STSJAD ANDORRA, a 27 de gener del 2010 - ROJ: STSJAD 43/2010

II.- L'Hble. Tribunal de Batlles va dictar sentència, de 30-06-2008, essent la seva part decisòria la que segueix: "DECIDEIX Primer.- Que ha de desestimar i desestima íntegrament la demanda presentada per la representació processal dels Senyors Sandoval i Vélez i Manso, el dia 6 de juliol de 2005, contra la Sra. Narváez i les menors Guerrero i Pulido.

Segon.- Fer imposició de les costes judicials causades a la part agent, inclosos els honoraris d'advocat i procurador".

III.- La part agent va interposar recurs contra la sentència d'instància i, en data 5-11-2008, va presentar llur escrit de conclusions, pel qual i d'acord amb els arguments continguts en el mateix, demanava la revocació de la sentència d'instància. Per el contrari, la part recorreguda va presentar també escrit de conclusions, de 5-11-2008, i escrit de contesta a les conclusions, de data 24-11-2008, segons el qual demana que es procedeixi a la confirmació de la sentència, amb imposició de les costes processals a la part recurrent. Tanmateix, la part agent va oposar-se al recurs interposat de contrari i, en data 24-11-2008, va demanar la desestimació del recurs i la imposició de les costes processals a la part defenent.

IV.- La Sala va dictar Aute, de data 12-02-2009, essent la seva part decisòria la que segueix: "DECIDEIX DONAR LLOC a la pràctica de la prova pericial complementària, sol·licitada per a millor proveir en la instància i reproduïda en aquesta alçada, per la representació processal de la part agent.-

En data 12-10-2009 va tenir entrada al Registre d'aquest Tribunal Superior el dictamen pericial elaborat per Hoyos i, en data 10-11-2009, ambdues parts litigants van efectuar les al·legacions al respecte que van tenir per convenients.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- Els motius o greuges en els quals es fonamenten els recursos són, en essència, els que segueixen. En primer terme, pel que fa al recurs de la part agent, aquesta considera que, a diferència d'allò que manifesta el Tribunal de Batlles, sí que existeix lesió en el present cas. Així, entén que respecte de la llegítima materna s'havia considerat que el patrimoni era inexistent i s'hauria d'haver quantificat el dret d'usdefruit de l'esposa. Quant a la llegítima paterna, manifesta que l'import de la llegítima a percebre l'any 1942 s'ha d'actualitzar a l'any 2000 per a fer els termes comparables, sense que li pugui ésser imputable a la part recurrent passivitat probatòria. De la comparativa, s'escau acreditada la lesió causada, atès que es va percebre una quantitat molt inferior a la que els hi corresponia.

En segon terme, pel que fa al recurs de la part defenent, aquesta entén, en primer lloc, que l'excepció de prescripció ha de ser valorada, encara que s'hagi plantejat en l'escrit de conclusions, tota vegada que segons el Codi 8,36,8 esdevé possible adduir-la en qualsevol moment del procés. En segon lloc, quant al fons, al·lega que solament es pot rescindir la llegítima no deferida per lesió, mentre que en el cas concret es tracta d'una llegítima ja deferida, atès que el pagament de la mateixa va tenir lloc molts anys després de deferida.

II.- La primera de les qüestions que ha de ser examinada és la relativa a l'excepció de prescripció. En efecte, l'excepció peremptòria de prescripció, continguda en el Codi 8,36,8, constitueix una excepció processal que no pot ésser apreciada d'ofici, sinó que ha de ser al·legada per aquella part a qui pugui beneficiar. Així mateix, si bé és cert que el Codi 8,36,8 admet que l'excepció de prescripció es pot adduir en qualsevol moment del plet, aquesta Sala ja ha tingut ocasió de pronunciar-se al respecte, tot interpretant la norma del Codi a la llum dels drets de defensa i contradicció que es contenen a la norma magna (cfr. art. 10 C.A.)

Així, la Sentència d'aquesta Sala de 18 de març de 2003 i de 17 de juliol de 2003 consideren que l'excepció de prescripció solament es pot al·legar en primera instància i en la fase inicial del procediment, respectivament, i, cal afegir que, en concret, en els escrits rectors del mateix (demanda o contesta), tota vegada que, com indica la primera de les sentències citades: "si bé és cert que segons una disposició continguda en el Codi de Justinià (8,36,8) la prescripció es pot al·legar en qualsevol moment del litigi, no ho és menys que aquesta possibilitat s'ha d'adequar als principis processals que actuen en el procés civil i que permeten, d'acord amb allò que es disposa a l'article 10 de la Carta Magna, que les dues parts litigants es trobin en situació d'igualtat i disposin de les mateixes possibilitats de defensa". En efecte, permetre l'al·legació de l'excepció peremptòria, per primera vegada, en fase de conclusions impedeix que la part contrària pugui argumentar i proposar prova en relació al dies a quo de la prescripció, a la seva possible interrupció o renúncia, atès que la fase probatòria ja li resta preclosa. Per consegüent, s'escau entendre que la articulació, per primera vegada, de l'excepció de prescripció a la fase de conclusions, sense que cap articulació de la mateixa s'hagi portat a terme en els escrits rectors, comporta una limitació del dret de defensa i contradicció de l'altra part litigant i, per consegüent, no pot ésser examinada en aquesta alçada.

III.- En segon terme, procedeix examinar si és viable articular la rescissió per lesió de la renúncia al suplement de la llegítima quan aquesta ja ha estat deferida o solament esdevé viable en relació a la llegítima futura.

La sentència d'instància considera que la sentència d'aquesta Sala, de 24 d'octubre de 2002, no impedeix que en els casos de llegítima deferida es pugui instrumentar la rescissió per lesió en la renúncia al suplement, per la qual cosa no troba cap impediment per a exercir l'acció exercitada.

Aquesta Sala és del parer contrari, perquè històricament la renúncia prèvia a la delació de la llegítima només es considerava vàlida en els supòsits en els que la filla rebia, en vida del pares, el dot i renunciava al suplement de la llegítima; situació que, avui, s'ha d'estendre als fills, amb independència del sexe i a tota atribució gratuïta imputable a llegítima (cfr. Decretals I, títol XVIII, 2). I consegüentment, amb la possibilitat de mantenir la validesa de la renúncia prèvia, atès que els béns i drets en pagament d'aquesta llegítima es lliuraven al que seria legitimari abans de la mort del causant de la mateixa, s'esqueia modificar el sistema de computació legitimària, el qual, en ares al càlcul de la lesió en la llegítima, no es podia referir a la mort del causant, sinó a la valoració del cabal hereditari en el moment de la renúncia. En aquest sentit, es pronunciava la sentència d'aquesta Sala, de 24 d'octubre de 2002, quan assenyalava que "la renúncia a reclamar el suplement de llegítima pot esdevenir ineficaç no en qualsevol cas, sinó únicament quan el legitimari sofreix una lesió en més de la meitat respecte als seus drets legitimaris i per tal de determinar si concorre una lesió en més de la meitat, es fa necessari relacionar la quantitat que ha percebut el legitimari i el valor del patrimoni patern al temps de la renúncia, ja que si es desconeix aquesta correlació, mancaria qualsevol base fiable per a declarar o no rescindida per lesió la renúncia al suplement de llegítima".

IV.- Nogensmenys les consideracions anteriors i l'èxit parcial del recurs de la part defenent que justifica que no s'examini els càlculs efectuats pel jutjador d'instància en ares a la valoració de les llegítimes maternes i paternes si s'escau posar en relleu alguns extrems que, encara que obiter dicta, mereixen ser ressenyats en el present cas. En efecte, dos són els extrems que aquesta Sala vol posar de manifest en l'òrbita de les al·legacions del recurs de la part agent. Quant a la llegítima materna, és cert que el dret d'usdefruit del que gaudia l'esposa no pot ésser computable com a dret valorable als efectes del càlcul de la llegítima materna, atès que el mateix s'extingeix amb la mort de la seva titular. Baldament, el que sí integra el patrimoni hereditari de la causant, Sra. Vara, són tots els fruits i rendiments obtinguts del gaudi del dret real d'usdefruit. Però arribats a aquest extrem, ressurt de la pericial realitzada en aquesta alçada (folis 58 i ss) que la Sra. Manso no gaudia de béns propis ni tampoc era titular de cap compte corrent, per la qual cosa no resta acreditat cap bé o dret que pogués ésser objecte de valoració l'any 1981.

I en relació a la llegítima paterna, i encara que no es tractin d'arguments que comportin la ratio decidendi de la present sentència, pel que fa a aquesta, pretén el recurrent que el valor dels béns i drets lliurats en pagament de la llegítima ha de ser actualitzat. En aquest sentit, entén que l'import que corresponia en concepte de llegítima l'any 1942, any de la mort del Sr. Corbacho, calia actualitzar-ho al moment de pagament de la llegítima (anys 1983 i 1994). Però aquesta pretensió no pot reeixir per diferents motius. En primer lloc, perquè la computació de la llegítima, com a operació de càlcul global de la mateixa, i regulada per normes de ius cogens, s'ha de referir, com a fita temporal per la valoració del cabal relicte i del donatum (amb alguna excepció que no concorre en el present cas), al moment de l'apertura successòria; és a dir, al moment de la mort del causant. I, en segon lloc, perquè en matèria de pagament de la llegítima no actua el principi valorista, sinó el nominalista, de forma que la llegítima valorada en el moment de la mort del causant no s'actualitza sinó que s'ha de pagar el quantum fixat en aquella fita temporal, amb la única correcció dels interessos que es meriten des de la mort del causant, en el cas de reclamació de llegítima, i des de la interposició de la demanda en el cas de suplement de la llegítima.

V.- Les anteriors consideracions justifiquen la no imposició de les costes processals a cap dels recurrents, no tan sols perquè en relació al defenent el seu recurs s'ha estimat en part, sinó perquè respecte de l'agent, les circumstàncies del cas concret, una renúncia a una llegítima ja deferida i l'absència de jurisprudència al respecte, justifiquen els dubtes de dret existents en el cas que ens ocupa, i permeten constatar l'existència de circumstàncies que poden mitigar el joc del principi del venciment absolut (cfr. Novel·la 82, cap. X).

Quant a les costes de primera instància, la confirmació de la sentència d'instància, però per arguments diferents, justifica la imposició de les costes a la part agent, atesa la desestimació de la demanda interposada (arg. Codi 7,51,5).

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

ESTIMAR EN PART el recurs interposat per la representació processal de la Sra. Narváez i Guerrero i Pulido i DESESTIMAR el recurs interposat per la representació processal de la Sra. Manso i dels Srs. Sandoval i Vélez contra la sentència, de data 30-06-2008, dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles i, pels arguments esmentats en la fonamentació de la present resolució, confirmar la seva part decisòria. No s'escau efectuar imposició de les costes processals d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-

Subir

Diccionario RAE