SENTÈNCIA 127-2020 COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL: President : Sr. Vincent Anière Magistrats: Sr. Carles Cruz Moratones Sr. Jaume Tor Porta Andorra la Vella, el 30 de novembre del 2020. En nom del Poble Andorrà.- Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades. En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Vincent Anière, el qual expressa el parer del Tribunal. ANTECEDENTS DE FET Primer.- Per escrit de data 01-08-2018, el Sr. Mercader va presentar demanda laboral contra la societat A SL, sol·licitant que es condemnés a la demandada a satisfer-li la suma total de 35.372,93.-euros en concepte d'indemnització per desistiment justificat i la de 966,70.-euros en concepte de vacances com la de 1.606,14.-euros en concepte del salari de juliol del 2018, al pagament dels interessos legals corresponents, a declarar i cotitzar prop de la CASS, així com al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador. Segon.- La societat A SL, es va oposar totalment a la demanda, sol·licitant la seva desestimació, amb imposició de les costes a l'agent. Tercer.- El Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 03- 07-2020, decidint desestimar la demanda i imposar les costes a la part agent. Quart.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació el Sr. Mercader, demanant que se la revoques en el sentit d'estimar íntegrament les seves pretensions inicials, tot i condemnant la part empresarial a pagar les costes d'ambdues instàncies. La representació processal de la societat A SL demana la confirmació de la resolució d'instància amb imposició de les costes judicials a la part apel·lant. FONAMENTS DE DRET Primer.- Ha quedat acreditat en les actuacions que, des del mes de maig del 2004, el Sr. Mercader treballava per la constructora B sense que es formalitzi cap contracte de treball. Segons acord escrit del 24-05-2017, va passar a treballar per la societat A SL, quina empresa el va donar d'alta partir de l'1 d'agost del 2017, i va mantenir les seves condicions laborals, reconeixent la seva antiguitat. El salari mensual convingut era de 1.657,13.-euros. La relació va durar fins al dia del seu desistiment per carta de data 30-07- 2018 invocant la causa de desistiment de l'article 97.1 c), és a dir la falta o els retards injustificats i reiterats en el pagament del salari. En data 09-08-2018, l'empresa va dipositar a la Batllia la quantitat de 438,94.-euros en concepte de liquidació. El tribunal ha confirmat la validesa formal del comiat i aquest extrem no està recorregut. Però va considerar que el desistiment no era justificat donat que : l'assalariat no provava que s'havia queixat anteriorment del retard en el pagament del salari, dit salari s'havia pagat entre el 5 i el 11 del mes i l'assalariat havia pogut organitzar les seves despeses personals mensuals tenint en compte aquesta regularitat, el criteri d'immediatesa relativa havia de portar a considerar el sol fet reprotxat en la carta com insuficient i desproporcionat per a poder justificar el comiat. Segon.- El primer aspecte del recurs concerneix el caràcter justificat del desistiment. Argumenta en essència al respecte que els articles del Codi de relacions laborals evidencien la importància del pagament del salari en la forma i terminis establerts a la legislació laboral, mandat imperatiu i que no deixa lloc a interpretacions, ni pacte o costum en contra i que una norma de ius cogens es caracteritza per ser d'obligat compliment i no admetre acord en contra ; que el suposat acord sobre els terminis de pagament del salari no va existir mai i que l'empresa no ha aportat cap prova al respecte quan ell ha provat que mai els treballadors van acceptar que el pagament del salari es realitzés més enllà del tercer dia de cada mes ; que tal acord seria nul i que la il·legalitat va ser una realitat de facto practicada per l'empresa ; que el compliment de l'obligació legal imperativa de la defenent a satisfer el salari en temps i forma és independent i no precisa de les queixes que puguin formular o no els treballadors, i que l'argument segons el qual l'assalariat s'havia pogut organitzar i adaptar en funció de la data del pagament del salari no és adequat i menyspreu la part més feble de la relació laboral. Afegeix que el criteri de la immediatesa no pot ser aplicable ja que els treballadors sempre van manifestar el seu desacord amb el retard en que es satisfeia el seu salari, i que el tribunal ha fet una errònia aplicació del dit criteri. Sosté també que una sola de les causes previstes en l'article 97 del Codi de relacions laborals és suficient perquè el desistiment justificat sigui procedent ; que l'article 97.c) del Codi de relacions laborals requereix que la falta o els retards injustificats en el pagament del salari siguin reiterats i, precisament aquesta reiteració és emprada en contra del treballador, per convertir la reiteració en consentiment, quan no es pot prestar consentiment per tractar-se d'un dret irrenunciable. Tercer.- Aquests greuges s'han d'estimar ja que no podem compartir el plantejament del tribunal unipersonal. En efecte, l'empresa ha sostingut que s'havia pactat que el pagament s'havia de fer efectiu entre el dia 5 i el dia 11 de cada mes, i ha invocat l'article 74 CRL que tracta de la prestació de l'empresa i disposa que aquesta està obligada a pagar puntualment el salari, a donar ocupació efectiva als treballadors en les condicions, el lloc i el temps convinguts. Però aquesta referència al "lloc i el temps convinguts" s'aplica només a l'obligació de donar ocupació efectiva. I per les regles relatives al pagament puntual, s'ha d'estar a les disposicions específiques dels articles 83 i 84. L'article 83 CRL precisa que el salari s'ha de satisfer seguint el principi de post-remuneració, per feina realitzada, a la fi del període de pagament que s'hagi pactat sense que, en cap cas, el pagament del salari pugui tenir una periodicitat superior a un mes. L'article 84.1 relatiu al pagament del salari disposa que : "L'empresa està obligada a pagar puntualment el salari, en la forma descrita a l'article anterior, amb la periodicitat convinguda, mensual, quinzenal, setmanal o diària, i com a màxim dins els tres dies naturals següents a la fi del període considerat.". Així, si bé existeix llibertat contractual pel que fa a la determinació de la periodicitat, l'obligació de pagament efectiu esta sotmesa al termini de tres dies sense que les parts en puguin disposar lliurament de manera convencional. És així que en la nostra sentència TSJC 208/12 del 17-12-2012, en un cas on l'empresa sostenia que el treballador havia consentit verbalment la demora en el pagament del salari, que vàrem indicar : "La societat apel·lant al·lega també que el Sr. Salas es mostrava d'acord amb la forma de procedir de l'empresa. Els contractes privats no poden derogar les lleis que contenen disposicions d'ordre públic -entre elles: el temps de pagament de la remuneració- inderogables (article 4 del Codi) doncs interessen, en particular, la protecció de la dignitat de la persona treballadora. La societat "Bernat. SA" no pot sostenir doncs, que només havia incomplert en dues ocasions (novembre i desembre de 2010) perquè, insistim, els contractants no podien mai modificar voluntàriament, in peius, el moment d'abonament del sou imposat per la llei.". I la jurisprudència de la Sala al respecte és assentada i clara (vg. entre altres les STSJC 208/12 del 17-12-2012; 206/12 del 29-01-2013; 227/12 del 29-01-2013; 085/13 del 18-07-13, 163/13 del 19-09-13 i 254/13 del 28-11-2013). Aquestes disposicions dels articles 83 i 84 tenen un caràcter imperatiu i inderrogable en virtut de l'article 4 del Codi de relacions laborals. Ja hem precisat en varies sentències que "el salari no és qualsevol deute, ja que constitueix per l'assalariat un caràcter vital i un element de la seva dignitat personal, raó per la qual queda protegit només per la Llei sinó pels convenis internacionals. La protecció del salari constitueix un dret indisponible d'ordre públic. És evident que el fet de respectar la data de pagament del salari té gran transcendència pel treballador, per qui dit salari és en general la seva única font d'ingressos, i qui també ha de fer front a uns pagaments mensuals a data fixa com són el lloguer o les quotes dels préstecs bancaris". És aquesta greu violació del contracte laboral i de la Llei qui constitueix una vulneració dels drets del treballador i fonamenta l'acció rescissòria del contracte laboral mitjançant el seu desistiment. Per tant el fet que mai l'empresa hagi respectat aquest termini, ni abans d'ella la societat B, es pot considerar com un acord entre les parts puix tal acord seria contrari a les disposicions imperatives i irrenunciables de la llei laboral. Ho és encara menys quan els tres empleats que van testificar a petició de l'agent van manifestar que mai els empleats de l'empresa havien acceptat aquesta manera sistemàtica de l'empresa de pagar sense respectar el termini de tres dies sinó que se'n queixaven. De la mateixa manera, no pot la societat A invocar un acord que hauria existit amb B per justificar que ella també va pagar sense respectar el termini legal. D'altra banda, els retards denunciats en la carta són prou significatius per justificar el desistiment puix ens trobem en front de 12 retards d'entre 1 a 8 dies dins el període que va del febrer del 2017 al juliol del 2018, és a dir 12 retards en 17 mensualitats, essent la mitjana de 4,3 dies de retard, amb la precisió que els dos últims són els més importants (8 dies en els dos casos). Finalment, no escapa a la Sala que just després de la ruptura de la relació laboral el Sr. Mercader va començar una nova relació laboral millor pagada, però això no permet dir que s'ha "inventat" un desistiment com ho pretén l'empresa. Quart.- Pel que fa al criteri de la immediatesa relativa, en virtut del qual el desistiment del treballador ha de basar-se en fets que es van produir poc temps abans, el mateix comporta que el motiu invocat per posar fi a la relació laboral no pot ser un motiu que s'ha produït molt temps enrere. Dit criteri es fonamenta en principis de bona fe per tal de no permetre invocar un motiu aïllat i hagin perdut tota actualitat i tota transcendència al moment on s'invoca , però no es tracta d'un principi absolut i mecànic ja que si, com passa en el present cas, el comportament constituint un incompliment contractual invocat s'ha perpetrat sobre un llarg període i fins al moment on es pretèn resoldre el contracte, s'ha de considerar que el motiu del desistiment és continu i immediat. És així que motivàvem en la resolució TSJC 067/11 del 31-05-2011 que : "És cert que un motiu de desistiment justificat del treballador ha de respondre al criteri d'immediatesa relativa, ja que no tindria cap sentit que un treballador fonamentés el seu desistiment en un motiu que s'ha produït fa molt temps enrere i pel qual no s'ha queixat al moment oportú. Ara bé, en el cas d'autes no es tracta d'un fet únic molt anterior a la carta de desistiment justificat, sinó d'una vulneració contínua dels drets del treballador, que s'ha produït durant tota la relació laboral per acabar l'any 2010, i per tant constitueix un incompliment persistent del contracte per part de l'empresari que el treballador pot denunciar a qualsevol moment.", i en la resolució TSJC 072/10 del 23-09-2010 que : "el referit incompliment a les obligacions legals en matèria de vacances es va produir quasi bé durant tota la relació laboral entre les parts, inclòs durant el darrer any, el que confereix al referit motiu de desistiment justificat, un caràcter immediat i continu.". A més a més, "no s'ha de confondre la jurisprudència de la Sala en base a la noció d'immediatesa relativa amb la possibilitat per l'empresa de crear situacions laborals totalment il·legals. En efecte, la noció d'immediatesa relativa significa que el desistiment no es pot fonamentar sobre un fet que s'ha produït molt de temps enrere i que es pot presumir que l'empleat el va acceptar. Tal supòsit es pot donar sempre i quan es tractes de drets dels quals el treballador té la lliure disposició però no pot permetre encobrir una vulneració continuada d'uns drets laborals." (STSJC 122/17 del 20-07-2017). La jurisprudència citada en la sentència d'instància (STSJC 320-16 del 29- 11-2016) no pot ser d'aplicació al present cas tota vegada que concerneix el cas d'una treballadora que havia gestionat ella mateixa la transferència de la seva pròpia nòmina i que venia al cap de varis anys denunciar el fet que havia existit un error de 68.-euros quan no podia ignorar aquesta diferència. Així les coses, el desistiment s'ha de considerar com a justificat i s'ha de donar lloc a la indemnització de l'article 98 del Codi de relacions laborals. Cinquè.- El càlcul de l'import reclamat en concepte d'indemnització de l'article 98 del Codi de relacions laborals no va ser contradit per la part empresarial, i el mateix apareix conforme als articles 97.3 i 98 en virtut dels quals el desistiment justificat dóna lloc una indemnització a la persona treballadora no inferior a 45 dies de salari per any de servei a l'empresa fins a un màxim de 30 mensualitats, el tot en base a salari per dia el calculat de conformitat amb el que preveu l'article 82.3 que disposa que a efecte de càlcul de la indemnització, el salari per dia correspon a l'import resultant de dividir per trenta el salari fix mensual del darrer mes treballat més la mitjana dels salaris variables dels darrers dotze mesos o de la part corresponent al període menor de temps treballat. En el present cas essent el salari de referència de 1.657,13.-euros, el salari/dia és de 55,24.-euros, i essent l'antiguitat de 14,23 anys, la indemnització és de 14,23 x 45 x 55,24 sia 35.372,93.-euros, que és inferior a 30 mensualitats (49.713,90.-euros). Sisè.- El segon aspecte del recurs recau sobre la reclamació de vacances i salari no liquidats. Exposa el recorrent al respecte que la Sentència d'instància fa cas omís al fet que, l'empresa va fer efectiva part de la liquidació incomplint per tant l'obligació de l'article 99 del CRL que disposa que la quitança s'ha de satisfer el mateix dia o com a màxim l'endemà de la resolució. En relació a la reclamació del pagament de les vacances sosté que ell només ha reclamat les vacances generades al 2018 i que mai ha introduït cap nou argument fora del cos de la demanda, sinó que en període de proves ha aclarit l'error de la defenent mitjançant les testificals practicades que van certificar que els dies de descans gaudits al gener de 2018 corresponen a les vacances meritades durant l'any 2017. Així conclou que no podia la Sentència reprotxar-li haver causat indefensió a la part defenent sobretot quan és l'empresa que té l'obligació de conèixer les vacances que merita i gaudeix cada treballador, doncs és ella qui les fixa. Aquests arguments també s'han d'estimar. En efecte, la sentència d'instància ha desestimat la reclamació per vacances al considerar que l'agent no havia permès a la part defenent ni tant sols saber que les vacances efectuades l'any 2018 corresponien a un altre exercici, i havent situat, per manca de precisió en la seva demanda, a la part defenent en indefensió. Però, el que es pot constatar és que en l'escrit de demanda, i invocant l'aplicació dels articles 68 ("Llevat del supòsit de resolució de la relació laboral, cas en el qual s'han de satisfer amb la quitança, la realització efectiva de les vacances és obligatòria, i no s'hi pot renunciar") i 82.3 (càlcul del salari/dia) del CRL, l'agent demanava que se li paguessin 17,5 dies corresponent a 2,5 dies durant 7 mesos, sia 966,70.-euros. Per tant, si bé no ho precisava, és evident que reclamava el pagament de les vacances merescudes pels 7 mesos de relació laboral del 2018 fins al moment de la resolució. De fet, la part empresarial ho ha entès perfectament doncs va contestar que, durant l'any 2018, el Sr. Mercader havia gaudit de 14 dies (de l'1 al 14 de gener del 2018 com ho reflecteix el butlletí de salari del gener del 2018 i com l'assalariat ho té confessat) als quals s'havien d'afegir els dies pagats en la quitança, de tal manera que fins i tot se li havien pagat més dies que els que li pertocaven. Per tant, no existeix cap indefensió, ni pel fet que la demanda seria massa imprecisa ni pel fet que s'hauria introduït un nou argument fora del període d'al·legacions, doncs l'empresa sabia perfectament el que se li demanava i que les parts han aportat les proves en relació a les al·legacions fetes en els seus respectius escrits rectors. És de recordar al respecte que és a l'empresa d'aportar la prova que ha satisfet els drets de l'empleat (veure entre moltes altres STSJC 028/13 del 21-05-2013). Per fer-ho, la societat defenent ha aportat el butlletí de salari del mes de gener reflectint el gaudiment de 14 dies de vacances, i el que ha fet l'agent és aportar una prova contradient la presumpció establerta pel referit butlletí de salari tota vegada que ha quedat provat mitjançant les testificals que la pràctica de l'empresa era que les vacances gaudides al mes de gener corresponien a vacances generades durant l'any anterior, en el nostre cas al 2017. Al respecte, cal afegir que seria efectivament estrany començar l'any gaudint de vacances que encara no s'han generat. Així les coses, sí que al moment de presentar la demanda l'agent tenia 17,5 dies de vacances pendent de satisfer. El document de liquidació es va establir en base a 10,5 dies de vacances, sia 579,91.-euros bruts, cobrats en concepte d'acompte. Per tant, queden per pagar 7 dies, sia 386,68.-euros. Setè.- Pel que fa als interessos, l'article 84.3 del CRL del qual es demana l'aplicació a títol principal disposa que el retard en el pagament del salari o la liquidació produeix interessos legals a partir del moment de l'impagament, sense necessitat de denunciar la mora. En el present cas, i en virtut de l'article 99 ("Resolt el contracte, l'empresari ha d'oferir a la persona treballadora, el darrer dia de la relació contractual o com a màxim l'endemà el pagament de tots els conceptes laborals...", la liquidació s'havia de satisfer l'01-08-2018. Aquest és el punt de partida dels interessos en relació tant a l'import en concepte d'indemnització com en relació a l'import en concepte de vacances. Aquests imports bruts hauran de donar lloc a la deguda declaració prop de la CASS. Vuitè.- L'estimació de la demanda i la matèria laboral determinen la condemna de l'empresari a pagar les costes de primera instància, i la sentència es revoca sobre aquest punt també. Novè.- Les mateixes consideracions i l'estimació del recurs porten a condemnar la part empresarial que s'ha oposat íntegrament al recurs a pagar també les costes judicials de segona instància, ja que l'assalariat es va veure obligat a instar una acció judicial fins aquesta alçada per obtenir la satisfacció dels seus drets laborals. Decisio Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, ha pres la següent DECISIÓ ESTIMAR el recurs del Sr. Mercader contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 03-07-2020 que revoquem íntegrament, declarant el desistiment justificat i condemnant a la societat A SL, a pagar al Sr. Mercader l'import brut de 35.372,93.-euros en concepte d'indemnització i l'import brut de 386,68.-euros en concepte de vacances de l'any 2018, els dos incrementats dels interessos legals a partir del 01-08-2018, el tot a cotitzar prop de la CASS. IMPOSAR a la societat A SL, les costes judicials de primera i de segona instància. Aquesta resolució és ferma i executiva. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Subir Diccionario RAE