STSJAD ANDORRA, a 08 de gener del 2004 - ROJ: STSJAD 1/2004

Pera no donà complida informació a la Comunitat o bé presentà liquidacions anyals incompletes sent alhora administrador i gestor dels comptes d’altres comunitats (bàsicament l’edifici Canigó i altres), existint una important quantitat d’operacions creuades i despeses que són compartides amb altres comunitats.

Ha resultant impagat el cens enfitéutic al Comú corresponent a l’exercici de l’any 1993, així com la pòlissa d’assegurances multirisc per cobrir el període de juny de 1995 a juny de 1996, causant un perjudici a la Comunitat sense però que hagi quedat acreditat que el processat hagués rebut prèviament el seu import.”

III.-RESULTANT: Que, notificada la sentència, s’interposà contra ella recurs pel la representació de la Comunitat de Propietaris afectada pels fets, al qual s’adherí, encara que parcialment, el Mag. Ministeri Fiscal, sent impugnat el recurs per la representació del processat, amb els fonaments que s’expressaren en els respectius escrits.

IV.-RESULTANT: Que, assenyalat dia per la celebració de la vista, intervingueren en ella, pel seu ordre, el Mag. Ministeri Fiscal, el recurrent i el recorregut, per mitjà dels seus lletrats representants i defensors, els quals insistiren en els arguments prèviament expressats en els corresponents escrits interposant el recurs, adherint-se a ell i impugnant-lo, quedant al concloure dit tràmit el recurs “Vist” per sentència.

FONAMENTS DE DRET

I.-CONSIDERANT: Que la sentència recorda que el delicte d’apropiació indeguda de l’art. 24ee7 del CP andorrà es caracteritza per que l’autor, que es posseïdor dels bens que li han estat confiats per títol de dipòsit o qualsevol altre que obliga a la seva devolució, sense que tingui facultats de disposició, transforma la legitima possessió que li ha estat confiada en un domini antijurídic mitjançant actes de disposició que no li estan permesos, assenyalant que el element essencial del delicte d’apropiació indeguda radica en el compliment dolos per part de l’agent de l’obligació contractual de donar als bens rebuts el destí pel qual foren rebuts, disposant d’ells amb evident ànim de lucre. Considera la sentència que la conducta de l’acusat no es constitutiva de dit delicte per no concorre els seus elements constitutius, havent-se evidenciat en l’acusat tan sols l’existència d’una molt deficient administració. Afegeix la sentència que tampoc es poden incardinar els fets com delicte d’estafa de l’art. 248 del CP andorrà perquè no concorre l’element de l’engany, característic de dita infracció, degut operar el dret fonamental a la presumpció d’innocència, un dels aspectes es el anomenat principi “pro reo”.

II.-CONSIDERANT: Que contra la referida sentència absolutòria s’aixeca el recurs de la Comunitat de Propietaris quina administració a càrrec de l’acusat s’ha traduït en “operacions” o “pagaments” sense cap justificació per l’import equivalent a 369.691,47 FF (com ja fa constar la sentència en la seva declaració de fets provats) i pel fet de que l’acusat tingues al seu càrrec l’administració de varies comunitats (el que impedeix determinar amb certesa i detall l’import total del defraudat) no deu impedir veure amb claredat el “modus operandi” empleat per l’acusat, el que descriu a continuació partint dels “mínims principis d’administració” que ha d’observar un professional (com l’acusat) i qual ha estat la seva actuació “contràriament” a tal exigències, al·legant també que la “presumpció d’innocència” no equival a una “interpretació naïf dels fets”, combatent especialment a continuació la sentència en quant a l’apropiació de la quantitat destinada al pagament del “cens enfitéutic al Comú” així com “la pòlissa d’assegurances” del període 1995-1996. A dit recurs s’adhereix parcialment ell Mar. Ministeri Fiscal, en els extrems en els que el recurs coincideix amb el seu escrit de qualificació provisional i en concret pel que es refereix al pagament del cens emfitèutic del Comú d’Encamp de 1993 i de la pòlissa d’assegurança del període ja indicat de 1995-1996, interessant la condemna de l’acusat s’oposa a ambdós recursos al·legant que si bé és cert que l’acusat portava una administració amb molt desordre, no s’ha pogut demostrar que incorregués en les apropiacions que s’indica i els propis perits no han pogut establir tal apropiacions, perquè les sumes que l’acusat rebia anaven destinades a les diverses administracions de comunitats que tenia al seu càrrec, per lo que, no havent-se aportat prova de càrrec que destruís a la presumpció d’innocència, procedeix confirmar la sentència impugnada, com ajustada a dret.

III.-CONSIDERANT: Que el delicte d’apropiació indeguda, com ja ha proclamat la jurisprudència d’aquesta Sala, té unes notes definidores inequívoques, que són els requisits o elements constitutius del tipus. a) La primera de tals exigències és que el subjecte actiu rebí per títol legal, d’una altra persona, diners, efectius o qualsevol altra cosa moble. Aquesta nota de la recepció legitima dels efectes després apropiats és el que distingeix aquesta figura delictiva del furt, en el qual també hi ha una transmutació de la possessió però realitzada en contra de la voluntat del subjecte actiu. b) La segona exigència és el caràcter típic de les coses o objectes lliurats, que han de ser diner, efectius o coses mobles o “actius patrimonials”, com també avui sol dir-se, donat el sistema de numerus apertus utilitzat pels Codis Penals per definir el delicte. c) La tercera exigència fonamental és que el lliurament es realitzi en virtut d’un títol que obligui al subjecte actiu receptor a torna el rebut o a donar-li el destí pel que precisament es va fer el lliurament. Entre els títols o contractes en virtut dels quals es realitza el lliurament del codis solen citar expressament el “dipòsit”, la “comissió”·o l’ “administració”, però també aquí es defèn pacíficament per la doctrina i la jurisprudència considerar que l’enunciació es oberta i no taxativa (de nou un enunciat numerus apertus), de manera que se sol incloure entre els negocis jurídics aptes pel delicte d’apropiació indeguda la comissió mercantil, la gestió de fons aliens, el transport, el projecte fundacional d’una società o companyia, per la qual s’entreguen quantitats, el mandat, el “leasing”, els diversos suposats que donen lloc a la figura del constitutum possessorium etc. d) La quarta exigència .en la que resideix el nucli i l’essència de l’acció delictiva- és que amb les coses legalment rebudes pel subjecte actiu aquest realitzí una de les dues conductes que constitueixen l’essència de la figura delictiva: l’ “apropiació”, fet seus els efectes rebuts –animus rem sibi habendi- o la “distracció”, donant-li un destí diferent d’aquell pel qual li fou entregat (hipòtesis en la qual aquest delicte té parentesc amb el de malversació de cabals públics) i la negació d’haver rebut les coses pel corresponent títol obligacional. “Apropiació”, “distracció”, “ànim de lucre”, “enriquiment”, “abús de confiança”, són les veus que defineixen el delicte com elements més característics.

IV.-CONSIDERANT: És evident que en el present cas, segons els fets que estableix la sentència, no s’ha provat la concurrència de tots els elements que exigeix la jurisprudència per que sorgeixi el delicte d’apropiació indeguda. Es reconeix inclòs per la defensa que l’administració que portava el processat era en extrem desordenada, en la que es confonien els comptes de les diverses comunitats que administrava, amb anotacions comptables a les que sovint faltaven els corresponents justificants. Però una administració confusa i desordenada no significa, sense més, que s’hagin produït apropiacions indegudes. No s’ha provat l’ànim de lucre o dolo específic del delicte, ni que s’hagi produït l’enriquiment del processat al dedicar a les seves atencions o fins personals (encara que fossin sumptuaris, personals o d’imatge, com admet la jurisprudència) les quantitats rebudes dels seus clients. És cert que, com bé diu la sentència apel·lada, la manca de prova dels elements constitutius de la infracció ha d’equivaler pràcticament a la prova de la innocència (encara que conceptualment no siguin conceptes equiparables) procedint aplicar el dret fonamental a la innocència que assisteix a tots els ciutadans sotmesos a l’enjudiciament penal. D’altra part, la mala administració pot i ha de donar lloc a l’exigència de responsabilitat a l’administrador, per la restitució de qualsevol quantitat i per el rescabalament dels danys i perjudicis que hagi pogut produir a la comunitat querellant, responsabilitats, si es necessari, poden exigir-se mitjançant el procés civil corresponent, per determinar amb plenitud de tràmits i de proves la situació real dels comptes de l’administració (no ben liquidades no definides en la present causa), sense necessitat d’acudir a la via del procés penal que sols ha de ser utilitzada com ultima ratio de la reacció de l’ordenament jurídic contra les transgressions legals

V.-CONSIDERANT: Que per lo exposat procedeix confirmar la sentència recorreguda, amb imposició de les costes del recurs a la part recurrent.

Decisio

Vistes la Constitució, El Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, la jurisprudència d’aplicació, i altres fonts del Dret del Principat d’Andorra,

La Sala Penal del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra,

D E C I D I M

1.- Desestimem el recurs d’apel·lació interposat pel la representació de la Comunitat de propietaris de l’edifici Grizzli contra la sentència pronunciada pel M.I. Tribunal de Corts, en data 26 de maig de 2003 en la causa 29-1/99, en la que es formà el rotlle 31/03, al principi referits, en el recurs en el qual s’havia adherit parcialment el Mag. Ministeri Fiscal.

2.- Confirmem íntegrament la citada sentència del M.I. Tribunal de Corts.

3.- Imposem el pagament de les costes del recurs a la part recurrent.

4.- Retornar la Causa al M. Iltre. Tribunal de Corts, amb certificació de la present Sentència, per al seu compliment i execució.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.

Subir

Diccionario RAE