SENTÈNCIA 076-2021 COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL: President : Sr. Vincent Anière Magistrats: Sr. Carles Cruz Moratones Sr. Jaume Tor Porta Andorra la Vella, el 30 d'abril del 2021. En nom del Poble Andorrà.- Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades. En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume Tor Porta, el qual expressa el parer del Tribunal. ANTECEDENTS DE FET Primer.- Mitjançant escrit de data 12-4-2018, la Sra. Talavera, formulava demanda pel procediment laboral contra el ORG_2 (en endavant SAAS) en reclamació d'indemnització per acomiadament fet en forma indeguda i subsidiàriament per acomiadament injustificat així com en reclamació de quantitat, sol·licitant es dictés Sentència condemnant el demandat al pagament de la quantitat total neta que quedi acreditada en autes per indemnització i conceptes laborals deguts en mèrits del que s'exposa en el cos de l'escrit més els interessos legals corresponents a partir de la data de la contesta a la demanda, a cotitzar a la CASS la suma bruta corresponent als conceptes laborals reclamats i finalment al pagament de les despeses processals i extra processals causades inclosos els honoraris d'advocat i procurador. Segon.- En data 28-5-2018, la representació processal del ORG_0 contestava la demanda oposant-se a les pretensions de la part demandant sol·licitant es dictés Sentència desestimant la demanda amb imposició de costes a la part agent, inclosos honoraris d'advocat i de procurador. Tercer.- En data 12-6-2018, la Sra. Talavera formulava un incident d'inconstitucionalitat al respecte de l'article 8 de la llei 2/2012 quina resolució, per Providència de 6-11-2018, es relegava a la fase de deliberació, una volta les actuacions es trobessin pendents de Sentència. Quart.- Practicats els diferents mitjans de prova considerats pertinents i necessaris i evacuats els respectius escrits de conclusions, per Sentència de 25-9-2019 es decidia: "1) No donar lloc al plantejament de l'incident d'inconstitucionalitat de l'article 8 de la llei 2/2012 del 15 de març, sol·licitat per la part agent, en mèrits de l'argumentació que consta a l'apartat QUART de la present resolució Desestimar la demanda efectuada per la part agent. Efectuar expressa condemna en costes processals a la part agent, inclosos honoraris d'advocat i de procurador". CINQUÈ.- Contra aquesta decisió, la representació processal de la Sra. Talavera formula recurs d'apel·lació, i mitjançant l'escrit de conclusions presentat el dia 13-1-2020 insisteix en la interposició d'un incident d'inconstitucionalitat al respecte de l'art. 8 de la Llei 2/2012 de 15 de març, de mesures de contenció de la despesa pública en matèria de personal d'acord amb l'establert als articles 52 a 58 i 43 i 44 de la Llei Qualificada del Tribunal Constitucional, obrint i tramitant el procés incidental escaient mitjançant decisió prèvia a la resolució sobre el fons, i conseqüentment dictar Sentència revocant la decisió d'instància en el sentit que s'exposa en l'escrit, imposant a la part adversa el pagament de les costes judicials i extrajudicials ocasionades, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador d'ambdues instàncies. La representació processal del ORG_0 s'ha oposat al recurs d'apel·lació articulat per la recurrent, interessant la seva desestimació i conseqüent confirmació de la Sentència impugnada imposant-se a la recurrent el pagament de les costes. Sisè.- Per Aute de 18-9-2020 es donava lloc parcialment a les pretensions probatòries adduïdes per la representació processal de la Sra. Talavera, requerint la representació processal del ORG_0 a fi que incorporés un detall de la planificació horària corresponents als dies 5-4-2018 i 14-4-2018 de totes les infermeres del ORG_0 del departament de quiròfan. Les parts s'han pronunciat en relació al resultat de la prova practicada en aquesta alçada, celebrant-se en data 22-4-2021 la vista oral sol·licitada per la representació processal de la Sra. Talavera. FONAMENTS DE DRET Primer.- Els antecedents fàctics que concorren en el present litigi no resulten en cap moment discutits per les parts litigants. En aquest sentit s'admet que la Sra. Talavera, infermera, va ser contractada pel ORG_1 (actualment SAAS) l'any 1979 en qualitat de temporera, esdevenint més endavant la prestació laboral de naturalesa indefinida que es formalitzava mitjançant conveni de 22-4-1980. Tampoc es discuteix que per carta de 16-11-2017 (foli 26) adreçada a la cap d'Àrea de recursos humans del ORG_0, la Sra. Talavera sol·licitava continuar en la seva activitat laboral i això malgrat el 23-4-2018 assolís l'edat de jubilació. Per carta de 1-2-2018 la cap d'Àrea de Recursos humans comunicava a la Sra. Talavera que es procediria a cursar la seva baixa definitiva de l'empresa per jubilació en data 23-4-2018. Posteriorment el 21-2-2018, la Sra. Talavera insistia en la decisió de continuar treballant a partir dels seus 65 anys, referint que en cas que des de l'empresa es cursés la seva baixa definitiva en la data indicada, consideraria que se l'hauria acomiadat de manera indeguda. Resulta finalment també admès que a principis del mes de febrer del 2018, el ORG_0 facilitava a la treballadora la planificació horària anual, podent observar que a partir del dia 13-4-2018 se li assignaven 10 dies de vacances i que una volta aquestes realitzades ja no s'hi havia anotat cap altre activitat per part de la treballadora. En considerar que havia estat acomiadada de forma irregular, la Sra. Talavera articulava demanda laboral sostenint que la decisió extintiva del contracte de treball s'havia adoptat sense respectar els requisits formals exigits i que tanmateix l'acomiadament practicat també era injustificat, reclamant la condemna dels ORG_0 a satisfer les sumes de 112.509.- EUR en concepte d'indemnització així com els salaris i altres laborals que fins a la data de la demanda li eren deguts, el tot incrementat dels interessos legals comptadors des de la contesta a la demanda. Alhora també reclamava que l'empresari declarés la quantitat corresponent prop de la CASS, amb imposició de les costes ocasionades. La representació processal del ORG_0 s'oposava a la reclamació articulada sostenint que l'extinció del contracte de treball examinat per jubilació intervingué en seguiment de les previsions de l'art. 8 de la Llei 2/2012 de mesures de contenció de la despesa pública en matèria de personal que disposa que "tot el personal de les entitats parapúbliques o de dret públic i de les societats públiques participades per l'Administració general es jubila obligatòriament en arribar l'edat de 65 anys, si no s'ha acollit abans a la possibilitat de jubilació anticipada. Aquesta jubilació forçosa extingeix el contracte de treball". En considerar que el precepte legal en que el ORG_0 fonamentava la seva oposició a la demanda resultaria inconstitucional, la representació processal de la treballadora interessava el plantejament amb caire prejudicial, d'una qüestió de constitucionalitat al Tribunal Constitucional al seu respecte. L'òrgan judicial d'instància rebutja plantejar la qüestió de constitucionalitat interessada per la Sra. Talavera i en quant al fons desestima la demanda tot i imposant a la part demandant el pagament de les costes ocasionades. I contra aquesta decisió s'alça la recurrent amb fonament als greuges que es precisen en els apartats següents. Segon.- En primer lloc insisteix en la necessitat d'instar el procés d'inconstitucionalitat al respecte de l'art. 8 de la Llei 2/2012, considerant que el raonament contingut en la Sentència d'instància a l'hora de rebutjar-lo era superficial i es basava en una premissa errònia: ometia que la seva representada no era una funcionària sinó que el seu règim laboral era el de dret comú, sotmès a les previsions del Codi de Relacions Laborals. Per a fonamentar el procés d'inconstitucionalitat mantenia que el precepte esmentat de la Llei de mesures de contenció de la despesa pública en matèria de personal, contradeia la normativa general laboral en la qual l'assoliment de l'edat de jubilació no era causa d'extinció del contracte de treball. Afegia que la Llei 2/2012 no contenia cap derogació parcial del CRL, que l'art. 8 comportava la retroactivitat desfavorable de la Llei, vulnerava el principi de seguretat jurídica, incurria en discriminació de la treballadora no funcionària que prestava servei en el sector públic o parapúblic respecte de la treballadora del sector privat i que aquesta no estava justificada ni era objectiva ni raonable. En definitiva considerava que el previ pronunciament del Tribunal Constitucional al respecte d'aquesta qüestió resultava necessari. El Tribunal Constitucional s'ha pronunciat en diferents ocasions al respecte del procés incidental d'inconstitucionalitat (també anomenada qüestió d'inconstitucionalitat -Sentència del 3-2-2014, recaiguda en la causa 2013-31-RE, Aute del 16-10-2017, recaigut en la causa 2017-16- RE, Aute del 14-3-2018, recaigut en la causa 2017-46-RE, i més recentment Aute de 13-7-2020 recaigut en la causa 2020-8-RE) disposant que "només pot ser plantejada per un tribunal quan té dubtes raonables i fonamentats sobre la constitucionalitat d'una llei. La iniciativa d'aquest procés d'inconstitucionalitat correspon de manera exclusiva i excloent als tribunals de la jurisdicció ordinària; en cap cas, als particulars. No és un dret dels ciutadans, sinó una facultat del tribunals de la jurisdicció ordinària". En la Sentència de 5-5-2014 (causa 2014-1-PI) dictada en un procés incidental d'inconstitucionalitat al respecte precisament de determinats preceptes de la Llei 2/2012 de 15 de març de mesures de contenció de la despesa pública en matèria de personal (concretament els seus articles 1.1 b) i 2), el Tribunal Constitucional mantenia: "El procés incidental d'inconstitucionalitat que permet al jutge del fons plantejar una qüestió incidental davant el Tribunal Constitucional va ser configurat per part del Constituent de 1993 de manera restrictiva. A més d'imposar al jutge o al tribunal demanant que demostri la pertinència dels seus dubtes (és a dir, els seus dubtes raonables), sobre la inconstitucionalitat de les normes al·legades (llei, decret legislatiu o qualsevol norma que tingui el valor d'una llei), sempre i quan no es pugui procedir a una interpretació conforme a la Constitució, va considerar igualment necessari imposar l'aplicabilitat de les disposicions impugnades de tal manera que es pogués solucionar la causa principal. Es tracta d'una manera, desproveïda d'ambigüitat, de distingir el procés incidental d'inconstitucionalitat dels mecanismes abstractes de control de constitucionalitat de les lleis, com és el control directe de constitucionalitat (article 99.1 de la Constitució i articles 45 a 51 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional)". Si aquestes precisions es traslladen al concret supòsit que s'analitza, els arguments que la part introdueix en suport a la qüestió incidental quin plantejament sosté, no són compartits per aquest Tribunal per les raons següents. La Llei 2/2012 s'adoptava en un context de crisi econòmica global que va portar les arques públiques a una situació de tensió extrema. Resulta especialment il·lustrativa la seva exposició de motius quan indica: "La crisi econòmica que ha afectat i afecta encara els països del nostre entorn ha colpit també, de forma molt notable, el Principat d'Andorra. Com a conseqüència, el creixement econòmic del nostre país ha quedat clarament malmès, i el dèficit públic ha patit un increment considerable, fins al punt que, malgrat la reforma del sistema fiscal que es troba en curs, resulta ineludible adoptar mesures excepcionals de contenció de la despesa per mantenir-lo controlat, i procurar, ensems, que no incideixin negativament en la reactivació econòmica. La present Llei té per objecte implementar algunes mesures extraordinàries adreçades a reduir la despesa en matèria de retribucions públiques, que han de contribuir a la consecució d'aquell objectiu. Les mesures resulten aplicables de forma generalitzada a tots els càrrecs i el personal del sector públic que depèn de l'Administració general, considerat molt àmpliament, amb independència de la naturalesa de la seva relació, i afecten els càrrecs polítics i alts càrrecs, tot el personal, tant de règim estatutari com contractual, i els càrrecs i personal de les entitats parapúbliques i de les societats públiques. Aquesta voluntat de generalitat es fonamenta en la consideració que totes aquelles retribucions se satisfan amb fons d'origen públic i en l'aplicació de criteris d'analogia retributiva. Pels mateixos motius, les mesures es fan també extensives a les transferències de fons destinades a entitats que no formen part pròpiament del sector públic, però que retribueixen el seu personal amb càrrec a transferències corrents del pressupost general". L'art. 8 de la Llei preveu: "1. Tot el personal de les entitats parapúbliques o de dret públic i de les societats públiques participades per l'Administració general es jubila obligatòriament en arribar a l'edat de 65 anys, si no s'ha acollit abans a la possibilitat de jubilació anticipada. Aquesta jubilació forçosa extingeix la relació de treball. 2. Excepcionalment, per necessitats del servei, la direcció de l'entitat o de la societat pot pactar amb el treballador la continuació de la relació laboral després dels 65 anys i, com a màxim, fins que el arribi als 70 anys. El pacte de prolongació s'ha de formalitzar per escrit, ha de tenir una durada màxima d'un any, i es pot renovar". Aquesta previsió legal configura l'assoliment de l'edat de la jubilació com un supòsit extintiu de la relació laboral, quan segons el dret comú resultant de la Llei 35/2008 del codi de relacions Laborals (art. 95.d), la jubilació s'estructura com un supòsit de desistiment voluntari quina iniciativa correspon exclusivament al treballador (art. 95.d de la Llei 35/2008 del Codi de relacions laborals). Malgrat per regla general la regulació de les condicions de treball d'un treballador d'una empresa o entitat pública resulti del Codi de relacions laborals, el fet que el tractament de la seva situació de jubilació pugui ser diferent d'aquella d'un assalariat del sector privat, no permet per si sol considerar que la regulació continguda en l'art. 8 de la Llei 2/2012 esdevingui inconstitucional per discriminatòria tal i com ho argumenta la part recurrent. En efecte el principi d'igualtat admet que una Llei pugui establir normes diverses en relació amb categories d'individus que es trobin en situacions dispars, i en aquest sentit el propi Tribunal Constitucional ha establert que el cànon de constitucionalitat en aquest àmbit passa per examinar "( ) si aquest tractament diferenciat no és contrari a un dels criteris prohibits enumerats a l'article 6.1 de la Constitució, si el criteri de distinció utilitzat és raonable i si, finalment, la desigualtat creada no és desproporcionada en relació amb l'objectiu perseguit pel legislador. L'article 6.1 de la Constitució prohibeix qualsevol discriminació per raó de naixement, de raça, de sexe, d'origen, de religió, d'opinió o de qualsevol altra condició relativa a una situació personal o social dels individus. Altrament dit, el legislador no pot crear diferenciacions jurídiques de tractament si aquestes es basen en aquests criteris expressament enumerats en el text constitucional". El fet d'establir una edat de jubilació obligatòria per al personal de les entitats i societats públiques -recordarem coincideix amb la regulació estatutària que en aquest àmbit correspon al personal de l'administració general i de la Justícia (cfr. la regulació establerta en les Lleis de la funció pública respectives)- no incideix en cap dels criteris de distinció prohibits per l'article 6 de la Constitució. Com ja el propi Tribunal Constitucional sostenia en el procés d'inconstitucionalitat articulat al respecte de la Llei 2/2012 "pel fet d'instaurar una diferència de tractament entre, d'una banda, els funcionaris i, d'altra banda, la resta de la població que treballa en el sector privat, el legislador va utilitzar un criteri de distinció que és el de la situació jurídica i que no està mencionat a l'article 6 de la Constitució. Per consegüent, no es tracta d'una distinció de tractament prohibit". Tanmateix, tota eventual diferència de tractament contemplada en la Llei ha d'obeir també a criteris de raonabilitat. En aquest sentit i si bé és cert que en el supòsit que s'examinava per l'alt Tribunal en relació a la Llei 2/2012 la diferència de situació era flagrant atesa la diversitat quant a la naturalesa jurídica entre les persones que treballen en l'àmbit privat i aquells que despleguen la seva activitat per compte de l'administració general. En el concret supòsit examinat però la prestació de treball dels treballadors del ORG_0 es regula a través del Codi de Relacions Laborals de tal manera que els treballadors no gaudirien a priori del règim especialment tutelat que ofereix la Llei de la Funció pública. Però tot i aquesta realitat, continuen gaudint de nombrosos avantatges o condicions més beneficioses d'aquelles que poden tenir els treballadors del sector privat. En primer lloc, no podem oblidar que els seus emoluments es troben assegurats atesa la solvència econòmica del ORG_0 sense que tampoc puguem obviar que aquest es finança a través d'un pressupost quina font d'ingressos principal prové de recursos públics. Aquest argument ha estat recentment verificat atès el context de crisi subsegüent a la covid-19: a diferència del que ha succeït per a la majoria de treballadors del sector privat, el personal de les societats o entitats públiques i parapúbliques no s'ha vist immersos en cap mena d'expedient de regulació del treball ni tampoc han experimentat cap mena de retallada salarial. Afegirem quant a l'especificitat de l'estatut del treballador del ORG_0, que aquesta també davalla de la pròpia Llei 2/2012 quan en el seu article 9 contempla diferents conceptes retributius que s'assimilen (o en tot cas molt propers) a aquells que poden existir per als treballadors públics sotmesos a la Llei de la Funció pública tals com poden ser el complement o prima de responsabilitat afegida, el complement o prima de valoració del lloc de treball, el pla de carrera, la prima d'antiguitat, el sistema de gestions per objectius (····). En definitiva, mantenen unes condicions de treball i retributives específiques properes a les dels funcionaris o treballadors públics de l'administració general quan a accés al treball i evolució de carrera es refereix que no disposen els treballadors de l'àmbit privat, i per tant la diferència de tractament que al respecte de la jubilació resulten de l'art. 8 de la Llei 2/2012 intervé des d'una perspectiva que ha de ser considerada raonable. Pel que es refereix finalment a la proporcionalitat, ens hem de remetre a la Sentència del Tribunal Constitucional de data 5-5-2014 ja indicada (fonament de dret tercer) en que aquest criteri ja s'examina sostenint: "(···) no es pot exigir al legislador, quan decideix posar en pràctica una política d'ordre econòmic i social per tal d'afrontar una crisi econòmica important i demostrada, establir unes estadístiques per tal de determinar de manera exacta l'impacte d'aquesta crisi sobre cadascun dels sectors i subsectors de la població, i això amb l'objectiu concret de justificar, més o millor, la seva activitat política. Fa part del marge de maniobra dels representants del Poble efectuar tries generals de política legislativa que poden basar-se en una constatació d'ordre general innegable. En aquest cas, l'exposició de motius de la Llei 2/2012 és, en aquest punt, suficient pel fet que destaca no només l'existència d'una crisi econòmica, que ha afectat la societat andorrana, sinó també la necessitat, en aquest context, de participar imperativament a l'equilibri dels comptes públics ("La crisi econòmica que ha afectat i afecta encara els països del nostre entorn ha colpit també, de forma molt notable, el Principat d'Andorra. Com a conseqüència, el creixement econòmic del nostre país ha quedat clarament malmès, i el dèficit públic ha patit un increment considerable, fins al punt que, malgrat la reforma del sistema fiscal que es troba en curs, resulta ineludible adoptar mesures excepcionals de contenció de la despesa per mantenir-lo controlat, i procurar, ensems, que no incideixin negativament en la reactivació econòmica. La present Llei té per objecte implementar algunes mesures extraordinàries adreçades a reduir la despesa en matèria de retribucions públiques, que han de contribuir a la consecució d'aquell objectiu")". En aquesta situació, la jubilació obligatòria per part dels treballadors de les empreses públiques o parapúbliques es configurava com un mecanisme de contenció de la despesa pública a través de l'amortització del lloc de treball afectat. Des d'una altra perspectiva, suposa també un instrument de política laboral que pretén assegurar el repartiment del treball entre generacions. En tot cas, el mecanisme de jubilació obligatòria requereix assegurar als treballadors concernits que puguin mantenir una existència conforme a la dignitat humana (cfr. art. 29 de la Constitució), el que passa inexorablement per assegurar uns ingressos mínims per a fer-ho a través de la pensió de jubilació que li pugui correspondre. En el concret supòsit que s'examina, no podem obviar que la Sra. Talavera, atesa la durada de la relació laboral desenvolupada per compte del ORG_0 i els emoluments percebuts, gaudirà d'una pensió de jubilació que superarà el llindar econòmic de cohesió social vigent sense que per tant tampoc des d'aquesta perspectiva es pugui considerar que la norma adoptada menystingui els seus drets individuals. En conseqüència no s'albirà que l'art. 8 de la Llei 2/2012 del 15 de març, de mesures de contenció de la despesa pública en matèria de personal pugui menystenir la Constitució. Amb la finalitat però d'atorgar a la part recurrent una resposta complerta a tots els arguments que sobre aquesta qüestió avança indicarem que en cap cas l'art. 8 de la Llei comporta una retroactivitat desfavorable de la Llei ni vulnera el principi de seguretat jurídica. Com ja es raonava en la Sentència de la Sala Administrativa (TSJA 90/2016) "és l'aplicació immediata de la Llei per les situacions futures", sense però que en cap cas irradiï a situacions anteriors a la seva entrada en vigor. Tampoc l'entrada en vigor de la Llei 2/2012 requeria que el Codi de Relacions Laboral es derogués en l'apartat que el pugui contradir. En efecte es tracta de llei especial i posterior quina aplicació resulta prevalent. En atenció a tot l'exposat, no considerem que concorrin dubtes raonables i fonamentats que ens condueixin a promoure el procés d'inconstitucionalitat de l'art. 8 de la Llei 2/2012 del 15 de març, de mesures de contenció de la despesa pública en matèria de personal. Tercer.- En el segon motiu del recurs que la representació processal de la Sra. Talavera insisteix en que el seu acomiadament va ser realitzat de manera indeguda o subsidiàriament esdevenia injustificat. L'òrgan judicial d'instància raona que la Sra. Talavera en cap cas va ser acomiadada sinó que l'extinció del contracte de treball intervenia en haver assolit la treballadora l'edat de la seva jubilació. Res tenim que a afegir a aquest encertat raonament. En efecte, l'assoliment de l'edat de la jubilació dels treballadors de les entitats i societats públiques entre les quals el ORG_0 suposa l'extinció del contracte de treball per imperi de la Llei. En el concret supòsit examinat ensems, l'empresa comunicava a la recurrent que el 23-4-2018 (data en que assolia els seus 65 anys) es procediria a cursar la seva baixa definitiva per jubilació i que se li oferiria la quitança dels conceptes laborals pendents de liquidar, de tal manera que res se li pot reprotxar. Aquest motiu del recurs es veurà per tant abocat al fracàs. Quart.- Altre motiu de recurs intervé sobre el refús de reconèixer a la treballadora la retribució de les guàrdies localitzables considerant que aquestes ascendirien a 112 hores enlloc de les 104 hores reconegudes per la part demandada. Segons argumenta en l'escrit de 9-5-2018 en que quantifica els havers laborals que reclama (folis 45 i ss), la prestació per aquest concepte s'hauria desenvolupat els dies 3, 17 i 18 de març i en intervenir en cap de setmana havien de ser retribuïts a alçada de 24 hores cadascun, el dia 3 d'abril a raó de 16 hores i finalment el 14 d'abril a raó de 24 hores i que suposen el total de 112 hores que es reclamen. En la liquidació practicada quan s'extingia el contracte de treball, l'empresa reconeixia a la treballadora un total de 104 hores que sufragava (foli 57), que segons resposta al requeriment realitzat en període de proves (foli 79) es van realitzar els dies 3, 17 i 18 de març i 3 i 5 d'abril. En conseqüència la resolució d'aquesta font de controvèrsia passa exclusivament per determinar si la treballadora va romandre en guàrdia localitzable el dia 5 d'abril (16 hores) o el 14 d'abril (que ha de ser retribuïda a raó de 24 hores en tractar-se d'un dia de cap de setmana). De la prova practicada en aquesta alçada (folis 44 i 45) se n'extreu que la Sra. Talavera no es va trobar de guàrdia localitzable ni el dia 5 ni tampoc el 24 d'abril atès que els indicats dies va treballar en torn de nit, amb una durada de la prestació de treball superior a les 12 hores que correspon amb els horaris de les infermeres del bloc quirúrgic (foli 113). A partir del moment en que no obra en autes prova que permeti corroborar que les hores de guàrdia realitzades serien superiors a les 104 hores satisfetes en la quitança, tampoc al respecte d'aquest motiu la pretensió revocatòria de la Sra. Talavera podrà prosperar. Cinquè.- El darrer motiu del recurs intervé en relació al pronunciament adoptat quant a les costes. Es sosté que aquestes no podien ser posades a càrrec de la treballadora atès que la pròpia part demandant havia admès, de resultes de la reclamació articulada, que existia un error en l'import de les hores extraordinàries que s'havia contemplat en la liquidació laboral practicada. En el seu escrit de 28-5-2018, la representació processal del ORG_0 admetia l'error denunciat per la treballadora consignant la diferència (80,84.- EUR) tot i referint que la mera comunicació extrajudicial per part de la treballadora hauria estat suficient per a regularitzar la situació. Malgrat els arguments de la part apel·lada, això no obsta a que quan la part introduïa la seva pretensió el deute existia. En tal situació, l'estimació encara que mínima de la demanda no permetia posar a càrrec de la treballadora les costes derivades de la reclamació articulada. És cert que en l'àmbit laboral, la doctrina constant i reiterada de la Sala vol que en casos d'estimació parcial de les pretensions dels assalariats, les costes hagin de ser imposades a l'empresari vençut. No es tracta però d'un principi absolut sinó que en definitiva la seva aplicació pot ser moderada pels Tribunals de tal manera que quan l'estimació de la demanda és mínima i deriva d'un error aritmètic de l'empresari quan les operacions de liquidació de la relació laboral són complexes, sense que se li hagi donat l'oportunitat de rectificar-lo extrajudicialment, no sembla ni just ni equitatiu posar al seu càrrec les costes derivades del procediment. En conseqüència escaurà estimar aquest extrem del recurs, revocant la Sentència dictada en el sentit que no ha de fer-se pronunciament en costes ocasionades en la instància, havent cada part d'assumir les seves pròpies i per meitats les comunes. Sisè.- L'èxit parcial del recurs comporta que no hagi de fer-se pronunciament en relació a les costes ocasionades en aquesta alçada. Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, ha pres la següent DECISIÓ ESTIMAR mínimament el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal de la Sra. Talavera contra la Sentència dictada pel Tribunal Unipersonal del Batlle de data 25-9-2019 que es revoca exclusivament en el sentit que no ha de fer-se pronunciament en relació a les costes ocasionades en la instància, tot i confirmant íntegrament els seus restants pronunciaments. No escau fer pronunciament al respecte de les costes ocasionades en aquesta alçada. Aquesta resolució és ferma i executiva. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-- Decisio Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, ha pres la següent DECISIÓ ESTIMAR mínimament el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal de la Sra. Talavera contra la Sentència dictada pel Tribunal Unipersonal del Batlle de data 25-9-2019 que es revoca exclusivament en el sentit que no ha de fer-se pronunciament en relació a les costes ocasionades en la instància, tot i confirmant íntegrament els seus restants pronunciaments. No escau fer pronunciament al respecte de les costes ocasionades en aquesta alçada. Aquesta resolució és ferma i executiva. Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem. Subir Diccionario RAE