• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 05 de setembre del 2018 - ROJ: STCOR 99/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 25 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 100/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 24 d'abril del 2018 - ROJ: STCOR 103/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 86/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 94/2018

STSJAD 28/1997 : Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, Sala Penal, 1er décembre 1997

Faits et procédure

Par une décision du 17 septembre 1997 (Aute), le Tribunal de Corts d'Andorre a accordé l'extradition de Carranza, ressortissant espagnol domicilié en Andorre, vers l'Espagne. La demande émanait du Juzgado de Primera Instancia e Instrucción n° 2 de Tarragone, qui poursuivait l'intéressé pour des délits d'estafa (escroquerie) et d'apropiación indebida (détournement) commis au préjudice de clients d'un organisme, pour un montant de 700 000 000 pesetas. Le dossier mentionne une précédente mise en détention provisoire aux fins d'extradition, en 1995, et une mesure de prise de corps antérieure, en 1993 (non précisé dans la décision pour les détails de cette procédure antérieure).

L'intéressé a formé un recours de suplicació devant la Sala Penal du Tribunal Superior de Justícia, sur le fondement du numéro 7 de l'article 3 de la loi réglementant le recours de suplicació, qui vise la violation, l'interprétation erronée ou l'application indue d'une norme pénale substantielle. Il soutenait que la Llei qualificada d'extradició du 28 novembre 1996 n'est pas une loi de pure procédure mais présente une nature mixte, procédurale et substantielle. S'appuyant sur le droit comparé, il invoquait la loi espagnole d'extradition passive n° 4/85 du 21 mars 1985, qui distingue les dispositions procédurales, d'application immédiate, des dispositions substantielles, lesquelles ne rétroagissent que si elles sont favorables à la personne réclamée. Il faisait valoir qu'une demande d'extradition formée pour les mêmes faits en 1987 avait été rejetée, et que les règles antérieures à la loi lui seraient plus favorables. Il invoquait enfin le principe non bis in idem.

Le ministère public s'est opposé au recours. Il soutenait que la procédure d'extradition n'est pas proprement pénale, dès lors que nul n'y est jugé, et que l'extradition constitue un acte de coopération judiciaire internationale. Il concluait à l'absence de tout motif d'exception prévu par la loi.

Question de droit

La décision soulève, en substance, deux questions. La première porte sur la nature juridique de la Llei qualificada d'extradició : s'agit-il d'une loi de procédure, ou d'une loi comportant des dispositions de droit pénal substantiel dont l'application dans le temps serait soumise au principe de non-rétroactivité in mitius ? La seconde porte sur les conséquences de cette qualification pour l'application de la loi à une demande d'extradition relative à des faits antérieurs à son entrée en vigueur, et sur la recevabilité du moyen tiré de la chose jugée (non bis in idem) au regard d'une précédente demande rejetée.

Solution et dispositif

Le Tribunal rejette le recours et confirme l'Aute du 17 septembre 1997. Son raisonnement repose sur plusieurs constats.

Sur la nature de la loi. Le Tribunal relève que l'extradition relève de la coopération judiciaire internationale, dont le caractère est « fondamentalement processuel » (fonamentalment processal). Il admet que les normes d'entraide présentent des aspects administratifs, processuels, constitutionnels et de droit international, mais estime que l'élément de coopération entre États prévaut. La présence, dans la loi, de références au droit substantiel, par exemple pour apprécier si l'infraction est exclue ou atteint le seuil de gravité requis, ne retire pas à la loi son caractère procédural. La procédure ne revêt pas non plus un caractère pénal, puisqu'il ne s'agit ni d'infliger une peine ni de juger quiconque comme auteur responsable d'infractions : l'aspect pénal des faits est seulement pris en comp

RESULTANT: Que el recurrent fonamenta el seu recurs en els arguments que resumí en el seu informe en l'acte de la Vista. Per la via del núm. 7 de l'article 3 de la Llei reguladora del recurs de Suplicació es combat l'aute per infringir una norma penal substantiva, sigui per violació de la mateixa, per la seva interpretació errònia o per la seva indeguda aplicació, fonamentant la impugnació en que la Llei Qualificada d'Extradició en contra del que afirma la resolució recorreguda no és solament una Llei de procediment sinó que en opinió del recurrent té naturalesa mixta, sent substantiva i procedimental. Per a corroborar la seva tesis analitza el contingut material de dita Llei, quan fixa en el seu article 2 les infraccions per les quals es pot donar lloc a l'extradició, ço que suposa referir-se a requisits substantius. Invoca a continuació, com argument de Dret comparat, que la Llei d'Extradició Passiva d'Espanya, 4/85 de 21 de març, expressament distingeix les disposicions de naturalesa processal contingudes en la Llei i les de naturalesa substantiva, per disposar que les primeres solament s'aplicaran a les extradicions que se sol·licitin a partir de la seva entrada en vigor i que les de naturalesa substantiva solament tindran efecte retroactiu en quant favoregin al reclamat. Puntualitza seguidament el recurrent l'afirmació de l'Aute de que la Llei Qualificada d'Extradició és més avantatjosa per a l'extraditurus que els usos i practiques observats amb anterioritat a la seva vigència, ja que precisament es promulga per envoltar aquest procediment de garanties, malgrat el que el recurrent sosté que encara que certs aspectes de la Llei puguin ser més beneficiosos les normes de caràcter substantiu que conté són clarament perjudicials. I per a demostrar-ho al·lega que pels mateixos fets ara imputat a Carranza, abans de la promulgació i vigència de la Llei d'Extradició, l'Estat espanyol ja havia sol·licitat l'extradició d'aquell, la qual havia estat denegada. I davant la impossibilitat de poder determinar el motiu d'aquella denegació el recurrent interpreta que les normes vigents abans de dita Llei eren més beneficioses per al subjecte reclamat.

RESULTANT: Que el Ministeri Fiscal s'oposà al recurs i es mostrà partidari d'accedir a l'extradició fonamentant-se en els arguments exposat davant el Tribunal de Corts i reproduïts davant aquest Tribunal en el seu escrit de 3 d'octubre de 1.997 i en la Vista d'aquest recurs. Entén dit Ministeri que el procediment d'extradició no és pròpiament un procediment penal, perquè no es jutja a ningú i que l'enjudiciament que es realitza no és un judici punitiu, ja que l'extradició és un acte de cooperació judicial internacional. Entén el Ministeri Fiscal que en aquest cas concorren tots els requisits exigits per la Llei Qualificada de 28 de novembre de 1.996, sense que concorrin cap dels dos suposats d'excepció que la citada Llei enumera, per tot el qual s'ha d'accedir a l'extradició sol·licitada. Subratlla el Fiscal que l'extradició és un instrument de cooperació internacional en la lluita contra la criminalitat, per evitar la impunitat de certs delictes i que no es tracta d'una norma penal substantiva (que impediria la seva aplicació retroactiva) sinó d'una Llei de procediment, encara que dins d'ell sigui precís valorar si inicialment concorren els requisits establerts per la Llei pels delictes pels quals l'extradició es sol·licita.

FONAMENTS DE DRET

CONSIDERANT: Abans de res convé indicar que l'extradició representa un dels suposats més antics, importants i actuals de cooperació judicial internacional, amb un procediment que en els nostres temps s'ha anat envoltant d'un doble ordre de garanties, d'una part per al subjecte reclamat i, d'altra, per facilitar la repressió internacional de certs delictes. En el primer aspecte es pot citar el principi nullas traditio sine legge, afirmat per la més autoritzada doctrina i per la jurisprudència de diversos països, desenrotllat a traves de la exigència de la doble incriminació del fet justiciable en ambdues legislacions, així com el citat principi d'especialitat en quina virtut solament es permet l'enjudiciament de la persona entregada per l'Estat reclamant exclusivament pel suposat fet delictiu en el que es fonamentà la demanda d'extradició, la qual queda exclosa pels delictes polítics o d'opinió, entre altres. Però al mateix temps es tracta d'evitar la impunitat dels delictes més greus, pel que a fi de permetre l'enjudiciament internacional d'aquelles infraccions ja des dels grans tractadistes clàssics com GROTIO i especialment COVARRUBIAS A LEYVA s'afirma com a criteri a observar pels Estats el de "l'entrega o punició" del processat (aut dedere, aut punire, que amb més precisió avui s'ha d'enunciar com aut dedere, aut iudicare), a fi de no deixar sense enjudiciament i càstig, en el seu cas, els més greus delictes que solen incloure's en els tractats i convenis d'extradició. La naturalesa i adscripció de les normes d'auxili o cooperació judicial internacional (relatives no solament a l'extradició sinó també a l'exequàtur i als exhorts i comissions rogatòries entres Estats) pot ser discutible perquè en elles hi ha aspectes administratius, processals, constitucionals i de dret internacional, pel que s'expliquen les diferents posicions que al respecte s'han d'adoptar. Però no es dubta que el que prima és l'aspecte de cooperació judicial externa, entre Estats, corresponent a l'auxili o cooperació judicial interna, entre òrgans del mateix Estat, pel que el caràcter fonamentalment processal de dites normes no pot ser negat.

CONSIDERANT: En el cas d'Andorra, i tal com diu l'Aute recorregut, la Llei Qualificada d'Extradició, ha vingut a cobrir un buit molt important abans existent en la legislació processal, que venien sent suplit pels Tractats o pel principi de reciprocitat i demés usos internacionals. Analitzant dita Llei s'observa que respon a aquell principi de cooperació jurisdiccional internacional dels Estats, especialment en aquesta etapa històrica d'una Unió Europea sense fronteres, en la que és molt fàcil passar d'un Estat a un altre i d'una legislació a una altra creant grans àrees d'impunitat de no ser per la cooperació judicial entre els Estats. La Llei andorrana, a l'igual que l'espanyola regula un procediment que no és administratiu sinó jurisdiccional, però que tampoc és penal sinó de cooperació jurisdiccional inter-estatal. La naturalesa fonamentalment processal de l'extradició no impedeix que el procediment pugui contenir aspectes administratius (com la cooperació prèvia de la Policia Internacional en la detenció del sospitós), d'igual manera que aquella naturalesa tampoc és obstacle a que la Llei contingui preceptes o referències de dret substantiu, les quals són absolutament necessàries per poder resoldre en cada cas sobre la procedència de l'extradició (ja que ,vg. cal saber si el delicte pel qual se sol·licita l'extradició és alguna de les infraccions excloses o si té la gravetat mínimament necessària per permetre l'entrega de la persona reclamada). En aquest sentit, la Llei d'Extradició Andorrana defineix en l'art. 1 l'extradició que regula com a mesura mitjançant la qual un Estat entrega a un altre a una persona reclamada o condemnada i estableix en l'art. 2 els fets que poden donar lloc a l'extradició amb la garantia que les persones entregades no podran ser objecte d'accions judicials, ni jutjades ni detingudes "per cap fet anterior al seu lliurament, que no sigui aquell que ha motivat l'extradició", salvat els dos suposats que contempla i salvat la re-extradició de la mateixa persona a un altre Estat per fets anteriors a l'entrega. Després de marcar el procediment a seguir per a l'extradició activa i per a la passiva la Llei citada enumera en l'article 14 quinze suposats d'exclusió, relatius als fets, als delictes, a les garanties del procés judicial o a les penes a imposar, als quals s'ha d'afegir encara els tres inclosos en l'article 20. El recurrent fonamenta el seu recurs en la no retroactivitat de les disposicions substantives de la Llei d'Extradició i invoca al respecte la legislació espanyola, perquè la demanda d'extradició s'inicia en l'any 1.987 i s'acaba el 1.992, pel qual és 4 anys posterior a la promulgació de la Llei. I al·lega també la existència de cosa jutjada per haver estat resolta la extradició amb anterioritat en el sentit de denegar-la, considerant aplicable el principi "non bis in idem".

CONSIDERANT: Que, com ja s'ha dit, la circumstància que en la Llei Qualificada d'Extradició d'Andorra existeixin normes o referències de dret substantiu no treu el caràcter fonamentalment processal o procedimental de la Llei ni pot ocultar la finalitat essencial d'institució com un típic instrument de cooperació judicial internacional. En tot cas no pot dir-se que el procediment d'extradició tingui caràcter estrictament penal, ja que no es tracta en ell d'imposar una pena ni de jutjar a ningú com autor responsable de fets punibles, lo qual pertany, com és lògic, a la jurisdicció de l'Estat reclamant (amb les limitacions i garanties per a la persona reclamada que la institució de que es tracta inclou). En l'extradició l'aspecte penal dels fets solament es pren en compte i es valora als efectes de concedir o negar l'extradició per aquells fets però sense realitzar cap judici penal definitiu ni sobre els fets a enjudiciar ni sobre les persones implicades. És cert que atorgar caràcter retroactiu a les extradicions que se sol·liciten ha estat i és un assumpte summament discutit, especialment per les seves implicacions polítiques (recentment són notòries les Lleis d'extradició de Mèxic amb Espanya o de Colòmbia amb Estats Units). Però la Llei andorrana sobre la matèria que començà a regir el mateix dia de la seva publicació (disposició final) preveu la possibilitat d'una segona o posterior extradició malgrat l'alliberació del extraditurus (art. 9) i no conté cap reserva a l'íntegra vigència de la Llei i dels seus diferents aspectes a partir d'aquell dia de la seva entrada en vigor. Aquesta realitat treu valor a l'argument invocat per la defensa del extraditurus en el sentit de no ser-li aplicable la Llei vigent ja que allò suposaria aplicació retroactiva. No pot acceptar-se aquest argument perquè no té base legal en la legislació andorrana (a diferència del que succeeix en altres legislacions) però també perquè si la Llei permet una nova detenció i una posterior extradició "si la demanda d'extradició arriba després" (art. 9)està clar que no pot argumentar-se que això suposi una aplicació retroactiva de la Llei, sinó rigurosament temporal, a les demandes d'extradició que es presentin a partir de la vigència de la Llei, encara que puguin referir-se a delictes comesos amb anterioritat.

CONSIDERANT: Que l'article 15 de la Llei andorrana disposa que l'extradició s'atorgarà en els casos previstos en la Llei, concorrent els requisits exigits. No existeixen en el present cas ni s'han plantejat els impediments enunciats per la Llei junt a l'article anterior, sense que en el cas d'autes s'hagi al·legat la concurrència d'algun dels quinze supòsits de l'article 14 ni dels tres apartats de l'article 20.

CONSIDERANT: que, en conseqüència, l'aplicació de la Llei d'Extradició a la demanda presentada no suposa cap retroactivitat penal en contra del processat al no existir en la Llei previsió expressa sobre l'aplicació inter-temporal de l'extradició, permetent en canvi que la demanda arribi amb posterioritat a la detenció i eventual posada en llibertat del extraditurus (art.9), raons per les que s'ha de concloure amb la procedència de que l'extradició es concedeixi per concórrer els suposats substantius exigits per la Llei així com el compliment dels requisits i garanties establertes per al procediment, a fi de permetre que l'extraditurus sigui jutjat pels Tribunals corresponents al forum conmissi delicti, evitant-se l'alternativa del seu enjudiciament davant els Tribunals andorrans, d'acord amb el ja citat principi de l'entrega o enjudiciament.

Decisio

Vistes la Constitució, El Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, la jurisprudència d'aplicació, així com els Usos i Costums i altres fonts del Dret del Principat d'Andorra,

La Sala Penal del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDIM

Que desestimant el recurs de Suplicació interposat en nom i interès de Carranza en el procediment d'extradició citat a l'inici, hem de confirmar i confirmem l'Aute recorregut, dictat pel M. Iltre. Tribunal de Corts en data 17 de setembre de 1.997, concedint l'extradició del citat súbdit espanyol per a ser jutjat pels Jutges i Tribunals espanyols competents, pels fets pels quals ha estat sol·licitada la seva extradició.

Manem que la Causa sigui retornada al M. Iltre. Tribunal de Corts, amb certificació de la present Sentència, per al seu compliment i execució.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.

Subir

Diccionario RAE

Analyse doctrinale approfondie sur la jurisprudence de Tribunal Superior de Justícia d’Andorra (Principauté d'Andorre) en matière de jurisprudence, détaillant la séquence jurisprudentielle et l'application de : article 3 de la Llei reguladora del recurs de Suplicació es combat l'aute per infringir una norma pe.