Llei LBOT — Korpus · Korpus

Article 23— Interès moratori

1 décision

1. L’interès moratori és una obligació accessòria generada pel retard en: a) El pagament del deute tributari per part de l’obligat tributari o del subjecte infractor. b) El pagament d’una devolució tributària per part de l’Administració. Tant en els supòsits de les devolucions tributàries a què té dret l’obligat tributari a què es refereix l’article 29, com en els que s’assenyalen en l’article 30 de devolució d’ingressos indeguts, inclosos els que poguessin produir-se com a conseqüència del previst a l’article 82, tenint en compte el regulat en l’article 145. 2. L’interès moratori és el que s’estableixi per cada any en la Llei del pressupost general, excepte si una altra llei disposa una altra cosa. 3. L’interès moratori s’exigeix, entre altres, en els casos següents: a) Quan s’acaba el termini establert per al pagament en període voluntari d’un deute resultant d’una liquidació practicada per l’Administració, o de l’import d’una sanció, sense que l’ingrés s’hagi efectuat. b) Quan s’acaba el termini establert per presentar una autoliquidació o una declaració si en resulta quota sense que hagi estat presentada o havent estat presentada incorrectament, llevat del que disposa l’article 24 relatiu a la presentació de declaracions extemporànies tant sense requeriment previ com amb requeriment previ. c) Quan se suspèn l’execució d’un acte administratiu de liquidació, excepte en el cas de recursos contra sancions, durant el temps que transcorri fins a l’acabament del termini de pagament en període voluntari obert amb la notificació de la resolució que exhaureixi la via administrativa. d) Quan se sol·licita l’ajornament, el fraccionament del deute tributari, o un altre tipus de pròrroga que es pugui determinar legalment o reglamentàriament. e) Quan s’iniciï el període de constrenyiment, llevat del que es disposa a l’article 106. f) Quan l’obligat tributari hagi obtingut una devolució improcedent. 4. En el cas del cobrament improcedent d’una devolució, els interessos moratoris s’exigeixen a partir de la data en què l’obligat tributari hagi obtingut la devolució esmentada. 5. L’interès moratori és exigible fins al moment en què l’obligat tributari regularitzi la seva situació amb l’Administració i es calcularà sobre l’import no ingressat en el seu termini o sobre l’import de la devolució cobrada indegudament. No s’exigeixen interessos moratoris a l’obligat tributari o al subjecte infractor en els casos d’incompliment per part de l’Administració dels terminis fixats per llei o qualsevol altra norma reglamentària, per causa imputable a l’Administració, durant el temps que duri aquest incompliment. 6. Quan sigui necessari dictar una nova liquidació en substitució d’una anterior anul·lada per resolució administrativa o judicial, s’exigirà l’interès moratori sobre l’import de la nova liquidació. En aquests casos la data d’inici i la data final del còmput de l’interès moratori seran les mateixes que les de la liquidació anul·lada. 7. Excepte en els casos en que es disposi el contrari en les lleis corresponents a cada un dels impostos o en aquesta mateixa Llei, l’interès moratori a que té dret l’obligat tributari començarà a comptar-se a partir de transcorreguts dos mesos des que es sol·liciti la devolució de l’ingrés corresponent.

▸Jurisprudence & doctrine citant cet article (1)

Tribunal Superior de Justícia d’Andorra· 18 juil. 2024

Aucun commentaire de doctrine indexé pour cet article à ce jour.

Article 24— Recàrrecs per presentació extemporània de la declaració o autoliquidació

1. Els recàrrecs són prestacions accessòries que han de satisfer els obligats tributaris com a conseqüència de la presentació d’autoliquidacions o declaracions fora de termini, amb requeriment previ o sense, quan impliquin el pagament del deute tributari. 2. Quan els obligats tributaris presenten fora de termini les declaracions o les autoliquidacions de forma voluntària sense requeriment previ, s’apliquen els recàrrecs següents, en funció del temps transcorregut entre la data d’acabament del termini per pagar el deute tributari i la data de presentació de les declaracions o autoliquidacions: a) Si ha transcorregut menys de dos mesos, el recàrrec és del 2% de l’import ingressat fora de termini. b) Si ha transcorregut entre dos i dotze mesos, el recàrrec és del 5% de l’import ingressat fora de termini. c) Si han transcorregut més de dotze mesos, el recàrrec és del 10% de l’import ingressat fora de termini. 3. Quan els obligats tributaris presenten les declaracions o les autoliquidacions havent rebut un requeriment previ per presentar-les, s’aplica el recàrrec del 15% sempre que es declari o s’autoliquidi el que correspongui dintre dels terminis que s’estableixin en el requeriment. Als efectes d’aquest article, es considera requeriment previ qualsevol actuació administrativa efectuada per la qual es requereix formalment la presentació de la declaració o de l’autoliquidació. 4. El recàrrec esmentat es calcula sobre l’import ingressat fora de termini resultant de les autoliquidacions o sobre l’import de la liquidació derivada de les declaracions extemporànies i exclou les sancions que s’hagin pogut exigir i els interessos moratoris meritats fins a la presentació de l’autoliquidació o la declaració. 5. No obstant l’apartat 4 anterior, si la presentació de l’autoliquidació o la declaració s’efectua una vegada transcorreguts sis mesos des de la fi del termini establert per a la presentació o hi ha requeriment previ per part de l’Administració, s’exigeixen interessos moratoris i les sancions que s’escaiguin. En el primer cas, pel període transcorregut des de l’endemà del període de sis mesos posteriors a l’acabament del termini establert per a la presentació fins al moment en què l’autoliquidació o la declaració s’hagi presentat. Si hi ha hagut requeriment previ, els interessos moratoris es meriten pel temps transcorregut des de l’endemà de l’acabament del termini establert per a la presentació fins al moment en què l’autoliquidació o la declaració s’hagi presentat. 6. Quan els obligats tributaris no efectuïn l’ingrés ni presentin sol·licitud d’ajornament, fraccionament o compensació en el moment de la presentació de l’autoliquidació extemporània, la liquidació administrativa que sigui procedent per recàrrecs i interessos moratoris derivada de la presentació extemporània segons el que disposen els apartats anteriors no impedeix l’exigència dels recàrrecs i els interessos del període executiu que corresponguin sobre l’import de l’autoliquidació i dels recàrrecs i interessos derivats de la presentació extemporània. 7. Perquè sigui aplicable el que disposa aquest article, les autoliquidacions extemporànies han d’identificar expressament el període impositiu de liquidació al qual es refereixen i han de contenir únicament les dades relatives al període esmentat. A les quantitats ingressades fora de termini en una autoliquidació a la qual no corresponguin no se’ls aplica el règim de recàrrecs, sense perjudici de les sancions que corresponguin, si escau, a les infraccions comeses. 8. El pagament de les quantitats degudes en el termini de període voluntari però fet mitjançant un model o davant d’una administració incorrecta, no comporta la imposició de recàrrecs ni de sancions.

Article 27— Drets i garanties de l’obligat tributari

Els obligats tributaris són titulars dels drets següents en les seves relacions de naturalesa tributària: a) Dret a ser informats i assistits per l’Administració en l’exercici dels seus drets i en el compliment de les seves obligacions tributàries, incloses les declaracions i autoliquidacions tributàries. b) Dret a obtenir una resolució expressa per part de l’Administració en relació amb tots els procediments iniciats d’ofici o bé a instància de l’obligat tributari. c) Dret a què els procediments administratius es desenvolupin en terminis que no alterin el funcionament normal de les seves activitats. Aquests terminis s’han d’establir reglamentàriament. d) Dret a conèixer, en qualsevol moment del desenvolupament, l’estat de tramitació dels procediments de què siguin part o, si no en són part, dels procediments dels quals puguin provar un interès directe i legítim. e) Dret a conèixer la identitat de les persones responsables de les actuacions i els procediments tributaris en què són part o interessats. f) Dret a sol·licitar a l’Administració certificació i còpia de les declaracions, autoliquidacions, o comunicacions que hagin presentat; a obtenir còpia segellada dels documents que hi hagin presentat, sempre que els aportin conjuntament amb els originals per a la seva confrontació; i a la devolució dels originals dels documents esmentats, si no han de pertànyer a l’expedient. g) Dret a no aportar els documents ja presentats i que es trobin en poder de l’Administració, sempre que indiquin el dia i el procediment en què els van presentar. h) Dret a obtenir les devolucions derivades de la normativa de cada tribut i les devolucions dels ingressos indeguts que siguin procedents i també els ingressos realitzats degudament però que es declarin improcedents en virtut de qualsevol procediment tributari o judicial. En tots els casos, amb abonament de l’interès moratori que correspongui. i) Dret, en els termes previstos legalment, al caràcter reservat de les dades, els informes o els antecedents obtinguts per l’Administració, que no poden ser cedits o comunicats a tercers, excepte en els supòsits establerts a les lleis. j) Dret a ser tractats amb el respecte i la consideració deguts pel personal al servei de l’Administració. k) Dret a què les actuacions de l’Administració es duguin a terme de la manera menys costosa possible, sempre que no perjudiqui el compliment de les obligacions tributàries, d’acord amb les disposicions legals i reglamentàries que corresponguin. l) Dret a formular al·legacions i a aportar documents que siguin tinguts en compte pels òrgans competents a l’hora de redactar la proposta de resolució corresponent. m) Dret a ser escoltats en el tràmit d’audiència o en qualsevol moment respecte de qualsevol tràmit administratiu, en els termes previstos a les lleis, els reglaments i la resta de l’ordenament. n) Dret a ser informats, a l’inici de les actuacions de comprovació o inspecció, sobre la seva naturalesa i abast, sobre els seus drets i les seves obligacions en el decurs d’aquestes actuacions, i que aquestes actuacions es desenvolupin en els terminis establerts a les lleis. o) Dret al reconeixement dels beneficis o dels règims fiscals que resultin aplicables. p) Dret a formular queixes i suggeriments en relació amb el funcionament de l’Administració tributària. q) Dret a què les manifestacions amb rellevància tributària dels obligats tributaris es recullin a les diligències esteses en els procediments tributaris. r) Dret a presentar davant l’Administració la documentació que estimin convenient i que pugui ser rellevant per a la resolució del procediment tributari que s’estigui desenvolupant. s) Dret a obtenir còpia dels documents que integrin l’expedient administratiu, un cop posat de manifest, en els termes previstos en la present Llei. t) Dret a la devolució dels costos de garanties que hagi assumit en els procediments administratius o judicials de caràcter tributari, per tal de suspendre l’execució d’un acte o per ajornar o fraccionar el pagament d’un deute, si l’acte o deute esmentat és declarat totalment o parcialment improcedent per sentència o resolució administrativa ferma, amb abonament de l’interès moratori sense necessitat d’efectuar requeriment a l’efecte, així com a la reducció proporcional de la garantia aportada en els supòsits d’estimació parcial del recurs o de la reclamació interposada.

Article 31— Classes d’obligats tributaris

Són obligats tributaris les persones físiques o jurídiques i les entitats a qui les lleis particulars de cada tribut imposen el compliment de les obligacions tributàries. També tenen la consideració d’obligats tributaris quan una llei particular així ho estableixi, les societats civils, les herències jacents, les comunitats de béns i totes les entitats o els patrimonis autònoms que malgrat no tenir personalitat jurídica constitueixen una unitat econòmica separada susceptible d’imposició. Els obligats tributaris ho són: 1. A títol de deutors directes, en els casos següents: a) El contribuent és l’obligat tributari que realitza el fet generador determinat per la llei. Les lleis particulars de cada tribut fixen els casos en què aquests obligats tributaris poden o han de transferir les quotes de tributació a terceres persones. b) El substitut del contribuent és l’obligat tributari que per imposició de la llei està obligat, en lloc d’aquell, a complir les prestacions materials i formals de l’obligació tributària. El substitut pot exigir del contribuent l’import de les obligacions tributàries, tret que la llei assenyali una altra cosa. c) El qui està obligat a realitzar una retenció o un pagament a compte o a favor de les finances públiques de quantitats pagades subjectes a tributació i els qui, segons les lleis particulars de cada tribut, han de realitzar ingressos a compte de deutes tributaris, tant propis com aliens. d) L’obligat a qui les normes tributàries imposen l’obligació de suportar retencions o repercussions. e) El subjecte infractor de normes tributàries per les sancions pecuniàries que se li imposin. 2. A títol de deutors indirectes, en els casos d’incompliment dels deutors directes: a) Els responsables solidaris i subsidiaris. b) Els adquirents de béns afectats per la llei al compliment de deutes tributaris. c) Els successors dels obligats tributaris. 3. A títol de deutors tercers, altres obligats sotmesos per llei al compliment de deures de naturalesa tributària.

Article 34— Responsables solidaris

1. Són responsables solidaris del deute tributari les persones i les entitats següents: a) Les que col·laborin activament en la comissió d’una infracció tributària. La seva responsabilitat s’estén també a la sanció. b) Els partícips o cotitulars de les herències jacents, les comunitats de béns i d’altres entitats sense personalitat jurídica, en proporció a les seves participacions respectives, respecte a les obligacions tributàries de les entitats esmentades. En aquest cas, també responen per les eventuals sancions imposades. 2. També són responsables solidaris del pagament del deute tributari pendent i, si és el cas, de les sancions tributàries, inclosos els recàrrecs i l’interès moratori que resulti exigible, quan sigui procedent, fins a l’import del valor dels béns o drets que l’Administració tributària hagi pogut embargar o disposar, i sense perjudici de la possible responsabilitat penal, les persones següents: a) Les que causin l’ocultació de béns o drets de l’obligat al pagament o hi col·laborin. b) Les que per dol, culpa o negligència incompleixin les ordres d’embargament. c) Les que, amb coneixement de l’embargament, de la mesura cautelar o de la constitució d’una garantia, col·laborin en la disposició dels béns o drets embargats, o de l’objecte de mesura cautelar o garantia, o la consentin. d) Les persones o entitats dipositàries dels béns del deutor que, un cop han rebut la notificació de l’embargament d’aquests béns, col·laboren en la disposició dels béns esmentats o la consenten. 3. També són responsables solidàries les persones o entitats que tinguin el control efectiu, directe o indirecte, total o parcial, de persones jurídiques que hagin estat creades o utilitzades de forma abusiva per eludir la responsabilitat patrimonial davant l’Administració. En aquest cas, l’Administració ha de provar i motivar l’existència d’abús de la norma tributària, d’acord amb l’article 13. 4. Les lleis en general i en particular les de cada tribut poden establir altres supòsits de responsabilitat solidària, diferents dels previstos anteriorment. 5. El procediment per declarar la responsabilitat solidària es regula reglamentàriament.

Article 38— Capacitat d’obrar i representació

1. Tenen capacitat d’obrar en l’ordre tributari, les persones físiques i jurídiques que la tinguin conforme al dret. 2. Les persones jurídiques actuen per mitjà de les persones que exerceixin, en el moment en què es produeixin les actuacions tributàries corresponents, la seva administració, ja sigui de manera individual o formant part de l’òrgan a qui correspongui aquesta administració, bé sigui per disposició legal bé sigui per acord adoptat vàlidament. 3. Els obligats tributaris amb capacitat d’obrar poden actuar mitjançant representant, amb el qual es mantenen les actuacions administratives successives, si no es fa cap manifestació en sentit contrari. La representació dels obligats tributaris es determinarà reglamentàriament. 4. Els obligats tributaris que no tinguin capacitat d’obrar actuen per mitjà dels seus representants legals. 5. Per als procediments d’aplicació dels tributs, per interposar recursos o desistir-ne, renunciar a drets, assumir o reconèixer obligacions en nom de l’obligat tributari, sol·licitar devolucions d’ingressos indeguts i per actuar en la resta de supòsits en què sigui necessària la signatura de l’obligat tributari, cal acreditar-ne la representació amb poder mitjançant document públic o privat amb signatura legitimada notarialment o compareixença davant l’òrgan administratiu competent, o amb el model normalitzat aprovat a aquest efecte. Per als actes de tràmit es presumeix que està concedida la representació. 6. La manca o insuficiència del poder no impedeix que es consideri realitzat l’acte de què es tracti, sempre que s’acompanyi o s’esmeni en el termini de deu dies, que ha de donar a aquest efecte l’òrgan administratiu, o que es pugui provar coneixement o anuència de l’obligat tributari amb la representació de fet. 7. En els casos d’herències jacents, fundacions, comunitats de béns i d’altres entitats sense personalitat jurídica, té la representació qui l’exerceixi, sempre que resulti acreditada de forma fefaent; si no es designa representant, es considera com a tal qui exerceixi la gestió o direcció de l’entitat; i si no n’hi ha, qualsevol dels membres o partícips de l’entitat. 8. Quan es presenti per mitjans telemàtics qualsevol document o declaració davant l’Administració tributària, el presentador ha d’actuar amb la representació que sigui necessària per a cada supòsit. L’Administració tributària pot requerir l’acreditació de la representació esmentada en qualsevol moment. 9. Als efectes de les seves relacions amb l’Administració tributària, els obligats tributaris que no resideixen al Principat d’Andorra han de designar un representant persona física o jurídica amb residència en territori andorrà quan actuïn a Andorra per mitjà d’un establiment permanent, o quan ho estableixi expressament la normativa tributària. Aquesta designació s’ha de comunicar a l’Administració tributària en els termes que la normativa del tribut assenyali. El nomenament d’un representant no supleix l’obligació d’obtenir un NRT per part de l’obligat tributari no resident, llevat que la llei pròpia de cada tribut estableixi el contrari. 10. Quan el representant fiscal tramiti per l’obligat tributari al que representa les devolucions tributàries dels articles 29 i 30, l’abonament es realitzarà directament a l’obligat tributari.

Article 39— Domicili a efectes tributaris

1. El domicili fiscal és el lloc de localització de l’obligat tributari en les seves relacions amb l’Administració tributària. 2. A efectes tributaris el domicili es determina de la manera següent: a) Per a les persones físiques residents al Principat d’Andorra, el domicili fiscal és el domicili habitual. L’Administració tributària pot considerar que a efectes fiscals és domicili de les persones físiques que desenvolupin activitats econòmiques el lloc on sigui efectivament centralitzada la gestió administrativa i la direcció de les activitats desenvolupades. b) Per a les persones jurídiques residents, el domicili fiscal és el domicili social, sempre que hi siguin efectivament centralitzades la seva direcció i gestió. Altrament, ho és el domicili dins del Principat d’Andorra on radiquin efectivament la direcció o gestió esmentades. c) Per a les societats civils, herències jacents, comunitat de béns i totes aquelles entitats o patrimonis autònoms residents que malgrat no tenir personalitat jurídica constitueixen una unitat econòmica separada susceptible d’imposició, el domicili fiscal és el domicili social, sempre que hi siguin efectivament centralitzades la direcció i la gestió. Altrament, ho és el domicili dins del Principat d’Andorra on radiquin efectivament la direcció o gestió esmentades. 3. Els obligats tributaris no-residents fiscals en el territori andorrà tenen el seu domicili fiscal, a l’efecte del compliment de les seves obligacions tributàries, a Andorra: a) Quan operin a Andorra a través d’un establiment permanent, al lloc on radiqui la gestió administrativa efectiva i la direcció de l’empresa en el territori andorrà. b) Quan obtinguin rendes derivades de béns immobles, en el domicili fiscal del representant i, si no n’hi ha, al lloc de situació de l’immoble corresponent. c) En els casos restants, en el domicili fiscal del representant o, si no n’hi ha, en el del retenidor o el del responsable solidari. 4. L’Administració tributària pot exigir a l’obligat tributari que declari el seu domicili als efectes d’aquesta Llei. La manca de designació, a banda de les sancions que escaiguin, no impedeix l’aplicació dels tributs d’acord amb aquesta Llei. Quan un obligat tributari canviï de domicili, ho ha de posar en coneixement de l’Administració en el termini d’un mes, mitjançant el model de formulari normalitzat aprovat a aquest efecte. El canvi de domicili no produeix efectes davant de l’Administració fins que no es presenta aquesta declaració. L’Administració pot rectificar el domicili tributari dels obligats tributaris mitjançant la comprovació pertinent.

Article 53— Ajornament i fraccionament del pagament

1. El pagament ha de comprendre l’import total del deute tributari perquè produeixi l’efecte d’extingir l’obligació tributària. Això no obstant, l’obligat tributari pot sol·licitar l’ajornament o el fraccionament del deute tributari, tant en període voluntari com de constrenyiment, amb oferta de garantia, quan la seva situació economicofinancera li impedeixi efectuar, de forma transitòria, el pagament en els terminis establerts. No poden ser objecte d’ajornament o fraccionament els deutes tributaris corresponents a obligacions tributàries que hagin de complir el retenidor o l’obligat a realitzar ingressos a compte, excepte en els supòsits excepcionals admesos per la norma tributària. 2. L’ajornament o el fraccionament comporten la meritació de l’interès moratori sobre les quantitats ajornades o fraccionades. 3. La sol·licitud d’ajornament o fraccionament en període voluntari impedeix l’inici del període de constrenyiment. En qualsevol moment abans de l’execució de l’embargament, es pot sol·licitar l’ajornament o el fraccionament, i es poden oferir com a garantia els mateixos béns embargats. 4. El procediment de sol·licitud d’ajornament o fraccionament s’ha de determinar reglamentàriament. 5. En cas d’ajornament i un cop vençut el termini atorgat, la falta de pagament determina: a) En període voluntari, l’exigència immediata per via de constrenyiment de la part del deute ajornat que ha esdevingut impagat. b) En període de constrenyiment, la represa del procediment executiu. 6. En cas de fraccionament, la falta de pagament d’un sol termini determina: a) En període voluntari, l’exigència immediata per via de constrenyiment de les quantitats vençudes; si aquestes quantitats no s’ingressen, es consideren vençuts la resta de terminis pendents, els quals, així mateix, s’exigeixen per via de constrenyiment. b) En període de constrenyiment, la represa del procediment executiu en relació amb els terminis pendents. 7. En el supòsit d’incompliment reiterat, l’Administració considera vençuda la totalitat del deute fraccionat i exigeix a l’obligat tributari el pagament per la via de constrenyiment. A aquest efecte, es considera incompliment reiterat la falta de pagament per part de l’obligat tributari de dues o més fraccions del deute, tant de forma consecutiva en el temps com de forma no consecutiva.

Article 54— Terminis i còmput de prescripció

1 décision

1. Prescriuen al cap de tres anys els drets i les accions següents: a) El dret de l’Administració a comprovar o determinar el deute tributari mitjançant la liquidació oportuna. b) L’acció per imposar sancions tributàries. c) El dret a sol·licitar, i en el seu cas obtenir, les devolucions derivades de la normativa de cada tribut i les devolucions d’ingressos indeguts. d) El dret de l’Administració a exigir el pagament dels deutes tributaris liquidats i autoliquidats. e) El dret de l’Administració a exigir el pagament de les sancions tributàries. 2. El termini de prescripció comença a comptar, respectivament: a) Des de la data en què s’acabi el termini reglamentari per presentar la declaració o l’autoliquidació corresponent. b) Des del moment en què s’hagin comès les infraccions respectives o, si és el cas, des de la data en què s’acabi el termini reglamentari per presentar l’autoliquidació corresponent al període en què s’ha comès la infracció. c) Des de la data en què s’acabi el termini per sol·licitar la devolució corresponent derivada de la normativa de cada tribut o, en defecte de termini, des del dia en què la dita devolució es va poder sol·licitar. d) Des de la data en què s’hagi fet efectiu l’ingrés indegut. e) Des de la data de la notificació de la liquidació. f) Des de la data en què s’acabi el termini per fer el pagament del deute tributari en període voluntari. g) Des de la data de la notificació de l’acord d’imposició de sanció. h) Des de la data en què s’acabin els terminis establerts per efectuar les devolucions derivades de la normativa de cada tribut o des de la data de notificació de l’acord on es reconegui el dret a percebre la devolució dels ingressos indeguts. 3. El termini de prescripció per exigir l’obligació de pagament als responsables solidaris comença a comptar el dia en què s’acabi el termini de pagament del deutor directe en període voluntari. En el cas dels responsables subsidiaris, comença a partir de l’última actuació del procediment de constrenyiment realitzada amb coneixement formal del deutor directe. Això no obstant, si els fets que originen la responsabilitat solidària són posteriors a la data esmentada, el termini de prescripció comença a comptar des de la data en què s’originin els fets que donen lloc a la responsabilitat solidària. 4. El termini de prescripció per exigir l’obligació de pagament als responsables subsidiaris comença a comptar des de la notificació de l’última actuació recaptadora practicada al deutor directe, o si és el cas de qualsevol dels responsables solidaris. 5. El termini de prescripció indicat en l’apartat 1 es pot ampliar en un termini màxim d’un any si es produeix la interrupció de la prescripció com a conseqüència de la realització d’alguna de les actuacions previstes en l’article 55. En qualsevol altre cas el termini de prescripció serà el previst en l’apartat 1 d’aquest article. 6. No obstant el que s’estableix a l’apartat 1, el dret de l’Administració d’iniciar el procediment de comprovació de les bases de tributació compensades o pendents de compensació o de les deduccions aplicades o pendents d’aplicació prescriu al cap de sis anys a comptar de la data en què s’acabi el termini reglamentari per presentar la declaració o autoliquidació corresponent a l’exercici o període impositiu en què es va generar el dret a compensar les bases esmentades o a aplicar les deduccions esmentades. La comprovació prevista al paràgraf anterior i, si escau, la correcció o regularització de bases de tributació compensades o pendents de compensació o de deduccions aplicades o pendents d’aplicació no prescrites únicament poden efectuar-se en el curs de procediments d’inspecció relatius a obligacions tributàries i períodes no prescrits. En cap cas, aquesta comprovació pot regularitzar, corregir o modificar les bases de tributació compensades o les deduccions aplicades en exercicis o períodes impositius prescrits.

▸Jurisprudence & doctrine citant cet article (1)

Tribunal Superior de Justícia d’Andorra· 20 nov. 2025

Aucun commentaire de doctrine indexé pour cet article à ce jour.

Article 55— Interrupció de la prescripció

1 décision

1. El termini de prescripció s’interromp per: a) Qualsevol acció de l’Administració, notificada a l’obligat tributari d’acord amb la present Llei, conduent al reconeixement, la regularització, la comprovació, la inspecció, la recaptació, l’assegurament o la liquidació de la totalitat o part de l’obligació tributària. b) Per qualsevol actuació de l’obligat tributari conduent al pagament o el reconeixement del deute directament davant l’Administració o, indirectament, per la interposició de recursos de qualsevol mena. c) En relació amb la devolució d’ingressos indeguts, el termini de prescripció s’interromp en el moment en què l’Administració reconegui el deute, notificant-ho fefaentment a l’obligat tributari o, si aquest li n’exigeix el pagament per qualsevol via, quan l’Administració en tingui coneixement també de forma fefaent. També s’interromp quan es reiteri la sol·licitud o s’interposin recursos de qualsevol mena. 2. El període d’interrupció de la prescripció s’inclou dintre del còmput total del període de prescripció de l’impost, excepte en el supòsit establert en l’apartat següent. 3. Si el termini de prescripció s’ha interromput per la interposició d’un recurs judicial, el termini de prescripció es reprèn de nou quan l’Administració rebi la notificació de la sentència o de la resolució ferma que posi fi al procediment judicial. En qualsevol cas, el temps transcorregut abans de l’inici de la interrupció s’inclourà igualment dintre del còmput total del període de prescripció de l’impost. 4. Si el termini de prescripció s’ha interromput per la declaració en estat de cessació de pagaments o fallida del deutor, el termini de prescripció es reprèn en el moment en què es clausuri el procediment concursal. 5. Si hi ha diversos deutes en relació amb un obligat tributari, la interrupció de la prescripció tan sols té efectes en relació amb el deute de què es tracti. 6. Interromput el termini de prescripció per un obligat tributari, aquest efecte s’estén a tots els altres obligats tributaris, inclosos els responsables. 7. Les interrupcions indicades en els apartats anteriors no poden suposar un allargament del termini de prescripció inicial superior a un any, excepte el previst en l’apartat 3.

▸Jurisprudence & doctrine citant cet article (1)

Tribunal Superior de Justícia d’Andorra· 6 déc. 2022

Aucun commentaire de doctrine indexé pour cet article à ce jour.

Article 65— Consultes tributàries escrites

1 décision

1. Els obligats tributaris tenen dret a formular consultes escrites a l’Administració tributària. El contingut mínim de la consulta és: a) Dades identificadores del consultant. b) Antecedents i circumstàncies detallades del cas. c) Dubtes que origina en matèria tributària i períodes en què en seria aplicable. 2. A més dels obligats tributaris, estan legitimats per presentar consultes les associacions que agrupin col·lectius que representin persones físiques o jurídiques, els col·legis professionals, les cambres oficials i les organitzacions patronals o sindicals, en relació a qüestions que afectin una pluralitat dels seus membres o associats. 3. L’Administració tributària arxiva, sense donar-hi resposta, les consultes que no compleixin els requisits inclosos en aquest article i les consultes formulades que plantegin qüestions relacionades amb la tramitació d’un procediment, recurs o reclamació iniciat amb anterioritat. L’Administració tributària notifica l’arxivament d’aquestes consultes, el qual no és susceptible de recurs. 4. Les consultes tributàries escrites es formulen abans de la finalització del termini establert per a l’exercici dels drets, la presentació de declaracions o autoliquidacions o el compliment d’altres obligacions tributàries. Mentre no es modifiquin les circumstàncies de fet, l’aplicació del criteri al consultant es manté fins que canviï la normativa o la interpretació jurisprudencial del precepte. Aquests efectes se segueixen per a qualsevol tercer, sempre que els fets i les circumstàncies d’aquest obligat tributari siguin assimilables als inclosos en la resposta de la consulta. 5. No es pot interposar recurs contra la resolució d’una consulta, sense perjudici del dret a sol·licitar-ne l’aclariment. No obstant això, els actes de liquidació o de sanció derivats dels criteris continguts en la resposta de la consulta són susceptibles de recurs sota el seu règim general. 6. En els procediments d’aplicació dels tributs l’Administració tributària ha d’aplicar els criteris continguts a les consultes tributàries escrites, sempre que el supòsit de fet sigui assimilable. En tot cas, l’acte de liquidació que es produeixi en relació amb l’operació econòmica o el règim jurídic tributari objecte de la consulta haurà de respectar el contingut de la resposta vinculant, estant obligats tots els òrgans de l’Administració tributària, en tot cas, a respectar el contingut de la mateixa. El criteri de l’Administració contingut en una consulta es pot modificar de forma raonada i amb efectes a partir de la data en què s’emeti la resolució que modifica la posició doctrinal de l’Administració. En el cas que es modifiqui aquest criteri, l’Administració haurà de notificar-ho explícitament i de forma fefaent al consultant, i haurà de realitzar una difusió pública i efectiva de la modificació del criteri, essent d’aplicació un mes després de la mencionada difusió. 7. Les consultes han de ser contestades en un termini màxim de dos mesos a comptar des de la seva entrada a l’Administració tributària. La resposta a la consulta serà vinculant per l’Administració tributària. En el cas de què l’Administració tributària no contesti en el termini indicat, s’aplicarà el criteri de silenci administratiu positiu, entenent-se admesa la proposta realitzada per l’obligat tributari. 8. A l’inici de cada trimestre natural es portarà a terme per part de l’Administració tributària la difusió pública i efectiva de les respostes a les consultes tributàries vinculants a les que hagi donat resposta durant el trimestre anterior, així com les modificacions de criteri indicades en l’apartat 6. 9. El procediment de tramitació i contestació es determina reglamentàriament, prenent en consideració els criteris de subordinació, desenvolupament i complementarietat del contingut de la present Llei.

▸Jurisprudence & doctrine citant cet article (1)

Tribunal Superior de Justícia d’Andorra· 17 déc. 2025

Aucun commentaire de doctrine indexé pour cet article à ce jour.

Article 67— Acords especials

1. En el cas que un obligat tributari, resident o no resident, estigui interessat a realitzar una inversió estratègica en territori del Principat d’Andorra, pot sol·licitar davant l’Administració general un acord especial. 2. S’entén com a estratègica la inversió que sigui d’interès general o d’utilitat pública per al poble andorrà. Entre altres elements, es valoren els efectes que la inversió pot suposar en el producte interior brut, l’ocupació, els serveis socials, el medi ambient, el progrés tecnològic o en altres àmbits d’interès. L’acord ha d’estar degudament raonat per l’òrgan competent. 3. La norma de cada tribut estableix quins paràmetres poden ser modificats en l’àmbit d’un acord especial. Entre altres, l’acord pot tractar dels elements següents: a) Base de tributació. b) Tipus de gravamen. c) Exempcions i deduccions. d) Terminis de pagament. e) Exoneració de suportar retencions o de realitzar ingressos a compte. 4. El contingut mínim de la sol·licitud és: a) Identificació de les persones o entitats inversores. b) Descripció de la naturalesa de la inversió i fonamentació dels beneficis econòmics i socials que suposaria per al Principat d’Andorra. c) Pla d’inversió, amb indicació de les fonts de finançament i de l’extensió temporal. d) Especificació dels beneficis fiscals sol·licitats. 5. L’òrgan competent arxiva l’expedient si no es presenta la documentació mínima i, si un cop requerida la correcció, no s’esmenen els defectes en el termini d’un mes des de la notificació. També s’arxiva si considera que no ha de suposar un benefici substancial per al Principat d’Andorra. L’arxiu de l’expedient no és susceptible de recurs. 6. Una vegada admesa a tràmit la sol·licitud, el ministre encarregat de les finances sol·licita al ministre competent en matèria d’economia un informe sobre la justificació de l’interès general o d’utilitat pública, així com la viabilitat econòmica del projecte i del retorn que a llarg termini pot tenir per a l’economia del Principat d’Andorra. 7. Prenent com a base aquest informe, el ministre encarregat de les finances elabora una proposta de tractament tributari especial. 8. Aquesta proposta se sotmet a exposició pública durant un mes perquè qualsevol persona o entitat interessada hi pugui presentar al·legacions. 9. Acabat aquest període, el ministre encarregat de les finances presenta al Govern el projecte d’inversió, l’informe del ministre competent en matèria d’economia, la proposta de tractament tributari especial i les al·legacions presentades per les persones interessades. 10. El Govern decideix bé acceptar l’acord de tractament fiscal especial proposat pel ministre, bé esmenar-lo, bé arxivar l’expedient. En cas de ser aprovada la proposta, el Govern presenta davant el Consell General un projecte de llei que contingui tota la informació justificativa del projecte per la seva aprovació. En el cas de ser aprovat en seu del Consell General, l’acord és enviat al sol·licitant, que disposa d’un mes per acceptar-lo.

Article 68— Obligacions d’informació

1. Les persones físiques o jurídiques, públiques o privades, així com les entitats de caràcter civil nacionals o estrangeres, estan obligades a proporcionar a l’Administració tributària les dades, informes, antecedents i justificants amb transcendència tributària relacionats amb el compliment de les seves pròpies obligacions tributàries i de tercers quan existeixi un requeriment previ individualitzat dins l’àmbit d’un procediment d’inspecció, de recaptació en període executiu o d’embargament que justifiqui degudament la transcendència de la informació requerida i que s’han utilitzat tots els mitjans disponibles per obtenir la informació sol·licitada. Les obligacions relatives als requeriments d’informació realitzats d’acord amb el que s’estableix en els acords d’intercanvi d’informació tributària o en els convenis per a l’eliminació de la doble imposició conclosos pel Principat d’Andorra es regeixen pels corresponents acords, convenis i la legislació vigent relativa a l’intercanvi d’informació en matèria fiscal. Els retenidors i els obligats a realitzar ingressos a compte han de presentar relacions dels pagaments dineraris o en espècie realitzats a d’altres persones o entitats, en els termes i condicions que estableixi la normativa reguladora de cada tribut. 2. Els requeriments han de precisar la transacció objecte de la investigació, els obligats tributaris o els titulars afectats i el període de temps a què es refereixen. 3. Els funcionaris públics, així com qualsevol altra persona investida de funció pública, resten obligats a col·laborar amb l’Administració tributària subministrant tot tipus d’informació amb transcendència tributària de què disposin, tret que sigui aplicable: a) El secret de les dades que s’hagin subministrat a l’Administració per a una finalitat exclusivament estadística. b) El secret del protocol notarial. c) El secret del contingut de la correspondència i de les comunicacions. 4. L’obligació dels professionals de facilitar informació amb transcendència tributària no afecta les dades privades no patrimonials que es coneguin per motiu de l’exercici de la pròpia activitat, la revelació de les quals atempti contra l’honor o la intimitat personal i familiar. Tampoc no afecta les dades confidencials dels clients de les quals tinguin coneixement com a conseqüència de la prestació de serveis professionals d’assessorament o de defensa. 5. Els professionals no poden invocar el secret professional per impedir la comprovació de la seva pròpia situació tributària. 6. L’obligació d’informació afecta a qualsevol persona física o jurídica resident o no, que operi al Principat d’Andorra i que actuï mitjançant relacions o acords fiduciaris de qualsevol tipus, trust, fundacions públiques o privades o qualsevol altre vehicle anàleg subjecte o no al dret andorrà, en relació als beneficiaris de dites relacions o acords fiduciaris, trust, fundacions públiques o privades o qualsevol altre vehicle anàleg, així com les persones que estableixin dits acords i els pagaments realitzats als eventuals beneficiaris de les rendes obtingudes derivades d’aquesta gestió. Sempre que la fidúcia, el trust, les fundacions públiques o privades o qualsevol altre vehicle anàleg no tingui beneficiaris designats, la informació lliurada ha de correspondre a la persona o persones que les han formalitzat així com les distribucions de beneficis i rendes realitzades durant la seva vigència. Quan no es pugui identificar la o les persones que han formalitzat aquestes relacions o acords fiduciaris, trust, fundacions públiques o privades o qualsevol altre vehicle anàleg, per motiu de defunció de la o les mateixes o bé per a qualsevol altre motiu, l’obligació d’informació afecta únicament els pagaments efectuats durant els últims 15 anys a comptar de la data de defunció de la o les persones que les han formalitzat, en relació a rendes obtingudes pel seu gestor. A tal efecte, s’estableix i es desenvolupa per via reglamentària un registre específic dels professionals o de qualsevol altra persona que gestioni els acords contractuals aquí recollits amb l’obligació de comunicar a aquest registre la informació a la qual es refereix el present article. Les entitats financeres regulades queden exemptes d’aquesta obligació sempre i quan una informació similar hagi de ser transmesa a algun organisme regulador andorrà o de qualsevol estat membre de la Unió Europea.

Article 69— Autoritats sotmeses al deure d’informar i col·laborar

1. Les autoritats de qualsevol naturalesa, els titulars dels òrgans del Govern, els comuns i els òrgans que en depenen, els organismes autònoms o les entitats parapúbliques o de dret públic, així com qualsevol altra entitat pública, entre altres, la Caixa Andorrana de Seguretat Social i els registres públics, i també els notaris dins el marc de les seves actuacions tributàries i, en general, les persones que exerceixin funcions públiques, amb les limitacions i les prohibicions que la seva normativa reguladora imposi, estan obligats a subministrar a l’Administració tributària la informació amb transcendència tributària que gestionen com a resposta a requeriments d’informació individualitzats realitzats en els termes que estableix l’article 68 o d’acord amb el que s’estableix en els acords d’intercanvi d’informació tributària o en els convenis per a l’eliminació de la doble imposició conclosos pel Principat d’Andorra, i a prestar tota la col·laboració, tant a l’Administració tributària com als seus funcionaris, en l’exercici de les seves funcions. 2. La Batllia, els tribunals i la resta d’òrgans de l’Administració de Justícia han de col·laborar amb l’Administració tributària com a resposta a requeriments d’informació individualitzats realitzats en els termes que estableix l’article 68 i comunicar-li, a instància d’aquesta, les dades amb transcendència tributària que es desprenguin de les actuacions judicials de què tinguin coneixement, amb les limitacions del secret sumarial que les lleis els imposin. 3. La cessió de dades de caràcter personal amb transcendència tributària que s’hagi de realitzar a l’Administració tributària d’acord amb el que disposen els apartats anteriors, no requereix el consentiment del subjecte afectat. No obstant això, en els casos d’actuacions d’execució forçosa, totes les persones i entitats públiques i privades estan obligades a prestar la seva col·laboració i a facilitar a l’Administració tota la informació que coneguin en relació amb els béns i drets de la persona executada, sense altres limitacions que les que imposa el respecte als drets fonamentals de les persones i a la normativa vigent en matèria de protecció de dades personals. 4. Les dades, els informes o els antecedents obtinguts per l’Administració tributària en el desenvolupament de les seves funcions tenen caràcter reservat i només es poden utilitzar als efectes de l’efectiva aplicació dels tributs que li correspon gestionar, o per a la imposició de les sancions que siguin procedents, així com la resta de funcions que les lleis li encomanin, sense que puguin ser cedides ni comunicades a tercers, tret que la cessió estigui regulada per llei o d’acord amb allò previst i subjecte als límits establerts en els acords d’intercanvi d’informació tributària o en els convenis de doble imposició conclosos pel Principat d’Andorra, o en la legislació vigent relativa a l’intercanvi d’informació en matèria fiscal. 5. L’Administració tributària ha d’adoptar en tots els casos les mesures necessàries per garantir la confidencialitat de la informació tributària i el seu ús adequat. 6. Totes les autoritats o els funcionaris que tinguin coneixement d’informació amb transcendència tributària estan obligats al secret professional més estricte i complet, tret dels supòsits de cessió o de comunicació establerts per llei. Amb independència de les responsabilitats penals o civils que se’n puguin derivar, la infracció d’aquest particular deure de secret professional es considera sempre falta molt greu.

Article 70— Notificacions tributàries

1. En els procediments d’aplicació dels tributs les notificacions es practiquen per qualsevol mitjà que permeti tenir constància de la recepció, de la data, de la identitat de qui rebi la notificació i del contingut de l’acte notificat. Si es compleixen aquestes circumstàncies, la notificació gaudeix de la presumpció que s’ha produït legalment. L’expedient ha de conservar justificació d’aquests elements. El contingut mínim és: a) Indicació de les dades de les quals es deriva l’import de la liquidació, amb la motivació suficient. b) Mitjans d’impugnació que es poden exercir, amb expressió dels terminis i els òrgans competents per resoldre la impugnació. c) Lloc, termini i forma de compliment de la quota de tributació. 2. Les notificacions es practiquen mitjançant: a) Agents de l’Administració tributària i altres agents qualificats de l’Administració. b) Agents comunals. c) Correu certificat, inclosos dels serveis postals de països tercers. d) Empreses privades de servei postal que compleixin els requisits d’homologació que es determinin reglamentàriament. e) Mitjans electrònics o telemàtics. f) Altres formes i procediments que es desenvolupin reglamentàriament. 3. Les notificacions es practiquen a les mateixes oficines de l’Administració, al domicili fiscal o al domicili indicat per l’obligat tributari o pel seu representant. Si es tracta del domicili fiscal de l’obligat tributari o de l’indicat per l’obligat tributari o el seu representant i no es troba al domicili, la notificació es pot lliurar a qualsevol persona major de 18 anys que s’identifiqui amb el document oficial corresponent. En el cas de mitjans electrònics o telemàtics, el sistema de notificació ha de permetre a l’Administració tenir-ne constància de què ha estat practicada, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de notificacions d’actes administratius per mitjans electrònics. 4. Si l’obligat tributari o el seu representant rebutgen la notificació, es considera practicada. 5. Si l’obligat tributari no ha comunicat el seu domicili a l’Administració tributària o, en cas que ho hagi fet, no és possible practicar-li la notificació al domicili designat després de dos intents en dies i hores diferents, es fa constar aquesta circumstància a l’expedient. A partir d’aquest moment, les notificacions successives amb l’obligat tributari s’efectuen per edicte publicat al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, en què es publica un avís pel qual es concedeix a la persona interessada un termini de vuit dies hàbils perquè es presenti a les dependències de l’Administració pública a fi de procedir a la notificació, que ha de complir els requisits regulats a l’apartat 1. Si dins d’aquest termini l’obligat tributari no es presenta a les dependències de l’Administració tributària, es considera que la notificació ha estat efectuada correctament. 6. L’Administració pot notificar col·lectivament per edicte publicat al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra les liquidacions corresponents a tributs de caràcter repetitiu, a partir del segon període. En el cas que l’obligat tributari hagi domiciliat el pagament de l’impost en una entitat financera degudament autoritzada a operar al Principat d’Andorra, la notificació es considera efectuada amb la presentació del rebut a l’entitat bancària. 7. Les notificacions defectuoses, per manca d’algun o d’alguns requisits establerts en aquest article, tenen efecte a partir de la data en què l’obligat tributari es considera expressament notificat, en què s’interposa el recurs pertinent o en què s’efectua l’ingrés de la quota de tributació. 8. Les liquidacions notificades correctament a l’obligat tributari l’obliguen a satisfer el deute tributari.

Article 71— Obligació de resoldre temporàniament i efectes de la falta de resolució expressa

1. L’Administració tributària està obligada a resoldre expressament totes les qüestions que es plantegin en els procediments d’aplicació dels tributs, així com a notificar la mencionada resolució expressa. 2. El termini màxim en què s’ha de notificar la resolució serà el fixat per la normativa reguladora del corresponent procediment, sense que pugui excedir els sis mesos, excepte que estigui establert per una norma amb rang de llei. Quan les normes reguladores dels procediments no fixin un termini màxim, aquest serà de sis mesos. Queda exclòs del que s’ha disposat en aquest apartat el procediment de constrenyiment, les actuacions del qual es podran estendre fins el termini de prescripció del dret de cobrament. Altrament, els terminis es computen segons allò disposat al Codi de l’Administració. 3. Als efectes de donar-se per acomplerta l’obligació de notificar dins del termini màxim de durada dels procediments, serà suficient acreditar que s’ha realitzat un intent de notificació que contingui el text íntegre de la resolució. Els períodes d’interrupció justificada que s’especifiquin reglamentàriament i les dilacions en el procediment per causa no imputable a l’Administració tributària no s’inclouran en el còmput del termini de resolució. 4. En els procediments iniciats a instància de part, el venciment del termini màxim sense haver-se notificat una resolució expressa produirà els efectes que estableixi la seva normativa reguladora. A aquests efectes, en tot el procediment d’aplicació dels tributs s’haurà de regular expressament el règim d’actes presumptes que li correspongui. Quan es produeixi la paralització del procediment per causa imputable a l’obligat tributari, l’Administració l’advertirà que, transcorreguts tres mesos, podrà declarar la caducitat del mateix. 5. En els procediments iniciats d’ofici, el venciment del termini màxim establert sense que s’hagi notificat resolució expressa produirà els efectes previstos en la normativa reguladora de cada procediment d’aplicació dels tributs, o subsidiàriament, el que disposi el Codi de l’Administració. En absència de regulació expressa, es produiran els següents efectes: a) Si es tracta de procediments dels que es pogués derivar el reconeixement o, en tot cas, la constitució de drets o altres situacions jurídiques individualitzades, els obligats tributaris podran entendre estimats per silenci administratiu els possibles efectes favorables derivats del procediment. b) En els procediments susceptibles de produir efectes desfavorables o de gravamen es produirà la caducitat del procediment. 6. Una vegada produïda la caducitat, aquesta serà declarada, d’ofici o a instància de l’interessat, ordenant-se l’arxiu de les actuacions. 7. La caducitat del procediment sancionador produirà, per si mateixa, l’extinció dels drets de l’Administració tributària.

Article 72— Entrada al domicili

1. L’Administració tributària no pot accedir al domicili particular de l’obligat tributari si no disposa d’una autorització judicial o d’una autorització escrita de l’obligat tributari. La possibilitat d’accés es limita a l’exercici de les funcions atribuïdes per la present Llei. L’autorització judicial és competència de la jurisdicció administrativa. El batlle valora la sol·licitud de l’Administració tributària en funció de les circumstàncies que concorren i d’acord amb els principis d’adequació, necessitat i proporcionalitat de la mesura sol·licitada. 2. El domicili professional, la seu de direcció i la seu de l’activitat de l’obligat tributari gaudeixen de la mateixa protecció que el disposat en l’apartat anterior pel que fa a determinats espais físics. Aquests espais físics protegits corresponen al centre de direcció de la societat o del negoci, així com el lloc on es custodia la comptabilitat o bé es conserven documents o suports que queden reservats al coneixement de tercers. 3. L’Administració tributària pot accedir al domicili professional o a la seu de direcció o de l’activitat de l’obligat tributari dins l’horari habitual de l’activitat per exercir les funcions atribuïdes per la present Llei, excepte en els espais físics protegits segons l’indicat en els apartats anteriors, l’accés als quals queda sotmès a l’obtenció d’una autorització judicial o d’una autorització escrita de l’obligat tributari o del seu representant legal o fiscal. En cap cas pot accedir fora d’aquest horari. 4. En l’adopció de la mesura judicial d’autorització de l’entrada en els domicilis indicats en els apartats anteriors es posarà especial cura i atenció als criteris d’adequació de la mesura, indispensabilitat de la mateixa i proporcionalitat en sentit estricte, requisits que hauran de ser especialment motivats en la sol·licitud administrativa. L’autorització judicial haurà d’explicitar la causa i l’objecte de la mateixa. 5. Si no hi ha separació física entre el domicili particular i el domicili professional o de l’activitat de l’obligat tributari, s’aplica el que es disposa a l’apartat primer. 6. Els requisits que ha de complir l’autorització de la persona interessada, l’autorització de l’obligat tributari o del seu representant legal o fiscal i la definició de separació física es determinen reglamentàriament.

Article 75— Desenvolupament

1. La tramitació del procediment es realitza directament o bé amb l’obligat tributari o bé amb el seu representant. 2. L’Administració tributària facilita a l’obligat tributari l’exercici dels seus drets i el compliment de les seves obligacions. Totes les comunicacions contenen una relació succinta de la normativa aplicada al cas. 3. L’Administració tributària no pot exigir l’aportació de documents ja aportats a l’Administració per l’obligat tributari, però pot sol·licitar un aclariment en relació amb aquests documents. 4. L’obligat tributari pot obtenir còpia de l’expedient en què hagi intervingut, un cop posat de manifest. 5. Les actuacions en l’àmbit de l’aplicació dels tributs es documenten en: a) Comunicacions: Les comunicacions són els documents mitjançant els quals l’Administració notifica a l’obligat tributari l’inici del procediment o altres fets o circumstàncies relatius al mateix o efectua els requeriments que siguin necessaris a qualsevol persona o entitat. Les comunicacions podran incorporar-se al contingut de les diligències que s’estenguin. b) Diligències: Les diligències són els documents públics que s’estenen per fer constar fets, així com les manifestacions de l’obligat tributari o persona amb la que s’entenguin les actuacions. Les diligències no podran contenir propostes de liquidacions tributàries. c) Informes: Els informes són documents que contenen informació emesa per l’Administració tributària. Els òrgans de l’Administració tributària emetran, d’ofici o petició de tercers, els informes que siguin preceptius conforme a l’ordenament jurídic, els que sol·licitin altres òrgans o serveis de les Administracions públiques o els poders legislatiu i judicial, en els termes previstos per les lleis, i els que resultin necessaris per l’aplicació dels tributs. d) Actes: Les actes són documents públics emesos per la inspecció, on es recull el resultat de les actuacions de comprovació d’inspecció, i se’n proposa la regularització de l’obligat tributari que la inspecció estimi procedent, o bé se’n declara la conformitat. Les actes tenen el valor probatori d’un document públic, per la qual cosa els fets que contenen només poden ser rebatuts mitjançant prova en sentit contrari. En la mesura en que constitueixen mitjà de prova, aquestes seran sotmeses a la llum del principi de la lliure valoració d’aquesta, i a què, al mateix temps, es pugui rebatre el seu contingut mitjançant prova en contrari en aplicació del principi de contradicció. El valor probatori de les actes només pot referir-se als fets comprovats directament pel funcionari, quedant fora del seu abast les qualificacions jurídiques, els judicis de valor i les simples opinions dels funcionaris que poguessin figurar en les mateixes. La presumpció a què es refereix el paràgraf primer d’aquest apartat no impedirà la possibilitat del control judicial, en el seu cas, de l’existència real d’un mitjà idoni per la determinació de la certesa dels extrems que es descriuen en l’acta. 6. En tot procediment, l’obligat tributari té dret al tràmit d’audiència previ a la resolució, tret que hi renunciï expressament.

Article 87— Procediment de comprovació de gestió

2 décisions

1. Mitjançant el procediment de comprovació de gestió, l’Administració tributària pot revisar els fets, els actes, els elements, les activitats, les explotacions i les altres circumstàncies determinants de l’obligació tributària, i també pot comprovar la veracitat de les dades consignades a les declaracions i les autoliquidacions. 2. L’Administració tributària està facultada per: a) Examinar les dades consignades a les declaracions i les autoliquidacions. b) Examinar totalment o parcialment la comptabilitat. c) Examinar dades, antecedents, registres públics i qualsevol altra informació accessible. d) Examinar documents i registres exigits per la normativa tributària. e) Instar l’obligat tributari perquè aclareixi, al·legui o aporti documentació complementària en relació amb les declaracions o les autoliquidacions presentades o amb qualsevol altra obligació tributària. f) Requerir a terceres persones informació tributària d’aportació obligatòria. 3. El procediment s’inicia d’ofici mitjançant una notificació en què es fa constar la naturalesa i l’abast de la comprovació, que en cap cas pot ser general, fent referència exclusivament a la comprovació tributària de què es tracti. En la notificació s’informa també dels drets i obligacions de l’obligat tributari durant el procediment. 4. El procediment es documenta amb comunicacions i diligències. 5. Amb caràcter previ a la notificació de la liquidació, l’Administració tributària ha de facilitar a l’obligat tributari una proposta de liquidació, perquè al·legui allò que estimi pertinent. Aquesta proposta s’ha d’incloure a la comunicació d’inici d’actuacions si l’Administració disposa ja de dades suficients. 6. El termini de la comprovació de la gestió és de sis mesos des de la comunicació d’inici de les actuacions. No es tenen en compte als efectes d’aquest còmput els períodes de dilació ocasionats per l’obstrucció de les actuacions per part de l’obligat tributari. 7. El procediment s’acaba per resolució motivada de l’Administració amb indicació de la liquidació provisional que escaigui, o bé amb l’inici d’un procediment d’inspecció, com a conseqüència de què es consideri necessari realitzar les actuacions a què es refereix l’article 92. També podrà finalitzar per l’esmena, aclariment o justificació de la discrepància o de la dada que hagi estat objecte de requeriment. 8. El procediment també s’acaba quan hi hagi caducitat pel transcurs de sis mesos des del seu inici.

▸Jurisprudence & doctrine citant cet article (2)

Tribunal Superior de Justícia d’Andorra· 18 mai 2018
Tribunal Superior de Justícia d’Andorra· 18 mai 2018

Aucun commentaire de doctrine indexé pour cet article à ce jour.

Article 92— Abast de les actuacions d’inspecció

1. Les actuacions poden tenir un abast general o parcial, segons s’indiqui a la notificació corresponent. 2. Les actuacions tenen un caràcter parcial quan no afecten la totalitat dels elements de l’obligació tributària del període objecte de comprovació. 3. Tot obligat tributari que estigui essent objecte d’una actuació inspectora de caràcter parcial, podrà sol·licitar a l’Administració Tributària que la mencionada inspecció tingui caràcter general respecte al tribut i exercicis afectats per l’actuació, sense que aquesta sol·licitud interrompi les actuacions en curs. La sol·licitud s’efectuarà en el termini de trenta dies des de què es produeixi la notificació de l’inici de les actuacions inspectores de caràcter parcial, havent-se d’iniciar la comprovació de caràcter general en el termini de tres mesos des de la recepció de la sol·licitud. a) Als efectes de determinar el termini de durada de les actuacions de caràcter general, si abans de transcórrer el termini dels tres mesos s’haguessin finalitzat les de caràcter parcial, el termini de les actuacions de caràcter general es computarà de forma independent a partir de l’inici de les mateixes. b) Si la inspecció no hagués conclòs en el termini d’aquests tres mesos les actuacions de caràcter parcial, una vegada conclòs el mencionat termini de tres mesos, aquestes actuacions passaran a tenir caràcter general respecte al tribut i exercici afectats per aquestes, computant-se el termini de durada de les mateixes des de l’inici de les actuacions de caràcter parcial. c) Si les actuacions de caràcter parcial haguessin finalitzat abans de transcorreguts els tres mesos des de la sol·licitud, sense que s’haguessin iniciat les actuacions de caràcter general, l’inici d’aquestes, amb posterioritat determinarà que a efectes del còmput del termini general de dotze mesos, es considerin iniciades al dia següent del transcurs del referit termini de tres mesos. En tot cas, l’incompliment del termini de tres mesos en l’inici de les actuacions inspectores de caràcter general determinarà que les actuacions inspectores de caràcter parcial no interrompin el termini de prescripció per comprovar i investigar el mateix tribut i període amb caràcter general.

Article 93— Termini de comprovació de la inspecció

1. El termini de comprovació de la inspecció és de dotze mesos des de la comunicació d’inici de les actuacions. S’entendrà que les actuacions finalitzen en la data en que es notifiqui o s’entengui notificat l’acte administratiu resultant de les mateixes. 2. No es tenen en compte als efectes d’aquest còmput els períodes de dilació ocasionats per l’obstrucció de les actuacions per part de l’obligat tributari. 3. Les actuacions d’inspecció es poden ampliar per un altre període que no podrà excedir de sis mesos addicionals, amb el requisit de documentar-ne els motius tal com es determini reglamentàriament, en els casos següents: a) Quan revesteixin una especial complexitat. S’entén que es compleix aquesta circumstància atenent el volum d’operacions de la persona o entitat, la dispersió geogràfica de les seves activitats, la seva tributació en règim de consolidació fiscal i en els altres casos establerts per reglament. b) Quan en el transcurs d’aquestes es descobreixi que l’obligat tributari ha ocultat a l’Administració tributària alguna de les activitats empresarials o professionals que realitzi. 4. Si les actuacions excedeixen el termini previst legalment, ampliat en el seu cas segons el previst en l’apartat anterior, s’entendrà caducat el procediment. 5. Els ingressos efectuats per l’interessat des de l’inici del procediment que hagin estat imputats per l’obligat tributari al tribut i el període objecte de les actuacions inspectores tindran el caràcter d’ingressos a compte. 6. Quan una resolució administrativa instada per l’obligat tributari o una resolució judicial ordeni la retroacció de les actuacions inspectores, el còmput del període que resti del termini inicial de dotze mesos de comprovació de la inspecció establert a l’apartat 1 o ampliat d’acord amb l’apartat 3, s’inicia en el moment al qual s’han retrotret les actuacions. En qualsevol cas aquest termini no pot ser inferior a tres mesos. El termini es compta a partir de la recepció de l’expedient per l’òrgan competent per executar la resolució.

Article 99— Acta de conformitat

1. Quan l’obligat tributari o el seu representant manifesti la seva conformitat amb la proposta de regularització que formuli la inspecció dels tributs, es farà constar expressament aquesta circumstància en l’acta. 2. S’entendrà produïda i notificada la liquidació tributària d’acord amb la proposta formulada en l’acta si, en el termini de deu dies comptats des del dia següent a la data de l’acta, no s’hagués notificat a l’interessat un acord de l’òrgan competent per liquidar, amb algun dels següents continguts: a) Rectificant errors materials. b) Ordenant completar l’expedient mitjançant la realització de les actuacions que procedeixin. c) Confirmant la liquidació proposada en l’acta. d) Estimant que en la proposta de liquidació ha existit error en l’apreciació dels fets o indeguda aplicació de les normes jurídiques i concedint a l’interessat termini d’audiència previ a la liquidació que es practiqui. 3. Si per part de l’òrgan competent per liquidar es detectessin els referits errors de fet o de dret, aquest podrà rectificar l’acta, la qual, presentada a l’obligat tributari, podrà ser, a l’hora, signada en disconformitat i tramitada com a tal. L’obligat tributari pot presentar-hi al·legacions. En aquest cas, l’acta es considera de disconformitat i se segueix el procediment corresponent. No obstant això, si la inspecció estima les al·legacions, la pot rectificar. En qualsevol cas, es pot prestar conformitat parcial a les rectificacions proposades. 4. Per a la imposició de les sancions que puguin procedir com a conseqüència d’aquestes liquidacions serà d’aplicació la reducció prevista en l’article 132. 5. Als fets i elements determinants del deute tributari respecte dels que l’obligat tributari o el seu representant va presentar la seva conformitat els serà d’aplicació el disposat en l’apartat 5 de l’article 75. 6. L’obligat tributari pot interposar recurs contra l’acta de conformitat. En aquest cas, l’acta de conformitat té les mateixes conseqüències jurídiques que una acta de disconformitat, inclosa la pèrdua del dret a la reducció de les sancions previst en l’article 132.

Article 108— Determinació dels béns i drets que s’embarguen i execució de garanties

1. Són objecte de l’embargament el deute no ingressat, els interessos meritats fins a l’ingrés efectiu, els recàrrecs en període executiu i les costes del procediment de constrenyiment i embargament. 2. Si el deute tributari està garantit, s’executa la garantia en primer lloc, seguint el procediment reglamentari establert. Si abans de fer-se efectiu l’embargament l’Administració tributària té coneixement d’altres béns o drets, pot optar per executar aquests darrers si són suficients i es troben en un lloc preferent en l’ordre de béns i drets embargables. 3. En qualsevol moment, l’Administració tributària i l’obligat poden acordar l’ordre d’embargament dels béns o drets. Si no hi ha acord, s’embarguen els béns o drets tenint en compte la facilitat més gran per la seva alienació i l’onerositat menor d’aquesta per a l’obligat, i de manera subsidiària, seguint l’ordre següent: a) Diners en efectiu o comptes en entitats de crèdit o dipòsit o qualsevol altre actiu financer, dipositat o no en entitats financeres. b) Crèdits, efectes, valors i drets realitzables en l’acte o a curt termini. c) Salaris i pensions. d) Vehicles. e) Béns immobles. f) Interessos, rendes i fruits. g) Actius utilitzats per a l’activitat econòmica. h) Obres d’art, metalls preciosos, antiguitats, ornaments o béns anàlegs. i) Altres béns mobles. j) Crèdits, efectes, valors i drets realitzables a llarg termini. 4. L’embargament dels béns o drets situats al domicili personal del deutor i en la part protegida del domicili professional, la seu de direcció i la seu de l’activitat de l’obligat tributari en els termes previstos en l’article 72, només es fa efectiu en últim lloc i requereix necessàriament l’autorització escrita del deutor o un manament judicial. 5. No són embargables els béns considerats inembargables d’acord amb la normativa vigent aplicable.

Article 112— Embargament de béns o drets en entitats de crèdit o dipòsit

1. Quan l’Administració tributària tingui coneixement de l’existència de fons, valors, títols o qualssevol altres béns lliurats o confiats a una entitat de crèdit o dipòsit o una altra persona o entitat dipositària, pot procedir al seu embargament en la quantitat escaient. L’Administració tributària adreça una diligència d’embargament a l’entitat o la persona dipositària, demanant que retingui la quantitat embargada i la transfereixi al compte que s’indiqui. En la diligència d’embargament s’ha d’identificar el bé o dret conegut per l’Administració tributària, però l’embargament pot ampliar-se, sense necessitat d’identificació prèvia, a la resta de béns o drets existents en la mateixa entitat. Si de la informació facilitada per l’entitat o la persona dipositària es dedueix que els fons, valors, títols, o altres béns existents no són homogenis o que el seu valor excedeix el del deute que s’ha d’assegurar, l’Administració tributària concretarà els que han de ser embargats. 2. En el cas d’embargament d’actius financers il·líquids, l’entitat o la persona dipositària es limita a bloquejar-los i no els ha de realitzar fins que rebi instruccions expresses de l’Administració tributària. 3. L’embargament de qualsevol altre bé o dret es realitzarà segons la normativa vigent aplicable. 4. Quan els fons o valors es troben dipositats en comptes a nom de diversos titulars només s’embargarà la part corresponent a l’obligat tributari. A aquest efecte, en el cas de comptes de titularitat conjunta indistinta el saldo es presumeix dividit en parts iguals, excepte que es provi una titularitat material diferent. 5. En el cas de què en el compte afectat per l’embargament es realitzi habitualment l’abonament del salari, de la pensió, o de retribucions anàlogues, s’hauran de respectar les limitacions a l’embargabilitat determinades per la llei. A aquests efectes es considerarà salari, pensió o retribucions anàlogues, l’import ingressat en el compte suara esmentat per aquest concepte dins del mes en què tingui lloc l’embargament o, en el seu defecte, en el mes anterior.

Article 120— Principi de responsabilitat en les infraccions tributàries

1. Les accions o les omissions tipificades a les lleis no donen lloc a responsabilitat per infracció tributària en el casos següents: a) Si són realitzades per qui no tingui capacitat d’obrar en l’ordenament tributari. b) Si concorre error invencible o força major. c) Si deriven d’una decisió col·lectiva, per als qui han salvat el seu vot o no han assistit a la sessió corresponent. d) Quan siguin imputables a una deficiència dels programes informàtics facilitats per l’Administració per al compliment de les obligacions tributàries. e) Quan s’hagi posat la diligència necessària en el compliment de les obligacions tributàries. Entre altres casos, s’entén que s’ha posat la diligència necessària quan l’obligat hagi actuat emparant-se en una interpretació raonable de la norma o quan l’obligat tributari ajusti la seva actuació als criteris manifestats per l’Administració en la contestació a una consulta formulada per ell mateix o per un obligat tributari, i en aquest darrer cas, sempre que els supòsits de fet siguin assimilables, que hi siguin aplicables els criteris esmentats i que aquests criteris no hagin estat modificats. 2. Els obligats tributaris que voluntàriament regularitzin la seva situació tributària o esmenin les declaracions, autoliquidacions, comunicacions de dades o sol·licituds presentades amb anterioritat de forma incorrecta, no incorren en responsabilitat per les infraccions tributàries comeses en ocasió de la presentació d’aquelles, sense perjudici del que preveu l’article 24 i de les possibles infraccions que es puguin cometre a conseqüència de la presentació tardana o incorrecta de les noves declaracions, autoliquidacions, comunicacions de dades o sol·licituds. El que preveu aquest apartat no s’aplica quan, prèviament a la regularització, l’Administració tributària els hagi comunicat l’inici d’actuacions de comprovació o d’investigació; en aquests casos, la regularització no eximeix de responsabilitat pels fets anteriors.

Article 126— Modalitats de sanció tributària

1. Les infraccions tributàries es sancionaran mitjançant la imposició de sancions pecuniàries i de sancions no pecuniàries de caràcter accessori, quan procedeixi. 2. Les sancions pecuniàries podran consistir en una multa fixa o proporcional. Constitueix la base de la sanció: a) En les multes proporcionals, la base de la sanció és la quantia no ingressada en l’autoliquidació; l’import de la devolució obtinguda indegudament o la diferencia entre la quantia que resulti de l’adequada liquidació del tribut i la quantia objecte de la liquidació com a conseqüència d’una liquidació incorrecta. b) En el cas de l’acreditació improcedent de partides que s’han de deduir de la base imposable, la base de la sanció es determina aplicant sobre la partida que s’ha de deduir, el tipus impositiu que correspongui a l’exercici en què es va acreditar improcedentment. c) En el cas de l’acreditació improcedent de partides que s’han de deduir en la quota o de crèdits tributaris aparents, la base de la sanció coincideix amb l’import que es va acreditar improcedentment. Les sancions imposades d’acord amb les lletres b) i c) són deduïbles en la part proporcional de les que puguin ser procedents per les infraccions comeses ulteriorment pel mateix subjecte infractor com a conseqüència de la compensació o deducció, sense que l’import que s’ha de deduir pugui excedir la sanció corresponent a aquestes infraccions. 3. Les sancions no pecuniàries adoptaran la modalitat de prohibició, durant un termini màxim de tres anys, de formalitzar contractes amb l’Administració pública, o d’inhabilitació, durant un termini màxim de tres anys, per rebre subvencions de l’Administració pública. 4. Cada modalitat de sanció tributària és compatible amb les restants. 5. Les lleis particulars de cada tribut poden determinar, d’acord amb l’especificació de l’apartat anterior, la sanció o les sancions corresponents a cada supòsit específic d’infracció.

Article 128— Quantificació de les sancions en els supòsits d’infraccions simples

1. Les infraccions simples poden ser sancionades mitjançant una multa fixa d’un import entre 150 euros i 3.000 euros, llevat que la normativa de cada tribut estableixi una altra cosa. 2. Les sancions per les infraccions simples són les següents: a) Per la falta de presentació de declaracions o autoliquidacions sense transcendència en la liquidació, la sanció és de 250 euros per declaració o autoliquidació. Per la presentació de declaracions o autoliquidacions falses, incompletes o inexactes sense transcendència en la liquidació, la sanció és de 200 euros. b) Per l’incompliment de requeriments d’informació o de documentació, la sanció és de multa fixa de 150 euros pel primer incompliment i de 600 euros pels successius. c) Per l’incompliment del deure de subministrar dades, informes o antecedents amb transcendència tributària, la sanció es de 1.000 euros pel primer incompliment i de 3.000 euros pels successius. d) Per l’incompliment de les obligacions de caràcter comptable, registral i censal, llevat que produeixin o condueixin a defraudació, les sancions són les següents: - La inexactitud o l’omissió d’operacions en la comptabilitat o en els llibres i registres exigits per les normes tributàries se sanciona amb una multa pecuniària proporcional del 2% dels càrrecs, abonaments o anotacions omesos, inexactes, falsejats o recollits en comptes amb un significat diferent del que els correspongui, amb un mínim de 150 euros i un màxim de 3.000 euros. - La manca de gestió o de conservació de la comptabilitat, els llibres i els registres exigits per les normes tributàries, els programes i els arxius informàtics que els serveixin de suport i els sistemes de codificació utilitzats se sanciona amb una multa pecuniària proporcional del 2% de la xifra de negocis del subjecte infractor en l’exercici a què es refereix la infracció, amb un import mínim de 600 euros. - La gestió de comptabilitats diferents referides a una mateixa activitat i exercici econòmic que dificulti el coneixement de la vertadera situació de l’obligat tributari se sanciona amb una multa pecuniària fixa de 1.500 euros per cada un dels exercicis econòmics a què afecti la dita gestió. - El retard en més de quatre mesos en la gestió de la comptabilitat o dels llibres i registres se sanciona amb una multa fixa de 600 euros. - Per la falta de presentació de declaracions de caràcter censal en el termini establert, la sanció és de 250 euros. e) L’incompliment de les obligacions de facturació o de documentació, llevat que produeixin defraudació o hi condueixin, se sanciona amb multa fixa del 2% de l’import del conjunt de les operacions que hagin originat la infracció. Quan no sigui possible conèixer l’import de les operacions a què es refereix la infracció, la sanció és de 200 euros per cada operació respecte de la qual no s’hagi emès o conservat la factura o el document corresponent. Si les factures s’han emès però de forma incorrecta, la sanció és de 100 euros. f) L’incompliment de l’obligació d’utilitzar i de comunicar el número de registre tributari (NRT), se sanciona amb multa fixa de 1.500 euros. g) Quan la resistència, l’obstrucció, l’excusa o la negativa a l’actuació de l’Administració tributària consisteixi a desatendre en el termini concedit requeriments diferents dels que preveu la lletra següent dins del mateix procediment, la sanció consisteix en una multa pecuniària fixa de: - 150 euros, si s’ha incomplert per primera vegada un requeriment. - 300 euros, si s’ha incomplert per segona vegada el requeriment. - 600 euros, si s’ha incomplert per tercera vegada el requeriment, així com 600 euros per cada vegada successiva d’incompliment del requeriment a partir de la tercera. h) Quan la resistència, l’obstrucció, l’excusa o la negativa a l’actuació de l’Administració tributària es refereix a l’aportació o a l’examen de documents, llibres, fitxers, factures, justificants i assentaments de comptabilitat principal o auxiliar, programes, sistemes operatius i de control o consisteixi en l’incompliment per persones o entitats que realitzin activitats econòmiques del deure de comparèixer, de facilitar l’entrada o la permanència en finques i locals o el reconeixement d’elements o instal·lacions, o del deure d’aportar dades, informes o antecedents amb transcendència tributària, la sanció consisteix en: - 300 euros, si no es compareix o no es facilita l’actuació administrativa o la informació exigida en el termini atorgat en el primer requeriment notificat a aquest efecte. - 1.000 euros, si no es compareix o no es facilita l’actuació administrativa o la informació exigida en el termini atorgat en el segon requeriment notificat a aquest efecte. - 3.000 euros, quan no s’hagi comparegut o no s’hagi facilitat l’actuació administrativa o la informació exigida en el termini atorgat en el tercer requeriment notificat a aquest efecte, així com 3.000 euros per cada vegada successiva d’incompliment del requeriment a partir de la tercera. 3. L’incompliment de l’obligació de posar en coneixement de l’Administració tributària el canvi de domicili de l’obligat tributari, se sanciona amb una multa fixa de 150 euros.

Article 129— Infraccions de defraudació

4 décisions

1. Són infraccions de defraudació les accions o omissions doloses o culposes, amb qualsevol grau de negligència, que comportin un perjudici econòmic per l’Administració tributària, bé en relació als deutes tributaris propis o com a conseqüència de l’exercici dels deures de pagament per compte de tercers o en els compliment dels deures de repercussió. També tindran la consideració d’infraccions de defraudació aquells perjudicis econòmics que es poguessin derivar del gaudi indegut de beneficis fiscals, sigui quina sigui l’accepció que adoptin, així com la improcedent acreditació de partides positives o negatives en base o en quota. I en general, tota acció o omissió contrària a l’ordenament que comporti un perjudici econòmic indegut a l’Administració tributària. 2. Constitueixen infraccions de defraudació les infraccions següents: a) Deixar d’ingressar, totalment o parcialment, els deutes tributaris, les retencions o els ingressos a compte, per no haver presentat declaracions o autoliquidacions quan ho estableixin les normes de cada tribut, i també, quan després del requeriment oportú, l’obligat tributari no presenti les declaracions o les autoliquidacions. b) Deixar d’ingressar, totalment o parcialment, els deutes tributaris, les retencions o els ingressos a compte, perquè en les declaracions o autoliquidacions presentades s’ometin dades, elements, quantitats o signes, índexs o mòduls necessaris per determinar les bases i les quotes de tributació. c) Gaudir indegudament de beneficis fiscals, exempcions, desgravacions o devolucions, o bé obtenir-ne. d) Acreditar improcedentment partides positives o negatives i crèdits de l’impost, per deduir o compensar en la base o en la quota. 3. Les lleis particulars de cada tribut i les disposicions legals en matèria fiscal poden regular, d’acord amb els apartats anteriors, els supòsits específics d’infracció.

▸Jurisprudence & doctrine citant cet article (4)

Tribunal Superior de Justícia d’Andorra· 17 déc. 2025
Tribunal Superior de Justícia d’Andorra· 18 oct. 2024
Tribunal Superior de Justícia d’Andorra· 22 avr. 2024
Tribunal Superior de Justícia d’Andorra· 22 nov. 2023

Aucun commentaire de doctrine indexé pour cet article à ce jour.

Article 130— Qualificació de les infraccions de defraudació

1. Les infraccions tributàries de defraudació es qualifiquen en lleus, greus i molt greus depenent de la concurrència de les circumstàncies següents en la conducta del subjecte infractor: a) La comissió repetida d’infraccions tributàries. S’entén produïda aquesta circumstància quan el subjecte infractor ha estat sancionat per una infracció de defraudació de la mateixa naturalesa, en virtut de resolució ferma en via administrativa dins els tres anys anteriors a la comissió de la infracció. Es consideren infraccions de defraudació de la mateixa naturalesa les previstes en un mateix article i apartat de la present Llei o de la llei especial que reguli altres tipus d’infracció de defraudació. b) La utilització de mitjans fraudulents en la comissió de la infracció de defraudació o la comissió de la infracció a través de persona interposada. A aquests efectes, es poden considerar mitjans fraudulents, entre altres, els següents: - L’administració incorrecta dels llibres de comptabilitat o dels llibres o registres establerts per la normativa tributària, mitjançant falsedat d’assentaments, de registres o d’imports, l’omissió d’operacions realitzades o la comptabilització en comptes incorrectes de forma que se n’alteri la consideració fiscal. L’apreciació d’aquesta circumstància requereix que la incidència de l’administració incorrecta dels llibres o registres sigui d’un percentatge superior al 50% de l’import de la base de la sanció. - L’ús de factures, de justificants o d’altres documents falsos o falsejats, sempre que la incidència dels documents o suports falsos o falsejats sigui d’un percentatge superior al 10% de la sanció. - L’incompliment absolut de l’obligació de l’administració de la comptabilitat o dels llibres o registres establerts per la normativa tributària i comptable. - L’administració de comptabilitats diferents que, referides a una mateixa activitat i a un mateix exercici econòmic, no permetin conèixer la veritable situació de la persona jurídica. - La utilització de persones o entitats interposades quan el subjecte infractor, amb la finalitat d’ocultar la seva identitat, hagi fet figurar a nom d’un tercer, amb el seu consentiment o sense, la titularitat dels béns o drets, l’obtenció de les rendes o guanys patrimonials o la realització d’operacions amb transcendència tributària de les quals es deriva l’obligació tributària l’incompliment de la qual constitueix la infracció que se sanciona. c) Ocultació de dades. S’entén que hi ha ocultació de dades a l’Administració tributària quan no es presenten declaracions o es presenten declaracions en què s’inclouen fets o operacions inexistents o imports falsos, o en què s’ometen totalment operacions, ingressos, rendes, productes, béns o qualsevol altra dada que incideixi en la determinació del deute tributari, quan com a resultat d’aquesta ocultació es produeix una defraudació determinada en una quota superior a 3.000 euros. 2. Quan concorren les circumstàncies descrites a les lletres a) i c) de l’apartat anterior, la infracció es qualifica de greu. Quan es donen les circumstàncies descrites a la lletra b) de l’apartat anterior, la infracció es qualifica de molt greu, tret que la incidència de les circumstàncies descrites en els dos primers supòsits sigui d’un percentatge inferior al que s’hi indica, cas en què es considera greu. 3. Quan la base de la sanció sigui inferior a 2.000 euros, la infracció es qualifica de lleu, llevat que es donin les circumstàncies descrites en la lletra b) de l’apartat 1 d’aquest article.

Article 135— Procediment sancionador

1. El procediment sancionador en matèria tributària s’inicia sempre d’ofici, mitjançant la notificació de l’acord de l’òrgan competent. Els procediments sancionadors que s’incoïn com a conseqüència de procediments de gestió o d’inspecció no podran iniciar-se respecte de la persona o entitat que hagués estat objecte del procediment una vegada transcorregut el termini de tres mesos des que s’hagués notificat o s’entengués notificada la corresponent liquidació o resolució. 2. Abans d’imposar una sanció, s’ha de notificar a la persona o entitat interessada la proposta de resolució en la qual han de constar l’exposició dels fets imputats, la referència dels preceptes legals infringits i la proposta de sanció que correspon imposar. La proposta de sanció ha d’incloure una justificació del caràcter procedent de la sanció i ha de fer constar la concurrència de culpabilitat especificant-ne i justificant-ne el grau. 3. La persona o entitat interessada disposa d’un termini de vint-i-un dies hàbils per al·legar tot allò que consideri oportú per a la seva defensa. 4. Transcorregut el període d’al·legacions, l’òrgan competent dicta la resolució que correspongui: a) Quan la persona o entitat interessada presti la seva conformitat a la proposta de resolució, s’entén dictada i notificada la resolució per l’òrgan competent, d’acord amb la dita proposta, en el termini d’un mes a comptar de la data en què la conformitat s’ha manifestat, sense necessitat de nova notificació expressa a aquest efecte. b) La resolució expressa del procediment sancionador en matèria tributària conté la fixació dels fets, la valoració de les proves practicades, la concurrència de culpa o dol, la determinació de la infracció comesa, la identificació de la persona o de l’entitat infractora i la quantificació de la sanció que s’imposa, amb indicació dels criteris aplicats per graduar-la i de la reducció que sigui procedent d’acord amb l’article 132. 5. El procediment sancionador en matèria tributària ha de concloure en el termini de sis mesos comptat des de la notificació de la comunicació d’inici del procediment. S’entén que el procediment conclou en la data en què es considera notificat l’acte administratiu de la resolució. 6. El venciment del termini establert a l’apartat anterior sense que s’hagi notificat la resolució expressa produeix la caducitat del procediment. La declaració de caducitat es pot dictar d’ofici o a instància de la persona o entitat interessada i provoca l’arxiu definitiu de les actuacions. La caducitat impedeix la iniciació d’un nou procediment sancionador per la mateixa infracció tributària. 7. Contra la resolució que imposa la sanció es pot recórrer en els termes establerts a l’article 141. Si l’obligat tributari també impugna el deute tributari, s’acumulen ambdós recursos en un de sol, que correspon resoldre a l’òrgan que coneix de la impugnació contra el deute.

Article 141— Del recurs en via administrativa

1. Els actes d’aplicació dels tributs i d’imposició de sancions són susceptibles de recurs en via administrativa, d’acord amb la present Llei i els seus reglaments, i el Codi de l’Administració. 2. La interposició del recurs en via administrativa és un requisit necessari per tenir accés a la via jurisdiccional. Fins que no es resolgui el recurs, de forma expressa o per silenci, no es pot promoure el recurs jurisdiccional. 3. El termini per interposar el recurs és d’un mes natural des que s’entengui notificat l’acte administratiu d’aplicació dels tributs susceptible de recurs. 4. L’escrit d’interposició del recurs ha de contenir necessàriament les al·legacions i els elements de prova que es considerin oportuns. 5. El recurs sotmet al coneixement de l’òrgan competent per a la seva resolució totes les qüestions de fet i de dret dels actes administratius recorreguts, tant si estan plantejades en el recurs com si no ho estan. La interposició del recurs no pot representar un empitjorament en relació a la situació econòmica i/o jurídica inicial del recurrent. 6. La mera interposició d’un recurs per la via administrativa no suposa la suspensió de l’execució de l’acte impugnat. 7. L’execució resta suspesa automàticament per l’aportació de garantia suficient per cobrir la quota, els interessos, els recàrrecs i les sancions que siguin objecte del recurs, mitjançant: a) Aval d’una entitat bancària degudament autoritzada per operar al Principat d’Andorra. b) Fiança, personal i solidària, prestada per dues persones de reconeguda solvència a judici de l’Administració, sempre que l’import del deute no superi els 10.000 euros. c) Les garanties que es regulin reglamentàriament. 8. Cal suspendre l’execució sense necessitat d’aportar garantia, quan s’evidenciï que l’acte administratiu conté un error material, de fet o aritmètic manifest. 9. La suspensió dels actes d’aplicació dels tributs es manté mentre duri el procediment en la via administrativa i mentre es mantingui l’eficàcia de la garantia. 10. El procediment d’oferiment de la garantia i de qualificació de la garantia oferta es determina reglamentàriament.

Article 1— Naturalesa i abast

Article 2— Concepte, fins i classes de tributs

Article 3— Principis de l’ordenació i aplicació del sistema tributari

Article 4— Potestat tributària

Article 5— Actes impugnables

Article 6— Fonts de l’ordenament

Article 7— Reserva de llei

Article 8— Identificació i derogació expressa de les normes tributàries

Article 9— Àmbit temporal

Article 10— Àmbit territorial

Article 11— Interpretació de les normes

Article 12— Qualificació de les normes tributàries

Article 13— Abús de les normes tributàries

Article 14— La relació jurídica tributària

Article 15— No disponibilitat del crèdit tributari

Article 16— Definició

Article 17— Fet generador

Article 18— Meritació i exigibilitat

Article 19— Beneficis fiscals, deduccions, bonificacions i exempcions

Article 20— Obligació tributària de realitzar pagaments a compte

Article 21— Obligacions entre particulars resultants del tribut

Article 22— Obligacions tributàries accessòries

Article 23— Interès moratori

Article 24— Recàrrecs per presentació extemporània de la declaració o autoliquidació

Article 25— Recàrrecs del període executiu

Article 26— Obligacions tributàries formals

Article 27— Drets i garanties de l’obligat tributari

Article 28— Obligacions i drets de l’Administració

Article 29— Devolucions a què té dret l’obligat tributari

Article 30— Devolucions d’ingressos indeguts

Article 31— Classes d’obligats tributaris

Article 32— Successors dels obligats tributaris

Article 33— Responsabilitat tributària

Article 34— Responsables solidaris

Article 35— Responsables subsidiaris

Article 36— Transmissió de negocis amb deutes tributaris pendents

Article 37— Adquirents de béns afectats per llei al compliment de deutes tributaris

Article 38— Capacitat d’obrar i representació

Article 39— Domicili a efectes tributaris

Article 40— Base de tributació

Article 41— Sistema de determinació directa

Article 42— Sistema de determinació objectiva

Article 43— Sistema d’estimació indirecta

Article 44— Base de liquidació

Article 45— Tipus de gravamen

Article 46— Quota de tributació i de liquidació

Article 47— Contingut del deute tributari

Article 48— Extinció del deute tributari

Article 49— Modalitats de pagament

Article 50— Subjectes legitimats per percebre i realitzar el pagament

Article 51— Temps de pagament

Article 52— Imputació de pagaments

Article 53— Ajornament i fraccionament del pagament

Article 54— Terminis i còmput de prescripció

Article 55— Interrupció de la prescripció

Article 56— Efectes de la prescripció

Article 57— Compensació

Article 58— Condonació

Article 59— Insolvència provada de l’obligat tributari

Article 60— Tipus de garanties

Article 61— Garanties en l’ajornament i el fraccionament

Article 62— Mesures cautelars de caràcter provisional

Article 63— Àmbit d’aplicació i competència

Article 64— Deure d’informació i assistència als obligats tributaris

Article 65— Consultes tributàries escrites

Article 66— Acords previs de valoració

Article 67— Acords especials

Article 68— Obligacions d’informació

Article 69— Autoritats sotmeses al deure d’informar i col·laborar

Article 70— Notificacions tributàries

Article 71— Obligació de resoldre temporàniament i efectes de la falta de resolució expressa

Article 72— Entrada al domicili

Article 73— Denúncia pública

Article 74— Inici

Article 75— Desenvolupament

Article 76— Acabament i obligació de resoldre

Article 77— Principis generals de la prova

Article 78— Presumpcions en matèria tributària

Article 79— Funcions de gestió

Article 80— Declaració tributària