SENTÈNCIA Resum I.A. El tribunal superior de justícia d'Andorra, en sentència del 16 d'octubre de 2024, ha desestimat l'apel·lació presentada per la societat **ORG_0** contra la sentència de 12 de març de 2024, confirmant la decisió de primer grau. El cas tracta de la condició de càrrec de confiança del treballador **Sr. Farré** i la quantitat d'indemnització per acomiadament injustificat, hores extraordinàries, vacances no gaudides i altres haver laborals. El tribunal ha decidit que Farré no ostentava un càrrec de confiança, basant-se en la falta de facultats decisòries plenes i en la manca de comprovació de la seva autonomia i salari comparatiu. Per tant, s'ha confirmat la indemnització de 11 586,94 EUR, les hores extraordinàries de 23 604,59 EUR i les vacances de 99,95 EUR, amb els interessos corresponents, i s'ha rebut la petició d'alterar aquestes quantitats. Finalment, s'ha imposat a la part recurrent el pagament de les costes processals. Sentència Magistrats Alexandra Cornella Solà Vincent Aniére Carles Cruz Moratones PARTS: Apel·lant: ORG_0 Representant: Sra. Quesada Advocat: Sra. Sevillano Apel·lat: Sr. Farré Representant: Sra. Hoyos Advocat: Sr. Gálvez COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL: President: Sr. Vincent ANIÈRE Magistrats: Sr. Carles CRUZ MORATONES Sra. Alexandra CORNELLA SOLÀ OBJECTE: LABORAL: determinació condició de càrrec de confiança del treballador acomiadat de forma no causal. Requisits. Valoració probatòria. SENTÈNCIA 000190/2024 Andorra la Vella, 16 d'octubre del 2024. En nom del Poble Andorrà.- Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades. En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent la magistrada Sra. Alexandra CORNELLA SOLÀ, la qual expressa el parer del Tribunal. Antecedents de fet ANTECEDENTS DE FET 1.- En data 21 de novembre de 2023, la representació processal del senyor Farré interposà demanda laboral contra la societat ORG_0, tot sol·licitant l'abonament de la suma de 96.463,96 EUR (11.586,94 EUR en concepte d'indemnització per acomiadament injustificat i 84.877,02 EUR en concepte de reclamació per havers laborals meritats i no liquidats) més els interessos legals que es generessin. Quantitat que sol·licitava fos declarada i cotitzada a la CASS. Demanava també la seva condemna a abonar les costes processals, inclosos els honoraris d'advocat, procuradora, taxes judicials i qualsevol altra despesa. 2.- En data 12 de gener de 2024, la representació processal de la societat ORG_0 contestà la demanda articulada de contrari, tot sol·licitant la seva desestimació i la condemna de l'adversa a satisfer les costes judicials, inclosos els honoraris d'advocat i procurador. 3.- En data 12 de març de 2024, es va dictar Sentència amb entre altres, la següent part dispositiva: "PRIMER.- Estimar parcialment la demanda formulada per part del Sr. Farré contra la societat ORG_0." SEGON.- Condemnar a la societat ORG_0 a satisfer al Sr. Farré les quantitats següents: Complement de indemnització laboral: 11.586,94EUR bruts Hores extraordinàries: 23.604,59EUR bruts vacances generades i no gaudides: 99,95EUR bruts TERCER.- Incrementar les anteriors quantitats amb els corresponents interessos en els termes establerts al fonament de dret catorzè. QUART.- Les quantitats brutes resultants d'aquesta Sentència hauran de ser declarades i cotitzades a la Caixa Andorrana de Seguretat Social. CINQUÈ.- Condemnar en costes a la part demandada, incloses les derivades d'advocat i procurador. SISÈ.- Notificar la present resolució a les parts. Un cop esdevinguda la fermesa de la present resolució se'n trametrà una còpia a la Caixa Andorrana de Seguretat Social." 4.- Contra la mateixa ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal de la societat ORG_0 en considerar que la mateixa incorre en un error en la valoració de la prova. Succintament, entén acreditat que el senyor Farré ocupava un càrrec de confiança a l'empresa B. Considera al respecte que la Batllia efectua una estricta interpretació del terme càrrec de confiança en entendre que el senyor Farré, per poder-se considerar que gaudia de facultats decisòries plenes, hauria de poder negociar per sí mateix les condicions laborals dels diferents candidats i formalitzar, sense intervenció de cap altre membre de la cadena hotelera, els diversos contractes laborals relatius al personal de l'equip de cuina que dirigia. Explica l'apel·lant que aquesta no és la forma de funcionar de la societat defenent, ja que en el sí de la mateixa la presa de decisions era el resultat de la intervenció de diversos càrrecs. Cap d'ells no podia contractar de forma autònoma ni sense supervisió. A més també critica que es consideri que el senyor Farré no tenia facultats decisòries per haver de donar explicacions del seu dia a dia i traslladar les seves previsions horàries. Reconeix que aquest extrem era quinzenalment supervisat pel seu superior, però considera que aquest fet no és incompatible amb la seva condició de càrrec de confiança, que s'advera pel fet de què gestionava i organitzava esdeveniments culturals arreu de Catalunya, tasca que ja evidencia l'alt grau de confiança de l'empresa vers el treballador. Afegeix que el senyor Farré mai no va reclamar el pagament de cap hora extraordinària durant la vigència de la seva relació laboral, extrem que per la part apel·lant confirma la seva condició de càrrec de confiança. Considera també que no calia aportar els salaris d'altres càrrecs de confiança per poder determinar si el senyor Farré ostentava o no un càrrec de confiança, ja que el salari depenia en tot cas de la valoració de les tasques a desenvolupar. Afirma que les seves tasques consistien en el disseny de menús, planificació de la logística de la cuina, supervisió dels treballs dels altres cuiners, control de pressupost de cuina, entre altres que implicaven un elevat grau de confiança per part de l'equip directiu. Considera que el seu salari distava molt d'altres empleats que es trobaven en una escala jeràrquica inferior. Subsidiàriament, si es considerés acreditat que el senyor Farré no ocupava un càrrec de confiança, entén que no procedeix abonar-li l'import de 23.604,59 EUR en concepte d'hores extraordinàries per haver incorregut en error la resolució d'instància. Més subsidiàriament, entén que el Tribunal d'instància va errar en la seva quantificació, en no considerar que constitueixi prova suficient la declaració dels testimonis que van afirmar en la instància que el senyor Farré treballava entre 13 i 14 h diàries. Manifesta que el document de càlcul en què es fonamenta el senyor Farré no va ser mai tramés a la societat recurrent, que no en podia aportar res per quant els horaris del senyor Farré no eren objecte de control. Afirma que el senyor Farré modifica constantment la quantificació de les hores extraordinàries que reclama i per tant demana que el Tribunal les moduli, negant que les mateixes puguin quantificar-se en 687 durant l'any 2023, ja que suposa la realització de 14 h diàries durant tot l'any, extrem que no resulta creïble, interessant que es prenguin en compte les 217 hores extraordinàries per l'any 2023 reclamades per burofax, que obra al document 6 de la demanda. En reconèixer la resolució d'instància l'estimació parcial de les hores extraordinàries reclamades, incrementa la quantia satisfeta per la societat recurrent fins als 11.586,94 EUR en englobar com a part del salari variable les hores extres realitzades durant els darrers 12 mesos. Increment al que s'oposa per negar la realització d'hores extres per part del treballador. El mateix raonament efectua en relació a la suma que li reconeix en concepte de vacances, d'un import de 99,95 EUR. Demana la revocació de la Sentència d'instància pel que fa a la condemna en concepte d'hores extraordinàries i que s'estimi la consideració de càrrec de confiança del senyor Farré; la revocació de la condemna en concepte d'indemnització atès que no hi cap increment per variable per al seu càlcul; i la revocació de la condemna en concepte de vacances generades i no gaudides pel mateix motiu. Demana la desestimació total de la demanda, sense condemna en costes de la demandada en la instància. Subsidiàriament, sol·licita que per la determinació de la condemna al pagament de les hores extraordinàries es prenguin com a base i com a certes les 217 hores reclamades inicialment pel propi demandant en lloc de les 687 hores objecte de la condemna en la instància, quantificant per tant el seu import en la suma de 7.455,89 EUR, amb expressa condemna del demandant a satisfer les costes en la instància. 5.- La representació processal del senyor Farré s'oposa al recurs d'apel·lació interposat i demana la seva desestimació Fonaments de dret FONAMENTS DE DRET Primer.- L'objecte del present litigi consisteix en determinar la condició de càrrec de confiança o no del senyor Farré en la societat ORG_0 i, en el seu cas, l'import de la indemnització a satisfer-li per causa de l'acomiadament no causal del que fou objecte. La Sentència d'instància considera, en base a la doctrina fixada al respecte per aquesta Sala, quina conceptuació depèn de l'autonomia en el treball i de la retribució percebuda, que el senyor Farré no ostentava la consideració de càrrec de confiança. I no només perquè aquesta consideració no es plasmà en el contracte de treball atorgat amb la societat -no essent suficient que en el mateix s'identifiqués la seva funció com a "xef executiu"-, sinó perquè en el mateix s'establí una jornada mínima de 40 hores setmanals que, per necessitats organitzatives es fixava amb distribució irregular per semestres, no essent tampoc el còmput semestral un element exclusiu o identificador dels càrrecs de confiança. A més, la resolució d'instància també analitza la documentació obrant en autes de la que en ressurt la manca de capacitat decisòria del senyor Farré per contractar personal o d'establir les condicions laborals, ja que al respecte es limitava a informar als seus superiors o donar-los-hi la seva opinió. Així mateix, la resolució d'instància també considera que de la documentació d'autes es deriva la seva manca d'autonomia organitzativa i gestió del seu horari, ja que podia ser objecte de modificacions per part dels seus superiors o pel Departament de Recursos Humans (senyora VG). Considera, doncs, acreditat que el senyor Farré no disposava de plenes facultats decisòries ni de llibertat d'actuació, exigibles pels càrrecs de confiança. Considera també la resolució impugnada que la manca d'aportació dels salaris d'altres pretesos càrrecs de confiança per poder efectuar una comparativa amb el del senyor Farré o de la resta de cuiners que es trobaven per sota seu, només a ella, que en tenia la facilitat probatòria, l'ha de perjudicar. Conclou, doncs, que el senyor Farré no ostentava la condició de càrrec de confiança. Conseqüència d'aquesta conclusió és la determinació de la realització i quantificació de les hores extraordinàries, no podent-se considerar suficient per entendre que no es van efectuar el fet de que mai, durant, la relació laboral, no s'hagués reclamat el seu pagament. En base, novament a la nostra doctrina, relativa a què la prova de la realització de les hores extraordinàries correspon al treballador; que la manca de realització d'una planificació horària per part de l'empresari no permet considerar acreditada la seva realització; i que quan el treballador aporta una prova mínima i coherent acreditant que les va efectuar, correspondrà a l'empresari suportar les conseqüències de les seves carències de la normativa laboral; i prenent en compte també que la societat defenent no negava pròpiament la realització d'horaris que sobrepassaven les 40 h setmanals contractualment establertes, sinó que considerava que la caracterització del seu lloc de treball excloïa els paràmetres i límits propis de la jornada laboral ordinària i del còmput del seu excés com a hores extraordinàries; i la declaració dels testimonis a l'acte del judici oral; la resolució impugnada conclou que les seves jornades diàries sobrepassaven les 13 i 14 hores de treball. Realitat no contradita per l'empresa que no duia cap mena de planificació horària. També considera al respecte la resolució d'instància que malgrat no consti que els quadres aportats pel senyor Farré pels que es concreten els seus horaris fossin tramesos a l'empresa, el detall presentat amb la demanda li va permetre efectuar la seva pròpia quantificació. Considera també prescrita la reclamació de les hores extraordinàries anteriors al 21 de novembre de 2022 i entre les 21 de novembre de 2022 i l'1 de gener de 2023, estableix l'import prudencial de 3.4996,1 més altres 20.108,49 produïts entre l'1 de gener de 2023 i la finalització de la relació contractual. En relació a la indemnització reclamada, la Sentència dona per vàlida la reclamació de la part agent que ascendeix a 11.586,94 EUR, que es corresponen a 6.158,70 EUR (35,97 dies en concepte de compensació econòmica pendent de satisfacció i 5.428,24 EUR en concepte de preavís (17,27 dies), en considerar que hi cal englobar com a part del salari variable les hores extres realitzades durant els darrers 12 mesos. Igual consideració efectua en relació a l'import de les vacances pendents de gaudiment, ja que l'empresa no va tenir en compte les hores extres realitzades durant els darrers 12 mesos com a part del salari variable que cal prendre en consideració per efectuar el càlcul. Per contra, desestima la reclamació sobre festius treballats i la reclamació en concepte d'allotjament, per ja trobar-se liquidats. A més estableix que els havers laborals reclamats generaran interessos al doble del tipus legal a comptar del 27 de setembre de 2023, i la indemnització els interessos al tipus legal des de la mateixa data. Segon.- No és discutit que en data 5 d'abril de 2022, les part van atorgar el contracte laboral que obra al foli 38 i ss., pel que es contractava al senyor Farré en qualitat de xef executiu, s'establia una jornada laboral de 40 hores setmanals que podien ser objecte d'una distribució irregular que es faria en còmput semestral. Es pactava un salari de 3.625 EUR bruts mensuals i 1 dia de descans setmanal. En data 26 de setembre de 2023 es va produir el seu acomiadament no causal, per raó del qual la societat contractant li efectuà una primera liquidació d'un import de 9.430,22 EUR (folis 54 i ss) i, davant la disconformitat del treballador, una segona, complementària de la primera, d'un import de 10.731,21 EUR, ascendint globalment a la suma de 20.161,43 EUR. La discussió entre les parts radica en la condició de càrrec de confiança del senyor Farré, afirmada per la societat contractant i negada pel treballador, en tenir incidència en la meritació del cobrament de les hores extraordinàries generades durant la vigència de la relació laboral. Tercer.- La discussió es centra en el contingut de l'article 54 de la Llei 31/18 de relacions laborals, que estableix literalment: "1. Jornada legal ordinària: a) En totes les empreses públiques, parapúbliques i privades, siguin de la naturalesa que siguin, la jornada legal ordinària de treball per als assalariats és de 40 hores setmanals de treball efectiu. b) Sempre i en tot cas, el règim de la jornada legal ordinària de treball s'entén sense perjudici de qualsevol altra jornada més favorable per a la persona assalariada, que pugui establir-se per disposició legal o bé per acord o conveni col·lectiu d'empresa, o mitjançant pacte entre l'empresa i la persona assalariada. c) L'empresa pot ordenar modificacions de l'horari de treball per raons tècniques, organitzatives o productives, però ho ha de comunicar a la persona assalariada amb un preavís de set dies naturals, llevat de casos d'emergència o de força major. 2. Exclusions: Resten exclosos del règim de jornada legal establert, de les jornades especials en còmput anyal de l'article 55, de les obligacions de control que disposa l'article 59 i del règim de descans diari de l'article 60: a) Els directors o gerents i, en general, els càrrecs de confiança de les empreses, els quals per la naturalesa del seu treball no poden estar subjectes a una estricta limitació de la jornada. El personal directiu i els càrrecs de confiança han de respectar, però, el descans setmanal mínim d'una jornada completa. S'entén per personal directiu o càrrecs de confiança, les persones que exerceixen facultats decisòries plenes en l'àmbit de l'activitat empresarial concreta que se'ls encomana i desenvolupen unes funcions caracteritzades per la llibertat d'actuació, la plena responsabilitat i la remuneració que perceben. b) Els assalariats del sector sanitari o sociosanitari que realitzen guàrdies d'atenció continuada, i les persones empleades en el servei domèstic, els vigilants de nit i el servei de porteria quan tinguin fixat el domicili en el mateix lloc de la prestació, que han de respectar, però, el descans setmanal mínim d'una jornada completa." I es centra en aquest article precisament perquè el mateix exclou del règim de jornada legal ordinària als càrrecs de confiança, del que es deriva que els mateixos no se'ls considera subjectes a una estricta limitació de la seva jornada laboral, no podent en conseqüència considerar que el major temps de dedicació a la seva activitat laboral generi l'obligació de pagament d'hores extraordinàries a l'empresari. Com bé refereix la resolució d'instància, hem tingut ocasió de poder manifestar-nos en diferents ocasions en relació a la noció de càrrec de confiança. Així hem posat de relleu en la Sentència de data 22 de desembre de 2020, rotlle 247/2020: "La societat recurrent sosté que la pròpia activitat a càrrec del treballador exigia que el seu treball no es trobés sotmès a una concreta limitació horària, d'on fluiria que la prestació de treball pactada fos la pròpia d'un càrrec de confiança. Aquesta afirmació resulta errònia. El que caracteritza les funcions del director o càrrec de confiança no és l'extensió horària del treball realitzat, sinó la qualitat i naturalesa de l'activitat desenvolupada. En el concret supòsit examinat, la prestació a càrrec de l'assalariat acumulava dos tipus de funcions diverses (comercials i recepció), sense que cap d'aquestes sigui pròpia a les d'un càrrec de confiança. Quant al darrer criteri característic del càrrec de confiança, tractant-se de la seva retribució, tampoc els emoluments percebuts avalen la conclusió de que la prestació laboral examinada s'encabís en el supòsit exclusiu de la jornada de treball contemplada en l'art. 57.2 del CRL. El Sr. R percebia un salari fix (1.500.- EUR nets mensuals) al qual s'afegia unes primes o ràpels a alçada del 50% aplicat sobre les comissions globals que les empreses col·laboradores podien pagar a la societat demandada per la comercialització dels productes que integraven els pacs efectuats pel treballador (pel període treballat van ascendir a 5.004,71.- EUR nets anuals, equivalents a 417.- EUR mensuals). Si bé el salari global net resultant (1.914.- EUR) sigui substancialment superior al salari mínim, el mateix es inferior al salari mig que l'any 2016 es va situar en 2.041,35.- EUR (vegi's per això el Decret de 30-1-2017 pel qual es fa públic el salari global mensual mitjà cotitzat pel conjunt de persones assalariades a la Caixa Andorrana de Seguretat Social de l'any 2016 -BOPA núm. 7 any 2017). En conseqüència, a partir del moment en que la retribució fixada resulta inferior al salari mig cotitzat pel conjunt de persones assalariades a la CASS, la remuneració no pot entendre's que sigui la pròpia a un càrrec de confiança. Pel que es refereix al fet que el treballador no reclamés cap mena d'hora extraordinària en el llistat de queixes que realitzava en el seu correu electrònic de 21-4-2016, aquesta circumstància no equival a un reconeixement inequívoc de la tesis sostinguda per l'empresari: la condició de càrrec de confiança requereix que els requisits que el vertebren es trobin reunits, i aquests en el cas examinat no concorren. Havent afegit encara en la Sentència de data 18 de gener de 2024, rotlle TSJC-199-23: "Primer.- Sigui sota l'imperi del Reglament Laboral (STJC 239/04 del 14-04-2005), de la Llei sobre el contracte de treball (TSJC 277/08 del 12-02-2009), o sota l'imperi de l'article 57.2 a) CRL aplicable a la relació d'autes, o sota l'imperi de l'actualment vigent article 54.2 a) LRL, sempre els càrrecs de confiança s'han vist exclosos del règim legal de còmput de les hores de la jornada de treball. L'article 57.2 a) CRL disposava : "2. Exclusions Resten exclosos del règim de jornada legal establert, de les jornades especials en còmput anyal de l'article 58, de les obligacions de control que disposa l'article 63 i del règim de descans diari de l'article 64: a) Els directors o gerents, i en general, els càrrecs de confiança de les empreses, els quals per la natura de llur treball no poden estar subjectes a una estricta limitació de la jornada. Han de respectar, però, el descans setmanal mínim d'una jornada completa. S'entén per personal directiu o càrrec de confiança el que exerceix facultats decisòries plenes en l'àmbit de l'activitat empresarial concreta que se li encomana i ocupa un lloc de treball caracteritzat per la llibertat d'actuació, la plena responsabilitat i la remuneració.". La jurisprudència de la Sala ( veure TSJC 17/14 del 27-05-2014, 46/2018 del 29-05-2018, 369/18 del 24-01-2019, 59/19 del 27-09-2019, 247/2020 del 22-12-2020, i 378-21 del 04-03-2022) ha pogut precisar que els dos criteris rectors que són l'autonomia i el salari són cumulatius (si bé en la ja citada sentència del TSJC 277/08 del 12-02-2009 es va precisar que un salari moderat s'havia de confrontar amb la talla de l'empresa i en la del 24-01-2019 que s'havia de comparar amb els altres salaris de l'empresa) ; que els òrgans judicials havien de determinar la real natura de la tasca desenvolupada sense limitar-se a les qualificacions donades per les parts ; que les facultats decisòries plenes impliquen el poder de prendre decisions de les quals es pot derivar obligacions per l'empresa ; que un cert marge d'autonomia no era equivalent al fet de gaudir de facultats decisòries plenes; que l'autonomia i la llibertat d'actuació immediata no eren contradictòries amb la supervisió o control posterior d'un superior ; que en certes condicions que l'obligació de fitxar no era contradictòria amb la llibertat organitzativa, finalment que no és l'extensió horària exigida per l'empresa sinó la qualitat i la naturalesa de l'activitat duta a terme que són determinants L'aplicació d'aquesta nostra jurisprudència al cas d'espècie ens aboca a analitzar si el senyor Farré exercia facultats decisòries plenes en l'àmbit de la seva activitat empresarial, si ocupava un lloc caracteritzat per la llibertat d'actuació, la plena responsabilitat i la remuneració. I no només això, sinó que cal que dels dos criteris que es consideren bàsics com són l'autonomia i el salari, siguin cumulatius. I de l'anàlisi de la prova practicada en la instància, quina valoració probatòria compartim amb el Batlle d'instància, es deriva que el senyor Farré no gaudia d'autonomia per vincular a l'empresa, únicament donava la seva opinió; en relació al salari, la manca de prova no ha permès poder valorar si el mateix era superior o no al de la resta de cuiners de la societat, tot i la facilitat probatòria de la part defenent al respecte. I encara, que el senyor Farré tampoc disposava d'autonomia per organitzar de motu proprio la seva jornada laboral -i això malgrat que una supervisió de la mateixa per un superior no seria suficient per contradir la seva qualitat de càrrec de confiança, perquè en no donar-se la resta d'elements mencionats, aquesta no ha restat acreditada. Quart.- Pel que fa a la realització d'hores extraordinàries per part del senyor Farré, la resolució d'instància també efectua una completa aplicació de la nostra doctrina relativa a la càrrega probatòria de la seva realització i a les conseqüències de la manca de realització d'un llibre de planificació horària per part de l'empresari. En aquest cas, el treballador va poder aportar prova, a través de diferents testificals, tant les efectuades a la seva instància com de la part contrària, de la realització de jornades d'entre 13 i 14 hores diàries. Hores que mai no li foren abonades i que ell mai no va reclamar, no essent suficient -com bé diu la Sentència recorreguda-, la seva manca de reclamació per determinar-ne la seva no realització. Al contrari, la seva manca de reclamació prèvia ha comportat que una bona part de les hores reclamades per aquest conceptes s'hagin considerat prescrites per la resolució d'instància, sense que l'import fixat prudencialment per la resolució recorreguda, per l'any 2022 hagi estat impugnat. En aquest supòsit, el conjunt de les testificals practicades ha de considerar-se suficient per considerar acreditada la realització de les hores reclamades, ja que cap dels testimonis ho posa en dubte, ben al contrari, ho afirmen; la part recurrent no ho nega -tot i considerar que en ser un càrrec de confiança no li són d'aplicació-; ni tampoc aporta una planificació horària que li permeti contradir les afirmacions del treballador, que a més va poder contestar adequadament, com es deriva de l'escrit de contesta de la instància. Arribats a aquest punt hem d'afegir encara en aquell moment la part defenent hauria pogut introduir les pretensions que, a títol subsidiari invoca per primera vegada en aquesta alçada, com són: la pretesa compensació entre les hores extraordinàries efectuades i els dies en què no va assistir a la feina; la constant modificació de la quantificació de les hores extraordinàries reclamades; i la diferent quantificació de les hores que va efectuar en el burofax previ a l'inici de la reclamació judicial. Pretensions que, com hem dit, en haver estat introduïdes per primera vegada en aquesta alçada vulneren el principi "pendente apellatione nihil innovetur" i, per tant, no poden ser objecte de valoració. Tot i així, no podem deixar de posar de relleu, en relació a la pretesa compensació de les hores extraordinàries amb temps de descans del treballador, previst a l'article 58.2 de la Llei laboral vigent, que la part n'efectua un argument genèric, en el que ni tan sols s'exposa la quantitat d'hores extraordinàries que s'haurien compensat. Cinquè.- Procedeix, en conseqüència, confirmar la resolució d'instància en tots els seus extrems, també en la quantificació efectuada, que en cap cas ha estat discutida. Sisè.- La desestimació del recurs d'apel·lació interposat ha de comportar la imposició a la part recurrent del pagament de les costes processals ocasionades en aquesta alçada, de conformitat amb el contingut de l'article 354.2 del Codi de procediment civil. En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil, Decisio DECIDEIX PRIMER.- DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la societat ORG_0 contra la Sentència dictada en data 12 de març de 2024 pel senyor Batlle d'instància, que confirmem. SEGON.- IMPOSAR el pagament de les costes processals ocasionades en aquesta alçada a la part recurrent. Aquesta sentència és ferma i executiva. Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem. Subir Diccionario RAE