SENTÈNCIA 000084/2023 Andorra la Vella, el 17 de juliol del 2023. En nom del Poble Andorrà.- Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades. En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume Tor Porta, el qual expressa el parer del Tribunal. ANTECEDENTS DE FET 1.- El 23-1-2020, la representació processal de la Sra. Martin va formular demanda contra el Sr. Martin, i va sol·licitar que en el seu dia es dicti sentència condemnant a aquest darrer a pagar l'import de 79.900.- euros, majorat dels interessos legals comptadors des de la contesta a la demanda i les costes judicials ocasionades. 2.- El 20 de febrer del 2020, la representació processal del Sr. Martin va presentar un escrit, mitjançant el quin va contestar les pretensions objecte de la demanda i va formular a més demanda reconvencional, sol·licitant que en el seu dia es dicti sentència, desestimant les pretensions objecte de la demanda, condemnant no obstant el seu representat a pagar la suma de 46.839,18.-euros i, d'altra banda, estimant la demanda reconvencional, condemnant la Sra. Martin a formalitzar a favor del seu mandant el préstec per import de 600.000.-euros que es va comprometre a efectuar el 22 de gener del 2015; el tot imposant a la Sra. Martin del pagament de les judicials ocasionades. 3.- La representació processal de la Sra. Martin ha contestat la demanda reconvencional articulada, oposant-se a la mateixa i alhora ha formulat escrit de rèplica reiterant les seves pretensions inicials. La representació processal del Sr. Martin, formulava escrit de dúplica reproduint les pretensions arguments continguts en l'escrit de contesta a la demanda. 4.- Practicats els mitjans de prova considerats necessaris i evacuats per les parts litigants els seus respectius escrits de conclusions, en data 12-9-2022 requeia Sentència amb la següent part decisòria: "Primer.- Desestimar la demanda reconvencional exercitada per part de la representació processal del Sr. Martin contra la Sra. Martin i absoldre aquesta darrera de les pretensions dirigides en la seva contra. Segon.- Estimar la demanda formulada per part de la Sra. Martin contra el Sr. Martin i condemnar a aquest darrer a pagar la suma de 79.900.-euros, que ha de meritar interessos legals a comptar de la fermesa de la present resolució judicial. Tercer.- Fer imposició de les costes judicials ocasionades de conformitat amb el que preveu el V. Fonament de Dret de la present resolució judicial". 5.- El Sr. Martin s'alça contra aquesta decisió sol·licitant la seva revocació i que en el seu lloc es dicti nova Sentència en el sentit que es demanava en el seu escrit de contesta i demanda reconvencional, imposant a la part demandant el pagament de les costes ocasionades en ambdues instàncies. 6.- La representació processal de la Sra. Martin, s'oposa al recurs d'apel·lació articulat, sol·licitant la confirmació de la Sentència dictada, amb imposició al recurrent de les costes derivades del recurs formulat. FONAMENTS DE DRET Primer.- En el present litigi, la Sra. Martin reclamava enfront del Sr. Martin, la restitució de 79.900.- EUR que li hauria deixat en préstec. Aquest darrer, només reconeixia deure, pel concepte indicat, la quantitat de 54.000.- EUR. Alhora articulava demanda reconvencional, reclamant, enfront de la Sra. Martin, l'import de 7.160,82.- EUR derivat d'altre préstec i sol·licitava que se la condemnés a donar compliment al contracte de 22-1-2015, formalitzant el préstec a favor seu, en els termes que s'hi referien. La resolució d'instància acull íntegrament les pretensions de la Sra. Martin, desestimant la demanda reconvencional, i és contra aquesta decisió que, la representació processal de la part demanada formula recurs d'apel·lació d'acord amb els motius que analitzarem seguidament. Segon.- Sobre el préstec de 79.900.- EUR. La representació processal del Sr. Martin atribueix a la resolució d'instància error en la valoració de la prova, referint que era la part demandant qui ostentava la càrrega de provar els fets en què estructurava la seva pretensió; que en el present supòsit l'únic document que aportava era una fotocòpia d'una llibreta de notes personal, on apareixien una sèrie d'imports manuscrits sense cap referència, i sense que tampoc s'incorporessin extractes bancaris dels seus comptes que poguessin justificar el trasllat de diners que relatava. Afegia respecte de l'import reclamat que el seu representat només reconeixia deure l'import de 54.000.- EUR, i que en cap cas, la part actora havia justificat que el deute fos superior. Referia que l'objecte del debat intervenia respecte de l'import que va deixar en préstec la Sra. Martin i no respecte de l'import que va tornar el seu representat, i en aquesta eventualitat era la part demandant qui havia de justificar la seva reclamació i no la part demandada. Des de la perspectiva de la càrrega subjectiva o formal de la prova, correspon a l'actor i al demandat reconvinent si escau, acreditar la certesa dels fets constitutius que estructuren la seva pretensió ("actore non probante, reus est absolvendus", "actori incumbit probatio", etc.). Els fets constitutius són aquells actes o negocis jurídics que fonamenten el dret a la tutela que sol·licita la part actora i que habitualment són causa eficient de la demanda. En principi a la càrrega d'al·legar que suporta l'actor en instar el procediment, s'associa la càrrega de provar els fets que s'invoquen. Una volta la certesa d'aquests fets resulti establerta des de la perspectiva de la prova, correspondrà al demandat justificar la concurrència de fets impeditius (el dret mai va arribar a néixer), extintius (el dret va néixer, però la seva eficàcia es va extingir) o excloents (es tracta d'una mena de "contra dret" que enerva l'acció que s'exercita). Des d'aquesta perspectiva, compartim el motiu del recurs que s'ha articulat. En efecte, la pretensió que la part demandant articulava es justificava en les anotacions manuscrites que figuren en aquella llibreta que s'incorporava en la demanda amb el títol "Préstec N a M". En aquestes s'aprecia uns imports, unes dates, i la menció "M", figurant en cadascuna d'elles una signatura abreujada (o rúbrica) que s'atribueix al demandat. En la seva contesta a la demanda, el Sr. Martin reconeixia deure la quantitat de 54.000.- EUR, negant deure la quantitat aquella superior que se li reclama. És cert que en la Confessió en judici que es va practicar, el Sr. Martin en ser-li exhibides les signatures figurant en aquell document contestava indicant que en reconeixia alguna com a pròpia sostenint que d'altres no semblaven seves, sense precisar quines concretes signatures qüestionava haver realitzat. I és cert que si s'examina amb deteniment en les dues planes que el conformen s'aprecia com les quatre primeres signatures són molt similars, les quatre següents presenten una lleugera diferència en aparèixer clarament al final la lletra "L" que no figurava en les anteriors, les tres posteriors (es tracta d'aquelles que figuren en el segon foli en color blau clar) són diferents de les anteriors i respecte de les dues darreres (en vermell) no tenen cap mena de coincidència. Aquest document contempla, per tant, quatre grups de signatures diverses, i en aquesta eventualitat, sense altre prova que ho pogués acreditar (recordem que la part demandant inicialment sol·licitava la pràctica d'una pericial cal·ligràfica, si bé posteriorment hi renunciava) no es pot considerar que totes les signatures que en aquest document figuren siguin atribuïbles al demandat. El Tribunal "a quo" considera que corresponia al demandant justificar que algunes de les signatures que apareixien en el document no havien estat fetes del seu puny i lletra, però deixant de banda que això suposa posar a càrrec del demandat la prova d'uns fets negatius pràctica aquesta que els tribunals tradicionalment hem proscrit, de la visualització de la confessió en judici practicada, tampoc s'aprecia que enfront de la vaguetat de la resposta de la part, la Batlle instés clarament el Sr. Martin perquè indiqués quines eren les concretes signatures que no reconeixia com a pròpies, sense que en aquest context res se li pogués retreure en la Sentència. Si l'anterior es conjumina amb el fet que en el mateix document descrit s'aprecia que alguna de les operacions que s'hi refereixen van intervenir a través d'entitats bancàries, la prova de la seva certesa per part de la demandant resultava senzilla. En aquesta eventualitat, compartim amb el recurrent que la resolució d'instància ha efectuat una aplicació esbiaixada de les regles que vertebren "l'onus probandi" atès que el que es discutia era el concret import del préstec i no el ròssec eventual. En aquesta eventualitat, i en defecte de prova que permeti confirmar la certesa i realitat del préstec subscrit pel demandat, escaurà fixar que se situava en la suma que el Sr. Martin reconeixia deure (54.000.- EUR), resultant necessari estimar el recurs d'apel·lació articulat sobre aquest punt, revocant parcialment la Sentència dictada i fixant en aquest import el deute a càrrec del demandat. Tercer.- Préstec de 7.160,82.- EUR. El segon motiu del recurs es planteja respecte de la primera pretensió que el Sr. Martin articulava via reconvencional, quan sostenia ser creditor al seu torn, de l'import indicat de resultes dels préstecs que havia efectuat a la demandant. La resolució d'instància fonamenta la seva pretensió revocatòria, sustentant que el compte a través dels quals s'haurien efectuat els préstecs origen del deute, era titularitat de la societat T, SL, considerant que només aquesta disposava d'acció per a reclamar la restitució de l'import corresponent. En aquesta alçada, el recurrent insisteix en el fet que hauria realitzat préstecs a la demandant per import de 62.060.- EUR i que la Sra. Martin n'hauria tornat 54.900.- EUR, i si bé admet que el compte a través del qual s'hauria instrumentalitzat els dits préstecs era de la societat T, SL insisteix que era titular dels fons que en aquests es trobaven. El fet que el compte a través del qual s'hauria efectuat els diferents préstecs a la demandant fos de titularitat d'una societat, ens aboca a presumir que els fons que en aquests existien eren titularitat de T, SL. Es tracta efectivament d'una presumpció "iuris tantum" o simple que al Sr. Martin corresponia desautoritzar a través dels diferents mitjans de prova admesos. L'única prova que inicialment va demanar amb aquesta finalitat consistia en la testifical de la legal representant d'aquesta societat, amb el benentès, però que per escrit de 2-6-2021 va desistir de la seva pràctica. A partir del moment on el recurrent no ha pogut justificar la titularitat dels fons que ara reclama, la Sentència que es recorre haurà de ser confirmada sobre aquest extrem. Quart.- Quant a l'obligació de donar compliment al contracte de 22-1- 2015 Amb caràcter previ hem d'assenyalar que ni la representació processal de la Sra. Martin, ni tampoc la resolució d'instància realitzen cap mena d'observació respecte de l'admissibilitat de la demanda reconvencional articulada, el què impedeix en aquesta alçada pronunciar-nos al seu respecte en mèrits de l'apotegma "tantum devolutum quantum apellatum". Una volta realitzada l'anterior precisió, no es discuteix entre les parts que varen mantenir una relació sentimental i alhora la Sra. Martin participava com a sòcia, en els negocis que el Sr. Martin desenvolupava. En el si d'aquestes relacions, el 22-1-2015 ambdós compareixien davant del Notari on protocol·litzaven un conveni de mateixa data, on exposaven desitjar "deixar constància del compromís verbal que havien assumit prèviament i en mèrits del qual la Sra. Martin, una vegada hagi venut uns determinats immobles de la seva propietat, s'obliga a concedir un préstec al Sr. Martin, sempre que el mateix sigui garantit hipotecàriament en la pròpia escriptura en què es formalitzi el préstec (···)" Pel que respecta a les condicions d'aquesta operació, es preveia que l'import del préstec ascendiria a 600.000.- EUR, amortitzable mitjançant 240 quotes mensuals consecutives de 4.298,59.- EUR cadascuna, corresponent satisfer la primera un mes després de formalitzar l'escriptura de préstec; el tipus d'interès es fixaria en un 6% fix anyal, fixant-se el venciment a 20 anys. Aquest conveni contemplava també la facultat resolutòria en cas d'incompliment del prestatari i l'establiment d'una primera hipoteca sobre determinat immoble titularitat del demandat. Finalment, aquesta operació se sotmetia a una condició suspensiva: la seva eventual perfecció, es feia dependre de què la Sra. Martin vengués dues unitats immobiliàries concretes en el termini de 2 anys (transcorregut el qual sense que s'hagués efectuat aquesta operació el compromís adoptat quedava sense efecte). La representació processal del Sr. Martin mitjançant la demanda reconvencional que va articular, exigia el compliment forçós d'aquest conveni i la resolució d'instància ho desestima apreciant un retard deslleial en l'exercici de la pretensió per part del Sr. Martin, tot qualificant de mercantils, les relacions existents entre les parts previstes en el contracte de 22-1-2015. La part recurrent s'alça contra aquest pronunciament referint que les relacions entre les parts no es podien qualificar de mercantils sinó que eren civils i que la decisió assolida suposava una vulneració flagrant del principi "pacta sunt servanda" i de la seguretat jurídica més elemental. Endinsant-nos en l'examen d'aquest motiu del recurs destacarem, en primer lloc, que la doctrina del retard deslleial en l'exercici de les accions que vàrem tenir ocasió d'abordar en la Sentència de 30-6-2016, rotlle TSJC-205/10, troba el seu origen en el concepte germànic de la Verwirkung, i suposa considerar contrari a la bona fe, l'exercici tardà d'un dret de tal manera que hagi generat en el subjecte passiu expectatives de què el mateix no s'exercitaria. La seva aplicació pot topar amb el principi general de subsistència dels drets en el termini establert per l'ordenament i per això la seva interpretació ha de ser restrictiva i aplicar-se de manera molt cautelosa. Tant és així que amb caràcter general, el seu exercici es trobarà reservat als supòsits on hagi transcorregut un lapse de temps important, on s'apreciï una omissió del creditor en l'exercici del seu dret i on s'hagi generat una confiança raonable i legítima per al deutor de què el creditor no exigiria el compliment de l'obligació. Però un mer retard en l'exercici d'una acció no pot justificar del recurs a la doctrina del retard deslleial, sinó que caldrà que aquest retard s'acompanyi d'actes o omissions concloents atribuïbles al creditor de l'obligació, que permetin crear una convicció fonamentada d'abandonament de l'acció per part del seu titular i és que fonamentar el recurs a aquesta doctrina en el mer retard en l'exercici de l'acció, comportaria a la pràctica reduir els terminis de prescripció. La Sentència d'instància ha recorregut a la doctrina del retard deslleial per a desestimar la demanda reconvencional, fonamentant-se exclusivament en el temps transcorregut i en l'absència de reclamació de compliment de l'obligació per part del Sr. Martin sense, però en cap moment verificar el requisit subjectiu de la confiança legítima a què ens hem pogut referir el que desautoritza la construcció que realitzava, especialment quan en cap moment la representació processal de la Sra. Martin no plantejava aquesta qüestió sinó que ha estat apreciada d'ofici pel Tribunal. En aquest context, i atès el caràcter imminentment subjectiu del requisit indicat, no es pot entendre que el recurs a la teoria indicada resultés procedent. En realitat, l'oposició de la Sra. Martin s'ha sustentat en tres motius essencials: d'una banda, ha referit que el Sr. Martin no tenia la solvència per a fer front als pagaments mensuals que es produïen, en segon lloc, argumentava que l'immoble de la seva titularitat es trobava gravat per una primera hipoteca no reunint-se les condicions necessàries que s'exigien en el mateix conveni. També insinua que quan s'atorgava, les parts es trobaven immersos en una situació de parella i que va ser aquesta que va empènyer la demandant a accedir a les demandes del Sr. Martin. Respecte d'aquest darrer argument, el mateix ha de ser rebutjat de ple, i és que si va patir alguna manipulació com deixa entendre, el que corresponia era emprendre les accions escaients previstes en l'ordenament per a tutelar el consentiment dels contractants, extrem que en cap cas ha fet. Pel que es refereix a la solvència del Sr. Martin, aquesta havia de ser valorada per la part demandant quan es perfeccionava el conveni del 2015, i de fet ja ho va ser atès que va incloure una garantia (primera hipoteca) sobre l'habitatge unifamiliar propietat del Sr. Martin. En darrer lloc, i pel que es refereix a l'existència d'una càrrega en la unitat immobiliària aquesta afirmació no es troba justificada. En tot cas, es tracta d'una de les condicions previstes en el conveni que haurà de ser verificada en seu d'execució, amb el benentès que de ser certa aquesta afirmació, i en afectar una condició essencial, el préstec no podria ser concedit. En definitiva, ens trobem davant d'un contracte de promesa de préstec quina validesa i eficàcia resta fora de qualsevol dubte: es tracta d'un conveni de naturalesa consensual, bilateral adreçat a crear una obligació de deixar diners per part de la Sra. Martin en les condicions que en el mateix s'indiquen, sobre la base de l'autonomia de la voluntat de les parts. En conseqüència escaurà estimar el recurs d'apel·lació articulat sobre aquest punt, revocant la Sentència d'instància i estimant la demanda reconvencional en el sentit de condemnar la Sra. Martin a atorgar el contracte de préstec en les condicions contemplades en el conveni de 22-1-2015. Cinquè.- COSTES El darrer motiu del recurs intervé en relació amb les costes i aquest també haurà de prosperar. En efecte, les pretensions de la part demandant han estat acollides parcialment, en tot cas en un coeficient inferior al 80% a partir del qual hem fixat l'estimació substancial de la demanda, i en aquesta situació no resulta procedent fer pronunciament respecte de les costes ocasionades. Quant a la demanda reconvencional, la seva estimació substancial, ens aboca a imposar a la part demandant el seu pagament, en mèrits de la regla del venciment objectiu. En relació amb les costes ocasionades en aquesta alçada, l'èxit del recurs articulat comporta que no hagi de fer-se pronunciament al seu respecte (art. 354.2 del CPC). Decisio En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil, DECIDEIX: ESTIMAR SUBSTANCIALMENT el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal del Sr. Martin contra la Sentència del Tribunal de Batlles de data 12-9-2022 que revoquem i en el seu lloc disposem estimar parcialment la demanda formulada per la Sra. Martin contra el recurrent, condemnant-se'l a satisfer l'import de 54.000.- EUR incrementat dels interessos legals produïts des de la present i fins al seu total pagament i sense fer pronunciament respecte de les costes ocasionades i estimar substancialment la demanda reconvencional formulada pel Sr. Martin contra la Sra. Martin, condemnant-se la a formalitzar el préstec en els termes i condicions contemplats en el conveni de 22-1-2015, desestimant les restants pretensions articulades via reconvencional i imposant a la darrera el pagament de les costes derivades de la demanda reconvencional. No escau fer pronunciament respecte de les costes ocasionades en aquesta alçada. Aquesta sentència és ferma i executiva. Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem. Subir Diccionario RAE