STSJAD ANDORRA, a 12 de novembre del 2024 - ROJ: STSJAD 296/2024

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

1.- La representació processal de la societat ORG_1, succeïda processalment per ORG_2, va interposar demanda de reclamació de quantitat a tramitar pel procediment ordinari contra la societat ORG_0, en què sol·licitava que es condemnés a aquesta a satisfer:

• l'import global de 63.018,89EUR corresponent al ròssec deutor del compte dels demandats, més els interessos corresponents que hagi meritat l'esmentada quantitat a partir del dia 13 de març del 2019, i els que es meritin a comptar d'aquella data fins a l'efectiu pagament del ròssec deutor.

• les costes judicials i extrajudicials ocasionades, inclosos els honoraris d'advocat i procurador, fins execució total de Sentència.

2.- El Tribunal de primera instància ha dictat resolució en data 6 de febrer del 2024 amb la següent part decisòria:

"Primer.- Desestimar la demanda formulada per part de la societat A, SA contra la societat ORG_0.

Segon.- Fer imposició a la part agent de les costes judicials ocasionades a la part defenent, inclosos els honoraris d'advocat i procurador, a acreditar en període d'execució de sentència."

3.- Per escrit de data 15 de març del 2024, la representació processal de la societat ORG_2 ha interposat recurs d'apel·lació contra la sentència de la Batllia, i segons els arguments que hi exposa demana que es revoqui la resolució d'instància substituint-la per altra ajustada a dret en el sentit interessat per aquesta part.

4.- La representació de la societat ORG_0 s'ha oposat al recurs i ha sol·licitat que es confirmi íntegrament la sentència apel·lada, imposant les costes processals a la societat ORG_2.

Fonaments de dret

FONAMENTS DE DRET

Primer.- En el present procediment, la part agent ORG_1 reclama front la part defenent ORG_0 en demanda en la que sosté una petició de condemna per un total de 63.018,89EUR més interessos des del 13.3.19 i més costes.

La sentència d'instància desestima íntegrament la demanda amb imposició de costes.

Contra tal decisió s'alça la part vençuda.

Segon.- La pretensió de la part agent que es reclama és el ròssec deutor del saldo que la societat defenent suposadament tenia en ORG_1 i que, com a conseqüència de la intervenció de l'entitat que es detalla en el Fonament Jurídic IV recollida en la STJC de 29.1.21, va ser transmès a ORG_1 juntament amb altres actius i passius. Posteriorment, per Llei 8/2015 de 2 d'abril de mesures urgents per implantar mecanismes de reestructuració i resolució d'entitats bancàries es preveia un mecanisme en l'article 36 denominat Seqüència d'amortització i conversió. Posteriorment, l'Agència Estatal de Resolució d'Entitats Bancàries (AREB) va dictar una resolució de 26.6.2017 per la qual s'adopta, entre d'altres, l'acord de transmissió seqüencial de diferents actius i passius de l'entitat bancària D ORG_3 i en el seu fonament de dret segon sobre la transmissió d'actius i passius incorpora en el punt 2.4 (apartat 71) el següent acord:

"De conformitat amb l'apartat 6 de l'article 16 de la Llei 8/2015, la transmissió que s'acorda en aquesta Resolució no constituirà per a A, com a adquirent, un supòsit de successió d'empresa ni d'assumpció de responsabilitats per deutes, sancions o obligacions de qualsevol tipus, incorregudes o imposades a l'entitat objecte de resolució. Els accionistes o creditors de l'entitat objecte de resolució i els tercers, els actius, drets o passius dels quals no siguin objecte de transmissió, no podran reclamar cap dret respecte dels actius, drets o passius transmesos a A".

Ja hem tingut ocasió d'examinar casos similars en els rotlles TSJC 112/23 240/22 i TSJC 033/22 i idèntic en el TSJC 068/24. Reiterarem la nostra fonamentació i decisió.

Tercer.- Valoració de la prova

La part apel·lant discrepa de la valoració de la prova efectuada per la sentència d'instància doncs considera que la part agent no ha acreditat l'existència de cap saldo deutor en el moment en que van resultar bloquejats els comptes en el dia 21.4.2016, quan es va dictar la resolució de l'AREB i els comptes de l'entitat D varen quedar completament bloquejats. Resulta aquesta conclusió del contingut de la certificació que obra al foli 175 i seg. que emet la pròpia AREB en data 13 de maig de 2021 en la seva qualitat d'administradora única de ORG_1.

I la mateixa certificació en el seu Annex 1 aporta un extracte del compte corrent (foli 243) en el qual es constata que el saldo deutor en el dia 24.11.15 (darrer apunt comptable abans de la intervenció) era de ZERO euros i que en el dia 6.5.16 hi figura un càrrec per "càrrecs diversos Art. 36/8.2015" per import de - 47.144,18EUR i a continuació en dates posteriors altres càrrecs per "liq. Interessos" fins al dia 8.7.17 que per "abonaments diversos Res. AREB TR.A" un abonament de 60.553,43EUR deixant el saldo a ZERO que es correspon amb el càrrec negatiu en el compte de A que ara es reclama més els interessos posteriors a aquella data i fins el 29.9.17 que es tanca el compte.

Quart.- Càrrega de la prova

Podem recordar la doctrina jurisprudencial de la Sala reiterada en diverses sentències que ho exemplifica la STJC 413/2014, de 9 de juny de 2015 (esmentada per la STJC 343/21) en els següents termes:

"De manera general, la qüestió de la prova en seu judicial s'entén com una càrrega perquè es defineix com l'obligació que té cada part de provar els fets que addueix, i que en cas de dubte aquell ha de perjudicar a la part sobre qui requeia la càrrega de la prova. De fet, és quan manca de prova que la qüestió té tot el seu interès. De manera més general, es tracta per la part que ha de provar, de convèncer al jutge que la seva versió correspon a una realitat material i finalment a la veritat.

La problemàtica de la inversió de la càrrega de la prova, es planteja quan s'han alterat les regles de distribució de la càrrega de la prova a favor d'una pet diferent de la que normalment ha de suportar aquesta càrrega.

El primer element a considerar és que la part agent es troba en una situació particular, ja que, essent la qui ha decidit de sol·licitar la intervenció dels òrgans judicials i ha atret davant d'ells a l'altra part, determinant l'objecte del procés, i amb l'objectiu de fer reconèixer un dret a favor seu, és lògic que hagi de suportar l'obligació d'acreditar els elements de fet en què basa la seva acció, i sobre els quals basa les seves pretensions.

Això és un principi comú a quasi tots els sistemes jurídics que la càrrega de la prova recau sobre la per agent (actori incumbit probatio) en el sentit que ha de provar els fets constitutius en què fonamenta la seva demanda. Una conseqüència essencial d'aquest principi és que si l'actor no aporta la prova que se li pot exigir, el Tribunal haurà d'absoldre al demandat encara que aquest no hagués provat res (Actore non probante, qui convenitur, et si nihil ipse praestitenit, obtinebit").

Però si el demandant és el primer, no és el sol sobre qui recau la càrrega de la prova.

En efecte, passada la primera etapa que acabem de descriure, el defenent no pot adoptar una posició passiva ja que, i de manera recíproca al principi regulant l'obligació de prova del demandant, és un principi general que qui al·lega, sigui en posició de demandant o defenent, ha de provar el que al·lega.

És el sentit de la regla recordada moltes vegades per aquesta Sala, i segons la qual el defenent ha de provar els fets extintius, obstatius i excloents que contradiuen el dret invocat i que fan que la situació acreditada pel demandant no pot tenir els efectes de dret que es pretenien."

En resumit, el demandant ha de provar els fets que fan possible i admissible el seu dret, mentre que el demandat ha de provar els fets que ho contradiuen.

Enunciats aquests principis, tota la dificultat pràctica que correspon a la tasca de l'òrgan jutjador, és fixar el nivell d'exigència que s'ha de fixar per admetre que una part ha satisfet les seves obligacions en relació a la prova. Dit d'una altra manera, escau determinar el punt a partir del qual s'ha de considerar que el demandant ha acreditat suficientment els fets constitutius del seu dret i en el que el defenent té l'obligació de desenvolupar una activitat probatòria contrària.

D'aquest punt de vista, s'ha de tenir en consideració dos elements de mitigació dels principis suara esmentats, i que tenen una gran importància en un cas com el present. El primer és que com recordat molt recentment per la Sala (TSJC 265/2014) aquestes normes s'han d'aplicar amb certa flexibilitat, respectant els principis de normalitat i de bona fe, així com la doctrina del favor probationis, segons la qual cada part ha d'acreditar els elements que normalment li resulti més fàcil.

Cinquè.- Dit això, resulta evident que era a la part agent que li corresponia acreditar el saldo deutor (capital i interessos) que reclama i per fer-ho es fonamenta en allò que s'ha recollit en el fonament jurídic Tercer, és a dir, en els apunts comptables que comencen pel del dia 6.5.16 (47.144,18EUR), data ja posterior al bloqueig del compte. Però no és suficient aquesta documentació quan la part contrària nega l'existència de cap saldo deutor en el moment que se li va bloquejar el compte (i a tots els clients), també nega l'existència de cap compromís contractual amb l'entitat que estigués pendent en aquell moment (i que la certificació de l'AREB esmentada confirma (foli 249, lletra d) ni cap altre càrrec efectuat pels seus titulars des del bloqueig del compte i que la certificació esmentada també confirma en incorporar l'extracte ja esmentat.

Aleshores, calia que A justifiqués l'existència d'aquell saldo deutor en 6.5.16 i per fer-ho no és suficient que hi figurés la referència a "l'article 36 de la Llei 8/2015", sinó que calia saber d'on provenia aquella suma. Algú devia calcular-la en aplicació d'aquell article, però no s'ha explicat ni detallat per constatar si realment era un saldo que tenia que suportar el titular del compte. Aquest extrem no es pot convertir en un acte de fe perquè situa en indefensió al defenent que no pot contradir aquell càlcul. La part defenent ha fet tot el que estava a la seva mà per al·legar que no hi havia saldo deutor en 21.4.16 amb D i la certificació de la nova administració de ORG_1 li ha donat la raó.

I als temps actuals ja no és suficient l'antiga presumpció de veracitat dels "llibres dels bancs" perquè ja no es pot suportar en resultar contrària als fonaments del dret de defensa (art. 10.2 de la Constitució) si no pot ser qüestionada. Ja dèiem en la nostra STJC 112/17 respecte la no especificació dels interessos de demora reclamats per una entitat bancària en l'escrit d'al·legacions que:

"Hem d'exposar que si la part agent exercita una pretensió relativa al cobrament d'uns interessos de demora, caldria que acredités amb detall, a la fase d'al·legacions, el capital sobre el que es calculen els interessos, si s'aplica un interès compost o anatocisme, la diferenciació per anys dels diferents càlculs i això per cada operació creditícia. D'aquesta manera la part defenent es podria defensar i proposar prova en relació al càlcul efectuat per a impugnar les partides preses en consideració, el mode d'aplicació de l'interès o el simple càlcul matemàtic."

Tampoc pot servir de cobertura a la liquidació del saldo reclamat la invocació de l'article 36 de la Llei 8/15 (com figura en l'apunt comptable) perquè aquest simplement preveu la forma de fer l'amortització i conversió a l'objecte de procedir a la cobertura de l'import de capitalització, però no fixa cap liquiditat, com resulta obvi.

Finalment, el redactat de l'apartat 71 de la Resolució de l'AREB de 26.6.17 ja transcrit no pot emparar l'absència de prova sobre la liquiditat obtinguda del saldo deutor reclamat perquè aquell redactat està dirigit a evitar una successió d'empresa per part de A i l'assumpció de les antigues responsabilitats de ORG_1, però la càrrega probatòria no és una obligació d'aquesta última sinó que és una obligació processal que només incumbeix a la part agent en la seva reclamació.

Sisè.- Conclusió

En definitiva, compartim plenament la valoració de la prova documental de la sentència perquè ha aplicat aquests principis que ja hem reiterat en altres ocasions en casos idèntics i que sembla que la part recurrent ni ha ponderat en el moment de redactar el seu recurs ni tampoc ha llegit amb atenció la sentència que impugna, perquè en el seu recurs no fa cap esforç probatori en el sentit que se li demana, sinó que es limita a reiterar que la part defenent ja havia de conèixer l'estat del seu compte corrent obert des del 13.11.2008 (foli 114) i amb l'afegitó que durant tots aquests anys la part defenent titular del compte no ha fet cap queixa o petició a A,SA, cosa que realment es justifica perquè tenia un saldo zero i no tenia res que reclamar ni de queixar-se. Tampoc és certa l'afirmació de la part agent en el sentit de que la certificació de l'AREB esmentada acredita que D va traspassar un saldo deutor del dit compte a A,SAU .

Procedeix doncs desestimar el recurs.

Setè.- En resultar desestimat el recurs procedeix imposar les costes per ell generades a la part recurrent, de conformitat amb el que disposa l'article 354.2 en el seu darrer incís.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

Decisio

DECIDEIX

PRIMER.- DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la societat ORG_2 contra la Sentència dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles en data 6 de febrer de 2024, que confirmem íntegrament.

SEGON.- Imposem el pagament de les costes causades en aquesta alçada a la part apel·lant.

TERCER.- No fem pronunciament de les costes causades en aquesta alçada derivades d'aquest recurs.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.

Subir

Diccionario RAE