SENTÈNCIA 66-2021 PARTS : Apel·lants: GOVERN D'ANDORRA Representant: Sra. Nuñez Advocada: Sra. Durán Sr. Ferreras Representant: Idem Advocada: Sra. Sainz Apel·lats: GOVERN D'ANDORRA Representant: Sra. Nuñez Advocada: Sra. Durán Sr. Ferreras Representant: Idem Advocada: Sra. Sainz COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL President: Sr. Blasco Magistrats: Sra. Elsa Puig Muñoz Sra. Alexandra Cornella Sola Andorra la Vella, vuit d'octubre de dos mil vint-i-ú. El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 2000018/2020. En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent la magistrada Sra. Elsa Puig Muñoz, la qual expressa el parer del Tribunal. ANTECEDENTS DE FET 1.- El Sr. Ferreras va interposar demanda jurisdiccional contra la resolució de GOVERN núm. 276307/2020, de 12 de febrer de 2020, per la qual es va desestimar el recurs de l'agent contra la resolució núm. 269033/2019, que resol atorgar-li una indemnització per import de 1.000 euros. 2.- En la sentència núm. 11/2021, del 8 de febrer, el Tribunal de Batlles ha estimat parcialment la demanda promoguda per l'agent, i ha fixat la indemnització en 3.000 euros. 3.- En el seu escrit d'apel·lació, la representació de GOVERN estima, en substància, que: La quantia de la indemnització fixada a la sentència no és equitativa, compte tingut que no s'han derivat danys morals. La indemnització ha de cobrir el perjudici causat sense que això comporti un enriquiment per part del sol·licitant. Segons l'art. 58 del Codi de l'Administració (en endavant CAdm), el perjudici ha de ser cert i avaluable econòmicament. No resulta aplicable la Llei 30/2014, qualificada de protecció civil als drets a la intimitat, a l'honor i a la pròpia imatge (en endavant LQIHP), sinó el capítol V del CAdm que regula la responsabilitat patrimonial de l'Administració. La sentència apel·lada no justifica l'import de la indemnització. L'Administració no va difondre públicament les dades ni ha actuat de mala fe, com es reconeix pel Tribunal de Batlles. La indemnització fixada per GOVERN és suficient, i no existeix cap fonament per entendre que la fixada pel Tribunal de Batlles sigui més adequada. 4.- L'agent també va interposar recurs d'apel·lació en el que estima, en substància, que: El Tribunal de Batlles no ha valorat correctament els danys morals patits. La indemnització de 3.000 euros és insuficient. La STSJA 6/2014 (causa TSJA-035/13) citada a la sentència apel·lada no és aplicable en el present cas. No comparteix el raonament de la STDH que a la referida STSJA 6/2014 es cita, i a més, en aquell cas l'Estat fou condemnat al pagament de més de 7.000 francs suïssos en concepte de costes. No s'albira el perquè procedeix la condemna en costes en el procediment civil i no en l'administratiu. La LQIHP preveu sancions molt elevades per les infraccions comeses, sancions que rep l'Administració, per la qual cosa la víctima de la vulneració comesa per la pròpia Administració ha d'obtenir una compensació econòmica equiparable, compte tingut que l'interès de la persona física ha de tenir una consideració més alta que l'interès públic que es persegueix amb la potestat sancionadora. La LQIHP no estableix el criteri de la voluntarietat o no en la comissió d'una infracció per a la imposició d'una sanció, per la qual cosa tampoc aquest criteri pot servir per exonerar a l'Administració del pagament de la indemnització reclamada. A més, el desconeixement de la normativa no pot ser excusa pel seu incompliment. Si aquest Tribunal, en el cas de demores en la tramitació d'un procés, no exigeix a la víctima que acrediti que ha perdut una oportunitat, tampoc pot justificar el baix import de la indemnització fixada que no hi haguessin "correus ofensius", etc., desprès de la cessió de les dades. El perjudici resultant en el cas que ens ocupa és molt més importat que la vulneració del dret a un procés de durada raonable per part de l'administració de Justícia, per la qual cosa la indemnització no pot ser mai inferior a la reconeguda en altres causes (sentències del Ple 1/2017, que va atorgar 10.000 euros a cada litigant; 1/2002, 1.500.000 pts.; 1/2015, 8.000 euros; i altres citades en el procediment de primera instància, afegint al recurs d'apel·lació la de data 17/02/2021, que atorga una indemnització de 6.000 euros). Les dades facilitades feien identificable a l'agent, per la qual cosa el dany reputacional (sic) queda suficientment provat. Cal imposar les costes a la part demandada. 5.- En el respectius escrits d'oposició al recurs d'apel·lació de la contrapart, la representació del Sr. Ferreras i la de GOVERN venen a reproduir els arguments ja exposats. 6.- A la vista, les parts van insistir en les al·legacions formulades en els seus respectius escrits. 7.- Trameses les actuacions a aquesta Sala, s'ha designat la magistrada ponent i han quedat vistes les actuacions per a deliberar i decidir. FONAMENTS DE DRET Primer.- Competència El Tribunal Superior, Sala Administrativa, és competent per conèixer del recurs, en aplicació de l'article 39.3 de la Llei qualificada de la Justícia. Segon.- Prèviament, s'ha de presentar un breu resum dels fets a l'origen del litigi: El Sr. Ferreras va participar en un procés selectiu per la contractació de professors convocat mitjançant edicte de 20 d'abril del 2018. Les bases de la convocatòria establien que els candidats havien de fer una prova psicotècnica, que era eliminatòria. En aquesta prova es valorava als candidats com a apte o no apte. En la relació de persones que havien superat la prova psicotècnica -que s'identificaven pel seu número de passaport-, no apareixia el Sr. Ferreras. Davant d'aquesta circumstància, l'agent va presentar un escrit el 21 de juny de 2018, sol·licitant còpia íntegra de l'expedient, tot anunciant la seva intenció d'interposar recurs contra la decisió de considerar que no havia superat la prova psicotècnica. El 13 de juliol de 2018 l'agent va interposar recurs contra la decisió de ser considerat no apte a la prova psicològica, encara que en aquell moment no havia rebut la informació sol·licitada. Els dies 26 i 27 de juliol l'Administració va lliurar a l'agent part de l'expedient administratiu, i, entre la documentació facilitada, s'incloïa una còpia del seu informe psicològic, de data 4 de juliol de 2018. El 3 d'agost del 2018 el Sr. Ferreras va presenta un nou escrit d'ampliació del seu recurs. El Govern va donar còpia a la resta de candidats del recurs interposat pel Sr. Ferreras, és a dir, del primer escrit -el del 13 de juliol- i de l'expedient administratiu, tot i que no de l'informe psicològic de l'agent, si bé aquest va manifestar en el complement de recurs que el Govern havia verbalitzat que lliuraria còpia de l'escrit d'ampliació del recurs -el del 3 d'agost-, i del propi informe psicològic a la resta de persones interessades. En data 13 de setembre del 2018, l'agent va presentar davant la Batllia de Guàrdia un recurs per la via especial de l'article 41 de la Constitució del Principat d'Andorra (núm. de procediment 0000078/2018), en el qual posava de relleu que s'havia vulnerat el seu dret fonamental a la intimitat, ja que al seu recurs, al qual s'havien inclòs dades personals, s'havia lliurat a la resta de candidats, tot afegint que la prova psicotècnica conté dades sensibles i que fins i tot abans que l'agent rebés la corresponent notificació, la premsa havia publicat la notícia de que havia estat considerat com a no apte. El recurs va ser desestimat íntegrament per aute de 12 d'octubre de 2018, que fou apel·lat per l'agent davant d'aquesta Sala Administrativa (TSJA-0000134/2018), que a la sentencia núm. 8/2019 va estimar parcialment el recurs d'apel·lació, i va declarar que GOVERN havia vulnerat el dret a la intimitat de l'agent pel fet de lliurar a la resta de candidats les dades personals relatives al número de passaport; adreça particular; e-mail personal; número de telèfon personal; entrevista laboral per ésser professor suplent per compte de l'Administració i avaluació laboral del període en què va ésser professor suplent per compte de l'Administració, i que GOVERN no podia lliurar a la resta de candidats l'informe psicològic del Sr. Ferreras, de data 4 de juliol del 2018, però que sí podia lliurar l'escrit presentat per l'agent el dia 3 d'agost del 2018 ometent les seves dades personals i sense els documents adjunts que continguin aquestes dades, i, per últim, que a la notificació que s'havia de fer a la resta de candidats de la Resolució de data 10 d'octubre del 2018 s'havien d'ometre les dades personals de l'agent, així com qualsevol referència a l'informe del 4 de juliol de 2018 que permeti conèixer el seu contingut, més enllà de la qualificació com a no apte. Amb posterioritat, concretament el 12/09/2019, el Sr. Ferreras va presentar davant GOVERN un escrit en el qual sol·licitava que se l'indemnitzes amb 20.000, petició que fou estimada parcialment a la Resolució de data 30/10/2019, que reconegué en favor de l'agent una indemnització de 1.000 euros, que fou confirmada per la Resolució de data 12/02/2020 desestimatòria del recurs de reposició. El Sr. Ferreras va presentar demanda davant la Batllia, que fou estimada parcialment tot fixant una indemnització de 3.000 euros, decisió que cap de les dues parts considera conforme a dret. Tercer.- Per resoldre el litigi s'ha partir de la dada que, com s'ha dit, la sentència núm. 8/2019 (TSJA-0000134/2018) va estimar parcialment el recurs d'apel·lació, i va declarar que GOVERN havia vulnerat el dret a la intimitat de l'agent pel fet de lliurar a la resta de candidats determinades dades personals, i va declarar que la notificació que s'havia de fer a la resta de candidats de la Resolució de data 10 d'octubre de 2018 s'havien d'ometre les dades personals de l'agent, així com qualsevol referència a l'informe del 4 de juliol de 2018 que permeti conèixer el seu contingut, més enllà de la qualificació com a no apte. En definitiva, aquest Tribunal ja s'ha pronunciat sobre la qüestió relativa a que no vulnera el dret a la intimitat de l'agent que es lliuri el recurs presentat contra la decisió de considerar-lo no apte a la resta de candidats en un procés selectiu, però ometent les seves dades personals. Aquesta precisió és important compte tingut que, de la petició d'indemnització formulada davant GOVERN, de la demanda, i del recurs d'apel·lació presentades per l'agent, es dedueix que el dany moral que, segons la seva tesi, hauria patit, és conseqüència de que es conegués que no havia superat la prova psicotècnica en el procés selectiu. Tanmateix si, com s'ha destacat anteriorment, no ha vulnerat el dret a la intimitat de l'agent que es lliuri a la resta de candidats el recurs per ell presentat -recurs que tenia per únic objecte qüestionar la no superació de la prova psicotècnica-, la conseqüència es que GOVERN no ha d'indemnitzar a l'agent per haver comunicat a la resta de participants en el procés selectiu que el Sr. Ferreras qüestionava, mitjançant la interposició d'un recurs administratiu, la decisió del tribunal de selecció relativa a que no havia superat la prova eliminatòria psicotècnica (deixant de banda les dades personals que s'hi contenien en el recurs). De fet, en el procés selectiu convocat mitjançant edicte de 20 d'abril de 2018 no es va publicar la llista de les persones que no havien superat la prova psicotècnica, sinó la llista de les que sí l'havien superat, i, a més, no amb els noms dels candidats sinó del seu número de passaport. Per això, la representació de l'agent afirma -foli 2 del seu recurs d'apel·lació- que "el 13 de juny de 2018 la seva candidatura va ser declarada no apta de forma tàcita posteriorment a una prova psicotècnica escrita" (el subratllat no és de l'original). D'aquesta manera, tot i que era possible saber qui no havia superat la prova psicotècnica -bastava amb comparar la llista dels que havien superat la prova anterior amb la de les persones que sí havien superat la prova psicotècnica-, era més difícil identificar les persones que es trobaven en aquesta situació. En qualsevol cas, en el recurs núm. 0000078/2018 (TSJA- 0000134/2018), que és el fonament per la reclamació d'indemnització que ara s'analitza, l'agent no va qüestionar la publicació de la llista de les persones que havien superat la prova psicotècnica sinó el lliurament a la resta de candidats el seu recurs, lliurament que era obligat i que comportava necessàriament que es sabes quin era el motiu del seu recurs. A més, no es pot acceptar que el fet de no superar una prova psicotècnica suposi un "dany reputacional", com el qualifica la part agent. Amb tot, siguin quines siguin les conseqüències de que els candidats coneguin que un altre candidat ha presentat recurs contra la decisió del tribunal de selecció de que no ha superar una prova d'aquest tipus, aquestes conseqüències són inherents al fet d'acceptar participar en un procés públic, i, per aquest motiu, no són indemnitzables. Pel que fa a les dades personals de l'agent relatives al seu número de passaport; adreça particular; e-mail personal; telèfon; entrevista laboral per ésser professor suplent per compte de l'Administració, i avaluació laboral del període en què va ésser professor suplent per compte de l'Administració -dades que el propi agent va fer constar al seu recurs-, tot i que és cert que l'haurien d'haver suprimit abans de lliurar-ne una còpia a la resta de candidats, la part agent no ofereix cap element que permeti valorar els danys morals patits com a conseqüència del lliurament d'aquestes concretes dades, com encertadament es diu a la sentència d'instància. De fet, per l'avaluació de la reparació d'un dany moral, com recull la sentència d'aquesta sala administrativa 6/2014 -en la que es va estimar que una indemnització de 1.000 euros per cadascun dels compareixents era una avaluació equitativa-, cal portar a col·lació la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) relativa a cassos en els que s'ha constatat una violació del dret al respecte a la vida privada. Així, per exemple, en una sentència de data 16 de febrer de 2000, el Tribunal va decidir "94. La Cour juge le dommage moral sufisamment compensé par le constat des violations de l'article 8 de la Convention" (affaire Amann c. Suisse Requête nº 27798/95). D'aquest pronunciament en ressurt que la reparació d'aquest dany moral pot resultar del seu sol reconeixement pels tribunals i, no necessàriament, de l'atribució d'una indemnització. Tanmateix, en alguna altra ocasió el TEDH sí s'ha reconegut el dret a indemnització per la cessió inconsentida de dades personals. Així, a la recent sentència de 14 de maig de 2020 (assumpte 78042/16), el Tribunal analitza el cas d'uns pares que van adoptar dos fills petits i, per tal de garantit que no se sabés aquesta dada, van canviar els seus noms i els van portar a una escola bressol diferent, però el director de la nova escola va divulgar entre personal que els nens havien estat adoptats, per la qual cosa els pares van presentar demanda judicial per obtenir una indemnització, i se'ls hi va reconèixer. Posteriorment la sentència es va publicar a la web judicial sense anonimatitzar els noms de les parts en data 12/11/2014, i publicació que es va retirar el 25/04/2016. El President del Tribunal va demanar excuses per escrit als recurrents en dues ocasions per la publicació de la sentència a la web sense eliminar els seus noms. Considerant que no s'havia reparat el dany, els pares van iniciar una acció davant el Consell Superior del Poder Judicial de Rússia, que va desestimar la petició d'indemnització, i posteriorment van acudir al TEDH que raona el següent: "62. La Cour rappelle que la notion de « vie privée » est une notion large, non susceptible d'une définition exhaustive, qui recouvre l'intégrité physique et morale de la personne et peut donc englober de multiples aspects de l'identité d'un individu. Elle comprend des informations personnelles dont un individu peut légitimement attendre qu'elles ne soient pas publiées sans son consentement (Axel Springer AG c. Allemagne [GC], no 39954/08, § 83, 7 février 2012), telles les informations confidentielles relatives à l'adoption d'un enfant (Ageyevy c. Russie, no 7075/10, § 193, 18 avril 2013). En l'espèce, la Cour considère qu'il est ici question d'une situation similaire à celle à l'origine des faits de l'affaire Ageyevy (précitée), ayant trait en l'occurrence à la divulgation des informations relatives à l'adoption par les requérants X et Y de leurs enfants. Elle estime donc que cette divulgation s'analyse en une ingérence dans la vie privée des intéressés. La Cour rappelle qu'une mesure méconnaît l'article 8 de la Convention sauf si, « prévue par la loi », elle poursuit un ou des buts légitimes au regard du paragraphe 2 de cet article et, de plus, est « nécessaire dans une société démocratique » pour les atteindre. La Cour constate que les parties s'accordent pour reconnaître que la publication en question a été opérée en violation de la législation nationale (paragraphes 31 et 48 ci-dessus). En effet, selon cette dernière, les textes des décisions de justice rendues dans des affaires relevant du droit de la famille, y compris en matière d'adoption d'enfants, ne sont pas publiés sur Internet (paragraphe 20 ci-dessus)." És a dir, es constata que a Rússia les sentències relatives al dret de família, incloses les que es refereixen a les adopcions, s'han de publicar ometent els noms de les parts, i que el Tribunal rus no ho va fer, per la qual cosa considera que s'ha vulnerat el dret dels pares adoptants: "71. La Cour rappelle que, dans la présente affaire elle a conclu que la divulgation des informations concernant l'adoption des enfants des requérants X et Y avait emporté violation de l'article 8 de la Convention (paragraphe 67 ci-dessus). Ainsi, le grief soulevé par les intéressés à cet égard est donc « défendable » aux fins de l'article 13. La Cour considère que ce grief n'est pas manifestement mal fondé au sens de l'article 35 § 3 a) de la Convention et qu'il ne se heurte par ailleurs à aucun autre motif d'irrecevabilité. La Cour le déclare donc recevable." Pel que fa l'import de la indemnització, el TEDH la fixa en 2.600 euros pels dos recurrents, en atenció a les consideracions següents: "88. La Cour considère que les requérants X et Y ont bel et bien connu une frustration et un sentiment d'injustice qui ne sauraient être réparés par le seul constat de violation. Elle estime toutefois que la somme réclamée est excessive. La Cour prend en compte le comportement des autorités nationales, notamment leur réaction rapide à la suite de la découverte de la publication contestée, en vue d'en effacer les traces d'Internet, et, enfin, les excuses écrites présentées à deux reprises auxdits requérants. En outre, la Cour ne perd pas de vue que les informations sensibles concernant l'adoption avaient déjà été divulguées auparavant par des particuliers, raison pour laquelle les intéressés avaient saisi la justice. La publication litigieuse des informations en cause par le greffe de la cour régionale n'était donc pas à l'origine de la divulgation de ces informations mais a contribué à leur propagation. Aussi, eu égard à l'ensemble des éléments dont elle dispose, la Cour considère-t-elle qu'il y a lieu d'allouer aux requérants X et Y 2 600 EUR au titre du préjudice moral." Aplicant la jurisprudència del TEDH en resulta que la indemnització fixada a la sentència d'instància (3.000 euros), es considera encertada ateses les següents circumstàncies: per la naturalesa de les pròpies dades (número de passaport; adreça particular; e-mail personal; telèfon); que totes les dades personals van ser incloses pel propi recurrent en el seu recurs -quan podia haver fet esment únicament del seu nou i del número de procediment a efectes identificatius-; l'Administració no va difondre públicament aquestes dades sinó que, como sigui que es contenien al recurs interposat per l'agent, les van conèixer la resta de candidats en rebre una còpia del recurs; no es pot considerar que la demandada hagi actuat de mala fe; i, a l'últim, no s'ha al·legat -i molt menys acreditat-, que el fet de lliurar a la resta de participants una còpia del seu recurs sense anonimatitzar les seves dades personals, hagi tingut per a l'agent cap conseqüència, o, si es vol, li hagi provocat un dany més enllà de que la mera comunicació era contrària a la normativa de protecció de dades. Quart.- Pel que fa les costes, és jurisprudència constant d'aquesta Sala Administrativa que només s'imposen si s'aprecien circumstàncies determinants d'una especial condemna, circumstàncies que no es donen en el cas que ens ocupa. A més, l'estimació del recurs de l'agent per la Sentència del Tribunal de Batlles -que es confirma-, és només parcial, de fet es reconeix el 15% de la quantitat reclamada. DECISIÓ En atenció a tot el què s'ha exposat, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, en nom del poble andorrà, decideix: Primer.- Desestimar el recurs d'apel·lació presentat per la part agent i desestimar igualment el recurs interposat per GOVERN contra la sentència núm. 11/2021, de data 8 de febrer, del Tribunal de Batlles, que es confirma íntegrament. Segon.- De no efectuar cap condemna en costes. Aquesta sentència és ferma i executiva. Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal. Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem. Subir Diccionario RAE