• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 94/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 25 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 100/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 24 d'abril del 2018 - ROJ: STCOR 103/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 05 de setembre del 2018 - ROJ: STCOR 99/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 86/2018

Juridiction andorrane, — (ATSJAD 194/2010)

Faits et procédure

La société promotrice Morillo a confié à l'architecte Talavera, en 2003, l'établissement du projet et la direction de l'exécution de deux immeubles d'habitation et de parkings, pour des honoraires d'environ 5,5 % d'un budget total de 4 177 630,41 EUR. Après achèvement des travaux, la promotrice a assigné l'architecte devant le Batlle (procédure ordinaire) en paiement de 102 725,45 EUR, au titre de négligences et d'erreurs affectant : la rampe d'accès au garage, la modification de la distribution des appartements, la modification de la sortie de la rampe, la rectification des radiateurs et les ouvertures de ventilation des cuisines. Elle sollicitait également la fixation définitive de la note d'honoraires finale.

L'architecte s'est opposé aux prétentions, soutenant que les accords entre promoteur et entrepreneur ne pouvaient l'engager et qu'aucune faute n'était établie. Il a formé une demande reconventionnelle en paiement de 14 661,53 EUR d'honoraires restant dus.

Par jugement du 29 juin 2010, le Tribunal de Batlles a fait droit à la demande principale, en partie à la demande reconventionnelle, après compensation, et condamné l'architecte à verser 98 911,91 EUR, avec intérêts légaux à compter de la fermeté de la décision. L'architecte a interjeté appel.

La Sala Civil du Tribunal Superior de Justícia, présidée par M. Jean Louis Vuillemin, rapporteur, statue en appel. Le texte source est rédigé en catalan ; la présente fiche en propose une traduction fidèle.

Question de droit

La Cour devait déterminer, pour chacun des désordres allégués, si la faute de l'architecte était établie et, le cas échéant, dans quelle mesure elle devait être retenue au regard du comportement du maître d'ouvrage. Plus précisément, il s'agissait de savoir :

1. si la conception de la rampe d'accès au garage engageait la responsabilité de l'architecte, alors que le maître d'ouvrage avait connaissance de ses caractéristiques et a ensuite fait démolir et reconstruire l'ouvrage ;
2. si la modification de la sortie de rampe, liée à une surélévation du bâtiment par rapport à la voirie, était imputable à l'architecte ;
3. si les autres griefs (radiateurs, ventilation des cuisines) étaient suffisamment établis ;
4. quelle incidence avait la participation du maître d'ouvrage aux décisions de conception sur l'étendue de la réparation.

Le fondement précis de la responsabilité contractuelle invoqué n'est pas explicité dans la décision (non précisé dans la décision).

Solution et dispositif

La Cour procède désagrégation par désordre.

Sur la rampe d'accès. Elle relève que la réglementation andorrane ne fixe pas de dimensions minimales de rampe ni de rayon de giration pour les immeubles plurifamiliaux, le règlement du 17 mars 1978 exigeant seulement que les rayons permettent la circulation aisée de tout véhicule admis dans le parking. Elle retient qu'un projet ne respectant pas ces exigences n'est pas établi, mais que l'architecte aurait pu être tenu de proposer une rampe mieux adaptée aux véhicules des résidents, notamment les 4x4 de grand gabarit. Elle relève toutefois que le maître d'ouvrage connaissait ces caractéristiques, qu'il lui appartenait de

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, a 23 de desembre de 2010 Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La societat Morillo va presentar davant de l'Hble. Batllia, demanda a tramitar pel procediment ordinari, contra el Sr. Talavera, en la qual interessava que en el seu dia es dictés sentència: 1) acordant que l'import de la minuta d'honoraris final n° 023/07 de l'arquitecte ascendeix a 2.622,11 EUR; 2) tenir per liquidades les dues minutes pendents a favor del demandat, amb la suma consignada en autes de 5.690,99 EUR;

1. condemnant al demandat a pagar-li la suma de 102.725,45 EUR més els interessos legals guanyats a comptar de la data de contesta a la demanda; 4) condemnant també el demandat al pagament de les despeses processals causades, inclosos honoraris d'advocat i procurador.

II.- El Sr. Talavera va oposar-se a totes les pretensions de la part actora, contestant que els pactes convinguts entre la societat promotora i la societat constructora no poden afectar l'arquitecte, i que no hi ha hagut cap negligència o mala praxi en el desenvolupament del projecte o de la direcció d'obra per part del demandat. Va igualment plantejar una demanda reconvencional en reclamació de la quantitat de 14.661,53EUR en concepte d'honoraris que queden pendent de cobrament, més els interessos legals a comptar de la data de contesta a la demanda, i pagament de l'integritat de les costes processals.

III.- Per sentència de data 29 de juny del 2010, l'Hble. Tribunal de Batlles, secció civil, estimant la demanda formulada per la part agent, i estimant parcialment la demanda reconvencional plantejada per la part defenent, i prèvia compensació dels imports que han estat objecte de les condemnes respectives, va condemnar al Sr. Talavera a pagar a la societat Morillo la quantitat total de 98.911,91 EUR, augmentat pels interessos legals comptadors a partir de la data de fermesa de la resolució, fent imposició de les costes judicials ocasionades segons preveu el III Considerant.

IV.- Contra aquesta resolució el Sr. Talavera ha interposat recurs d'apel·lació.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin.

FONAMENTS DE DRET

I.- La part que recorre formula greuge en relació a la reducció dels seus honoraris, derivada de la pretesa responsabilitat de l'arquitecte, desenvolupants els motius següents, pel que fa a:

la rampa: els promotors eren experts i la propietat estava representada, tant en les decisions del projecte, com durant tota l'execució de l'obra per un arquitecte tècnic, amb capacitat tècnica i professional per veure tota i cadascuna de les conseqüències de les decisions preses, i que per tant coneixia perfectament les virtuts i defectes del projecte; la rampa projectada i construïda complia sobradament amb la normativa mínima; que no sembla incoherent que una plaça de 5m de llargada hagi d'allotjar un cotxe de 4.60m de llargada; el que va exigir el promotor a l'arquitecte és que la rampa complís amb els requisits legals (qual cosa va fer amb escreix) i que aprofités el màxim els metres destinats a privatius de la primera planta, i que presentada la solució tècnica per l'arquitecte al promotor aquest va decidir adoptar aquella solució amb ple coneixement de les conseqüències que comportava;

la modificació de la distribució dels apartaments té relació amb el canvi de la rampa, com que aquest canvi no és imputable a l'arquitecte, el canvi en els apartaments tampoc ho és;

la modificació de la sortida de la rampa: el fet que l'urbanització estigués realitzada al moment de l'inici de la construcció de l'edifici, no implica que la urbanització estigués feta al moment en que es va realitzar i finalitzar el projecte constructiu, ni implica que la rasant del carrer fos coneguda al moment de fer el projecte constructiu; l'arquitecte va aportar les revisions tècniques al projecte abans de construir-se el primer forjat, als efectes d'adaptar l'entrada de la rampa a la rasant de l'urbanització i als efectes que el forjat tingués la mateixa cota;

la rectificació dels radiadors: una vegada instal·lats els radiadors, es va decidir una nova distribució del menjador, amb una nova situació de la llar de foc; per tant el canvi de radiadors es deu a un canvi decidit per la propietat;

les obertures de ventilacions en les cuines: en el present cas es tractava de cuines americanes que formaven una única peça amb el menjador i doncs les obertures projectades i realitzades de 2m2 en el mateix menjador complien amb la normativa; el projecte va ser aprovat per l'Administració en atorgar les llicències de construcció.

II.- Per contracte de l'any 2003 la societat Morillo va encarregar el Sr. Talavera, arquitecte, de la realització del projecte i la direcció de l'obra relatiu a la construcció de dos edificis d'habitatges i aparcaments de l'urbanització XXXX, mitjançant honoraris d'uns 5,5% del pressupost total de 4.177.630,41 EUR. L'obra es va acabar, nogensmenys la societat promotora sol·licita la condemna de l'arquitecte a pagar-li la quantitat de 102.725,45 EUR en concepte de negligències i errors del Sr. Talavera que afecten la rampa d'accés al garatge de l'edifici, la modificació de la distribució dels apartaments, la modificació de la sortida de la rampa del garatge, la rectificació dels radiadors i les obertures de ventilacions en les cuines. S'ha doncs d'examinar successivament aquests punts litigiosos.

III.- La rampa d'accés a la planta soterrani de l'edifici, tal com preveia en el projecte realitzat pel Sr. Talavera és una rampa de 3m d'amplada desenvolupada en un únic tram corbat, amb un gir de 270°, i un radi de gir de la directiva interior de 2,50m, de l'eix de la rampa de 4m i de la directiva exterior de 5,50m. El pendent de la rampa en el seu punt interior és de 24,11%; i el pendent mitjà és de 14,90%. No hi ha a Andorra cap normativa legal que exigeixi unes dimensions mínimes d'amplades de rampa o radis de gir per accedir a les plantes soterrànies dels edificis plurifamiliars, ni tampoc el segment de vehicle al que ha de satisfer, sinó que el Reglament del 17 de març de 1978 disposa que els radis de gir estaran calculats per a permetre la fàcil circulació de tot vehicle capaç d'ésser admès en l'aparcament. D'altra banda, les Disposicions de caràcter general del Consell General de l'any 1992 estableixen que les dimensions mínimes d'una plaça d'aparcament seran de 2,20m d'amplada per 4,30m de llargada. De l'informe de la Sra. Mena se'n desprèn que pels cotxes de petita dimensió no hi ha cap problema per utilitzar la rampa, que els cotxes de dimensió mitjana (entre 4,25 i 4,50m) han de maniobrar a mitja rampa, tant en el sentit de pujada com en el de baixada, i que pels cotxes de gran dimensió de tipus 4x4, superant els 4,70m, es fa impossible de pujar o baixar sense impactar a les parets. Les places d'aparcament tenen una llargada de 5m, i la majoria dels models de vehicles produïts pels constructors automòbils tenen una llargada que no supera 4,50m. Per conseqüent, el Sr. Talavera no ha concebut un projecte de rampa que no complia amb els requisits de la legislació vigent, o totalment impròpia a la seva destinació. Nogensmenys, tenint compte que és cosa manifesta que en la Parròquia d'Ordino, en raó de l'inclemència de l'hivern la majoria de la gent, tenen vehicle 4x4 de gran dimensió, és a dir d'una llargada de més de 4,50m, si que es pot reprotxar a l'arquitecte la concepció d'una rampa que no sigui adaptada a les necessitats específiques dels residents de l'edifici que utilitzen la referida rampa, o almenys, de no haver proposat a la societat promotora la construcció d'una rampa més adequada a la situació particular de l'edifici. Ara bé, aquest element també ho coneixia la societat promotora, i també li pertocava precisar a l'arquitecte al moment de l'encàrrec del projecte, quin tipus de rampa volia, i per quins tipus de vehicles havia d'ésser utilitzada, ja que segons la característica del model de rampa escollit, el preu no podia ésser el mateix. En conseqüència, si una vegada construïda una rampa per vehicles de dimensió petita o mitjana, la societat promotora va considerar que la mateixa no era suficient per les necessitats dels futurs residents de l'edifici, i va enderrocar i reconstruir la referida rampa, no pot imputar la sencera responsabilitat d'aquesta decisió a l'arquitecte, sinó que igualment ha d'assumir una part d'aquesta responsabilitat. La culpa de l'arquitecte i de la societat promotora és d'una intensitat similar i s'ha doncs de compartir per meitat la responsabilitat de les parts. En conseqüència, per aquest concepte, només es pot condemnar al Sr. Talavera a satisfer a la societat Morillo, la quantitat de 36.762,63EUR. Com que la modificació de la distribució dels apartaments deriva directament del canvi de la rampa, el cost d'aquesta modificació ha d'ésser igualment assumit per ambdues parts a altura dels 50% cadascuna.

IV.- Pel que fa a la modificació de la sortida de la rampa del garatge consecutiva al fet que s'ha hagut d'afegir una rampa externa en raó d'un desnivell existent, ja que l'estructura de l'edifici havia quedat sobrelevada en relació amb el nivell del carrer, la mateixa incumbeix totalment a l'arquitecte, ja que tenint en compte que l'urbanització estava realitzada al moment de l'inici de la construcció de l'edifici, pertocava a l'arquitecte, comprovar, en aquest mateix moment, que el projecte inicial corresponia amb l'urbanització realitzada. A mes a mes, l'arquitecte ha de lliurar un projecte constructiu conforme a l'urbanització realitzada, o projectada i aprovada per llicència, i si no és el cas, totes les modificacions per tal d'adaptar el seu projecte a l'urbanització ha de ser al seu càrrec, llevat d'un canvi imprevisible aportat en l'urbanització per l'Administració, circumstància que no acredita en el present cas, el Sr. Talavera.

V.- En relació amb la rectificació dels radiadors, força és de constatar que no consta en autes la prova suficient per imputar la responsabilitat d'aquest canvi a l'arquitecte. En efecte, en l'acta del llibre d'obres del dia 26 de gener del 2006 es pot llegir: "Es canvia la distribució dels mobles del menjador-estar dels pisos 1, 1A, 2-1A i 3-1A del bloc 1 : la taula ocupa el lloc del sofà i vice versa", sense més altres precisions. És cert que en l'acta del llibre d'obres de data 30 de març del 2006 consta que: "es modifica la situació d'alguns radiadors per resoldre problemes amb les llars de foc i finestres"; nogensmenys, aquí tampoc no hi ha cap precisió relativa als dits problemes, ni a l'origen dels mateixos. Per tant no essent clara i suficientment acreditada una culpa de l'arquitecte, la pretensió de la promotora al respecte no pot prosperar.

VI.- Respecte a les obertures de ventilacions de les cuines, és pacífic que malgrat haver l'Administració atorgat les llicències de construcció, el tècnic de l'Administració va exigir que s'obri una finestra de 1m2 a les cuines. L'Ordinació General d'Urbanisme i Construcció de l'any 2001 estableix que: "les superfícies mínimes d'il·luminació i ventilació en les dependències són les següents: menjador-sala d'estar: 2m2; cuina-mejador: 2m2...cuina: 1m2....Les cuines han de tenir obligatòriament un sistema vertical d'extracció directa de fums i les ventilacions necessàries. Les cuines americanes o cuines-menjadors del projecte constructiu del Sr. Talavera tenien una obertura de ventilació de 2m2, però dita obertura es trobava al menjador (veure la declaració del Sr. Quesada foli 554). Per tant, tenint en compte que les normes de ventilació més amunt esmentades corresponen a normes mínimes que s'han d'adaptar a cada cas concret, i que tota cuina ha de tenir la seva pròpia obertura de ventilació, en mèrits de l'article 106.7 de l'Ordinació General d'Urbanisme, el tècnic de l'Administració ha pogut considerar que una sola obertura a la part menjador d'una cuina-menjador d'una superfície de la de les cuines-menjadors de l'edifici projectat, era insuficient. L'obligació de preveure una ventilació adequada pertoca a l'arquitecte que no pot exonerar-se de la seva responsabilitat per un compliment de les normes mínimes, sinó per un projecte apropiat, que garanteix una ventilació eficaç de les cuines.

VII.- En conseqüència, s'ha de reformar parcialment la resolució apel·lada sense fer especial imposició de les costes de segona instància en raó de la complexitat del litigi i de l'absència de mala fe d'ambdues parts.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

Estimar en part el recurs del Sr. ENTITY_4;

Reformar la sentència de l'Hble. Tribunal de Batlles de data 29 de juny del 2010 en el sentit d'operar la compensació:

Condemnar al Sr. Talavera, al pagament de la quantitat de 59.191,02 EUR amb els interessos legals a comptar de la notificació de la present resolució;

Confirmar-la per la resta de les seves disposicions, sense fer especial imposició de les costes judicials de segona instància.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

Subir

Diccionario RAE

Analyse doctrinale approfondie sur la jurisprudence de Tribunal Superior de Justícia d’Andorra (Principauté d'Andorre) en matière de jurisprudence, détaillant la séquence jurisprudentielle et l'application de : Vistos els articles 72 i 185 del Codi de Procediment Civil d'Andorra i l'article 10 de la Constitució d'Andorra.