STSJAD ANDORRA, a 14 d'octubre del 2005 - ROJ: STSJAD 148/2005

III.- Per sentència de data 6 de maig del 2005, l'Honorable Tribunal Unipersonal de Batlles secció civil, donant lloc parcialment a la demanda de la part agent, va condemnar a la societat Tamarit a pagar a la Sra. Campillo, l'import de 1.834,81 EUR, amb els interessos legals meritats a comptar del 15 d'octubre del 2004, i sense establir especial condemna en costes judicials.

IV.- Contra aquesta resolució, ambdues parts han interposat recurs d'apel·lació.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin.

FONAMENTS DE DRET

I.- En tràmit d'apel·lació només romanen litigioses les qüestions relatives a l'acomiadament de la treballadora, a la indemnització de la mateixa el cas escaient, i a la condemna en costes de primera instància.

II.- És acreditat en autes i no és negat per les parts, que la Sra. Campillo que desenvolupava la tasca de cambrera al restaurant ORG_0 de la societat Tamarit, va comunicar a l'empresa, per telèfon, que s'absentaria 3 dies de la feina per tal de poder assistir a l'enterrament d'un oncle seu que s'havia mort a Portugal, i que malgrat que la Direcció de l'empresa li hagués denegat el dret d'absentar-se, la treballadora va marxar a Portugal. Quan la Sra. Campillo es va tornar incorporar a la feina, l'empresa va lliurar-li una carta d'acomiadament per absència de 3 dies consecutius al seu lloc de treball, sense el consentiment de l'empleador.

III.- L'article 52 de la Llei sobre el Contracte de Treball del dia 12 de juny del 2003, estipula que el treballador té dret a absentar-se del treball, percebent la totalitat del salari base...durant tres dies naturals en els casos de mort del cònjuge, d'ascendent, descendents o col·laterals, ja siguin propis o del cònjuge...la problemàtica plantejada és la de la interpretació d'aquestes disposicions de la Llei, ja que la Sra. Campillo considera que tenia dret a absentar-se per la defunció del seu oncle, en quant l'empresa sosté que la mort d'un oncle no fa part dels casos continguts en l'article 52 esmentat.

IV.- És cert que la Llei parla de col·laterals sense més precisió, el que obra la porta a totes les interpretacions, incloses les més abusives. Quan la Llei és fosca o presenta llacunes, pertoca als Tribunals interpretar-la i definir les condicions de la seva aplicació, tenint en compte la voluntat suposada del legislador i del sentit general de la norma. Per tant, al contrari del que pretén la societat Tamarit, el Tribunal de primera instància, en definir l'àmbit del concepte col·lateral contingut en el text legislatiu, no ha modificat res de la norma legislativa, sinó que ha, com és el seu deure, interpretat les disposicions insuficientment precises de la Llei per que la mateixa pugui ser aplicada. Per interpretar la voluntat del legislador en el cas concret d'autes, s'ha de fer referència a l'article 3 de la Llei sobre el Contracte de treball que expressa, d'una banda, que tant l'empresari com el treballador han d'obrar de bona fe en l'execució del contracte i evitar qualsevol abús de dret, i d'altra banda que en cas de dubte, la interpretació i l'aplicació de la present llei s'efectuarà d'acord amb el principi "pro operari".

V.- La societat Tamarit imputa a la treballadora una vulneració del principi de bona fe en l'execució del contracte i d'abús de dret, per haver marxat a Portugal malgrat que se li hagués denegat l'autorització. Dit això tampoc l'empresa no va actuar de bona fe i sense abús de dret, en refusar a una treballadora, allunyada de la seva família resident a un altre país, de poder assistir durant 3 dies a l'enterrament d'un parent proper, un germà de la seva mare, pel qual tenia molta estimació. Si un empresari sempre ha de tenir en compte l'interès de l'empresa, això no vol dir que aquest interès ha de superar tot sentiment d'humanitat i de compassió; per tant, denegar a un treballador poder assistir als funerals d'un familiar, quan no existeix una raó imperativa per impedir-li de complir aquest testimoniatge de pietat a un oncle difunt, pot ser considerat també com una actuació de mala fe en l'execució del contracte i un abús de dret.

VI.- Per limitar l'àmbit dels col·laterals mencionats en l'article 52.2 de la Llei sobre el Contracte de treball, al segon grau, la societat fa referència a l'article 6.1 del Decret sobre el contracte de treball del 15 de gener de 1974, i a l'article 2 c de la llei vigent. Aquests arguments van a l'encontre de la pròpia tesis de l'empresa. L'article 6 de l'antiga legislació laboral acordava un permís de faltar al treball, 2 dies naturals en els casos de mort d'ascendents o descendents- ja siguin consanguinis, ja afins- dels cònjuge o germans. L'article 2 de la Llei actual considera familiars, el cònjuge, els descendents, els ascendents i altres parents per consanguinitat o afinitat, fins al segon grau. Ara bé, si el legislador no ha reproduït en la nova Llei, el contingut de l'article 6 del Decret de 1974, i ha afegit en el article 52 2, als cònjuge, ascendents i descendents, els col·laterals, és que ha volgut expressament eixamplar els casos de permís. De la mateixa manera, si el legislador hagués volgut limitar els casos al segon grau, ho hauria expressament especificat, com ho ha fet en l'article 2 de la repetida Llei.

VII.- Per incloure els col·laterals del tercer grau en els casos prevists a l'article 52.2 de la Llei sobre el Contracte de treball, el primer jutge ha fet una aplicació analògica de les disposicions que regulen els funcionaris i agents de l'administració pública, que estableixen un permís en el cas de defunció d'un familiar col·lateral fins al grau 4 de consanguinitat. Aquest raonament fonamentat sobre els principis de coherència i analogia s'ha de confirmar, per tal d'evitar situacions discriminatòries injustificades prohibits per l'article 6 de la Constitució, i d'aplicar pro operari les mateixes proteccions socials als treballadors del sector públic i privat, quan no existeix impediment de cap natura per fer- ho, d'acord amb la regla que apareix en el Digest 1,3,12: "a igual raó igual dret", o "on hi ha igual raó ha d'haver-hi igual disposició". En conseqüència, s'ha de considerar que la treballadora era legitimada a absentar- se 3 dies de la seva feina per assistir a l'enterrament del seu oncle, i que en negar a la mateixa l'autorització d'absentar-se, sense motiu imperatiu, l'empresari no ha respectat el principi de bona fe contractual, i no podia acomiadar la Sra. Campillo per falta greu.

VIII.- A més de la indemnització prevista a l'article 76 de la Llei sobre el Contracte de Treball, per acomiadament fet en forma indeguda, improcedent o injustificat, com és el cas en autes, la Sra. Campillo reclama una indemnització pel concepte de preavís. Aquesta pretensió no pot prosperar de cap manera. Es cert que sota l'antiga legislació laboral, la jurisprudència sempre ha considerat que el preavís era un dret del treballador, i que la sanció del seu no respecte constituïa una indemnització diferent de la per acomiadament il·legal. Dit això la jurisprudència no és una font del Dret, sinó la boca de la Llei, i mai ha d'anar a l'encontre de les normes legislatives que sempre han de prevaler sobre les altres fonts generals. Resulta de la comparació dels articles 71 apartat 5, 72-11 i 76, que la nova Llei sobre el Contracte de Treball, només ha volgut que tots els mancaments de l'empresari al procediment d'acomiadament, inclòs els relatius a l'obligació de preavís, siguin sancionats per una única i sola indemnització del treballador, corresponent, com a mínim, a 1 mes i mig de salari per any de servei a l'empresa. En conseqüència s'ha de confirmar la resolució recorreguda en totes les seves disposicions relatives al fons del litigi.

IX.- Ambdues parts impugnen la sentència de primera instància pel que fa a la condemna en costes. Es contrari a la jurisprudència en matèria laboral, i a l'equitat, que la Sra. Campillo que ha tingut d'entaular un plet per poder ésser indemnitzada de les conseqüències d'un acomiadament incorrecte, hagi de suportar les seves costes de primera instància. Per tant s'ha de reformar la resolució apel·lada en el sentit de condemnar a la societat Tamarit a pagar les despeses judicials de primera instància, encara que no fossin estimades totes les pretensions de la part agent. Al contrari, atès la desestimació d'ambdós recursos sobre el fons del litigi, no s'ha de fer especial imposició de costes de segona instància.

Decisio

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

Desestimar el recurs de la societat ENTITY_5; estimar molt parcialment el recurs de la Sra. ENTITY_4; confirmar la sentència de l'Honorable Tribunal Unipersonal de Batlles de data 6 de maig del 2005 en totes les seves disposicions sobre el fons del litigi; reformar-la respecte a la imposició de costes, condemnant la societat Tamarit al pagament de les despeses processals de primera instància, sense fer especial condemna en costes de segona instància.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

Subir

Diccionario RAE