SENTÈNCIA 212-2021 Andorra la Vella, el 30 de novembre del 2021 En nom del Poble Andorrà.- Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades. En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume Tor Porta, el qual expressa el parer del Tribunal. ANTECEDENTS DE FET 1.- El 16-5-2019, la representació processal del Sr. Marti va interposar demanda a tramitar pel procediment laboral contra la societat Gibert, sol·licitant que es dictés Sentència condemnant la darrera a satisfer la quantitat de 22.271,09.- EUR en concepte d'havers laborals pendents, més els interessos legals des de la data de la contesta a la demanda i la totalitat de les costes ocasionades. 2.- La representació processal de la societat demandada s'oposava a la demanda articulada mitjançant escrit de data 22-7-2019, sol·licitant es dictés Sentència desestimant la demanda i imposant a la part demandant el pagament de les costes ocasionades. 3.- Practicades les proves que han estat considerades necessàries i pertinents i evacuats pels litigants els seus respectius escrits de conclusions, en data 30-4-2021 requeia Sentència amb la següent part decisòria: "Que desestima la demanda formulada pel Sr. Marti contra ORG_0, i condemna a la part agent a sufragar les despeses processals causades inclosos honoraris d'advocat i de Procurador." 4.- Contra aquesta Resolució s'alça la representació processal del Sr. Marti i mitjançant escrit de conclusions articulades en aquesta alçada el dia 7-6-2021 interessa la seva revocació i en el seu lloc es dicti nova Sentència que estimi íntegrament les pretensions contingudes en el seu escrit rector. Subsidiàriament en l'eventualitat que el present recurs no prosperés sol·licita, atesos els dubtes de fets i de dret que considera concorrien, no s'efectuï imposició de les costes ocasionades en cap d'ambdues instàncies. 5.- La representació processal de Gibert s'oposava en data 16-7-2021 al recurs d'apel·lació articulat, interessant la íntegra confirmació de la Sentència dictada per l'òrgan judicial d'instància amb imposició de les costes derivades del recurs a la part recurrent. FONAMENTS DE DRET Primer.- No es discuteix en aquesta alçada que l'octubre del 2007, el Sr. Marti iniciava una prestació laboral en qualitat de xofer d'autobusos per compte de la societat Gibert i que el març del 2017 l'empresa canviava de direcció. També resulta incontrovertit que a partir del moment en què intervenia aquest canvi, l'empresa ha sancionat disciplinàriament el treballador en dues ocasions: el 19-12-2018 imposant-li una sanció de 10 dies de suspensió de sou i feina per una falta greu i el 25-2-2019 per una falta molt greu en què se li imposava una sanció de 30 dies de suspensió de sou i feina. En cap moment el treballador impugnava judicialment aquestes sancions. El 17-4-2019, el Sr. Marti trametava la carta de desistiment que ha estat transcrita en la resolució impugnada, motivant fonamentalment la decisió extintiva unilateral que adoptava, en la situació d'assetjament que al seu criteri se'l sotmetia i que derivava de la imposició d'unes sancions per unes faltes que mai s'havien produït i tampoc se li havien comunicat per a poder-se defensar, reiterant que els mateixos comportaments ja s'havien produït prop d'altres treballadors de l'empresa que s'havien vist obligats a desistir del seu lloc de treball. Posteriorment, interposava una acció en reclamació d'indemnització derivada del desistiment justificat a través de la qual reclama la suma de 22.271,09.- EUR. L'òrgan judicial d'instància després de recordar la jurisprudència de la Sala sobre els elements característics del comportament d'assetjament laboral (TSJC-293/2019) sustenta que en el present supòsit, el treballador no podia recolzar l'assetjament que denunciava en la il·legalitat de les sancions que li havien estat imposades, atès mai amb anterioritat les havia impugnat. I és contra aquesta decisió que s'alça la representació processal del Sr. Marti amb fonament als motius de recurs que s'expliciten en l'apartat següent. Segon.- En primer lloc s'atribueix a la decisió recorreguda un error en la valoració de la prova. Defensa per això que les sancions imposades per l'empresa al Sr. Marti, eren del tot arbitràries: no s'havia incoat cap expedient disciplinari ni existia prova que les sustentés, concorrent pel contrari una situació de maquinacions continuades, intencionals i d'entitat suficient per a portar el treballador a desistir del seu lloc de treball, el que al seu criteri caracteritzava la situació d'assetjament laboral que denunciava i que la Sala ja havia pogut admetre en situacions anàlogues a les presents (Sentència 024-2020 del 27 de febrer del 2020, STSJC.- 0000091/2018, sentència del 26 de juny del 2019, TSJC.- 0000498/2015, del 29 d'abril del 2016 i sentència 004-2021, del 29 de gener del 2021). En definitiva considera que el desistiment del treballador era l'únic mecanisme de què disposava per a desistir de l'assetjament laboral a què l'empresa el sotmetia. Destacava que la sentència dictada per aquesta Sala Civil en el rotlle TSJC-130/2015 el 23 de juliol del 2015, determinava que al marge de la impugnació judicial de les sancions, la forma d'imposició d'aquestes podia revelar l'existència d'una situació d'assetjament, i que aquesta conclusió resultava aquí inqüestionable si es tenia en compte que la societat demandada no havia incoat cap mena de procediment disciplinari, fent servir la potestat sancionadora de forma esbiaixada i excessiva. Considera que la conclusió assolida per la jutjadora "a quo" eren contraris al principi "pro operario" i afavorien la manca de prova de l'adversa, vulnerant els drets laborals del treballador deixant-lo en absoluta indefensió. D'altra part mantenia que la Batlle tampoc havia tingut en compte que la testifical practicada evidenciava que l'ambient de treball era insuportable, i que aquest es generava per part de l'empresa i dels seus directius cap als treballadors contractats per l'anterior equip directiu, sense que tampoc s'hagués valorat que 11 treballadors de l'empresa van desistir del contracte de treball en un període inferior a dos anys el que al seu criteri corroborava les seves indicacions. Discrepa també de l'afirmació que es realitza sobre la teoria de la cristal·lització mantenint que en tot moment el seu representat va exposar clarament els motius pels quals va desistir justificadament del contracte de treball: l'assetjament laboral a què se'l sotmetia. Finalment sustenta que en l'eventualitat que el recurs no prosperés concorrien dubtes de fet i de dret que comportaven que no hagués de fer- se imposició de les mateixes al seu representat. Tercer.- Amb la finalitat de produir una anàlisi sistemàtica de les diferents qüestions que el recurs articulat per la representació processal del Sr. Marti, esdevé necessari centrar-nos en primer lloc en els greuges que s'articulen contra la Sentència dictada per la Sra. Batlle quan descarta l'assetjament laboral en què el treballador fonamentava la seva decisió extintiva del contracte de treball. L'article 91.h de la Llei de Relacions Laborals justifica el desistiment del treballador quan concorri; "(···) qualsevol acte de l'empresari o dels seus representants que de qualsevol manera sigui vexatori per a la persona assalariada, ofengui la seva dignitat com a persona, l'obligui a conculcar l'ordenament jurídic, o suposi una discriminació o una conducta constitutiva d'assetjament moral o sexual". L'assetjament laboral suposa el maltractament, intimidació o setge deliberat, persistent i sistemàtic de les persones que ostenten les funcions directives de l'empresa o dels seus representats envers un dels treballadors que la integren i que a través del seu comportament persegueixen en darrer terme, forçar el seu abandonament de l'organització a què pertany. En general aquest es manifestarà a través de conductes abusives (comportaments, paraules, actes, gests ····) que poden atemptar contra la personalitat, la dignitat o fins i tot la integritat física o psíquica de l'operari, situació aquesta que el dret de les persones a un treball digne (art. 29 de la Constitució). En aquest sentit ja hem declarat que "un comportament constitutiu d'assetjament ha de correspondre a una actuació voluntària de l'empresari, i fins i tot a unes maquinacions repetides, que tenen per a objecte o per a efecte una degradació de les condicions de treball susceptible d'afectar els drets de la persona de l'assalariat al treball i a la seva dignitat, d'alterar la seva salut física o mental o de comprometre el seu futur professional. Tanmateix, els actes denunciats per l'assalariat s'han de valorar també amb relació a les circumstàncies concurrents i a la situació particular del mateix en l'empresa" (Sentència de 27-2-2020, rotlle TSJC-293/2019). Quart.- En el present supòsit, el treballador justificava el seu desistiment afirmant que la imposició de dues faltes prèvies el feia sentir assetjat referint que aquestes no es justificaven des d'una perspectiva probatòria, negant tanmateix haver incurregut en les conductes que li eren reprotxades. D'altra part referia que conductes anàlogues havien estat realitzades prop d'altres treballadors de l'empresa, per quins motius els mateixos s'havien vist obligats a desistir del lloc de treball que ocupaven. Pel que es refereix al primer dels arguments invocats, l'exercici abusiu per part de l'empresari del poder disciplinari que li reconeix la Llei suposa un dels casos paradigmàtics de l'assetjament laboral atès que en definitiva quan sanciona de manera reiterada el treballador per motius que no ho justifiquen, en realitat no pretén reconduir una situació anòmala sinó que el que cerca és sotmetre el treballador a una situació límit que l'obligui a abandonar el seu lloc de treball en l'empresa, renunciant a preavisos i compensacions econòmiques que altrament li pogués correspondre. En el present supòsit com ja hem pogut recordar anteriorment, en cap moment el Sr. Marti va impugnar judicialment cap de les sancions que prèviament li van ser imposades, sinó que una volta comunicada la darrera va desistir del seu contracte de treball considerant que amb les sancions reiterades que se li imposaven, se'l sotmetia a assetjament laboral. Respecte d'aquesta circumstància, hem pogut indicar que en tal situació "l'objecte essencial del present procediment laboral no era pas tant d'apreciar les sancions del punt de vista de la seva legalitat i eventual nul·litat, sinó de determinar si les circumstàncies en les quals dites sancions foren decidides i pronunciades revelen l'assetjament denunciat per l'empleada" (Sentència de 23-7-2015, TSJC-130/2015). Així, quan l'assetjament laboral que el treballador atribueix a l'empresari es justifica en l'abús de poder disciplinari, la manca d'impugnació de cadascuna de les sancions imposades en temps oportú si bé no permet qüestionar la pena imposada per a cadascuna, no exonera el tribunal de tornar a valorar les circumstàncies que van concórrer en la seva imposició des de la perspectiva però únicament dels elements característics de la figura de l'assetjament laboral que ja hem pogut assenyalar, amb el benentès que aquesta activitat haurà d'intervenir de conformitat amb el relat de fets construït pel treballador en el seu escrit de demanda en suport a aquesta, el tot per a preservar els principis dispositiu i de congruència que vertebren el procés civil. Cinquè.- En el seu escrit de demanda inicial, la representació processal del Sr. Marti justifica l'assetjament laboral que denuncia en els següents arguments. D'una part manté que des de l'empresa es va deixar d'assignar als treballadors antics la realització d'hores extraordinàries o desplaçaments, el que va comportar que la seva retribució es veiés reduïda al salari base (1.500.- EUR). Afegia que quasi la totalitat de la plantilla anterior havia desistit del seu lloc de treball i els que no ho havien fet havien estat acomiadats. Pel que es referia concretament a les sancions imposades, mantenia que respecte a la que li fou imposada el 21-12-2018, les acusacions que se li realitzaven eren efectuades sense proves i de manera arbitrària: mai li van dir qui s'havia queixat i d'acord amb què s'imposava la sanció. Quant a la segona (25-2-2019), referia que la sanció imposada derivada d'una queixa realitzada pel departament de transport escolar que tampoc li va ser mostrada sense que en cap moment se li donés l'oportunitat de defensar-se. En definitiva l'assetjament que el treballador denuncia es centra en la manca d'audiència abans d'intervenir la sanció i en negar l'existència de proves que les justifiquessin. Respecte d'aquestes darreres indicacions, l'exercici del poder disciplinari a Andorra per part de l'empresari no es supedita a la incoació de cap expedient ni tampoc exigeix l'audiència prèvia del treballador com sí que per exemple es preveu en altres ordenaments (art. L122-41 del Code du travail francès). Aquestes formalitats només es contemplen pels delegats dels assalariats, els membres del comitè d'empresa i, si escau, els assalariats amb mandat (art. 111 de la Llei de relacions Laborals), sense que el Sr. Marti ostentés aquesta condició. En aquest context, res es pot reprotxar a la societat demandada quan de forma prèvia a la sanció adoptada no incoava cap expedient disciplinari al treballador ni li donava un dret d'audiència específic per a defensar-se, sinó que serà en fase jurisdiccional en l'eventualitat que la sanció imposada resulti impugnada que les garanties pròpies al procés degut que ara invoca el recurrent esdevindrien exigibles. Pel que es refereix a l'absència de proves de la infracció comesa en què també es recolza la denúncia d'assetjament; la societat Gibert ha justificat opportunament en la instància els respectius correus electrònics de denúncia provinents dels M.I. Govern d'Andorra en què s'emparava per a sancionar el treballador. En conseqüència tampoc la irregularitat que denunciava al seu respecte podrà prosperar. En aquesta alçada, el recurrent també denuncia la desproporció existent entre la sanció imposada i els fets que se li reprotxaven el que la convertia en arbitrària al seu criteri. Aquestes indicacions però no podran ser valorades en haver estat introduïdes per primer cop en el recurs que planteja en mèrits de la regla "pendente appellatione, nihil innovetur". En efecte, no poden les parts en la segona instància del procés sol·licitar la reforma de la sentència de primera instància invocant fets, proves o excepcions noves, sinó només per les mateixes adduïdes oportunament en la primera instància del procés, en els límits de la pretensió impugnatoria. I, correlativament, no pot el Tribunal "ad quem" conèixer i resoldre qüestions o problemes diferents dels plantejats en la primera instància, o fets nous introduïts extemporàniament en el procés, ja que al Tribunal de segona instància se li ha de proposar la mateixa "res iudicanda" sobre la qual ha jutjat el jutge "a quo". Sisè.- Pel que es refereix d'altra part a l'argument tendent a associar l'assetjament laboral que invoca a l'ambient negatiu que existiria en el treball i que hauria propiciat que diferents operaris desistissin del seu lloc de treball, ha resultat degudament justificat que de la plantilla existent quan intervenia el canvi de direcció de l'empresa 11 treballadors desistien voluntàriament del seu lloc de treball i altres 3 eren acomiadats (foli 205). Si bé a través de la testifical que s'ha practicat prop de companys de feina del Sr. Marti a instància d'aquest (Srs. GB i RR) s'hagi pogut adverar que l'ambient de treball amb l'anterior directiva era més agradable, no s'ha justificat a través dels mateixos cap mena d'episodi concret que pugui caracteritzar l'assetjament laboral relatat. En realitat una ponderació adequada de la prova practicada amb les mateixes al·legacions de les parts ens porta a considerar que la real dificultat que va sorgir entre assalariats i empresa era fruit de la decisió de no assignar als assalariats que portaven més temps a la societat determinades prestacions laborals (hores extraordinàries, desplaçaments····) i limitar la seva activitat, a la jornada legal ordinària el que en definitiva es traduïa per una disminució del seu salari global. Aquesta decisió però no es pot atribuir a cap mena de discriminació en el treball sobre determinats assalariats en benefici d'altres, sinó que és fruit de les mesures de reorganització adoptades (eliminació del xofer de reserva en cap de setmana a causa de la contractació de conductors que la cobrien). Quant al fet que la nova direcció va deixar d'assignar als assalariats hores extraordinàries, aquesta circumstància ha estat negada per la societat demandada en la seva contesta a la demanda, sense que la representació processal del Sr. Marti hagi justificat la realitat de les seves afirmacions. En tot cas, no pot oblidar-se que la iniciativa de la realització de les hores extraordinàries s'incardina en el poder de direcció de l'empresari, sense que el treballador tingui cap mena de dret adquirit al seu respecte. En conseqüència tampoc des d'aquesta perspectiva l'assetjament laboral en què la part recurrent pretenia justificar la seva decisió extintiva es pot considerar reunit. Setè.- El darrer motiu del recurs intervé amb relació a la imposició de les costes decidida en la instància. Respecte d'aquest i si bé és cert que la regla del venciment objectiu pot ser desplaçada quan concorren dubtes de fet o de dret en l'assumpte jutjat, en el present supòsit no es pot considerar que aquests concorrin: existien pronunciaments d'aquesta Sala anteriors que delimitaven clarament la figura de l'assetjament laboral i pel que es referia als arguments en què aquests s'ha introduït en les actuacions, el seu examen s'ha limitat a una aplicació estricta de les previsions de la Llei respecte de les formalitat del procediment disciplinari. Tampoc aquest motiu del recurs pot prosperar. Vuitè.- Per tot el que s'ha exposat, escau desestimar el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal del Sr. Marti contra la Sentència 56/2021 de data 30-4-2021 quina part dispositiva es confirma íntegrament. Imposem a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada en mèrits de la regla del venciment objectiu contemplada en l'art. 354.2 del Codi de Procediment Civil. En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil, Decisio DECIDEIX DESESTIMAR el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal del Sr. Marti contra la Sentència 56/2021 de data 30-4-2021 quina part dispositiva es confirma íntegrament. Imposem a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada Aquesta sentència és ferma i executiva. Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem. Subir Diccionario RAE