SENTÈNCIA 000117/2025 Andorra la Vella, 9 de juliol del 2025 En nom del Poble Andorrà.- Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades. En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal. Antecedents de fet ANTECEDENTS DE FET 1.- El 15-9-2016, la representació processal de la societat ACI SAU va interposar demanda a tramitar pel procediment ordinari contra la societat A SA, sol·licitant es dictés Sentència que condemni a aquesta darrera a pagar la suma d'1.112.592.- euros, majorada dels interessos legals comptadors des de la data d'emissió de les factures o subsidiàriament des de la contesta a la demanda, i la imposició a la part demandada del pagament de les costes judicials ocasionades. 2.- El 10-11-2016, la representació processal de la societat A SA contestava la demanda articulada, formulant principalment excepció de prescripció de l'acció i, subsidiàriament s'oposava a la demanda articulada sol·licitant que en el seu dia es dicti sentència que estimi l'excepció referida i desestimi, per tant, íntegrament la demanda i faci imposició a la contrapart del pagament de les costes judicials ocasionades. Altrament que en cas que es procedeixi a un examen al fons de la controvèrsia plantejada, que es desestimi igualment la demanda i s'imposi a l'adversa el pagament de les costes meritades, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador. 3.- Les parts replicaven i duplicaven reiterant les seves pretensions inicials. La representació processal de la mercantil demandant en tot cas, s'oposava al triomf de l'excepció de prescripció que s'articulava. 4.- Practicats els mitjans de prova considerats pertinents i necessaris i evacuats per les parts litigants els seus respectius escrits de conclusions, el dia 21-11-2022, el Tribunal de Batlles dictava Sentència amb la següent part decisòria: "Primer.- Estimar l'excepció de prescripció de l'acció aixecada per part de la societat A SA front a la demanda formulada per la societat ACI SAU i absoldre la societat A SA de les pretensions dirigides en la seva contra. Segon.- Fer imposició de les costes judicials ocasionades de conformitat amb el que preveu el IV. Fonament de Dret de la present resolució judicial". 5.- Per Sentència d'aquesta Sala de 17 de juliol del 2023, es decidia: "ESTIMAR el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal de la societat ACI SAU contra la Sentència de 21-11-2022 que es revoca, retornant les actuacions al Tribunal de Batlles perquè dicti nova Sentència que examini el fons de les actuacions. No escau fer pronunciament respecte de les costes en ambdues instàncies. Aquesta sentència és ferma i executiva". Contra aquesta resolució, la societat A SA interposava recurs d'empara que per aute de 20-11-2023 (causa 2023-62-RE), el Tribunal constitucional no admetia a tràmit. 6.- El 4 d'octubre del 2024, el Tribunal de Batlles dictava nova Sentència amb la següent part decisòria: "Primer.- Estimar parcialment la demanda formulada per la representació processal de la societat C contra la societat A SA i estimar igualment parcialment l'excepció de compensació plantejada per la societat A SA. Segon.- Declarar que ha d'operar una compensació entre el sumatori de les factures reclamades a l'escrit de demanda de 1.102.897,55.-euros i les factures de números 617, 519, 575, 589, 659, 660, 661, 699, 700, 701, 707 i 722 lliurades per la societat A SA a la societat C d'un import de 596.974,78.-euros, de forma que la societat A SA ha de ser condemnada a pagar a la societat C l'import de 505.922,77.- euros, el qual meritarà interessos legals a partir de la fermesa de la present resolució judicial, hagut compte la compensació judicial operada. Tercer.- No fer expressa imposició de les costes judicials ocasionades, de conformitat amb el que preveu el Novè Fonament Jurídic de la present resolució judicial". 7.- La representació processal de la societat A SA formula recurs d'apel·lació contra aquesta decisió demanant es dicti Sentència revocant-la i en el seu lloc s'estimi l'excepció de compensació articulada en l'import d'1.095.702,60.- EUR corresponent a les factures contingudes en la part dispositiva de la Sentència més el pagament efectuat al Sr. Sanç per import de 498.725,22.- EUR, de tal forma que es condemni a la seva representada a abonar a C l'import de 7.194,55.- EUR. Tanmateix, demanava que no es fes pronunciament, respecte de les costes ocasionades en cap d'ambdues instàncies. La part recurrent qüestiona la valoració de la prova realitzada pel Tribunal de Batlles sostenint que A SA havia abonat per compte d'C uns incentius al Sr. Sanç per un import de 500.000.- EUR, extingint així el deute que A SA tenia amb C per import de 498.725,22.- EUR mitjançant una compensació acordada i coneguda per la direcció d'ambdues societats. Referia que aquesta compensació s'emmarca dins la pràctica habitual de compensacions recíproques entre les dues empreses, fet que la sentència no havia valorat correctament. Per això sosté que el tribunal no ha tingut en compte que el pagament que A SA sostenia haver fet envers el Sr. Sanç suposava un fet no controvertit el que l'eximia de justificar-lo; que concorrien diferents proves testificals rellevants: la Sra. Álvarez va declarar que A SA havia pagat un deute d'C a un tercer per uns 500.000 EUR; el Sr. Briones va confirmar que les comissions del Sr. Sanç es pagaven per A SA per decisió de la direcció d'C; el Sr. Sainz va declarar que ho sabia per comentaris interns i pel Sr. Macias; el mateix Sr. Soriano, treballador del departament financer, va confirmar el coneixement d'aquests pagaments. A SA subratlla que el Sr. Macias, exdirector d'C, admeté que es va plantejar fer el pagament a través d'A SA, contradient la versió d'C que ho negava rotundament. També s'insisteix que l'agent no va aportar la documentació requerida (prova III-j), al·legant una improbable falta de comunicació amb el seu departament jurídic, fet que hauria de perjudicar-la. A SA aporta documents interns d'C, SA, com el núm. 25 (signat pel director financer), que reconeix el dret del Sr. Sanç a cobrar les comissions, i diversos correus electrònics (núm. 26 a 31) que demostren com es plantejava explícitament la compensació a través de factures pendents amb A SA. També es recorda la declaració del mateix Sr. Sanç, que reconeix haver cobrat les comissions gràcies al pagament fet per A SA, i que aquest cobrament liquida qualsevol deute d'C envers ell. Davant d'això, C no pot pretendre cobrar les factures i alhora desentendre's del pagament d'aquestes comissions, cosa que suposaria un enriquiment injust. Finalment, A SA posa en dubte la credibilitat d'C, que ha negat l'existència de compensacions, ha desqualificat correus propis i ha ignorat reiteradament requeriments judicials. 8.- La representació processal de la societat C s'oposa íntegrament al recurs d'apel·lació interposat per A SA, al·legant que aquest es fonamenta en una versió dels fets no acreditada i no fonamentada des d'una perspectiva jurídica; nega rotundament l'existència d'un acord de la naturalesa referida per l'adversa entre C i el Sr. Sanç susceptible d'afectar A SA. Afegia que no hi havia cap prova documental que acredités el deute pretès de contrari, el seu import, ni el seu origen; que qualsevol pagament efectuat per A SA al Sr. Sanç s'hauria fet de manera unilateral, sense cap autorització ni reconeixement per part d'C, i en conseqüència no podia generar obligacions per a aquesta darrera. Quant als testimonis referits per l'adversa sosté que presentaven un evident conflicte d'interessos ja que o bé eren familiars, socis o exempleats del Sr. Sanç, o bé havien estat condemnats per actuacions deslleials envers C, el que al seu criteri els restava tota credibilitat. Denuncia també que A SA era instrumentalitzada pel mateix Sr. Sanç per reclamar imports que considera propis, però que no tenen cap fonament. En aquesta eventualitat, sosté que la pretensió de compensar factures amb suposats pagaments salarials s'havia de rebutjar per manca de prova. Finalment, defensa que la sentència de primera instància va valorar correctament la prova extraient-ne les conseqüències legals corresponents, per la qual cosa en sol·licita la confirmació íntegra i la desestimació del recurs, amb condemna en costes per a la part apel·lant. Fonaments de dret FONAMENTS DE DRET Primer.- El present procediment intervenia en liquidació de les relacions contractuals mantingudes entre les societats ACI SAU (C) i A SA en ocasió de l'acord de col·laboració existent per a la realització dels treballs de construcció de la infraestructura de carrils reversibles i del sistema de gestió del trànsit a Andorra que resultaren adjudicades a la segona pel Govern d'Andorra. Concretament, en la demanda es reclamava l'import d'1.112.592,57.- EUR corresponents a 24 factures generades entre els anys 2008 a 2011. La societat A SA articulava excepció de prescripció de l'acció i quant al fons s'oposava a la demanda, considerant que res devia a la part actora, invocant per això essencialment, l'existència de deutes respectius entre les parts que calia compensar. Ressaltarem que en la primera Sentència que dictarem el 17 de juliol del 2023 (rotlle TSJC-14/2023) vàrem descartar que l'acció articulada per C es trobés prescrita. Ara, en la Sentència que s'impugna, el Tribunal de Batlles, admet el principi que entre les parts existia un acord de compensació entre deutes respectius derivats dels treballs que es facturaven mútuament respecte de les obres en què col·laboraven a Andorra. Tot i això, rebutja la compensació en la proporció al·legada per A SA. Concretament, admet parcialment la compensació per la factura B/2008-01815, considerant que aquesta resultava acreditada documentalment mitjançant una justificació de costos signada per C i l'emissió d'un pagaré amb deducció expressa de l'import corresponent. En canvi, desestima la compensació respecte d'un segon bloc de factures, per valor de 498.727,82 euros. Finalment, el Tribunal admet parcialment la compensació respecte d'un tercer conjunt de factures, ja que A SA acredita l'execució dels treballs, la seva connexió amb el conveni de col·laboració, la recepció per part d'C i l'absència d'oposició. Així, es conclou que la compensació només pot operar parcialment i es condemna A SA a pagar la part que considera que no es podia compensar (505.922,77.- EUR), que incrementava amb els interessos legals des de la data de fermesa de la resolució que va dictar i sense fer pronunciaments sobre les costes atesa l'estimació parcial de la demanda. I és contra aquesta decisió que la representació processal de la societat A SA formula recurs d'apel·lació segons els motius que ja hem tingut ocasió de resumir succintament. Tercer.- La controvèrsia que subsisteix en aquesta alçada intervé exclusivament en relació amb la compensació que A SA pretén aplicar respecte de les factures d'C B-2008-1800, B-2009-252, B-2010-234 i B-2009-444 (498.727,82.- EUR) amb l'import que hauria satisfet al Sr. Sanç en concepte d'incentius. En efecte, el Tribunal de Batlles considera que no concorria prova en les actuacions que permetés confirmar el pagament per A SA al Sr. Sanç sobre el qual la demandada recolzava causalment la petició de compensació que se sostenia, ni tampoc l'acord entre societats avui litigants segons el qual es pretenia va intervenir el pagament relatat, i la part recurrent s'alça contra aquest raonament considerant que la valoració de la prova que es realitzava resultava errònia. Quart.- En primer lloc, defensa que la qüestió relativa al pagament efectuat per la societat A SA al Sr. Sanç havia estat admesa per la demandant tant en el seu escrit de demanda com en el posterior escrit de rèplica, tractant-se així d'un fet no controvertit que es trobava exempt de la necessitat de ser provat, sense que, per tant, se li pogués retreure les carències probatòries que la Sentència de la Batllia li atribuïa. Aquest argument, però no pot prosperar perquè del conjunt d'actuacions practicades no es pot considerar que l'existència del pagament invocat per A SA sigui un fet admès o no discutit. Si bé és cert que, en els escrits d'al·legacions de la part demandant hi ha referències a una compensació, aquestes mencions són de caràcter incidental i no poden ser interpretades com una admissió expressa, clara i inequívoca del fet material del pagament i molt menys en les característiques que es pretenen. En efecte, en l'escrit de demanda, la part actora exclou expressament l'existència de qualsevol acord que pogués fonamentar una compensació, sense realitzar cap mena de referència al pagament efectuat per A SA i la referència que es realitza a la compensació ha de relacionar-se amb els correus electrònics d'A SA dels 19 de setembre de 2011 i 19 de juliol de 2014 (folis 80 i 82) en els quals, no es justifica el fonament de la compensació al·legada de cap forma. Posteriorment, en seu de rèplica, això és una volta ja la part demandada havia precisat la causa de la compensació de la qual ara pretén prevaldre's, C s'hi referia, però ho feia segons un aparell argumental en què es qüestionava la seva validesa, negant els correus electrònics que s'acompanyaven (2on paràgraf del foli 177) afirmant que es tractava d'una actuació unilateral del Sr. Sanç, realitzada "de motu proprio" i instrumentalitzant per a aquest fi, les societats implicades en el litigi (destaca que havia estat director general d'C fins al seu acomiadament i que, en el moment dels fets, actuava com a factòtum d'A SA). En aquest sentit, la part demandant qualifica la compensació amb l'adverbi "pretesament", qüestionant així tant la causa com la seva realitat. Davant d'aquest context i malgrat els arguments de la part recurrent, resulta evident que la qüestió del pagament base de la compensació no només no ha estat admesa, sinó que ha estat qüestionada per la part actora, sense que en aquesta eventualitat es pugui considerar que es tractés d'un fet pacífic que l'exonerés de provar el pagament que relatava. Cinquè.- En segon terme, qüestiona la valoració de la prova testifical, recopilant les indicacions dels diferents testimonis que han declarat en les actuacions i que, al seu criteri, admetrien la realitat del pagament efectuat per A SA al Sr. Sanç. Per això resulta imprescindible, a tall preliminar, valorar la posició subjectiva des de la qual declaren els testimonis aportats, atès que aquesta circumstància pot condicionar sensiblement la fiabilitat i la imparcialitat de les seves manifestacions. En aquest sentit, la Sra. Téllez (foli 392), és la secretària del Consell d'Administració d'A SA i el Sr. Moliner n'és soci i alhora és fill del Sr. Sanç, tenint per aquesta raó ambdós un interès directe en defensar la tesi de la compensació que s'invoca atès el clar benefici que suposava per a la societat en què participen. Quant al Sr. Luís, antic director de producció d'C, la seva declaració ha de ser objecte d'una valoració extremadament cautelosa, ja que consta que fou acomiadat disciplinàriament per aquesta empresa per presumpta competència deslleial, acomiadament que fou posteriorment validat pels tribunals espanyols. Aquest precedent permet dubtar de l'espontaneïtat i la neutralitat de la prova indicada, desvirtuant així la força probatòria de les seves manifestacions. Pel que fa al Sr. Carnero, cal observar que ell mateix admeté que el seu coneixement sobre els fets controvertits (ens referim al pagament efectuat) prové exclusivament de referències proporcionades pel mateix Sr. Sanç, raó per la qual ens trobem davant d'un clar supòsit de testimoni de referència, amb el benentès que ja hem pogut sostenir: "(···) El testimoni de referència o testimoni d'oïdes ha suscitat històricament una enorme desconfiança fins i tot en texts antics (Partida III, Tit. XVI, Llei 28) doncs en definitiva la seva admissió suposa eludir la garantia de immediació de la prova impedint que el Batlle que ha de dictar Sentència es pugui fonamentar en les apreciacions personals del testimoni directe d'uns fets i de la percepció i captació directa d'elements que puguin ser rellevants en ordre a valorar-ne la seva credibilitat. Aquesta irregularitat es veu agreujada en aquells supòsits en que la font per al testimoni la constitueix la pròpia part litigant en el judici doncs en definitiva la informació traslladada al Tribunal sols pot ser parcial i interessada. Les testificals practicades pels Srs. Carretero i Daza intervenen en aquesta situació doncs en definitiva totes les precisions que han pogut portar a coneixement de l'Hble. Sra. Batlle no són altre cosa que una reproducció del que el propi demandant, que és qui pretén beneficiar-se de la prova, els va poder traslladar" (Sentència de 29-5-2018, rotlle TSJC-60/2018). D'altra part, la part recurrent recorre a la testifical del Sr. Macias (foli 498) defensant que tot i que aquest (es tractava d'un dels responsables d'C a la data dels fets descrits) negava haver ordenat pagar les comissions al Sr. Sanç, el mateix, però admetria que s'hauria tractat dins de la societat la possibilitat de pagar al Sr. Sanç, d'on la part considera que existiria el compromís de pagar els incentius corresponents. Aquestes darreres indicacions han de ser matisades perquè allò que l'indicat testimoni referia és que qui parlava de què es volia compensar a Sanç, era A SA sense que el declarant en cap cas ho autoritzés. I en sentit similar, també es pronunciava la Sra. Alvarado (foli 517). En conseqüència, i a la llum del conjunt de les testificals aportades, s'ha de concloure que la prova personal practicada no ofereix garanties suficients d'imparcialitat, immediació i coneixement directe dels fets, i que tot plegat impedeix conferir a aquestes declaracions el valor probatori decisiu que la part pretén atribuir-los. Sisè.- La part recurrent sosté també que l'òrgan "a quo" no havia valorat adequadament el fet que la societat demandant no havia donat degut compliment a la prova de requeriment per ella sol·licitada (es refereix a la prova III, apartat j). En aquest punt, cal coincidir amb el posicionament sostingut per A SA : la manca de compliment per part d'C de l'esmentat requeriment ha de ser valorada exclusivament en perjudici d'aquella part que, no ha contribuït diligentment a la seva pràctica. De fet, els motius adduïts per C per justificar el seu incompliment resulten clarament insuficients i mancats de qualsevol rigor jurídic mínim, com s'infereix del contingut del foli 527. La falta de seriositat en l'al·legació de causes que impedeixin l'aportació documental requerida no pot traduir-se, en cap cas, en una posició de privilegi processal ni comportar una alteració de la càrrega de la prova en perjudici de la part que sí que ha actuat de manera coherent amb les seves pretensions. Ara bé, des del punt de vista material, és rellevant precisar que l'objecte de la prova en qüestió consistia a acreditar la presumpta manca de liquidació, per part d'C, dels incentius corresponents a l'exercici 2008 en favor del Sr. Sanç. Aquesta era la finalitat última que es perseguia amb la prova documental interessada, com es desprèn clarament de l'avant darrer paràgraf de la pàgina 6 de les presents actuacions. Doncs bé, el fet que C no hagi acreditat el pagament d'aquestes comissions no pot, en cap cas, implicar l'acceptació tàcita de la tesi sostinguda per la part demandant, ni molt menys permet inferir automàticament que aquestes quantitats haguessin estat satisfetes per part d'A SA. És més, en cap moment del procediment, C ha afirmat haver efectuat la liquidació de les comissions reclamades pel Sr. Sanç. En conseqüència, i des d'una òptica probatòria, el fet que C no hagi acreditat documentalment la liquidació dels incentius de 2008 no permet fonamentar, per si sol, la conclusió segons la qual A SA hauria satisfet les comissions objecte de litigi. Setè.- La part recurrent es remet també al conjunt documental 25 a 31 adjuntat a l'escrit de contesta a la demanda (folis 135 i ss), referint que aquests no havien estat impugnats per l'adversa i que dels mateixos se n'extreia que el Sr. Álvarez, director financer de C, reconeixia que el Sr. Sanç tenia dret a cobrar unes comissions i, d'altra banda, que s'establia una forma de pagament en el sentit que s'imputaven a les obres en curs. Des d'aquesta perspectiva, considera que corresponia a l'adversa justificar que havia pagat les comissions, el què, en el present supòsit no havia fet. Tanmateix, qüestionaven l'absència de prova del reconeixement del deute d'C que l'òrgan "a quo" els atribuïa. Ara bé, l'anàlisi detinguda del conjunt documental esmentat no permet arribar, a les conclusions que pretén sostenir la part recurrent. En primer lloc, el document de 29 de novembre de 2006 (signat pel Sr. Álvarez en nom d'DC SA) es limita a anunciar l'establiment d'un pla d'incentius econòmics dirigit a determinats accionistes d'C, en previsió d'una eventual adquisició de l'entitat per part d'DC SA, supeditat a l'assoliment d'uns objectius mínims de facturació (50 milions d'euros) i de benefici abans d'impostos (500.000 euros). En aquest escenari hipotètic, s'indicava que el Sr. Sanç podria arribar a percebre 500.000 euros els anys 2007 i altres 500.000 euros el 2008, sense que en cap moment es formalitzés jurídicament aquest compromís per escrit. De fet, el propi document remet la formalització del pla d'incentius als dos primers mesos posteriors a l'adquisició, sense que es tingui constància que aquesta formalització es dugués a terme mai. En segon lloc, el correu electrònic de 2 de març de 2007 (foli 136), tot i confirmar la vigència de l'acord esmentat i la intenció de formalitzar-lo en el futur, tampoc no permet tenir per provat cap reconeixement de deute. Pel que fa als correus intercanviats durant l'any 2009 (vid. foli 137 i ss.), aquests s'acompanyen d'un full Excel identificat com a "Análisis deudas Andorra", que apareix compartit entre el Sr. Sanç i representants d'DC SA o d'C. Això no obstant, cap precisió en el contingut d'aquests intercanvis impedeix inferir amb claredat a quina naturalesa de deutes es refereixen, ni si aquests són deguts per A SA, per C o per una altra societat, ni quina és la base jurídica que els fonamentaria. La poca claredat del contingut d'aquests documents, unida a la manca d'una prova concloent que n'hagués pogut aclarir el significat tècnic o comptable com ara una pericial, no permet atribuir-li el valor probatori pretès. Finalment, pel que fa al correu electrònic signat pel Sr. Macias (foli 143), la part recurrent sosté que contindria un reconeixement de deute clar en relació amb el crèdit del Sr. Sanç. Ara bé, del contingut d'aquest document només se'n desprèn l'admissió, per part d'C, de l'existència d'un deute amb A SA i amb el Sr. Sanç, sense que es pugui determinar si aquest deute té com a causa el pla d'incentius anteriorment esmentat en què la part recordem fonamenta la seva pretensió o qualsevol altra relació jurídica. En realitat, el text del correu es limita a analitzar l'impacte comptable d'un determinat import en els resultats econòmics d'C, sense que es pugui identificar-hi cap declaració expressa ni implícita que constitueixi un reconeixement voluntari, ferm i incondicionat d'un deute cert, líquid i exigible. Macias'absència d'una connexió clara entre els imports indicats i el pla d'incentius en què la part recolza la pretensió de compensació que articula, impossibilita d'atorgar-li la força probatòria que se li pretén atribuir. Des d'aquesta perspectiva, no es pot obviar que tota la construcció argumental de la part demandada, sigui en la contesta a la demanda o després en aquesta alçada, es fonamenta exclusivament en una interpretació subjectiva i interessada d'un seguit de documents que, a manca d'un informe pericial que n'explicités el contingut, l'abast i la rellevància jurídica, no poden ser admesos com a prova suficient dels fets constitutius del dret que es pretén exercir. En aquest sentit, cal compartir plenament la valoració probatòria duta a terme pel Tribunal de Batlles en la Sentència impugnada, que conclou, i nosaltres ho compartim, que no ha quedat provat el reconeixement efectiu del deute per part d'C ni, tampoc la seva satisfacció per part d'A SA. Vuitè.- La part recurrent al·lega igualment que, tot i que el pagament objecte de controvèrsia no derivava directament del contingut estricte del contracte de col·laboració subscrit, aquesta circumstància no impediria que el mateix pogués integrar-se en la liquidació global de les operacions existents entre les parts. Admetent, en abstracte, la possibilitat que certes prestacions alienes a l'objecte principal d'un contracte puguin ser absorbides en la liquidació final d'un conjunt d'obligacions amb un marc més ampli, cal recordar que aquesta integració exigeix, una prova clara i concloent de la voluntat coincident de les parts en aquest sentit, o, si més no, una justificació suficient que permeti identificar de manera fefaent l'origen, el destí i el fonament del pagament efectuat. En el present supòsit, la part recurrent no ha acreditat que el pagament que diu haver efectuat A SA en favor del Sr. Sanç s'inscrigués realment en l'àmbit de les operacions compensatòries existents entre les societats afectades. No consta, tampoc, cap assentament comptable o document de cap mena que permeti establir un nexe clar entre aquell abonament i les operacions que, segons la part, integrarien el marc de liquidació global. Novè.- La part recurrent afirma, igualment, que la realitat del pagament efectuat per A SA quedaria degudament acreditada a través de la mateixa declaració del Sr. Sanç, incorporada a les actuacions al foli 522. Aquest document presenta però, manca de concreció pel que fa als elements essencials que li podrien conferir versemblança: no hi consta cap indicació precisa sobre la data en què s'hauria efectuat l'ingrés, ni la forma o mitjà de pagament emprat (transferència, xec etc.), ni tampoc l'import exacte de la suma que diu haver percebut. Aquesta mancança converteix la seva afirmació en una simple asseveració unilateral, mancada de suport objectivable i, per tant, de valor probatori suficient en l'àmbit judicial. A més, cal tenir en compte que el Sr. Sanç ostenta una posició directament interessada dins la societat A SA, en qualitat de soci, i manté vincles familiars amb altres partícips d'aquesta. Aquesta condició personal no pot ser ignorada desaconsellant que la seva manifestació pugui ser considerada com a prova suficient per acreditar un fet controvertit i rellevant com és la realitat del pagament indicat. Per tot plegat, no es pot conferir valor probatori ple a un document que no aporta dades mínimes verificables i que emana, a més, d'una part amb interès directe en el resultat del procediment. Desè.- En darrer terme, la part recurrent qüestiona la credibilitat de la part actora atesa la seva postura processal. En efecte, en la instància la societat C negava l'existència del pla de compensacions econòmiques al·legat per A SA que finalment ha estat admès pel Tribunal de Batlles. Ara bé, aquesta aparent contradicció ha de ser degudament contextualitzada, atenent les circumstàncies particulars que envolten la relació entre les parts i la seva evolució en el temps. En aquest sentit, s'ha de tenir en compte la informalitat que presidia la col·laboració de les societats litigants, la participació singular que el Sr. Sanç ha ostentat dins de les dues societats i l'operació d'adquisició d'C per part d'una tercera societat i la posterior resolució del vincle contractual existent en unes condicions conflictives (vegeu per això les cartes que s'acompanyen). Aquest conjunt de factors, interpretats conjuntament, permeten entendre que les afirmacions que l'actora ha produït al llarg del procediment no poden ser automàticament qualificades de manifestacions de mala fe proferides amb voluntat de confondre el Tribunal, sinó que s'han d'entendre com el reflex d'una situació complexa, en què la conducta respectiva de les parts va anar evolucionant. Onzè.- Per acabar no ens podem estar de compartir les valoracions que el Tribunal de Batlles realitza quan considera contrari a tota lògica que, el pagament efectuat al Sr. Sanç atès la seva rellevància (500.000.- EUR) no quedés degudament documentat. En efecte, l'excepcional rellevància econòmica de l'operació fa del tot inversemblant que no existeixi cap suport documental acreditatiu del pagament. Així no s'ha incorporat ni un acord escrit que estableixi formalment l'obligació de satisfer els incentius, ni de cap instrucció interna de l'òrgan de govern d'A SA o d'C autoritzant l'operació, ni tampoc de cap prova bancària (ni tan sols l'extracte del compte corrent de la societat recurrent) que permeti verificar el trasllat efectiu dels fons a favor del beneficiari final, mancances totes elles que sigui dit de passada de ser cert el pagament que s'invoca constantment, resultarien incompatible amb els principis bàsics de gestió societària i responsabilitat corporativa que exigeix deixar una traça escrita en la comptabilitat de l'empresa de les operacions especialment quan tenen aquesta magnitud. En definitiva, l'absència de qualsevol mena d'evidència escrita o comptable que acrediti l'existència i execució del suposat pagament permet raonablement dubtar, no només la realitat de l'operació, sinó també la versemblança del relat de la part recurrent. Dotzè.- En atenció a tot el què s'ha exposat, escaurà desestimar el recurs d'apel·lació articulat confirmant íntegrament la resolució dictada per la Batllia i imposant a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada (art. 354.2 del CPC). En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil, Decisio DECIDEIX PRIMER.- DESESTIMAR el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal de la societat A SA contra la Sentència de 4 d'octubre del 2024 que confirmem íntegrament. SEGON.- Imposem a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada. Aquesta sentència és ferma i executiva. Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem. Subir Diccionario RAE