• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 05 de setembre del 2018 - ROJ: STCOR 99/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 25 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 100/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 24 d'abril del 2018 - ROJ: STCOR 103/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 86/2018
• §Décision · AD86%STCOR ANDORRA, a 31 de juliol del 2018 - ROJ: STCOR 94/2018

Tribunal Superior de Justícia d'Andorre, Sala Administrativa, 19 février 2018, STSJAD 51/2018

Note : la référence fournie dans la requête (« Juridiction andorrane, — ») étant incomplète, la référence ci-dessus a été établie à partir des mentions figurant dans le texte intégral.

Faits et procédure

Par deux décisions de la Junta de Govern de la commune (Comú) X, en date des 27 juillet et 28 septembre 2015, l'administration communale a refusé la modification de l'« atermenament » (la délimitation) d'une parcelle appartenant à Mme Vélez avec un terrain communal, situé dans la zone dénommée XXXX. Mme Vélez a saisi le Tribunal de Batlles, section administrative, d'une demande tendant à l'annulation de ces décisions. Un voisin, M. Badía, est intervenu à la procédure à titre adhésif.

Par jugement du 1er mars 2017, le Tribunal de Batlles a rejeté la demande et déclaré les résolutions communales conformes au droit.

Mme Vélez a interjeté appel. Elle soutenait, en substance, que le premier juge avait mal apprécié les preuves. Elle faisait valoir que l'absence d'actes de maîtrise récents sur les terrains litigieux ne pouvait entraîner la perte de la propriété, que la limite de certaines propriétés voisines avait été reconnue, et que la superficie de sa parcelle devait rester proportionnée aux « cavallons » figurant à l'ancien cadastre. La commune et M. Badía ont conclu au rejet de l'appel. Ils ont en outre relevé qu'un moyen nouveau, tenant à l'oubli par l'expert de mentionner l'une des deux « feixes » revendiquées, était invoqué tardivement. L'audience publique ayant été remplacée par une procédure écrite, les parties ont réitéré leurs moyens par conclusions.

Question de droit

La décision soulève deux questions.

La première est de savoir si la prétention de la requérante relève de la compétence de la juridiction administrative. Il s'agissait de déterminer si la commune pouvait, au titre de ses prérogatives de délimitation des biens communaux (articles 4.4 de la loi qualifiée de délimitation des compétences des communes, 93 et 105 du Code de l'administration), trancher une difficulté de limites, ou si le litige relevait de la juridiction civile compétente pour les questions de propriété.

La seconde porte sur l'appréciation de la preuve par le juge d'appel, qui conditionne le bien-fondé de la prétention en cas de compétence administrative.

Solution et dispositif

Le Tribunal supérieur rejette l'appel et confirme intégralement le jugement de première instance. Il retient que la prétention « excède manifestement » l'office de la juridiction administrative, car elle tend en réalité à la reconnaissance d'une titularité sur une bande de terrain, question de propriété réservée à la juridiction civile. Il relève à cet égard que la requérante reconnaît elle-même que la parcelle n'a fait l'objet d'a

Advocada: Sra. Moliner

Apel·lat: COMÚ X

Representant: Sra. Valverde

Advocat: Sr. Vives

Apel·lat: Sr. Badía

Representant: Sra. Aguilar

Advocat: Sr. Toll

M. I. Sra. Elsa Puig Muñoz

Andorra la Vella, dinou de febrer de dos mil divuit.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 2000108/2015.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La Sra. Vélez va interposar demanda contra el COMÚ X, amb la intervenció adhesiva del Sr. Badía, en què impugnava les resolucions de la Junta de Govern del Comú de 27 de juliol i 28 de setembre de 2015, en virtut de les quals es va denegar la modificació de l'atermenament amb terreny comunal d'una finca propietat de l'agent en la zona del XXXX.

La sentència d'1 de març de 2017 del Tribunal de Batlles, Secció Administrativa, ha desestimat la demanda i ha declarat que les resolucions comunals impugnades són ajustades a dret i als fins que legitimen l'activitat administrativa.

2.- La representació de la part agent ha interposat recurs d'apel·lació contra la sentència esmentada de la Batllia, el qual es fonamenta, en síntesi, en la indeguda valoració de la prova per part del Tribunal d'instància. En la seva opinió, el fet de no haver realitzat darrerament actes de domini sobre els terrenys discutits no ha de comportar la pèrdua de la titularitat. Al·lega que a d'altres propietaris els ha estat reconegut el límit de les seves finques, mentre que la recurrent no els va reclamar inicialment per un descuit del seu espòs en el moment de la inspecció ocular. En darrer terme, considera que la superfície de la seva finca ha de ser proporcional als cavallons que tenia reconeguts en l'antic cadastre.

3.- Les respectives representacions del COMÚ X i del Sr. Badía s'han oposat al recurs i han sol·licitat que es confirmi la sentència apel·lada. A més de considerar que no s'ha acreditat que l'agent sigui titular dels terrenys que reclama, posen de relleu que s'introdueix en el recurs, de forma extemporània, un nou argument, segons el qual l'espòs de la interessada va oblidar indicar l'existència d'una de les dues feixes que li corresponien.

4.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Com ja va dir aquesta Sala en la sentència núm. 45-2010, de 17 de juny, que va examinar un supòsit que presenta analogies amb l'actual:

"... l'acord publicat ha estat dictat en el marc que preveu l'article 4.4 de la Llei qualificada de delimitació de competències dels comuns de 4 de novembre de 1993, que els atribueix la competència de "delimitació de terres comunals amb particulars" i de l'article 93 del Codi de l'Administració que diu que "l'Administració podrà procedir a la delimitació entre els béns que li pertanyen i els béns pertanyents a tercers quan els límits siguin imprecisos o apareguin indicis d'usurpació" i en la mesura que conforme l'article 105 del Codi els béns comunals estaran sempre sotmesos al règim jurídic dels béns de domini públic, també es beneficien del privilegi de delimitació de que gaudeix l'Administració que n'és titular.

Tanmateix, la delimitació te l'eficàcia que hem definit en sentències com la 30-2002, de 19 de juny: només empara situacions possessores, i per això "la prerrogativa de la qual disposa el Comú per delimitar els seus béns dels particulars s'ha d'entendre amb independència de què els particulars puguin plantejar una acció de delimitació de les seves propietats amb les de l'Administració davant la jurisdicció civil competent, en el si de la qual es puguin resoldre les qüestions relatives a l'existència dels drets de propietat i la seva delimitació sobre el terreny".

Tercer.- De la mateixa manera, és constant la jurisprudència d'aquesta Sala, a partir de la sentència núm. 09-1996, de 6 de març, que declara que el coneixement de les qüestions de propietat correspon a la Jurisdicció civil. Com diu la sentència esmentada:

"Per tal de resoldre les qüestions plantejades en aquest recurs convé recordar que, en termes generals, correspon a la jurisdicció civil la resolució dels litigis referents al dret de propietat, així com els que afecten tota classe de béns, siguin públics o privats, sense que l'Administració pública disposi en aquest àmbit de potestats exorbitants del dret comú.

Per excepció, l'ordenament jurídic reconeix a l'Administració, per raons d'interès públic, determinades facultats de naturalesa exclusivament possessòria en relació amb els béns de domini públic i els patrimonials, entre les que es poden assenyalar la d'atermenament i la de recuperació d'ofici (interdictum proprium), regulades als articles 93 i 94 del Codi de l'Administració, respectivament".

Quart.- L'aplicació d'aquests criteris en el supòsit que ara s'examina condueix a concloure que la pretensió que formula l'agent excedeix manifestament de l'àmbit d'aquesta jurisdicció, ja que el que pretén en realitat és el reconeixement de la seva titularitat sobre una feixa de terreny situada a la zona del XXXX, i això és una qüestió de propietat reservada a la jurisdicció civil.

De fet, la pròpia recurrent admet que fa més de 40 anys que no es conrea ni s'explota la finca de cap manera, el que posa de relleu que no existeix cap situació possessòria que es pugui tutelar a través dels mecanismes d'aquesta naturalesa que regula el Codi de l'Administració.

Cinquè.- D'altra banda, no es poden compartir les al·legacions de l'agent sobre la valoració de la prova que realitza la sentència apel·lada, que s'ha de confirmar íntegrament. En efecte, cap dels elements probatoris que ha aportat aquella part, ni tampoc la prova pericial, recolzen la seva pretensió, ja que no acrediten els límits que sol·licita que siguin reconeguts.

En darrer terme, pretén que es mantingui la proporcionalitat entre els cavallons que recollia l'antic cadastre, respecte de les finques veïnes, amb les superfícies que consten actualment. Ara bé, tampoc es justifica perquè això hauria d'afectar el terreny comunal i no el dels propietaris limítrofs. En definitiva, també des d'aquest punt de vista es confirma que l'agent planteja en realitat una acció reivindicatòria que correspon a la jurisdicció civil, i que resulta aliena a les facultats merament possessòries de delimitació dels seus béns que atribueix al Comú el Codi de l'Administració.

Per tot això, s'ha de desestimar el recurs i confirmar íntegrament la sentència apel·lada.

Sisè.- No s'aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa la Sra. Vélez contra la sentència dictada l'1 de març de 2017 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, que es confirma en els seus propis termes.

Segon.- No efectuar un especial pronunciament sobre les costes causades.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.

Subir

Diccionario RAE

Analyse doctrinale approfondie sur la jurisprudence de Tribunal Superior de Justícia d’Andorra (Principauté d'Andorre) en matière de jurisprudence, détaillant la séquence jurisprudentielle et l'application de : Codi Administracio.