appuie sur l'article 94.1 du CMena, qui impose d'exposer « amb concreci6 la causa que origina el comiat ». Elle relève que l'article 106 exige, pour la notification des fautes, un écrit mentionnant la date et « els fets que la motiven ». Elle en déduit que la finalité de ces textes ne commande pas une qualification juridique des faits par l'employeur. Elle précise que l'appréciation de la qualification relève exclusivement des jurid
Sentència
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA
Sala Civil
TSJC.- 0000245/2020 ORIGEN: 7000548/2017 - 00
NIG: 5300542120170003256
PARTS:
Apel·lant : Sra. Gomila
Advocat : Sr. Talavera
Apel·lat : Sr. Alvarado
Procurador : Sra. Andrade
Advocat : Sra. Sarabia
SENTÈNCIA 145-2020
Andorra la Vella, el 30 de novembre del 2020.
En nom del Poble Andorrà.-
Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.
En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume Tor Porta, el qual expressa el parer del Tribunal.
Sources citées
1 référence
Jurisprudence (1)
[1]
Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, n° 245/20 — Décision commentée
Primer.- El dia 3-11-2017, la Sra. Gomila formulava demanda laboral contra el Sr. Alvarado, titular del negoci X, sol·licitant es dictés Sentència declarant que l'acomiadament efectuat a la seva representada era injustificat i fet de forma indeguda i que en conseqüència es condemnés el demandat a pagar la suma de 4.634,16.- EUR nets, a cotitzar a la CASS la quantitat de 4.956,32.- EUR, a pagar els interessos legals generats per l'import net a comptar de la data de l'acomiadament o subsidiàriament des de la data de contesta a la demanda i al pagament de la totalitat de les costes processals generades, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.
Segon.- El 15-12-2017, la representació processal del Sr. Alvarado contestava la demanda articulada oposant-se a les pretensions que s'hi contenien tot i sol·licitant es dictés Sentència acordant la seva desestimació, imposant a la part demandant el pagament de les costes ocasionades.
Tercer.- Practicats els mitjans de prova considerats pertinents i necessaris i evacuats els respectius escrits de conclusions, en data 4-5- 2020 requeia Sentència amb la següent part decisòria:
"Que desestimant íntegrament la demanda formulada per la Sra. Gomila contra el Sr. Alvarado -Titular administratiu del negoci "X"-, ha d'absoldre i absol al darrer de tots els pediments efectuats de contrari, amb condemna en costes processals d'aquesta instància segons allò disposat al darrer Fonament de dret de la present decisió".
Quart.- Contra aquesta decisió la Sra. Gomila articula recurs d'apel·lació i mitjançant escrit de conclusions presentat en aquesta alçada el dia 18-9- 2020, interessa es dicti Sentència revocant-la i en el seu lloc se'n dicti altre estimatòria de les pretensions contingudes en el seu escrit de demanda, amb imposició a la contrapart de les costes ocasionades en ambdues instàncies.
Cinquè.- La representació processal del Sr. Alvarado s'ha oposat al recurs d'apel·lació formulat, interessant la íntegre confirmació de la Sentència dictada per la Sra. Batlle.
FONAMENTS DE DRET
Primer.- No existeix discussió en el present procediment en que el dia 6- 8-2008, la Sra. Gomila iniciava una prestació laboral per compte del Sr. Alvarado en el negoci X. L'activitat pactada consistia en la neteja de diferents establiments i domicilis de persones físiques i jurídiques i intervenia a raó de 7 hores setmanals (5 hores els dilluns i 2 hores els dijous) contra pagament d'un salari brut de 6.- EUR/hora. També s'admet que els dies 28, 31 d'agost del 2017 i 4 de setembre la treballadora no va assistir a la seva activitat laboral i que el dia 11-9-2017 va rebre una carta certificada en que se li comunicava el seu acomiadament disciplinari atesa les absències en el seu lloc de treball els dies indicats.
Considerant que l'acomiadament practicat va intervenir sense respectar les formalitats exigides per la Llei i que tanmateix resultava injustificat atès que els dies en que no va assistir a la feina es trobava de vacances autoritzades per l'empresa, la Sra. Gomila formulava demanda laboral contra l'empresari reclamant la seva condemna a satisfer una indemnització per import de 4.634,16.- EUR, més interessos, costes i l'obligació de cotitzar la quantitat bruta resultant prop de la CASS.
La Sentència dictada pel Tribunal de Batlles desestima íntegrament les pretensions de la treballadora considerant d'una part, que l'acomiadament practicat respectava els requisits formals exigits pel CMena i que alhora era justificat, argumentant que dels mitjans de prova practicats s'inferia que la treballadora no disposava de l'autorització de l'empresa per a realitzar vacances en els dies indicats.
I és contra aquesta resolució que s'alça la Sra. Gomila amb fonament als següents arguments.
Segon.- En primer lloc insisteix en que la carta d'acomiadament disciplinari no respectava els requisits formals que s'exigien considerant que, al marge de la identificació dels fets reprotxats i de situar-los en el temps, també s'havia de referir a la causa legal que permet aplicar la sanció (TSJC-139/2015). Considera que la carta d'acomiadament cap referència efectuava a la concreta previsió legal que emparava l'acomiadament practicat i que en conseqüència el mateix esdevenia fet de forma indeguda.
La carta d'acomiadament es limita a constatar l'absència de la treballadora al lloc de treball els dies 28 i 31 d'agost i 4 de setembre sense que s'hagués proveït a l'empresa de cap justificació. En aquesta situació se li comunica l'acomiadament de l'empresa amb efectes des d'aquesta darrer dia.
En aquesta eventualitat escau compartir amb la Sentència d'instància quan fonamentant-se a la Sentència de la Sala de 26-6-2019 (rotlle TSJC- 122/2019) considera que el relat de fets que conté incorpora els elements subjectius, objectius, espacials i temporals necessaris per a permetre a la treballadora conèixer de manera suficientment precisa el que se li reprotxava, podent articular amb ple coneixement de causa les accions judicials escaients per impugnar la sanció adoptada.
La recurrent en cap cas qüestiona la pertinència del relat de fets contingut en la carta d'acomiadament, sinó que en el recurs que articula argumenta que la manca de precisió de la concreta disposició legal que justificava la decisió de l'empresari, impedia controlar si la sanció imposada esdevenia regular. No podem compartir aquest argument. En efecte, pel que es refereix a les formalitats de l'acomiadament disciplinari, l'article 94.1 del CMena preveu que "L'avís de comiat s'ha de fer exposant-ne amb concreció la causa que origina el comiat, mitjançant carta certificada amb avís de recepció, per conducte notarial o lliurant-la directament a la persona treballadora, que ha de signar-ne la recepció amb la menció de la data, o en presència de testimonis, un dels quals no ha de tenir relació de dependència amb l'empresari, si es nega a signar". Quant a l'àmbit objectiu del requisit relatiu a l'exposició de la causa, el mateix resulta de les indicacions de l'art. 106 posterior quan preveu que la notificació de les faltes ha d'intervenir de manera escrita i s'ha de fer constar la data i els fets que la motiven.
No es pot deduir de la literalitat d'aquests preceptes, ni tampoc de la finalitat a que els mateixos obeeixen, un abast més ampli del que tenen defensant que l'exposició de la causa exigeix que l'empresari efectuï una qualificació jurídica dels fets que es reprotxen al treballador. En cap cas el CMena exigeix per a la validesa de l'acomiadament que la carta enumeri expressament el precepte legal que l'empresari considera infringit, i en tot cas determinar si els fets que es reprotxen al treballador justificaven el seu acomiadament, és una tasca quina competència, en cas de contestació pel treballador, recau exclusivament en els òrgans jurisdiccionals sense que per això es trobi vinculat per la concreta qualificació que l'empresari hagi pogut realitzar en la carta d'acomiadament.
Considera el recurrent que la Sentència de 20-12-2016 (TSJC-139/2015) confortaria la seva tesi. Rés més lluny de la realitat. En efecte, quan en aquesta resolució exposàvem que la missió dels òrgans jurisdiccionals en matèria laboral consistia en determinar si les sancions imposades en base a les faltes reprotxades en la carta de sanció ho eren de conformitat amb les exigències legals, tant a nivell formal com substantiu i que no resultava suficient comprovar la materialitat d'un fet reprotxat sinó que havia de verificar-se també que corresponia a una falta tipificada per la Llei, en cap cas sosteníem que tal control hagués d'intervenir en atenció a la qualificació jurídica realitzada de l'empresari, sinó que cenyíem tal activitat en els concrets fets que en la carta d'acomiadament es reprotxen al treballador.
En conseqüència res es pot reprotxar des d'una perspectiva formal a l'acomiadament practicat, i la decisió d'instància ha de ser ratificada sobre aquest aspecte en la decisió que adopta.
Tercer.- En el segon motiu del recurs es defensa que l'òrgan judicial d'instància incorria en error en la valoració de la prova raonant que a través de la testifical practicada per la Sra. Mena, s'adverava que tenia autorització de l'empresa per a realitzar vacances en els dies en que no havia assistit al seu lloc de treball.
La Sra. Mena (folis 179 i 180) era l'administrativa del departament de recursos humans del negoci de constant referència. Si bé la mateixa admetia que el 24 d'agost del 2017 havia parlat telefònicament amb la demandant i que aquesta li comunicà que marxava de vacances, afegia seguidament "que li sobtà ja que no les tenia previstes. Li exposà aquests extrems, responent-li que la cap ja ho sabia i que estava de camí a Portugal. Veient això li digué que si era així, que marxés i que ja en parlaria amb la cap el dilluns, ja que no hi era, però que portés les claus dels clients. Arribat el dilluns en parlà amb la cap, que li digué que no en tenia coneixement. Afegeix que va advertir a la mencionada que si ja sabia que si marxava sense tenir les vacances previstes, la podien acomiadar, al que aquesta es posà a riure. Per tant nega que li digués a la mencionada que podia marxar sense cap problema".
El relat d'aquesta testimoni, únic extrem en que la part demandant s'empara, dista molt de la seva versió. En efecte, s'infereix del mateix que en realitat era una administrativa i malgrat pogués treballar en el departament de recursos humans, no disposava de la jerarquia ni de l'autoritat necessària per a atorgar les vacances dels assalariats sinó que aquesta tasca requeia en la seva cap. És més, la pròpia Sra. Mena defensa haver advertit expressament la treballadora de les conseqüències disciplinàries que podia comportar-li el fet de marxar de vacances sense tenir-les autoritzades tot i negant que li hauria dit que podia marxar sense problemes.
Al marge d'aquestes indicacions, s'observa que ultra el contracte de treball, existia una mena de circular on es precisen les obligacions de la treballadora signada per l'assalariada el 8-2-2011 (foli 42) en que, pel que es refereix a les vacances s'exposa "las vacaciones se solicitan por escrito a la empresa", i aquesta sol·licitud escrita s'havia seguit escrupolosament per la recurrent els anys anteriors (folis 36 i ss) i per totes les assalariades de l'empresa (folis 59 i ss).
En tal situació compartim amb l'òrgan judicial d'instància que l'autorització per a realitzar les vacances que la part invoca no es troba acreditada en les actuacions i que en tal context, el seu acomiadament esdevenia perfectament ajustat a dret, integrant la causa prevista en l'art. 104.1 del CMena.
En conseqüència escaurà desestimar el segon motiu del recurs.
Quart.- Atesa la desestimació del recurs articulat escau imposar a la part recurrent, en mèrits del principi del venciment objectiu, les costes ocasionades en aquesta alçada, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador de la part apel·lada.
Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, ha pres la següent
DECISIÓ
DESESTIMAR el recurs d'apel·lació articulat per la Sra. Gomila contra la Sentència dictada el 4-5-2020 que es confirma íntegrament.
Imposem a la part recurrent les costes ocasionades en aquesta alçada inclosos els honoraris d'advocat i de procurador ocasionats al Sr. Alvarado.
Aquesta resolució és ferma i executiva.
Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-