SENTÈNCIA (JURISDICCIÓ ADMINISTRATIVA) Resum I.A. La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha emès una sentència en relació amb la disputa sobre la concessió d'una llicència d'obra major i la bonificació del 70% sobre la quota tributària generada per a un projecte d'ampliació d'un edifici d'aparcament. La societat Tamarit havia interposat una demanda contra la resolució de la Comissió Tècnica d'Urbanisme (CTU) que havia desestimat la petició de bonificació, però el Tribunal de Batlles havia estimat la demanda i reconegut la bonificació sol·licitada. No obstant això, el COMÚ X. i el Govern d'Andorra van presentar recursos d'apel·lació argumentant que l'edifici d'aparcament estava vinculat als habitatges i, per tant, no era elegible per a la bonificació. El Tribunal Superior de Justícia ha estimat els recursos d'apel·lació i ha revocat la sentència anterior, declarant que la resolució de la CTU era ajustada a dret i als fins que legitimen l'activitat administrativa. El tribunal ha considerat que, malgrat que l'edifici d'aparcament tingui dues estructures independents, forma part d'una mateixa edificació amb els habitatges i, per tant, no és elegible per a la bonificació. La sentència és ferma i executiva, i no hi ha condemna en costes. Sentència Magistrats Elsa Puig Muñoz Albert Andrés Pereira Alexandra Cornelia Sola TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA Sala Administrativa Núm. de Protocol: 2000041/2020 Núm. Rotlle: TSJA-0000031/2022 SENTÈNCIA 66-2022 PARTS: Apel·lant: COMÚ X. Representant: Sra. ECC Advocat: Sr. AFP Apel·lant: GOVERN D'ANDORRA Representant: Sra. VAX Advocada: Sra. MBV Apel·lat: Tamarit Representant: Sra. JRH Advocat: Sr. PCE COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL President: Sr. Albert Andrés Pereira Magistrades: Sra. Elsa Puig Muñoz Sra. Alexandra Cornella Sola Andorra la Vella, el 27 de setembre de 2022. El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 2000041/2020. En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent la magistrada Sra. Elsa Puig Muñoz, la qual expressa el parer del Tribunal. ANTECEDENTS DE FET 1.- La societat Tamarit va interposar demanda jurisdiccional contra la resolució de la Comissió Tècnica d'Urbanisme (en endavant CTU) núm. XXXXXX/2020, del 29/06/2022, que va confirmar la resolució núm. XXXX/2019, dictada pel COMÚ X., de data 23/12/2019, per la qual es va concedir la llicència d'obra major sol·licitada, però va desestimar la petició de bonificació del 70% sobre la quota tributària generada. 2.- En la sentència 4/2022 el Tribunal de Batlles ha estimat la demanda promoguda i ha reconegut la bonificació sol·licitada. 3.- En el seu escrit d'apel·lació, el COMÚ X., al·lega que tant la part a legalitzar i consolidar per la llicència, com la part a ampliar de l'aparcament posterior a l'edifici X., se situa al costat i a sobre d'una part de l'immoble que correspon a les places d'aparcament de la comunitat de propietaris de l'edifici que estan vinculades als habitatges per la normativa d'urbanisme i de construcció vigent. Afegeix que l'aplicació de la bonificació s'ha de fer tenint en compte la seva interpretació teleològica. 4.- El GOVERN D'ANDORRA al·lega que la llicència forma part d'un conjunt d'edificació existent, autoritzada pel COMÚ X. l'any 2001, dedicada a habitatges i locals, i que a la pròpia Memòria així es reconeix. Considera que aquest projecte s'ha fet en tres fases, i que la llicència ara atorgada correspon a la tercera, tot afegint que el projecte es descriu sempre com a ampliació de l'obra existent. 5.- La societat Tamarit considera que les al·legacions del GOVERN D'ANDORRA sobre que la llicència forma part d'un conjunt, no es contenia a l'escrit de contestació, i sosté que l'edifici està destinat exclusivament a aparcament i no està vinculat a l'edifici d'apartaments X. Sosté que l'informe pericial corrobora la seva posició i que, en definitiva, l'edifici d'aparcament és independent del dels habitatges i locals. 6.- Totes les parts han ratificat les seves posicions en els seus respectius escrits de conclusions. 7.- Trameses les actuacions a aquesta Sala, s'ha designat la magistrada ponent i han quedat vistes les actuacions per a deliberar i decidir. FONAMENTS DE DRET Primer.- El Tribunal Superior, Sala Administrativa, és competent per conèixer del recurs, en aplicació de l'article 39.3 de la Llei qualificada de la Justícia. Segon.- La controvèrsia es circumscriu en la interpretació de l'art. 32 de l'Ordinació del 21/12/2017, de modificació i refosa de l'ordinació tributària, que estableix que l'impost sobre la construcció és un impost de naturalesa directa que grava la realització d'edificacions de nova planta o l'ampliació de les ja existents, i que el fet generador de l'impost és la realització, dins del terme de la parròquia, d'edificacions de nova planta o bé d'obres d'ampliació d'edificacions existents. L'apartat 2 d'aquest mateix precepte estableix determinades bonificacions de la quota, i, d'entre aquestes, a l'epígraf b) una bonificació de la quota tributaria del 70% per a edificacions de nova planta o ampliació d'edificacions existents que es destinin exclusivament a ús d'aparcament. Doncs bé, mentre que la part agent va mantenir en primera instància que l'edifici on es situen les places d'aparcament es destina exclusivament a aparcament -i, per tant, procedeix aplicar la bonificació-, el COMÚ X. i del GOVERN D'ANDORRA mantenen que, com sigui que algunes de les plantes de l'aparcament estan vinculades als habitatges, no es pot sostenir que la construcció de l'aparcament estigui destinada exclusivament a aquest ús. Per resoldre aquesta qüestió cal analitzar el contingut del dictamen pericial elaborat per l'Arquitecte Pérez, que conté una imatge de la planta de la construcció (foli 5), una altra de l'alçat en una secció transversal (foli 6). Així, si es veu l'alçat sembla tractar-se de dos edificis independents i construïts un al costat de l'altre: un, destinat a habitatges, sobre la rasant del carrer E., i l'altre destinat a aparcament situat sota el vial que està en una cota molt superior a la del carrer, i al mateix gràfic es pot comprovar que el forjat de les plantes destinades a habitatges no coincideix en alçada amb el forjat de les plantes destinades a l'aparcament (que és més baixa). Per això, el pèrit diu que l'estructura entre aparcaments i habitatges és independent, i d'aquesta dada tècnica extreu la conclusió que l'edifici de l'aparcament és diferent al dels habitatges. Però aquesta percepció inicial -considerar la part dels habitatges i la de l'aparcament com a dos edificis diferents- s'esvaeix si es veu la imatge de la planta, on es pot comprovar que l'accés a l'aparcament es fa únicament des de l'Avinguda X. per la planta baixa de la zona d'habitatges (marcat en vermell al folio 5 de l'informe). I sense entrada a l'aparcament aquest no compleix la seva funció i esdevé inservible. És cert que es podria constituir una servitud de pas, però aquesta figura no tindria cap sentit en aquest cas, compte tingut que algunes de les plantes d'aparcament són les vinculades als habitatges. En altres paraules, les servituds de pas s'estableixen entre finques diferents, però aquí aquesta condició no es dona. Per això, necessàriament s'ha de considerar que es tracta d'una mateixa edificació. A més, la normativa urbanística obliga que els habitatges comptin amb plaça d'aparcament (o més d'una, en funció de la superfície). Doncs bé, el Reglament del 13 de maig del 2020, de construcció, defineix a l'art. 26 els espais d'aparcament com els espais destinats a estacionar o guardar vehicles, especialment automòbils, afegint que a l'efecte de regular els espais d'aparcament, en el planejament urbanístic es diferencien els estacionaments i els aparcaments: S'entén per estacionament el lloc de la xarxa viària destinat a estacionar vehicles. S'entén per aparcament l'espai a l'aire lliure, excepte en la xarxa viària, o en l'interior d'edificis per deixar-hi vehicles, amb independència de la seva titularitat o de la seva situació en relació amb les diferents plantes de l'edificació que pugui ocupar. I l'art. 28 del mateix Reglament estableix que els plans d'ordenació i urbanisme parroquial han d'establir la proporció mínima de places d'aparcament i d'espais per a la càrrega i descàrrega que els projectes d'obres de nova planta hagin de preveure a l'interior del solar en què s'ubiquin, ja sigui en soterrani, en altres plantes de l'edificació o en espais no edificats del solar, d'acord amb les condicions d'ordenació de l'edificació, i que el nombre de places mínimes que s'ha de preveure en cada cas l'ha d'establir el Pla d'ordenació i urbanisme parroquial mitjançant estàndards referits a la superfície edificada o a altres variables indicatives de la intensitat d'aparcament necessari en funció de l'ús de l'edifici. Per això, els aparcaments vinculats als habitatges s'han de considerar part de la pròpia edificació i, en conseqüència, no poden tenir la consideració d'edificis destinats exclusivament a ús d'aparcament, ni les seves ampliacions tampoc. De fet, la forma habitual de construir els habitatges plurifamiliars amb places d'aparcament és destinar la part sobre rasant als habitatges i fer els aparcaments en els soterranis, de manera que els habitatges quedin sempre sobre els aparcaments i tot es construeix amb una mateixa estructura. Però, en aquest cas els aparcaments no es van col·locar sota els habitatges sinó al costat (molt probablement la forma de construcció respon a l'orografia del terreny), tot i que pel lloc on s'hi troben, queden per sota del vial, i, com explica el pèrit, per poder treure més places destinades a aparcament, el forjat de les plantes no coincideix amb el dels habitatges, ço que obligava a fer dues estructures diferents. Però això no canvia les coses: els aparcaments formen part d'una mateixa edificació amb una forma de construcció singular. En altres paraules, la llicència es va demanar per l'ampliació d'una edificació existent, que és en el seu conjunt la d'habitatges i aparcaments, sense que se'n puguin considerar edificacions diferents als efectes que ens ocupen, tot i que arquitectònicament es pugui mantenir que són dos edificis pel fet que té dues estructures i no solament una, com explica el pèrit judicial. Així, procedeix estimar els recursos d'apel·lació interposats pel COMÚ X. i pel GOVERN D'ANDORRA. Quart.- No s'aprecien circumstàncies determinants d'una especial condemna al pagament de les despeses d'aquesta segona instància. DECISIÓ En atenció a tot el què s'ha exposat, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, en nom del poble andorrà, decideix: Primer.- Estimar els recursos d'apel·lació interposats pel COMÚ X. i pel GOVERN D'ANDORRA. Segon.- Revocar la sentència recorreguda i declarar que la resolució de la Comissió Tècnica d'Urbanisme núm. 285503/2020, del 29/06/2022, que va confirmar la resolució núm. 1375/2019, dictada pel COMÚ X., de data 23/12/2019, per la qual es va concedir la llicència d'obra major sol·licitada, però va desestimar la petició de bonificació del 70% sobre la quota tributària generada és ajustada a dret i als fins que legitimen l'activitat administrativa. Tercer.- No efectuar cap condemna en costes. Aquesta sentència és ferma i executiva. Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal. Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem. Subir Diccionario RAE